Les
mans col.loquen la goma de cautxú al voltant de la vella canonada de
plom il.luminada pel frontal del lampista d´emergència que
sol.luciona la darrera emergència del dia : l´enèssima fuita
descoberta a les quatre de la tarda per un bassal sobre la terra
humida, al darrer tram que encara conserva les velles canonades
originals, estretes i obsoletes per la pressió a la que surt
l´aigua avui dia; situació que, per un altre costat, donaria peu a un munt de metàfores
ben reals sobre la vida mateixa. Tanmateix no penso en això, mentre
l´observo treballar en la ja foscor de quarts de set de la tarda,
que comença a ser freda. L´home té una veu que em recorda la
d´algú conegut. El mateix deix, cadència, to, pronuncia...en la
foscor miro de recordar, mentre ell continua ara aplicant una
mordassa metàl.lica sobre la goma, que colla pacientment com si fos
un petit cofre assegurant un petit tresor com és el de l´aigua
circulant per les venes amagades de la vida quotidiana, ple altre cop
de metàfores sense respostes clares al fred agradable de la nit
atansant-se sota els arbres altre cop calmats després del joc de
vents creuats del darrer dia, uns vents que sembla hagin fet, per fi,
dissabte del clima acostumat ja a rondar els extrems, sense la
paciència lenta de coure tardors i primaveres que tenia abans, com
si s´hagués encomanat dels virus d´occident condemnats a fer
desaparèixer la mitjana gaussiana, acampanada, dels bons costums de la coneguda classe mitja.
Així,
en la foscor, acaba l´home d´arreglar la canonada. Mentrestant, a
dins, se sent el primer gol celebrat – estrany en la pau quieta de
l´exterior en un dia de clàssic – de la simfonia blaugrana,
prefaci de l´onomàstica ceciliana d´avui, on la música s´ha
calat dins l´escalfor del fred sobre la pell, ja intens, pur i incontestable. I la veu de
l´home, exactament igual a la del Benito, que fa una estona he
acabat de recordar. Una veu també que donaria per algun pensament més,
perquè de veus, com de persones, sembla que només n´hi ha
d´infinites.
De cançons, també. I avui m´he llevat força groovie...
7 comentaris:
A mi aquesta m'agrada per conduir.
Trobo que amb el temps -i en posts com aquest- vas alambicant l'escriptura sense que es faci feixuga. Com si haguessis trobat la fòrmula de separar les parts volàtils del les que no ho són molt subtilment.
Deliciós escrit.
¿ Vols dir que ja no sóc tan totxo ? ;)
Fa uns dies, aquest blog va fer 8 anys, que ja en són uns quants. I em penso que més o menys, he anat complint els petits objectius del mateix, i per sort també, he anat mantenint un bon nivell de 1-2 comentaris per post, que sempre són d´agraair i l´omplen de més sentit.
Gràcies,
Gràcies, Novesflors. T´adreço al mateix comentari anterior amb l´afegit aquell de la bonesa de la brevetat.
Rectifico : encara no fa vuit anys , serà d´aqui un mes, si fa o no fa...
Estàs fet un poeta Estranger.
No tothom és capaç de trobar romanticisme en una canonada vella i rebentada.
Al concertàs de dissabte, l'Iniesta no va desafinar cap nota ;-)
Va ser el director d´orquestra, amb un primer violí, el " Tiburón" Suárez, que Déu n´hi do. Avui n´ha fet un de traca i mocador, per cert.
Van fins, ara.
El romanticisme existeix a tot arreu, i en les coses velles i rebentades, encara més, més que res, pel que van ser.
Publica un comentari a l'entrada