" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


11/4/14

Ruïnes



Les ruïnes de l´hostal de Sant Jaume de Vallhonesta. Camino pel que devia ser la planta noble, deslliurada de sostre. De fet, camino per sobre d´ell, desfet i amuntegat entre les parets que encara aguanten.Runes, que no ruïnes. Enmig d´elles, finestres desballestades, amb bones vistes al Pirineu algunes, d´altres a Montserrat. Pel costat, el Camí Ral que anava- que encara hi va, si un vol - de Manresa a Barcelona enfilant la serra de l´Obac i el Vallès.

A sota meu, encara es mantenen els estables, a banda i banda d´un llarg corredor fosc i fresc, no massa alt, de volta feta de totxana. Entro a una de les estances, on encara s´hi veu un abeurador ben treballat de pedra i al darrera, el que devia ser el pessebre, amb una petita finestra per on entra la llum del dia. Fins a setanta mules hi cabien a l´Hostal nou de Vallhonesta, perquè del vell, ja no en queda gairebé res, un parell de parets i l´era, que és el queda sempre dels masos abandonats fa més de cent anys. No es comptava la capacitat en persones, sinó en mules. El camí era per a elles, i pels traginers que menaven les mercaderíes en un trajecte que durava unes disset hores. Avui, mitjahora llarga, a tot estirar. Aquests traginers...l´Espinàs en parla, del darrer traginer del país, que va conèixer pels anys cinquanta en un poblet del Pallars : en Cintet de la Polla. I diu :

El Cintet de la Polla té setanta-set anys, uns ulls petits sota la pell plegada d´aguantar el sol i la neu, una gorra torta i, a l´orella, una mica de paper cremat que algun dia fou una burilla.(...)El Cintet es recorda dels hostals i els mossos de fa cinquanta anys; els hostals, avui, són runes, i aquells mossos, vells com el Cintet. (…) Seria terrible que el Cintet tingués forces, altre vegada, per a fer de traginer : li faltaria tot, fins i tot els mateixos camins, que la carretera ha aixafat. L´únic camí possible és ja el que baixa de casa seva a la fonda. Quan entra a la fonda el Cintet de la Polla saluda amb una frase solemne, de traginer que ha conegut terres i gent. Llavors s´asseu i beu el vi posant una boca perfectament rodona, amb un estil depuradíssim.”

M´aturo davant les finestres sense vidres, enmig del migdia. Provo d´imaginar-me l´activitat de l´hostal: els crits a trenc d´alba, el soroll dels cascs sobre el paviment d el´era, les converses de tarda, la llum de les espelmes, les olors dels estables, de la suor, dels roncs dels traginers. Segurament si em parlessin, no entendria res del que em dirien. No entendrien res que no fos el Camí Ral, que he trepitjat tants cops sense ni saber-ho, perquè el camí tan sols s´ha mantingut en trossos molt determinats, prop dels hostals : els Hostalets del daví, Matarrodona, el Puigdoure, La Barata...els més desafortunats ruïnes, on encara aguanta l´era i la figuera. Les vides dels traginers, anònimes i perdudes, com les dels oficinistes d´avui en dia. 

Però l´Hostal al seu dia també va ser edificat al costat de l´antic, vora l´ermita de Sant Jaume, restaurada i antiquíssima, de l´època en què els pobles s´alçaven dalt dels turons i s´encastellaven com podien per combatre els enemics. Algú devia de pensar que quina desgràcia d´edifici que han fet aquí, tan gran i tapant tan bella ermita, amb lo bonic que era l´antic hostal...algú ric, segurament el suficient per tenir prou temps per lamentar-se amb nostàlgia de temps passats. Diferent del traginer, on la poesia del lament segurament queia sobre les seves mans i el seu rostre d´ulls petits solcat d´arrugues.


Mitja façana m´observa. L´altre meitat ja ha caigut, i en la seva caiguda ha dibuixat una frontera difícil de guardar, inestable com totes les fronteres, les d´ara i les d´abans. Ruïnes, algunes belles, d´altres convertint-se lentament en runes. Acabo assegut en uns graons de pedra, observant-la. Fa un sol ben agradable. No hi ha ningú més, de fet el lloc queda el suficientment allunyat perquè no s´hi arribi massa gent. Mentre he estat aquí, he estat pensat en una paraula, pronunciada per en Roger Mas cantant Verdaguer : ruïnes.


Caminant by Roger Mas on Grooveshark

2 comentaris:

Fedora ha dit...

Runes, confeso que m'engoixen, cada cop més, imagín que a mesura que jo mateixa m'atraco a ser-ne una :)
Abraçada!

Estranger ha dit...


Les ruïnes són lliçons per aprendre, però tú no t´atraques a ser-na una, de ben segur. Per ruïnes, les pedres.

Ja saps el que diuen : "Menos da una piedra" ( cosa, en aquest cas, totalment falsa ).