" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


27/6/15

Calfreds


Anys després, va entendre el perquè d´aquella cançó que tornava a sonar aquell matí anodí de dissabte a l´oficina, sense ningú més que ell per escoltar-la. Sí, sonava " where the streets have no name ", dels U2. Un calfred li retornà al cos, pas previ a un eriçament de pèl quasi bé desconegut per oblidat. L´èpica tornava al cervell de joventut adormida. I era clar, tan clar com la potent base de baix del Clayton,  la contundència de la percussió d´el Larry, el llambreig lluminós de la guitarra d´en The Edge i la veu sortida de l´estómac d´en Bono. No havia escoltat mai una cançó com aquella, on cada instrument no superés a l´altre,  i tots ells junts estiguessin perfectament alineats uns dels altres i en canvi, formessin un tot on tot era possible. És això, la joventut, pensà el Sr. Mestres. De quan els carrers per on es transita encara no tenen noms.

Ara la joventut havia marxat. No calia tornar-la a escoltar, perquè si ho feia, estava segur de que aquell calfred seria altre cop un record i no la vivència de feia uns minuts. Al vespre, però , engegà el vell tocadiscs, tragué el vinil de la cel.lofana que el protegia, i el "desire" s´escampà a tot volum dintre la llar com un reguer de pólvora.

Només escoltar-ne l´inici, a la Sra. mestres li pujà tot un calfred de baix a dalt de l´espinada...i se li eriçà la pell com feia temps que no li passava.




4 comentaris:

PS ha dit...


Els sentits (l'oïda, aquí i tot el bagul de sensacions implícites)ens retornen allà on vam viure intensament. No està gens malament rebobinar-los, encara que correm el risc de noves reinterpretacions.

No sóc superfan de U2 però hi ha cançons que m'agraden molt. De vegades, quan condueixo i els escolto a la ràdio, els detecto abans de escoltar la veu nasal de'n Bono. És el dringueig de la guitarra el que em situa. És un so que no he sabut trobar en cap altre grup dels que conec i que en la cançò que dius és molt característic. Com que no hi entenc en música no sé si és un riff, un llambreig o quina cosa. De vegades em sembla un batec d'ales.

novesflors ha dit...

Calfreds dels que s'ho valen. Ara cercaré la cançó, a veure com sona ;)

Estranger ha dit...

El millor és que ho fan inesperadament, i amb alguna reinterpretaciô que resulta ser una constatació a pilota passada.

Més que un rift, em penso que és un puntejat.

Estranger ha dit...

El Sr. Mestres és un murri, Novesflors.

Aquesta cançó al seu tempd va ser molt coneguda.