Trasllat

El telèfon es va posar a ressonar per tot l´ampli espai buit del loft. Reposava sobre la tarima de fusta que cobria tot el terra, al centre d´un cercle on la fusta s´havia mantingut amb el to original, més clar, més polit, menys trepitjat, com acabat d´estrenar, senyal evident de que allí hi havia reposat un moble que ja no hi era .Al llarg i ample d´aquell espai generosament il.luminat per les amples vidrieres que l´envoltaven, el terra mostrava senyals semblants, de geometries variables, identificant llibreries, armaris, llits, làmpades, estores...vist així semblava un trencaclosques o el mapa d´un laberint descobert després d´una certa eternitat : aquella que transcorre entre la joventut que mai hi pensa però la poseeix per aquesta raó tan poc profunda , i la darrera maduresa, planyívola però plenament conscient d´ella.

El telèfon, malgrat la buidor evident, ressonava com si ho fes dins una església en plena nit. Qui trucava devia ser aliè a l´esperit del lloc, profanament buit. El sol hi entrava lliure de les seves pròpies ombres; aquestes es concentraven al darrera dels dos pilars existents, inamovibles, quasi bé omnipotents, d´una sobrietat conceptualment arquitectònica, vinclada a l´espai i a la llum, alliberadora de tensions però tanmateix lligades per les seves pròpies negrors que, al moviment del sol, es movien imperceptibles a la vista dels ulls del moment. Ulls que, d´altre banda, tant sols remetien a un passat on aquelles no eren ni molt menys rellevants, cobertes per les altres desaparegudes per la decisió d´algú de voler marxar d´allí.

El telèfon no va insistir gaire més. En un país llunyà, una dona va penjar el telèfon i va tatxar un número d´una llarga llista que tenia a les mans. Segons les normes, si a la desena trucada dins el termini d´un mes ningú contestava, no calia insistir més. Segons les estadístiques, l´immoble era desocupat. Ningú hi vivia.

La dona es va treure els auriculars, havia ja acabat el seu torn. En una llengua estrangera, es va acomiadar de les seves companyes i va sortir al carrer, on ja era negre nit. Agafà l´autobús a la parada de dos carrers més avall, com feia cada dia de la setmana. A aquella hora era força buit, i això li permetia agafar seient de finestra, on al llarg de la mitja hora de trajecte tenia davant seu el seu propi rostre d´ulls grossos, foscs i cansats. Fitava els llums de la ciutat i quan s´adonava, s´arreglava un ble de cabells que sempre li sortia per sota del mocador, just per sobre el front. En algun revolt més fosc, tant sols brillava el punt d´argent que portava fixat al nas, fet intrigant com la lluïssor de la lluerna o la de l´espelma, que encenia a l´arribar a casa seva per honrar els déus mantenidors de la seva modesta felicitat. Els nens ja dormien, la seva mare li havia deixat el sopar sobre la taula de la cuina. El marit havia mort feia dos anys, a l´ensorrar-se el taller on treballava com a mecànic de cotxes.

Mentre menjava , silenciosa, va adonar-se que, escrit a la mà, s´hi havia anotat aquell número tan llarg. Alguna cosa li devia haver passat a Mr. Teachers, per no contestar. Era dels pocs que li deixava exposar tota la lletania de presentació, quan li trucava cada mig any. Amablement, la rebutjava amb raons convincents. De fet, segons les normes, al cinquè rebuig s´havia de tatxar el número, però ella no ho va fer, per la simple – que no trivial – raó de la seva veu, afectuosa i tranquil.la. Sentir-la i quedar-se en pau amb ella mateixa, d´una manera absurda però ben real, eren la mateixa cosa. Així que agafà el seu mòbil, un cop rentats els plats, un cop acaronats els nens, un cop apagada l´espelma , un cop transformat el sofà en llit i un cop dins la foscor dels llençols blancs. Llavors trucà al llarg número de Mr. Teachers.

I el Sr. Mestres li contestà, amable i afectuós com sempre, des d´un altre telèfon de la mateixa punta de món. Si n´havia conservat el número, va ser gràcies a un bon amic que tenia a la companyia de telèfons, la qual sempre triga un cert temps, com ja és ben sabut, en arreglar coses d´aquestes.