Maig té dos
colors, contraposats i diferents i tanmateix, germans de sang, fills de primavera. S’ albiren enguany en quan esbiaixes la vista una mica : el verd més
verd possible, el dels antics brots alenats a primera fulla, de perfecció semblant als ulls dels més petits, aliens ells
a pluges i vents ; i el gris tempesta tocat de base d’ un blau fons, aquell
blau submarí on cau el mar a la que els peus de l’ home deixen de caminar i un cop enfonsat, mira cap a l’horitzó a ple pulmó, tan fràgil i viu.
Ja tot canvia
inalterat, fangar la terra i plantar les primeres tomaqueres mentre plou
lleuger i al cap, les primeres notes de
guitarra caient en escala com ho fa l’ aigua quan raja a lliure albir, dient-me
adeu de mica en mica, sense deixar de respirar les fines herbes, apamant el meu petit verger, de suburbi imaginari.
Tranquil·lament,
Tranquil·lament,
5 comentaris:
No em canso mai d'escoltar aquesta cançó. A més trobo que la Sílvia Pérez Cruz aquí ,sap trobar-li el to.I en Toti Soler,la millor guitarra que tenim.Sempre discret i savi.
Als verds de maig afegiria el de la flor blanca, que aquest ho embriaga tot.
El blanc de la flor blanca, vull dir :-)
Petita i blanca, que diu una altra cançó.
Preciós el teu escrit d'avui. I la Sílvia, genial, com sempre.
I el Toti, també.
Gràcies,Novesflors.
Publica un comentari a l'entrada