Pati de llums

( Aquest conte és apte per menors de set anys. Els més grans potser no l´entendran. Per la meva part,només puc dir que  he mastegat un bon xiclet per escriure´l, fent globus i deixant-los explotar sobre la cara. Ara, mentre el llegueixo, faig olor de maduixa concentrada i  no entenc gaire cosa ). 

Dos marrecs seuen a la gatzoneta, sobre el terra d´un pati interior de ciutat.És nit estrellada i fa fred. Els anoraks cobreixen les seves petites esquenes, juntes les espatlles. Un mastega xiclet, i fa alguna bombolla, grossa, que a l´explotar-li sobre la cara deixa anar olors de maduixa. L´altre fa rodolar d´un costat a un altre de la boca un caramel ben gros, i de tant en tant recull una filera de mocs que li baixen sota el nas tot fent una forta inspiració. Parlen de les seves coses.

-Aquest carro d´aqui dalt portarà les nostres joguines.

- Quin carro ? - diu un dels nens empassant- se un glop de saliva.

-El del cel, el veus ? - El  dit del seu company, sorgint de dins la petita màniga, s´alça amunt, assenyalant Orió.

-I es mou ? -

-És clar, però encara és una mica lluny. Ve d´Orient, amb els reis -

-El meu pare diu que les joguines venen de la Xina –L´altre nen gira el cap, estranyat.

Un globus es queda a mig fer i una mà el fa explotar. Riu un nen.

-Tonto...I on és la Xina ? - Els llavis, sense por a ser ignorants, es mouen fent un somriure cap avall.-

-Deu ser cap a l´orient, doncs.-

-Si.

Retallats sobre un petit terrat que sobresurt uns metres més amunt, dos gats els observen. A sota, un altre pati. Apoiat sobre la paret, un home tranquil, fumant-se un cigarret i escoltant sense voler la conversa. Alça el cap, i veu Orió. Li ve un record fugisser d´una nit de reis, quan veié el carro a punt de descàrrega. Somriu quan sent lo de la Xina. Enfront seu, la vidriera il.luminada de casa seva, un tros de llum ensotalat entre un bloc de pisos força alt i el pati de la veïna, una dona jovenassa que en aquell moment recull la roba estesa del terrat, a l´alçada del pati del veí que fuma. Ho fa mentre es va fent un caldo espès a la cuina, un caldo que es podria menjar amb ganivet i forquilla. Amb dues agulles a la boca, la vista se li´n va al fil de lluna que crema a sobre seu, i enfila una antiga cançó de nadal. L´extractor destil.la olors de pagès pel veïnat.Els gats, sense fer soroll, es desplaçen fins a les cames de la dona, fent-li moixaines. A dins, un home gran seu al vell sofà del menjador, i mira a la tele una vella pel.lícula on dringen cascavells. Dorm, amb el diari a la falda, acompanyant un petit més petit que els marrecs dins un Moisès, els ulls clucs, acotxat amb petits llençols nèts brodats de flors i estels, més grans que els d´Orió.

Encara hi ha un altre pati, a les fosques. És la casa abandonada, on algun dia, els dos marrecs, envalentonats, s´hi han deixat caure per una rampa que uneix el sostre de l´antic safareig a la paret del qual fuma l´home tranquil amb el petit terrat del seu pati, parell al de la dona jovenassa. Allí hi neixen aventures, i els cors petits s´hi mouen amb peus de plom. Allí encara hi sona alguna rialla, i els sorolls, a vegades, fan molta por.Pels vidres mig trencats encara s´hi nota l´olor d´una vella fusteria; s´hi pot veure un antic banc de treball, un ribot de fulla rovellada, uns quants claus llargs de cabota ample. En una de les cantonades del sostre, sota una petita lleixa, un sant Josep protegit per un vidre, enterenyinat i polsós.

L´home tranquil apaga el cigarret i camina cap a la seva llum particular. La dona jovenassa es gira, amb el cubell a la mà ple de roba altre cop seca i nèta.

-Bona olor la d´aquesta nit, Maria -

-L´olor de l´àvia, que no s´apaga, Josep.-

Tots dos somriuen i retornen a les seves llars. La llum dins la nit s´apaga i se sent una porta obrir-se, entre les dues parets veïnes. Pel Gener farà un any que viuen junts.

Els dos marrecs, de puntetes, han vist com s´apagava la llum. Al seu pati, només hi queda el rodol esquàlid d´una bombeta collada a la paret, al costat de la porta del darrera. La poden veure encara. Llavors, encenen la llanterna, i amb molt de compte, obren la finestra secreta de la vella fusteria i s´hi enfilen. El baf de les seves respiracions s´enfila en la quietud dormida de les teranyines. Avancen amb cautela, seguint una estela de petites petjades fins un racó on hi ha una llarga escala de fusta, que no és tan llarga si algú, més gran potser, se la mirés. Entre els dos la mouen i la situen just per enfilar-se fins al Sant Josep.

-Les tens ? -

-Té -

S´enfila el més alt, no gaire més alt però. Li costa una mica. L´altre l´il.lumina el camí. Un cop és a l´alçada de la figura protegida per la porteta de vidre, obre aquesta. Amb cura, diposita unes figures al seu costat , torna a tancar altre cop la porta i baixa.Es passa la màniga per sota el nas mentre l´altre enfoca el pessebre.

-Ara ja poden passar els reis-

-Perquè no hi eren la verge i el nen i la mula i el bou ? - diu tot seguit el seu amic, una mica més petit que ell.

Per tota resposta, es gira i li fa un somriure cap avall, de sàvia ignorància. Llavors se sent el crit d´una mare, una mica llunyà.

-Ostres, la mare ! -

Amb presses s´enfilen a l´antic banc, travessen la finestra secreta, pugen la rampa i passant, sigilosos, pel sostre de l´antic safareig, baixen fins al pati i entren, corrents, per la porta del darrera, apagant el llum d´una revolada.

Burxa la fosca els patis vells de la ciutat. A sobre seu, el fil de la lluna, les olors de pagès i Orió, transformant-se en un inmens carro que avança seguint velles estel.les dibuixades pel Nadal.

(Bon Nadal,  per onsevol  estiguis )