Un cas inequívoc de bona sort

Avui, finalment, he obtingut la prova definitiva d´allò que generalment s´anomena com la bona sort. I no em vinc a referir a la sort en si mateixa, sobre la qual és ben sabut que un la pot buscar o se la pot trobar sense més, i sobre la qual no s´ha escrit massa ni hi ha estudis científics que en certifiquin la seva existència.Algú em va explicar, ja fa temps, que amb la sort passa  com amb la idea de Déu, en la que uns hi creuen cegament, d´altres gens ni mica; i la resta, que hi creuen el suficient per anar a missa del Gall i comprar la corresponent loteria, quan arriba el Nadal. En el meu cas particular però, apart de comprar de vegades algun número als cecs, la sort me l´he buscat moltes vegades jo tot sol, sobretot la dolenta, i trobar-la, el que es diu topar amb ella per casualitat, ben poques vegades. Com a bona, molt poques vegades, tant poques que ni les recordo, i el terme, en el seu conjunt, ha acabat esdevenint un mite dins la meva percepció de les coses de la vida. Fins avui, en que un fet me l´ha fet conèixer en primera persona.

Ha estat al matí, quan se m´ha abocat el got del cafè sobre la taula, en acabat de menjar-me l´entrepà, com faig cada dia puntualment sobre un quart de deu. Aquest fet, inusual però alhora ineluctable, sol succeir un parell de cops l´any, fruit de la pura probabilitat entre la meva cura al posar el got sobre la taula, seguir-li sempre la pista quan es mou de lloc i la quantitat ingent d´aquells que arribo a col.locar sobre ella al cap del temps. Com a mer accident, per una altre part, no deixa de ser un dels més habituals en la vida de l´oficinista, un risc amb el que cal viure, si un és un addicte al cafè i no preveu – ara que està tan a l´ús – l´adopció de les mesures corresponents en prevenció de que pugui ocórrer aital desgràcia. Hi ha manuals que en parlen, de com prendre´s correctament el cafè a la taula de la feina; però jo,amant del  risc i sovint poc pràctic en segons quines coses, prefereixo no fer-ne cas, no sigui que m´acabi convertint en una persona excessivament pulcra i primmirada en tot allò que executa habitualment al cap del dia. Si he de ser sincer, no voldria acabar sent així, la veritat, perquè entre d´altres coses, no podria gaudir del fet de tenir bona sort, ni de descobrir-la, en el seu estat més pur, ni que hagi estat una vegada a la vida.

Si, perquè avui se m´ha abocat el cafè sobre la taula. I ho ha fet d´una manera meravellosa : a sobre el tros de taula on ha caigut no hi havia ni un paper, i això que la taula sempre, i quan dic sempre és sempre, està plena de papers. Avui no n´era l´execepció, però el cafè ha creat la seva taca negre, espessa i calenta, en la superfície delimitada per aquells i el teclat, just en l´únic espai lliure que quedava, ni massa gran ni massa petit. M´hi he fixat atentament, sorprès del fet: en una de les vores, el cafè, producte de la lleugera caiguda de la taula a la dreta, s´ha precipitat en una petita ona sense arribar a caure sobre una comanda en la que estava acabant de treballar des de les vuit del matí, un gruix de papers a escassament mig mil.límetre de tant subtil amenaça. He agafat el peu de rei per comprovar-ho, meravellat per l´equilibri, la fina linea que separa l´èxit del fracàs més absolut, traduït en hores de feina el.laborant un document sense fer-ne la lògica còpia, com si el fet de prendre la decisió de fer-la un cop hagués acabat el cafè, fos un autèntic desafiament a la ruleta russa de la vida quotidiana, aquella que no surt als grans llibres de història i a la qual mai ningú sembla fer-ne massa cas. Potser semblarà un mica exagerat pensar en l´aparició de la bona sort amb un detall com aquest, però apart de que hi ha més detalls reveladors, tinc la certesa absoluta de que mai més tornarà a passar d´igual manera, perquè tenir autèntica bona sort provoca precisament aquesta lúcida reflexió, un cop s´analitza fredament la situació a posteriori.

Encara força impressionat he constatat la manca d´esquitxos a la taula, habitual en aquesta mena d´accidents ; esquitxos que romanen en llocs inversemblants al llarg del temps, i que descobreixo atònit quan algun cop decideixo fer dissabte a la taula. Però avui, mirant i mirant la taula, la pantalla, els papers, la grapadora, la foto de la Maria Rosa i els nens...res, ni un esquitx. El cafè ha caigut com si fos oli, literalment. Fixant-m´hi bé a més, no s´ha colat per sota el teclat, un fet sempre desagradable quan l´aixeques i aquest envaeix racons, gotejant, i no saps mai com reaccionar, tenint-lo com el tens a les mans i veient com el petit desastre s´eixampla impotent davant dels teus ulls. Aquest ha estat un altre detall revelador de que alguna cosa estava passant, única i evidentment, extraordinària.

Finalment, un altre fet, potser el més empipador, inexistent avui també, que és quan, sense temps a reaccionar, el cafè traspassa les fronteres de la taula i s´aboca sobre els pantalons, a la cadira, al terra. En aquest cas, no fa falta descriure el rídícul d´haver de suportar la taca si els pantalons són clars i aquesta resta en un lloc vital on la vista de tothom acaba aterrant invariablement. Ho sé, per suposat, de pròpia experiència.

Heus aquí les proves.Avui se m´ha abocat el cafè i he descobert el que és tenir bona sort. Amb dues passades ràpides de paper higiènic l´he eixugat en un tres i no res. Després he aixecat el got i, per si no fos suficient de tanta bona sort, he descobert que encara en restava un bon cul a dins. Me l´he begut, com si m´estigués prenent un espresso en algun lloc idíl.lic d´Itàlia, mirant d´allargar el moment que sé que trigarà molt a tornar a arribar. El més bo de tot és que l´horòscop m´havia avisat de que avui tindria un mal dia. De fet després d´això del cafè...però tant se val, això ja és una altre història, massa avorrida d´explicar.El Sr.Mestres m´ha consolat, dient-me que un mal dia, el pot tenir tothom. Però es clar, ell no ha vist com s´abocava el cafè. Ningú pensa massa, en la mala sort que pot tenir en un dia.