Cercant

 

" En gran medida, uno posee tan solo aquello de cuanto carece porque se ve obligado a buscarlo. Se vive buscando. Todo el mundo busca algo,".

R.Walser, " Historias de amor " ( Ed.Siruela, 2025 ).

Un salt d'àngel ( IV )

 

-La Luisa segurament sap qui son. Si s’estan a Seixal de ben segur que ho fan al “ Farol “, és l’única dispesa per turistes que hi ha al poble.-

-La Luisa ?- vaig fer jo estranyat.

En Peter somrigué i em mirà des del fons del coixí amb aquella mirada falsa d’haver-lo enxampat dient alguna cosa que no havia de dir. El somriure, en ell, aconseguia de manera fàcil que els petits ulls desapareguessin sota les parpelles, les quals s’estiraven com xiclets dins la seva cara prima i llarga, ossuda. Llavors semblava el rostre d’un clown en plena actuació, però sense pintar.

-És clar, encara no t’havia dit res de la Luisa- afegí amb lleu sornegueria-. Ella és de Seixal mateix, de vegades passa per casa i m’endreça les coses, em cuina, parlem una mica de tot...és una amiga de quan vaig venir aquí a viure. Sempre ens hem entès bé – afegí vagament mentre estossegava. M’indicà el vas d’aigua, el qual vaig apropar-li. Aixecà el cos i redreçà el coixí, deixant el cos més dret, eixorivit.

-Aquesta tarda segurament vindrà a veure’m- continuà tot fent un gest amb la mà com indicant la inutilitat d’alguna cosa -.Ja li he dit que no cal que vingui però no fa cas, com tu.- I tornà a somriure, mirant-me els ulls. Suposo que en unes altres circumstàncies li hauria preguntat per aquella dona amb la que s’entenia “bé” i de la qual fins aleshores no en sabia res, però no estava d’orgues, en aquell moment. Volia que m’ho expliqués. Ell ho endevinà de seguida, la seva mirada es va remoure resignada i fou llavors que m’explicà la veritat :

-Mira Gareth, el ronyó no l’acabo de tenir bé del tot, podria ser que tingués càncer , per això m’estic aquí, m’estan fent proves. –

Ja me l’esperava una cosa així. Sense saber-ho per no amoïnar-me massa, ja m’havia passat altres vegades de la certitud de certes coses. I aquesta era fàcil d’endevinar, només calia veure’l.

-Què vols fer-hi ? , em feia mal el costat, orinava sang...em pensava que eren pedres, ja n’havia tingut alguns episodis.- Jo vaig assentir, pensarós.

-Però no...- vaig mormolar per a mi mateix.

-No-contestà lacònicament.

Vam quedar en silenci. Em vaig aixecar, vaig anar cap a la finestra. La vista del mar ho seguia omplint tot. Em vaig girar.

-I ara que se suposa que faig ?.-  Sabia el que em diria, és clar.

-Va, que no estic pas per morir-me- esbufegà en Peter- Segurament en uns dies tornaré a ser casa, i m’agradaria que hi fossis, això és tot. Tu tens feina per fer, i jo necessito la casa oberta i que no m’atabalin massa. No cal que vinguis fins que no tinguis alguna cosa per ensenyar-me. Ja saps a què em refereixo.... per això has vingut fins aquí, no ?- acabà ell per afegir després : -A més, què punyetes faries aquí cada dia ? Tocar-me els nassos, ja ho saps prou- va dir per acabar sense pujar en cap moment el seu to de veu, que seguia inalterable, com si parlés amb ell mateix.

-Home, he vingut per veure’t a tu també, per estar amb tu – vaig dir queixant-me- I de moment no és que ens hàgim vist massa.-

-Ja, ja ho sé, això – contestà tot tornant al mig somrís tot assenyalant-me les meves mans – per aquestes tenen problemes pendents per resoldre. Perquè sinó no t’hauria convidat...oi ?-

Murri, em coneixia com si fos el meu pare, en pau descansi. I vinga tornar-me a mirar les mans. Semblaven el centre d’un mon sense respostes. Ja de seguida ho va saber, quan vam parlar el darrer cop per telèfon. Ni sé perquè em va trucar, potser només per saber de mi, de la feina, de com anava, de la mare...en fi, va ser dir-li allò de que estava buscant idees que ja em va tornar a fer-me el sermó del jo i les meves idees, sempre amb el mateix concepte aquest de la idea, quan el que havia de fer era esbossar, pintar, esculpir, cercar idees però treballant !  i que per fer-ho el millor era canviar d’aires. Vaja, que hi anés, sinó tenia res millora fer.

-Ja he fet alguna cosa- vaig defensar-me jo.

Em mirà i tornà a somriure. No calia que li digués res.

-La italiana, segur. No hi ha res millor que una dona bonica per començar. Ja saps que la inspiració sempre té forma de dona, t’ho he dit algun cop això, oi ?-

-Sí, com la immortalitat. Sempre... -

- ... buscant-se però sense trobar-se mai.- reblà ell la frase tantes vegades repetida. Rigué complagut, per primera vegada des que havia arribat. Jo vaig riure també. Riguérem junts, més relaxats.

Llavors aparegué la Luisa per la porta oberta de l’habitació.

 

 

Love is in the air

 

Volia dinamitar l’amor. Per aquest efecte va disposar cinc cartutxos – de dinamita, no cal dir-ho- enganxats amb una goma elàstica negre i un temporitzador acoblat a un detonador, on marcar el compte enrere per així poder salvar la seva integritat física i aconseguir destruir del tot aquest concepte falsarialsejat que unia homes i dones i que tant de mal li havia fet. Estava del tot decidit, per la seva part ja  havia desestimat- en igual mesura que l’estimava - massa la idea com per tirar-se enrere. Només pensava en la possibilitat de no haver-se de preocupar més de si algun dia ... en fi, que volia assegurar-se’n. Ho va ficar tot dins una bossa i va sortir ferm amb el seu propòsit al carrer, tot cercant el lloc idoni on col·locar la càrrega explosiva.

Fou a primera vista, és clar : la va veure i el cor li començà a bategar més del compte. Espantat, va subjectar la bossa amb força contra el cos, pitjant el detonador sense voler. Com se sol dir en aquests casos, tot va saltar pels aires.

