599

Hi ha cançons que podrien servir de novel.les. Lletres de vides explicades per una veu vella i literalment cascada, una veu fora de temps. Ahir la vaig tornar a escoltar, un cop acabada la feina d' endreçar la meva modesta col.lecció de música acumulada al llarg de trenta anys, si fa o no fa.De tant en tant - molt de tant en tant, de fet-, ho faig. Retiro totes les capsetes de compactes i les recol.loco, perquè d´aquesta manera sembla com si tingués uns cinc o sis-cents discs nous. D´aquesta manera també, veig les caràtules i em venen ganes de sentir altre cop cançons desescoltades al seu temps, redescobertes de nou o simplement rareses que tenen la virtut de no cansar-me mai.

I aquesta és una d´aquestes. Llegeixo el llibret : es tracta d´una cançó descartada del “Time out of mind”, aquell disc del 97 que em va fer redescobrir el geni de Minnesota després de redescobrir-lo abans unes quatre o cinc vegades més després de descobrir-lo amb vuit o nou anys. El temps s´estira massa, de vegades. La ressenya segueix: les primeres línies de la lletra són un elegant sumari del seu credo artístic . I diuen,

Alguns de nosaltres tanquem la llum i vivim dins la llum de la lluna;

alguns de nosaltres espantem nosaltres mateixos a la mort dins la fosca

per ser allí on els àngels volen .

La cançó és una adaptació d´una peça tradicional americana, que Dylan, com moltes d´altres, fa seva, canviant-ne la narrativa.

Escoltar-lo em fa sentir ben acompanyat. Potser per això cal reordenar coses , per retrobar-les després. Fora de temps, per allí on volen els angelets. Potser per això tinc encara un blog.

Aquest és el post número cinc-cents noranta-nou.