Plego una mica abans, potser un quart d´hora abans. Sense presses, pujo avinguda amunt, travesso el pont sobre el riu sec i enfilo directe un quilòmetre a ponent. M´acompanya en Nick Drake, avui. En Nick estima el sol de les vesprades i els cels del nord. I com quan feien castells de focs al poble, el sol m´estampa un primer avís a l´alçada dels ulls. Al semàfor, canvio la direcció indicada pel company. No tinc massa temps, però arribo. Aparco : gent passejant o corrent, gossos, tots tornant. Jo camino encara una estona, vestit de diumenge, amb la càmera que ara guardo al cotxe durant el dia. Passo sota el roure i encara camino uns metres més ; no massa, però, les llenques de sol han anat tancant-se en ombres cada cop més allargassades, vivents. Finalment emmarco i disparo una, dues fotografies. No hi ha tercer avís; avui no és pas festa major, avui he arribat fins aquí. I després he tornat, fosquejant entre els camps de mostassa.
6 comentaris:
no se si et trenco alguna il·lusió, però dir-te que les plantes aquestes no son mostassa de veritat :P
Llàstima, amb lo que m´agrada a mi la mostassa.
Jo ja fa temps que tinc un embolic amb els camps grocs . No sé si són camps de mostassa o ravenisses o colza o camps de naps, com em deien a mi de petita.El cas és que quan els veig m' hi tiraria de caps, de macos que els trobo.
Aquest any és el primer que n´han plantat, no sé qui, però la veritat és que és un espectacle, perquè són uns quants camps, tots grocs.
Fa dies que els admiro, fan el goig del color daurat.
Els canvis, ara, s´han d´anar assaborint tal com venen, perquè tot passa molt ràpid, potser perquè s´assaboreixen només uns minuts al dia. En aquest camps ja vaig veure, el mateix dia, el pas de les primeres orenetes.
Publica un comentari a l'entrada