" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


14/2/17

Pastilles


La noia es mira el pot petit, de plàstic ataronjat, que té a les mans. Al seu reflex damunt del mirall, els ulls eviten aixecar la mirada. Amb les que queden, pensa, segurament n´hi hauria prou. Mentrestant, al pis de dalt l´home gran fa recompte de totes aquelles que s´ha de prendre per no haver de patir les mancances d´un cos vell i cansat. Pensa sense por en si val la pena, al capdavall.

Finalment un d´ells se les pren i al vespre, al baixar les escombraries, l´home gran li agraeix la deferència de cedir-li el pas al cancell de l´entrada. Les bosses queden juntes damunt la vorera amb el ressò del bona nit llunyà, sorgit en la foscor de les escales. 

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Llavors final feliç?

Estranger ha dit...


Bé, diguem un final obert.

Salut, Pons.

novesflors ha dit...

De moment, tots dos viuen...

Estranger ha dit...


Si que viuen, Novesflors. A vegades és això també, viure.