El vano

Sorolla, "Figura en blanc" 

La dona del quadre estava d´esquenes, de cara al mar. La dona de davant del quadre, també. La contemplava, a ella i al mar. D´esquenes les dues, lluïen un vestit llarg d´estiu, l´una blanc i vaporós, acaronat pel vent ; l´altre, de tela blava, amb la quietud del maniquí dins l´aparador.La dona del quadre s´aguantava amb deix maldestre a un para-sol, els cabells lligats per un vel noucentista, atrapada la cua en un joc de pinzellades malabars. L´altre dona només aguantava un vano entre els dits de la seva mà dreta, i els cabells llargs i negres li queien endreçadament sobre l´esquena, de pell blanca vora el coll obert del vestit blau . La generositat de les dues figures s´endevinava a través de la roba, entallant malucs fèrtils sota fines cintures, cossos coincidents en una feliç perspectiva cavallera, dimensionant mar i dones , fins el moment en què finalment una d´elles es va moure, tot caminant cap al quadre del costat, molt més gran, inundat de sol i morenor d´un primer pla de pescadores albirant postes de sol.

Queda el quadre altre cop sol, i el vell pintor s´hi apropa , abandonant la solitud del banc on s´ha assegut a mirar. El dia és rúfol, el mar de Biarritz no és com el de València, l´escuma no és tan blanca ni l´aigua més blava, però no deixa de ser el mar, pensa el pintor amb la mirada perduda a l´horitzó. La model es gira, amb cara d´estar una mica cansada. Ell li fa un gest amb la mà permetent-li marxar. Llavors agafa la paleta i, vigorosament, busca el lila per rematar onades vora la platja, una mica matusseres però definitives. Ja està, pensa mentre sent l´olor dels olis mesclat amb la del salnitre, ja està bé per avui. Només cal signar.

Ell, al seu torn, s´hi va apropar, des del banc on les observava a totes dues, vora l´extintor vermell, ben al fons de la sala.La dona del vestit blau es ventà mirant-lo un moment de cua d´ull per poc  després, dirigir altre cop la vista a la dona del quadre, enfront ara d´ell, uns metres més enllà. Tots dos la miraren i si algú es fixà en els seus ulls, podria dir que esperaven alguna cosa : un moviment de mà, una passa a un costat,un núvol movent-se, qui sap si un raig de sol trencant certa melangia. La quietud, però, restava assecada en les pinzellades visibles encara des de l´any 1906, brillants i netes, com acabades de fer. Com la signatura, petita i negre, nítida i fresca. Finalment alguna cosa es va moure. Sempre hi ha alguna cosa que s´acaba movent, potser fins i tot dins un quadre. Aquest cop però, es va moure el vano en la seva mà, plegant-lo com qui tanca una petita persiana en un instant on el vell pintor deixa de mirar el quadre i la seva dona, acabada de pintar, per tornar la vista al tros de passeig marítim ja buit.

I no gaire després d´això el vano va caure al terra, com si fos una senyal.