" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


20/10/16

A tota castanya


Els pantalons els porta deixats de la mà de Déu, cap avall del seu cos magre. N´arrossega un tros de les vores, o més ben dit, se´l trepitja segons com es mou. Escardalenc, ja calb, porta unes ulleres de sol damunt el front, mirant al sostre. Avui fa núvol. M´obre el maleter del seu Seat Leon ; m´ensenya dos altaveus de considerable grandària reposant dins una xarxa enganxada al seient del darrera. Se´m queixa de que quan condueix, a les corbes se li mouen i piquen amb els costats : cloc- cloc, fa per fer-se entendre. Jo me´ls quedo mirant certament sorprès, tot pensant que l´home deu tenir l´oïda fina si mentre condueix escolta la música al volum adequat a la mida dels altaveus. Ara, que potser dependrà de la música que escolti, reflexiono mentre denoto un interès pel problema exposat. Potser els altaveus no se li mouen per la inèrcia de les corbes. ¿Què vols dir ? Em pregunta estranyat. Res, parlava sol, que responc mentre ell treu la peça de feltre que cobreix la base del maleter. L´aixeca amb les dues mans i me l´ensenya. Vol fer una fusta amb la forma d´aquell per poder fixar-los bé. Jo encara penso en els altaveus : potser li puc aconsellar que faci la prova d´escoltar, posem per cas, Corelli a tot drap, a veure si se li mouen a les corbes. Llavors nego amb el cap i em fixo en la desolació de la peça que se´m mostra. Em veig reflectit a les ulleres mentre parlem. Se´m fa estrany, és com quan truques algú i té el mans lliures posat. La teva veu ressona com ara  ho fa la meva imatge doblada a sobre els vidres. Faig cara d´escepticisme, així que trec el meu somriure de cercador de solucions. És un somriure que he desenvolupat amb el temps, un recurs d´evolució natural, totalment professional. Afable i tranquil.

Li explico els problemes que tindríem, i el preu resultant. Es queda moix mentre mira d´aixecar-se els pantalons més amunt de la cintura sense cap possibilitat d´èxit. Li dic que el millor que es pot fer és tallar-la amb una caladora, directament a sobre qualsevol tros de fusta que tingui per casa. Em diu que no té caladora però llavors se li il.lumina la cara tot recordant una oferta que ha vist en algun lloc. Segur que si, les caladores quasi bé es regalen avui en dia, amb tots els L&M, Akis i Bricodecos que hi han escampats pels voltants. El meu somriure continua damunt les seves ulleres mentre encaixem.

Se´n va convençut, agraint-me la idea. Espero que engegi el cotxe. Tinc curiositat però no ho fa. No posa en marxa els altaveus. Llàstima, Corelli hi sonaria de conya, dins aquest cotxe. A tota castanya.



2 comentaris:

Anònim ha dit...

Corelli? Jo crec que aquest amic teu fa més pinta de ser fan de Giuseppe Torelli

Estranger ha dit...


Torelli ? És del s.XVIII ?

Salut, Pons.