Alta muntanya

 

La imatge és magnífica. El lloc, una mica irreal. Alta muntanya, dins les possibilitats d’aquest Pirineu menys abrupte però més diàfan, de més profunditat que l’aragonès de la meva infància. Precisament aquest fons on s’albira perfectament la tempesta que se’ns apropa amb tres mànegues de pluja ben definides, enfosquint cel i muntanyes, que semblen no acabar-se mai. Els llamps, però, no son bons companys aquí dalt, així que accelerem la baixada. Malgrat tot, m’aturo, trec la càmera i gaudeixo uns minuts de tota aquesta natura, aliena als puntets que som nosaltres movent-se ràpidament per cercar el refugi de la vall.

Per sort la tempesta passa fregant-nos tot i el temor de caure dins d’ella. Un parell de llamps em fan desistir de fotografiar el llac que s’arrecera com si fos just a la vora d’una muralla, sota el cim. Carrego la motxilla i continuo el meu retorn, els ulls ben oberts a la resta dels sentits. És com ser dins aquella cambra, o dins aquella casa, o com obrir aquell llibre de fa temps. Com qui puja dalt d’unes golfes sense sostre. És sentir-se estranyament privilegiat, dins un entorn on tot el que és humà desapareix, com desapareixen els arbres i els rius. L’innecessari es desprèn durant un parell d’hores de caminada, des del moment de passar un coll on darrera tot canvia. De vegades cal fer l’esforç de ser aquí dalt un altre cop. No me n’adono fins que  ho faig i sé que és totalment efímer : la rapidesa amb la que baixo així ho demostra, tot i el cansament acumulat a les cames. És un dels pocs sentiments autèntics que he tingut al llarg de la meva vida : de petit no n’era conscient i ara de gran és un gaudi breu  del qual mai en sento cap mancança. Només sé que és aquí dalt, esperant-me.

 Veig com passa la tempesta i em giro per veure el cim que no he fet. Hi hauré de tornar algun dia, m’ha quedat feina per fer. A la vall, baixa un riuet tot fent fressa, acompanyant-me.Llavors li recordo al meu germà gran el que deia el pare, que a dalt d’un cim sempre s’hi ha d’arribar per resar l’Àngelus. 

Hem començat massa tard, de vegades passa. 

  

Incendis

 

Arcachon i el Cap Ferret. Duna de Pilat. Els boscos de les Landes. S’estan cremant. Ho expliquen a les notícies. El foc s’està apropant a Bourdeaux. Si segueix així, pot ser l’incendi més gran a França des de la segona guerra mundial.

Jo hi vaig estar, a principis de mes. Vaig escriure unes línies sobre el lloc :

Anada amb vaixell al Cap Ferret, des d’on es divisa la Duna de Pilat. El joc de la marea pujant al llarg de les dues hores que som allí : barques varades a la sorra, pilones de fusta entre els quals verdegen algues ; camins insospitats que apareixen i desapareixen cada dia;  gent cercant l’aigua mar enllà. Paisatges diferents repetint-se dia rere dia. Placidesa. Nens cercant petxines, jugant allí on l’aigua torna de mica en mica. Gavines ampliant dominis. Boniques vistes de la mar arrissada amb la duna al fons, blanca, com si fos un miratge, no sé si de desert o d’aigua. Pampallugues de tarda de diumenge, la platja és com l’escenari d’un concert quan ja fa estona que s’ha acabat la música. Torno descalç per la sorra tot observant l’aigua en el seu retorn cobrint-me els peus, mig freda, mig calenta, com quan la dutxa no funciona massa bé. La sensació aquesta als peus, flonja i dinàmica, tàctil, guaridora. La fina sorra entre els dits, esmunyint-se, assecant-se quan pujo per unes escales i m’assec, davant del mar. Me l’espolso. Hi ha un home ja gran que em mira mig ajagut a la sorra, despertant-se de una migdiada traïdora. La seva mirada és del qui no sap ben bé on és encara. Té un gosset al costat que em mira una mica com ell. Els gossos i els seus amos, que penso.

Hi ha casetes petites , de platja i estiu, moltes amb el seu nom i tot, escrit en cartells fins escrits damunt els cancells de les portes. Son de fusta, com de joguina, totes amb el seu estil propi, em recorden les de Noruega però de tons clars i formes més variades. Arcachon també n’és plena. Moltes son tancades. Al moll, faig una darrera mirada, el mar ja ha cobert pals i fa tornar a la vida barques i barquetes , tot sembla més harmoniós, la badia pren forma ben definida amb el far color blanc i color burdeos fent-ne fita. Tornem al vaixell, la travessa és agradable. Velers lliscant, algunes motos d’aigua, banyistes encara refrescant-se de tanta calor. Sopem en un dels tant restaurants que son a peu de platja ; després tornem xino-xano fins al casino, un edifici petit d’època, a joc amb la resta d’edificacions del poble. Hi ha uns cavallets en una punta de la platja principal, amb un moll llarg que acaba en unes casetes en el que sembla una estampa com d’inicis de segle ( XX ). Potser com de somni, també, suposo que perquè no estic massa acostumat a aquesta mena de paisatge, al mar, a aquest mar dins els mars que no conec massa. Potser és el Chardonnay que m’he pres. Faig fotos.

I després fem cap a la Duna, a veure el sol com es pon. S’hi puja per unes escales muntades a tal efecte, partint de tot un petit complex amb un pàrquing força gran i força ple a aquestes hores. Abans d’arribar a aquelles, un caminet curt enmig de roures i pins. Em sorprèn trepitjar sorra enmig seu, a casa seria impensable. És curiós. Costa caminar-hi. Un cop a les escales, és diferent, quedo captivat per la vista de les Landes fins a la Duna, pel darrera. El mon altre cop partit en dos, el verd de tota la boscúria, que s’allargassa fins allí on hi caben els ulls, i el blanc de la massa ondulada de la gran muntanya de sorra. Des da dalt estant, el mar, el Cap Ferret on érem fa unes hores, més al nord i cap al sud, tota l’extensió blanca morint al mar. La posta és bonica, hi ha molta gent, alguns hi pugen cadires i tot. Mòbils enfocant el moment, filmant vídeos, actualitzant vides. Jo ho faig a la meva manera, també. El roig reflectint-se a l’aigua, gentilment. El sol fonent-se dins la forja que el portarà a les antípodes l’endemà, quan ja no hi sigui. Ombres a les landes, perfils humans caminant damunt la sorra. No cerco emocions, de fet no les trobo, hauria d’estar més sol, tenir temps. Hi ha molta gent, tranquil·lament vivint el moment. Em quedo una estona més, endevinant aquella fosa extingint-se per tot l’horitzó. És preciosa, com les notes aquelles dels violins de Mahler, quan tot sembla acabar-se. L’infinit.

