Tempesta

Després de la pedregada, l´ambient torna a ser de fred, com cal. Ha estat durant l´hora de dinar, just quan a la paella es feien quatre pèsols amb gambes i un petit bistec de vedella, a punt de sang. L´embat del cel ha resseguit la solitud de finestres i sostre amb la blancor de la pedra punyent i petita, alternant-la de pluja famolenca com l´estómac olorant la fumera suau sortint dels fogons. El pa ha resseguit els vols del plat, una estona més tard,amb un cul de vi del Priorat mentre ja la tempesta marxava, allunyant-se pel seu camí ancestral cap al mar. Del cotxe estant, ja és impossible d´encalçar-la, però resta allí al fons, en el mateix sentit de la marxa, visible. La vols quan ja fas tard, penses. Els llamps n´ esquincen tota la seva grisor compacta, plena de silenci passatger. N´ha deixat com a hereves alguna glopada de vent i la riera solcant ones terroses, jugant al joc aquell de fer-se gran. 

Al vespre, l´alè de la terra, trenant boirines al mig aire de la ciutat amb una lluna prou abrigada d´estels polidets de grans promeses. L´Otis va acabant-se, dins el cotxe. Segueix lamentant-se amb veu trencada d´algun amor perdut i llunyà, com una tempesta de tarda. Sort en té de la secció de vent, sorneguera i amatent, redimint-lo de tanta tristesa acumulada.