Electrostàtica

S´acaba la tarda i et queda el petit xiclet de menta a la boca; sense cap sabor de menta, mastegat i masegat fins a la sacietat en la inconsciència gradual del pas de les hores. Te n´adones al final, quan tot resta tranquil i et toca tancar llums i portes, com sempre fas. Te´l treus de la boca i l´observes, petit com és, a la punta d´un dit : de seguida s´hi enganxa. La seva forma et recorda a la d´un petit cervell, extret – si això fos possible - al final d´una tarda, per traspassar-lo cap algun lloc on pogués reposar. Un pot de vidre ple de formol, per exemple. Un lloc on observar-lo des de la distància, amb els seus intricats bucles electrostàtics connectant milions d´intangibles. El que tens als dits, però, és el que resta d´un petit i ara, miserable xiclet de menta assemblant-se a un petit cervell. Ben bé com el que et fa sentir les parpelles obrint-se i tancant-se a un ritme de persiana de corda estirada per una iaieta abans de fer-se, potser, una mica de sopar. El petit cervell acaba, com no podria ser d´una altre manera, a la paperera.

Estàs grogui, és dijous i les coses van així, dins el teu cervell. N´hauries de tenir de recanvi, petits i blancs, en còmodes paquets de color blau. I posats a demanar, de sabors diferents.