 

Ara crema. Evacuen gent de Cap Ferret i Arcachon. Entrevisten un senyor que amb to quiet, resignat, parla de catàstrofe. Imatges de cases cremades. No puc evitar de pensar en mals averanys pel sol fet d’haver estat allà. Foragito la idea amb tristesa. Pocs cops que surto de casa i que passin aquestes coses. Espero que s’acabi aviat, que aquest senyor pugui tornar a casa seva, que la marea no hagi d’arrossegar cap naufragi. Que els  hi plogui, ni que sigui una mica, com va passar aquí ahir al vespre. Que no s'hagi cremat tot.

Bourdeaux

 

Bourdeaux : ciutat francesa d’aires grans. El Garonne en separa la seva part antiga de la nova, baixant ben majestuós sota el pont de Pierre, que travessem vàries vegades durant el dia. Dissabte calorós de juliol. Em fixo en la gent, des dels barbut desnonat dormint en una vorera de la Rue Fusterie, ja de bon matí, fins a la parella sopant just davant meu en una atapeïda terrassa vora el riu. La dona és bonica, francesa, pantalons curts blancs i cames morenes, fina, ben corbada de pit, llavis lleugerament molsuts, ulleres retro de cantells arrodonits, cabell llis de color castany que li cau a mitja esquena ; no ho puc evitar, la tinc ben bé a un metre, la veig en secció, la taula nostra està orientada a l’avinguda i la d’ella a la façana vella del restaurant, pintada de blanc i blau cel. Fruits de mer. L’ostra té gust de mar, d’oceà. És discreta, no mira al seu voltant ; en canvi, el company ulla, gasiu i fugaçment els veïns de taula mentre va parlant, no sé de què. Entre ells, una plata elevada de peix fresc que coronen dues llagostes. Té les mans fines, ella, com el cigarret llarg i prim que fuma abans de ser servits. Té classe, és distant, lleugerament freda, podríem estar a la dècada dels seixanta i no desentonaria. Tot torna, la bellesa i tot, només canvien les persones i ella potser és una excepció a tot el batibull de races que registra la ciutat, farcida de cares brunes i ametllades puntejades de blancs. I els turistes, com jo.

Miro la gent mentre caminem, durant tot el dia, pel centre de la ciutat. miro la gent mentre caminem pels carrerons plens de restaurants, les places i placetes esquitxant patis de llum sota tots aquests sostres vells que hem vist pel matí des del capdamunt de la Fleche de Saint-Michelle, far de la ciutat antiga, plena de gent nova. Miro la gent mentre em menjo un gelat de xocolata negre, un pèl amarg pel meu gust ; tota aquesta gent mirant-se als ulls, tots amb les seves vides aturades aquest dissabte al vespre, creuant-se per un instant amb la meva. Mai més la tornaré a veure, aquesta gent, ni a elles ni a la dona del restaurant, que he deixat un pèl avorrida mirant la llagosta sense avidesa.

Dissabte al vespre, passejant ara vora el riu, a la fresca, fent fotos a la norià de color blau, al vaixell de vela atracat a la vora, a les aigües que ja no son marrons ni plenes de fang sinó platejades i miraculosament blaves, reflectint les darreres llums de la posta i tots els reflexos damunt el mirall d’aigua, quan aquesta ha deixat ja de brollar dels blocs de granit que l’han fet coneguda a tot el mon. Le Miroir d’Eau damunt el qual els nens encara xipollegen els seus peus nus i menuts. Fotografio les llums enceses, ben distribuïdes, boniques, acollidores.

És quasi bé de nit quan d’un grup de quatre joves que passen pel meu costat, un d’ells, el més alt, em demana de fer-los una foto. Em sol passar : et veuen amb una càmera de les de veritat i es pensen que saps fer fotos. Els hi demano un mòbil per fer-la, també és l’habitual, de seguida te’l donen. Però el noi em diu que no, que amb la meva càmera. No l’entenc bé i me’l miro : barba de dos dies, ulls cansats amb un punt de melangia massa accentuat per la seva edat, com d’altres temps, de quan els herois eren antiherois. Porta un gorra i llueix una samarreta sense mànigues, desmanegat tot ell. Potser va begut però no m’ho sembla. Dos dels nois que l’acompanyen – l’altre és una noia que somriu davant l’escena – m’ofereixen de seguida els seus mòbils, com per sortir del pas a l'estranya petició de l'altre. N’agafo un i els fotografio, una , dues, tres vegades : a la pantalla surten dins uns quadres petits totes les cares, com si n’hagués d’oblidar alguna, com si fos important la nitidesa del retrat, emmagatzemat enmig de mils de fotografies que no s’acaben de veure mai. Potser és per això que després de fer la foto, ell insisteix : amb la teva càmera, em diu. Li explico que no la veurà mai, aquesta fotografia. Ell em mira llavors i em diu allò que he estat pensant bona part de la vesprada i del dia :

-Precisament per això, tu i jo no ens veurem mai més –

Em sorprèn i em convenç. Els hi faig la fotografia. A la meva càmera no surten quadres petits per enfocar els rostres, i la noia, al darrer moment, gira el cap damunt el pit del cap de colla, que els abraça tots, com protegint-los. Riuen tots – potser de l’absurd de la situació, de la meva ingenuïtat o raresa també - , menys el xicot de la gorra, que segueix amb el seu rostre immutable, d’ulls cansats, mig somrient a l’objectiu. Com sabent que segurament ha triat bé.

Llavors em saluden, i se’n van. Em miro la foto i veig que m’ha sortit un pèl borrosa, no tenia la velocitat adequada per fer un bon retrat. És clar que no importa massa - vaig pensar- , perquè no ens tornarem a veure mai més. Per si de cas, però, la deixo aquí.

 

 

Estiu

 

Avui , altre cop, l'estiu. Marxa una primavera poc viscuda, poc assaborida : la celeritat de les setmanes passant no troba masses moments per ancorar la vida una estona, gaudint de cada petit canvi ; només, potser, els del pati, del perfum de les roses i els lliris a l'esclat de les margarides a la rocalla, del pol·len dels pins i els plataners al cant de les caderneres, l'aparició dels rats-penats i el pic de la puput dins el tou de la gespa, de l'ombra verda de les moreres a les flors de les atzavares, els baladres i finalment, les hortènsies, a punt per a la nit més llarga de l'any. I el til·ler de la casa veïna, buida de vida, espessint-se a cada dia que passa. Me'l miro cada matí des de la finestra de la cuina, ara que ja és clar. El dia, tant llarg que sembla i tant curt que es fa.

