" És ben cert, i també terrible, que fins a un cert punt, la idea o la visió de la misèria atreuen els nostres millors sentiments ; però en segons quins casos, més enllà d´aquest punt ja no és pas així. S´erra qui afirmi que això es deu invariablement a l´egoisme inherent al cor humà. Prové més aviat d´una certa desesperança de posar remei a un mal excessiu i orgànic. Per a un ésser sensible, la pietat es tradueix no pas poques vegades en dolor. I quan, per fi, es comprèn que aquesta pietat no pot conduir a un auxili eficaç, el seny exigeix a l´ànima que se´n desprengui. El que vaig veure aquell matí em persuadí que l´escrivent era víctima d´un transtorn innat i incurable. Jo podia fer almoïna al seu cos, però no era el cos el que l´adoloria ; era l´ànima la que patia, i l´ànima jo no podia abastar-la ".
Herman Melville, " Bartleby, l´escrivent " (1853 )
6 comentaris:
Sol ser així. A vegades volem ajudar a persones que tenen l'ànima malalta. És un esforç va. Però alguna cosa li passa a la nostra quan això ens continua atraient.
Reconec que m' ha costat entendre - si ho he fet correctament- aquest fragment. Hi ha molts conceptes que es barregen en molt poc espai.
Part de culpa d' aquesta dificultat meva (en la comprensió i a l'hora de posar lletra al paper) crec que la tenen els primers símptomes que vaig notant de la síndrome de Bartleby, és curiós. No és un bloqueig físic eventual, és un estat de l' ànima.
Espero trobar l' antídot ben aviat, abans no sigui "massa tard".
Gràcies per referenciar-lo, poter m' ajudarà.
Sàvies paraules les de Fedora!
L´ànima, inclosa la nostra pròpia, és inebastable. S´hi troben a dins una pila de coses, sovint difícils de definir, i és clar, d´abastar. En temps de Bartleby encara més.
Melville, en aquest sentit, segurament l´entenia millor que molta gent de la seva època.
I m´afegeixo al comentari de la Macondo, per acabar.
Em penso que el d´en Bartleby és un cas pitjor que el expliques. Diria que el seu és un cas d´incomprensió profunda, de resistència passiva, de protesta inclús.
Aquest mes m´he llegit una novel.leta d´aquestes per llegir en temps de vacances. Es diu "la veritat sobre el cas Harry Quebert", i te´n parlo perquè el protagonista també pateix un bloqueig mental a l´hora d´escriure.
Però el llibre no va d´això precisament.
Bé, i res, m´alegro d´haver-te ajudat.
Més que al cas del pobre Bartleby em referia a la síndrome que porta el seu nom.
Estic enfangada llegint aquest article:
http://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=7&ved=0CFUQFjAG&url=http%3A%2F%2Fwww.cervantesvirtual.com%2FdescargaPdf%2Fla-frontera-del-silencio-casos-y-causas-del-sndrome-de-bartleby-en-la-literatura-0%2F&ei=Z4j3U9qGLNHpaLmUgrgM&usg=AFQjCNEYNpix0gxf3aC9CPXt9gW-Jv5izQ&sig2=xcB873RY4tvdfB9dY73rRA
(no em pensava que fos tant llarg l' enllaç, a veure si el pots veure...)
Com també és una sensació d' enfangamenta quan has d' escriure per "encàrrec" quan no s' hi està avesat. A això em referia...
Gràcies per la recomanació, tot ajuda.
Publica un comentari a l'entrada