De fora estant, quatre caminades per tenir cura del vol de les orenetes, la floració de l'estepa i altres flors silvestres, alguna lluna de capvespre, una mica de mar. Poca cosa més. La feina de la casa, alguna lectura que s'allarga més del compte, pensament de com seguir un conte mig començat sense final assegurat. Dubtes sobre si val la pena, conclusions fàcils de poc recorregut.  Rellegir per aprendre, seguir el final de una part dels diaris de Bergounioux. De repent diu : " ... Por delante, el vacío,la oscuridad,lo aún sin nombrar, la espesura, el tenaz misterio de nuestras vidas ...". Això ho escriu al final d'un dia de gener de 1985. El futur, vist així, sona pessimista, però el salva la darrera frase. I dins d'aquesta, la tenacitat aquesta del misteri de les nostres vides. No escriuré cap frase semblant. Almenys pensada i meditada. 

Tres mesos per davant d'una època que per a la majoria de la gent és la millor de l'any. La pròpia experiència m'ensenya que no tot son flors i violes. L'estiu també té sequedat i tristesa, però sobretot té calor, cada cop més calor. Sort de la piscina, quan hi puc anar. Sort de poder estar sota un arbre. Sort d'aquesta frescor nocturna, quan arriba. I sort de quan tot s'està quiet, com aturat el temps, com passa algunes nits d'estiu. Llavors m'assec i penso en ser feliç.

La tenacitat aquesta del misteri de la vida.

Compliments

 

A vegades entenc coses. Uns versos, per exemple. Avui, en un programa de ràdio al que m’he afeccionat – Ciutat Maragda a Catalunya Ràdio – n’han dit uns  de J.V.Foix. No s’entén res, em sembla que deia qui els recitava. A mi m’ha semblat entendre’ls però el que m’ha sorprès és adonar-me’n d’aquesta aparent facilitat meva pel fet de que algú amb criteri poètic demostrat en digués el contrari, cosa que m’ha fet pensar en termes valoratius capacitats meves que mai puc confrontar amb l’opinió d’algú altre. La d’escriure, per exemple. Vaig a cegues. Abans tenia uns quants lectors que de vegades em felicitaven pel que havia escrit, i això em feia sentir vanitós : somiava en publicar i ser reconegut. Aquesta dèria fa temps que sé que s’ha acabat  perquè ara ningú llegeix res del que escric. Potser algun passavolant ; potser alguna amiga que un dia em va dir que no deixés mai de fer-ho. La veritat és que no ho faré, la raó és ben simple : tinc poques coses bones a les que agafar-me, i escriure és una d’elles, com la de llegir-me, cosa que m’agrada fer, no pel sol fet de gaudir de la lectura – això seria en excés narcisista i ja ho soc una mica, ho confesso  - sinó pel de recuperar escrits de ja un passat llunyà, que no recordava. Hi ha un orgull de fer una feina continuada en el temps, i d’aquest fet de que ningú del meu entorn més proper no en sàpiga res, d’això.

Hi ha coses que no sabem de la gent que coneixem. A vegades penso què deu ser, com això de l’escriptura en el meu cas. Penso que algú té una vida més aviat anodina i llavors, és clar, apareix la pregunta sobre el propi jo projectat als demés. Un amic meu, en un sopar d’amics meus, va dir que jo era discret. Me n’adono que no sé gaire coses de ningú, en realitat. Alhora, sé que de la majoria no m’equivocaria de gaire si digués que no amaguen massa de res. Avui dia potser s’ensenya més del que s’amaga. Es diu potser més del que se sap. S’oblida tot més fàcilment.

A l’hort les tomaqueres van pujant força bé. Tres pebroteres s’han assecat a les dues setmanes de plantar-les – que em planteja sempre l’eterna pregunta de perquè uns sí i d’altres, en canvi, no -. Hi haurà patates i cebes, de qui poc. He tret vuit o nou quilos de cireres – i això que només va sobreviure mig arbre de la gomosi de fa tres o quatre o cinc anys -. Moltes nespres també. Carabassons ja veurem. Una petita serp verda es va enganxar a una xarxa però va aconseguir de fugir després d’ajudar-la a distància amb el rasclet – sort que la vaig veure perquè la vaig sentir abans xiulant defensivament com només ho fan les serps-. Raïm, perfent-se. Flors a l’olivera, figues sortint. El perer finalment fa peres quan toca. A veure què passa. Vaig regant cada dos o tres dies. 

S'apropa l'estiu.

Delejàvem fondals amb aigualls i fullaca
I planyívoles fonts en nocturns santmarçals,
Braços enlaire. I dèiem: Tu, qui ets? I aquell?
-L'espantall de cad'u a la plaça sense armes,
Bouers d'ull avetós plantats a la carena
Per senyalar el camí d'impúbers penitents, 
Anònims ceretans amb fòssils a les mans
Inscrits, elles també!, als almanacs de pedra-. 

J.V.Foix,  de "Les Irreals Omegues"

 

 

Pornogràfic

 

Planteges una mirada i s'oblida un cor. La mètrica, descuidada, cerca l'artifici. La lírica de la realitat, evitant crueses, executant el filtre per ficcionar-la. Ella es deixa fer : els registres sols fixen cossos pneumàtics - és l'escuma dels dies del Boris - lubricant-se, deixant de banda tot allò que no es veu. La nuesa tot ho amaga. Les bosses sota els ulls, negres, es disimulen com les petites cicatrius sota els pits. Tot es feina de prestidigitador,de mag, focalitzant l'atenció allí on es fa necessària  per amagar la realitat del truc dins un joc de mans i de llengues que enganya tothom. Només la dona que veu trossejada la seva eina de treball sap com s'ho ha manegat, però n'amaga el secret. Li paguen per fer-ho. Lluirà la seva bellesa fins a extrems impossibles. Al final potser morirà i no serà precisament d'amor. La joventut és curta.

 

Un salt d'àngel ( III )

 

Els vaig veure poc després, però. Estaven a la parada de l’autobús. Vaig aturar el cotxe. El nen portava encara les ulleres de bussejar damunt el front, em va reconèixer de seguida. Ella portava una samarreta folgada de lli, de color blanc, les cames tapades per un pareo de flors estampades.

-Ei, mans grosses ! -em va dir tot aixecant el cap, com si ens coneguéssim de tota la vida.

-Hola, rècord-man-vaig contestar jo, de igual manera.

Ella no va reaccionar de seguida, perquè el nen ja havia ficat el cap pel vidre i examinava amb ulls crítics el petit cotxe atrotinat que conduïa.

-Quin cotxe més vell, és teu ?-

-D’un amic, que viu per aquí a prop.- vaig contestar.

-Paulino, deixa el senyor tranquil.- va fer ella posant-li una mà damunt el muscle, tot apropant-se.-

Veu greu, bonica però seca.

-No passa res – vaig fer jo apropant el cap per mirar-la. – Que esperàveu l’autobús ? Si no aneu massa lluny, us puc apropar on vulgueu.-

-A Seixal, anem. – va contestar el nen de seguida. – És molt a prop, oi que si, mama ? Segur que ens pot portar. És el senyor de la piscina, el de les mans... –

-Sí, sí, va bene, ja ho has dit massa, això – va intervenir ella de seguida, tot prement la mà que l’agafava.

 Semblava contrariada, però quan el nen va girar el cap, va canviar d’expressió i se’l va mirar com si ell decidís si jo era de fiar o no, que és el que segurament pensava.

-Jo m’estic a Seixal, també...bé, no voldria molestar-la, en tot cas, dispensi’m...- vaig mirar el nen i li vaig preguntar pel seu nom.

-Paulino Cooper- va dir ell diferenciant  la pronuncia del nom, amb tota la cantarella italiana, del cognom, americaníssim.

-Jo em dic Gareth Willburn. Encantat.- vaig afegir tot oferint-li la mà. Va quedar la seva amagada dins la meva, moment que vaig aprofitar per preguntar-li a ella el seu, de nom.

-Em dic Lisa. – contestà amb un mig somriure, prement la mà que li oferia.

Encaixada de dits llargs i forts. No vaig sentir res d’especial. Ella no pogué evitar de mirar-la, aquella mà meva quan es retirava cap al volant altre cop.

-I bé ? – vaig preguntar jo sense afegir res més.

El Paulino, com si fos una petita fura, va obrir la porta i es va colar al seient del darrera. Jo vaig girar el cap tot picant-li l’ullet. Vam poder sentir l’esbufec d’ella, seguida d’un ampli sospir. Després va entrar i es va asseure al meu costat, posant l’àmplia bossa de vímet damunt la seva falda i tancant la porta.

-Anem-hi doncs – digué resignada.

Vaig engegar tot encarant l’estreta carretera que uneix els dos pobles. Ella va apujar la finestreta, el suficient perquè entrés l’aire i li refresqués la cara. Les ulleres de sol li tapaven els ulls. Tenint-la allí , al meu costat, podia advertir aquell rostre mirant la carretera. El silenci no semblava incomodar-la, el Paulino no deia res, absort amb el paisatge de penya-segats que anaven apareixent a la nostra esquerra. A mi ja m’estava bé, mirant de contemplar aquell rostre sense intentar de veure’l, intuint-lo. Era com si ja estigués amagat dins la pedra o la fusta, a punt per ser esculpit. El rostre dins el rostre. Una màscara, vaig pensar. S’hauria de treure les ulleres.

-M’ha fet gràcia, aquest cotxe. És un Autobianchi.- va dir, finalment, ella, més relaxada.

-Ah, no m’hi havia fixat en la marca...encara va prou bé.-

-A casa meva, de petita, el meu pare en tenia un, de color vermell.-

-No m’ho havies dit mai, mama- va dir la veu d’en Paulino des del darrera-

Ella va girar el cap per mirar-se’l, sorpresa per aquella naturalitat infantil.

-Fa molt de temps, d’això, ja quasi bé no me’n recordava.- li contestà amb veu alegre- Jo hi anava com tu, al darrera, traient el cap per la finestra per sentir el vent...attenta a la testa, tesoro... em deia el papa sempre... que em sents ?- pel retrovisor vaig veure com ell feia una ganyota i retirava una mica el cap de cabells rossos, deixant-lo descansar damunt els braços creuats damunt el vidre abaixat.

-A Itàlia, suposo- vaig dir jo. Ella em mirà llavors, més atentament. Mirà la meva camisa desmanegada, els meus pantalons curts, els meus mitjons i les meves sandàlies. Somrigué àmpliament, a punt d’esclafir el riure.

-Sí, a Itàlia – va respondre amb reserva  tornant la vista cap al meu rostre. Vaig girar-me un moment per mirar-la amb gest  encuriosit per aquella versió més dolça d’ella.

-Què li fa tanta gràcia ? – vaig preguntar somrient.

-Vostè és decididament un anglès de cap a peus...- va dir tornant a mirar els meus mitjons i les sandàlies.- Això dels mitjons és definitiu.- afegí amb sorneguera fina, com qui no vol la cosa, tot girant el cap per retornar la vista al nen, que semblava esperar veure alguna cosa.

-Ah ! Els mitjons !- vaig dir jo sense donar-li cap mena de importància. És més còmode així...vaja, em sembla a mi.

Ella anava a contestar quan vam sentir com en Paulino exclamava, excitat, tot assenyalant amb el dit:

-Mireu, les cascades !-

Vam girar la vista cap al tros de costa que quedava ara ben perfilada, abrupte i verda, ben salvatge, d’alts penya-segats. S’hi veien dues cascades no gaire grans, que deixaven anar l’aigua directa al mar.

-Com Jurassic Park !- va afegir ell fixant-hi la vista, imaginant-se ja dins la pel·lícula.- la imatge va durar uns segons, perquè vam entrar dins un túnel. Una frescor sobtada va envair el cotxe. Era un túnel antic, les parets i el sostre de roca, per on es filtrava l’aigua en alguns punts. Vaig notar com la Lisa tensava el cos i s’agafava més fort a la bossa, mig espantada. En Paulino , de seguida, va apropar el seu cos cap al meu seient . Vaig sentir la seva veu just darrera el meu clatell :

-¿ Tu ets una mica explorador, oi ?- em va preguntar mentre notava com allargava el braç dret cap a la seva mare. Ella li va agafar la mà, com si tots dos se n’haguessin oblidat d’aquell pas fosc. Al sortir del túnel , encara les tenien agafades, fins que la dona se’n va desprendre, prement-li suaument la seva abans de fer-ho.

-Jo ?- vaig riure fent-me l’orni. – Si ho dius pels pantalons curts i la motxilla, vas ben equivocat. Jo soc un home de ciutat, no veus lo blanc que estic ? Aquí l’únic aventurer em sembla que ets tu.-

El nano va riure, ja tornava a estar assegut mirant cap a fora. Li havia donat la mà com qui ajuda a una persona cega a creuar el carrer, sense ser-ne massa conscient, com d’habitud. La Lisa ara respirava profundament, com si hagués patit alguna mena d’ànsia dins del túnel. Em va mirar un moment, com preguntant-se si m’havia adonat de res.

-Ja no queda gaire- li vaig dir sense pensar-ho. Ella somrigué forçadament i girà el cap cap ala finestra amb discreció.  Tothom té les seves pors, vaig pensar llavors.

-  En aquesta illa segur que hi ha molts llocs amagats- va dir el nen murmurant per a si mateix, la vista embadalida dins el paisatge. La seva frase va acabar de segellar el silenci que ens va acompanyar fins arribar a Seixal.

La casa d’en Peter quedava a la part alta del petit poble. Ells s’estaven en un allotjament per turistes , a tocar de la platja. Ens vam acomiadar, sense quedar en res més. Era el més normal. La Lisa s’havia tret les ulleres de sol. Tenia uns ulls grossos, molt bonics, de color olivaci, força enlluernadors. Vaig intentar de fixar altre cop a la retina aquell rostre, amb por de perdre’l de seguida. Em vaig adonar llavors que aquells ulls eren ben iguals que els d’en Paulino. Els quatre ulls em van observar , doncs, i jo vaig obrir els braços teatralment tot dient:

-Ja ho veieu, un anglès de cap a peus, amb les mans molt grosses – vaig afegir picant l’ull al nen i tornant-los a baixar sonorament. Ells van riure la petita pallassada meva.-

Ha estat molt agradable de conèixer-vos, de veritat. Si necessiteu d'un xòfer un altre dia, ja sabeu on soc. - vaig afegir després per acabar el nostre petit encontre.

-Sí, potser ens veiem en algun altre moment – contestà ella mirant-me altre cop, sense dir res que aparentment portés a fer-ho realitat, per cortesia. Estàvem d’acord, mirant-nos. Si existien les casualitats, no ens entretindríem pas a buscar-les. Jo havia aconseguit de veure-li els ulls, i amb això ja en tenia prou.

-Nosaltres anem molt a la platja d’aquí, i a mi m’agradaria anar un dia a les grutes, i bussejar-hi, però la mama...- va dir el Paulino com volent trencar aquell acord tàcit que un nen sempre sap que ha de trencar.

-Para, para Paulino- feu ella – Ja hi anirem, a les grutes...ara dona les gràcies al Gareth pel viatge.  -

Ell em va mirar de gairell.

-Ja li he donat abans, ja ho saps oi ? Serà el nostre secret.-va fer tot assenyalant la meva motxilla. Parlava de la petxina, és clar.

-Un secret molt bonic, Paulino. Gràcies.- Ella ens va mirar encuriosida, sense demanar raons.

-Bé, doncs, marxem cap a dinar, que és tard.  – i ens vam tornar a donar la mà.

Els vaig seguir amb la mirada, mentre s’allunyaven, preguntant-me per les seves vides i en com s’havien creuat amb la meva. La figura de la dona en moviment em va semblar la cosa més bonica que havia vist en mesos. Hi ha coses impossible de copsar dins una pedra. O ves a saber... De lluny, el nen encara es va girar una altre volta per saludar-me tot aixecant la mà. Després vaig girar cua per entrar cap a la casa del vell pintor, tot pensant que no sabia si s'estarien gaires més dies a l'illa, com jo.

 

 

( 2 x 1 )

 

Per un moment ,

darrera (enfront ) d'aquesta llum

em ( et ) vaig fer somni

Janey, no perdis el cor

 

Gavines al cel del polígon. Ja fa uns anys que les veig, abans no n’hi havia. De primeres vaig pensar sinó eren senyals d’algú que coneixia i em va fer pensar – i tornar a obrir també – el llibre del Juan Salvador Gaviota, que és un dels primers que vaig tenir, documentat amb el meu nom i una data, el 14 d’octubre de 1983. Tenia quinze anys. Més tard – la grafia és ja adulta – hi vaig escriure uns versos a llapis, al costat . Deien així :

El volar de la gavina

és assossegat i tranquil,

però pot convertir-se

en frenètic i exaltat.

És això el que fa l’home,

volar alt o baix

dins l’encreuat infinit

de la bonica llibertat.

Qui sap si va ser quan les vaig començar a descobrir damunt el polígon, una mica fora de lloc, sense mar a prop. Abans escrivia versets d’aquesta mena, quan creia que era poeta. Ara només ho faig en comptades ocasions, quan el cos m’ho demana. La darrera fa més o menys un any, un dia de primavera. El llibre és una edició molt bonica, plena de fotos. Russell Munson n’era l’autor. Pel mig del llibre, a més, n’hi ha unes de sobreposades en quatre fulls de paper de seda, on s’hi veu l’efecte d’una gavina volant, davallant, cap a una roca en una platja on hi ha dues gavines més. Recordo que em va captivar tot aquest embolcall de llibre, segurament més que la història, que era de redempció. A la feina, ahir, una senyora que es passejava pel showroom va dir-li a una companya : em puc quedar una estona ? és que em flipa tot això que teniu aquí. Em flipa, va dir. Una senyora més gran que jo, de cabells blanquíssims. El cas és que si jo avui hagués tingut quinze anys  també ho hauria dit : em flipa això d’aquestes fulles de paper de seda . Però ni tant sols hauria dit és guai, als meus quinze anys, simplement un m’agrada, que avui està també molt en boga. Ara tenim una noia nova treballant a l’oficina. Té vint-i-dos anys. Diu coses d’aquestes també, una petita anella clavada al nas, un tatuatge al braç, fi, simulant un collaret amb una tanca on hi ha dibuixat un penjoll que és el signe de la vida en egipci. Porta unes ulleres que li van una mica grosses, de carei fi ; vesteix roba lleugera, dessuadores i una mena de pantalons que no sé si son de xandall o de pijama. No l’he vista mai amb texans. Té un rostre de nas clàssic, ben dibuixat, llavis prims i barbeta ben definida, cabells llargs més aviat foscos, els ulls petits i expressius, que s’aixequen ràpidament i que enxampo ullant-me quan surto del despatx, com si fos un professor. Jo me la miro fixament i de seguida els abaixa. Llavors somriu. Som de caràcters semblants, dins una oficina on es xerra molt. Em fa sentir un senyor gran, i em fa gràcia, perquè mai no ens solem veure com realment som fins que apareix algú i t'ho recorda, sense haver de dir res. 

Sol a l’oficina, vaig organitzant la feina de la setmana entrant. Responc un parell de correus pendents, tanco l’ordinador. A fora fa fresca. Ja no hi ha gavines. Al cotxe torna a sonar la cançó que aquesta setmana he descobert de nou. Un single perdut de l’Springsteen que m’agradava molt, al seu temps. Ara l’escolto en una versió feta per ell mateix, amb tota la cadència d’una cançó country. L’escolto en bucle, cosa que normalment no em passa sovint, com la d’escriure versos o pensar que feia jo amb quinze anys i aquella lletra encara poc treballada que miro avui a l’obrir el llibre de les gavines altre cop. He fotografiat algunes gavines, també, al llarg dels anys, tot i estar poc a la vora del mar. Aquí al polígon van aparèixer buscant menjar. Deixalles. Vora aquí, ja fa uns anys, va construir la central de reciclatge l’ajuntament de la ciutat, tota de fusta sostenible.  

 

Un salt d'Àngel ( II )

 

-         Els peixos son esmunyedissos, i les meves mans – vaig afegir ensenyant-les-hi ben obertes per tot seguit tancar-les lentament – triguen força a cloure’s , en canvi tu deus ser molt més ràpid de reflexes, n’estic segur – Ell es quedà assegut damunt el ciment del muret que ens separava de l’oceà, encuriosit. Mentre somreia movia les mans tot obrint-les i tancant-les ràpidament. Llavors em va demanar d’aixecar la meva mà un altre cop per enfrontar les dues ;  amb prou feines cobria amb la seva el meu palmell.

 

-        Son petites encara- digué una mica decebut-

 

-       Hi ha peixos petits per aquí, segur que n’has vist molts amb aquestes ulleres tan xules – em vaig apressar a contestar-li – a més, per pescar millor una xarxa.

 

-         No- va respondre ràpidament- per pescar el millor és un fusell subaquàtic, però la mama no me’l vol comprar, diu que soc massa petit, però també tinc uns peus d’ànec, veus ? – aixecà un dels peus per ensenyar-me’l – vaig molt ràpid bussejant, si vull, saps ? –  

 

Vaig somriure mentre aixecava la vista. La dona s’havia aixecat i ens observava amb la mà fent de visera damunt els ulls. Vaig copsar la bellesa d’aquell cos de seguida, avaluant la possibilitat de fer-ne un esbós. Deformitat professional, suposo. No semblava neguitosa, simplement ens guaitava, quieta, immòbil com una estàtua. De sal, vaig pensar.

-         -Agafaràs fred- li vaig dir al nen. Llavors vaig assenyalar amb el braç a la dona. -És la teva mare ? – Ell aixecà la vista. La dona va moure la mà i ell li retornà la salutació.

-         -Sí, és la meva mare. – Llavors girà el rostre i em mirà al canell, on hi portava el rellotge.

-         -Un minut i mig i arribo fins al moll. Em cronometres ?-

-        - Clar que sí. Vinga. Preparats ? Llestos ? Ja ! –

 El nen es capbussà I el tub de respiració es va anar allunyant, tal com havia vingut – potser més ràpid i tot – cap al moll on la dona s’havia assegut tot esperant-lo, els peus dins l’aigua, recollint-se els cabells en una cua curta, mirant-me darrera les seves ulleres de sol. O així ho volia creure jo. Va trigar exactament  un minut i vint segons a arribar. De seguida es va girar i va cridar :

      -  Quant ?-

      -  Un minut i vint segons – vaig cridar. Ell va aixecar les braços victoriós.

      -  Nou rècord ! Nou rècord ! .Mama, mama has vist ?- va afegir mentre es treia els peus d’ànec i els llençava damunt el moll per tot seguit pujar per l’escala al moll.

 

(***)

Ella li va assenyalar la tovallola.

-         -  Sí, ja ho he vist. Su, asciugati, fuori l’acqua è freda.-

-       - És el mateix que m’ha dit ell.- contestà el nen estirant-se damunt la tovallola calenta pel sol.

Va tenir un petit calfred, però de seguida s’hi va trobar bé. S’havia allargat força, el darrer any, va pensar ella. Ja en tenia deu. Els cabells, xops, li regalimaven d’aigua. La Lisa li eixugà amb rapidesa mentre ell remugava tot girant el cap i mirant-la.

-Qui és aquell home ?- li preguntà mentre li mirava de pentinar amb els dits el serrell.

-No ho sé. M’he fixa’t en les seves mans grosses, només, i li he dit que segur que podia pescar peixos amb elles. Té les mans molt grosses, saps ? Molt més grosses que les teves i les meves juntes.-

-Això li has preguntat, Paulino ? Chiedi alcune cosa...-va dir ella mirant-se les seves, que eren de dits llargs, més aviat ossudes, amb els artells marcant-se a cada moviment que feia.

-¿ Che cosa, mamma ?-

-Niente, mi diverte le tue domande-

-Sembla simpàtic, és anglès-

-Inglese ? Que t’ho ha dit ell, això ?-

-No,  però parlava d’una manera que era difícil d’entendre. Com els anglesos.-

Ella va riure.

- I els americans que parleu bé ?-

- Oi tant, millor que tu.. i que ell –

Ella s’estirà al seu costat, de costat. Tenia calor, de bona gana s’hauria remullat, però allí no hi havia cap dutxa. Mirava el seu rostre, les galtes pigallades, les pestanyes molles, els ulls clucs. Tenia la pell bruna com ella però les faccions les havia heretat del seu pare, així com alguns gestos que tenia, com ara quan es passava les ungles per damunt la cella en actitud abstreta ; de vegades també, serrava les dents inconscientment, com ara, estirat com estava i amb els ulls tancats. Se’l mirava amb nostàlgia, el seu fill, quan hi veia aquestes coses.

-       -  I no t’ha dit com se diu ?-

El nen va obrir els ulls i li va dir :

-       -  Li podem preguntar quan vingui . Ha deixat la motxilla aquí .- afegí tot         assenyalant una motxilla força atrotinada amb una tovallola que sortia per dalt. La Lisa va girar  el cap cap on indicava el seu fill. Ni s’hi havia fixat , en aquell detall, ni en l’home ni en quan la podia haver deixat allà. Tenia el costum de no mirar massa la gent amb la que es creuava, la que tenia a prop. De lluny era diferent. Com ara. S’havia redreçat i l’observava, allà al fons, d’esquenes, observant l’oceà.

 

(***)

 

El nen s’estirà a la tovallola. Ella semblava preguntar-li alguna cosa. Parlaven. Des de la distància que me’n separava jo no els podia escoltar. Els gestos d’ella, en la distància, desprenien un aire de protecció. Li tocà el cap, s’estirà al seu costat. Parlaven d’ell ?. El nen s’estava ben quiet, com esperant escalfar-se el suficient després de sortir de l’aigua. És un joc divertit de veure converses d’altri, sense saber res del que diuen, dona joc als possibles. Ella estava en una posició semi ajaguda, de costat, com si fos al llit. Així, mig nua, el joc podia desviar-se cap altres mons, més suggeridors. Vaig fixar aquella imatge al cervell, la d’ella i el nen, per mirar de recordar-la. Era natural, gens forçada, fruit de la confiança. Era real i viva. En podria treure alguna cosa. Llavors el nen va assenyalar la meva motxilla. En aquell moment vaig girar-me, intuint que potser mirarien en la meva direcció. No volia que m’enxampessin mirant-los ; de fet, no volia semblar cap intrús, ningú que pretengués res, menys encara algú amb ganes de trencar la seva solitud i, sobretot, la meva. Allí hi havia anat a no haver de ser res, especialment per a ningú. Em vaig quedar , doncs, mirant l’oceà, la vista morta en l’horitzó, pensant en com era d’enganyosa aquella línia que separa el cel de l’aigua. No m’han agradat mai, les línies rectes.

En aquella hora del matí encara no hi havia massa gent, tot i que de mica en mica s’anava omplint. Em vaig capbussar per retornar al moll, amb braçades lentes. L’aigua estava freda però el sol anava fent la seva feina, a mesura que s’alçava. Em vaig anar apropant. Al moll hi acabaven d’arribar una colla de gent jove, anglesos com jo, que ràpidament van saltar a l’aigua, enmig de rialles i crits.

-Després saltarem del trampolí – va dir un.

-Ui, no, quina por !-va respondre una noia. -És molt alt.-

Jo vaig passar entre ells fins arribar a l’escala. Hi vaig pujar. La mare i el nen ja no hi eren. Vaig mirar pel voltant, però no els vaig saber veure. Llavors, un pèl decebut, vaig treure la tovallola de la motxilla i alguna cosa va caure a la mena de moqueta que cobria la fusta. Era una closca de petxina,  bonica, amb tons marrons barrejats de blanc,  dibuixant damunt d’ella el relleu de tot de línies rectes, partint d’un únic centre, d’allí on hi havia hagut vida alguna vegada.

 

 

Collita

 

Vaig collint faves mentre plovisqueja. És una pluja distreta, de núvol passavolant. Repica sobre les fulles verdes de tot el que és nou, em sento envoltat de fins moviments, com de violins allargassant notes tendres per una platea on es copsa l’avenç de la vida, així, en minúscula ben petita. Mentrestant surt el sol, i el degoteig queda ben visible, completant un quadre perfecte de primavera, d’Abril. M’ajup i m’aixeco entre les rengleres del meu petit sembrat tot omplint la bossa. Dos ocellets, doncs son ben petits, entren fent giravolts juganers per l’airecel fins branquejar al lledoner, que ja és ben verd. Allí juguen als enamorats. Joc d’ales rialler i festiu, amb tota aquella inconsciència i despreocupació innata dels qui vam ser joves alguna vegada, tot observant-los en posició d’espantaocells amable i condescendent.

Acabo d’omplir la verdor de la collita amb unes quantes fulles de bleda, de tronxo ferm i blanc. Ventre i melic de dona. Al tancar el cadenat em quedo guaitant el petit verger que és ara l’hort. Pel meu costat, passa un noi estrany, ara corre ara camina. Va picant de mans de seguida que veu algun estol d’ocells, espantant-los, com un professor mirant de posar ordre a una classe ingovernable. Xerra sol, el noi, paraules indesxifrables. Sembla alemany, tot i que no sabria dir-ho. S’allunya riera amunt, ara corre, ara camina. Pica de mans. Qui sap on va, la seva vida.

Al vespre acabo de llegir el Breviari Mediterrani del Pedrag Matjevecic. L’he gaudit molt, aquest llibre, llegint-lo els dissabtes al matí, tot esmorzant a la cuina. La pau de la cuina i de la lectura, el somieig, el sentit aquest de desinflar-se, física i mentalment, tant necessari de vegades.

 

Aturar-se

 

Aquests dies m’he quedat aturat, a estones, contemplant el mon que m’envoltava. Feia dies – masses dies – en què tot semblava perdre’s en l’ocàs del sol, fonent-se rere Montserrat, o en l’albada observada breument des de la finestra de la meva cambra. Pel mig, el dia, desaprofitant-se per fer-ne profit , és a dir, per pagar les factures. Per cuidar i ser cuidat. Algun moment però, ara que travesso el carrer d’una nau a una altre per qüestions de canvis d’espais laborals , era alguna cosa semblant al fet bàsic de la passejada i la simple contemplació del mon. Breu, és clar, però viu, tant sols per ser a fora. Torno a llegir Walser, em penso que l’entenc millor. Una frase seva només, fa que tot torni a fluir amb sentit, de pausa però també de continuïtat. El fil, descabdellat, torna a l'agulla.

Diu Walser :

“ El que entenem i estimem també ens entén i estima “.

Així que m’he quedat aturat, a estones. Arran de la vesprada, contemplant el pi solitari al marge dels camps de la Farinera, sense conreu però verds, acompanyat d’un fred ja inofensiu però vivificador encara ; al costat d’un dolmen mil·lenari , dalt d’un turó al Montnegre, amb un sol més que amable també, i un cel blau, i boscos d’alzina surera, d’escorça de pessebre ; observant una masia abandonada, d’arcada noble, ben construïda, però buida de vida ; alçant el cap cap a dues orenetes de cuablanca, damunt un fil elèctric d’un carrer solitari de vacances, cercant nova llar; plantat a l’hort com un enciam, escoltant refilades d’ocells, l’aigua a les mans escolant-se com els grans d’un rellotge de sorra. I als roquetars estimats, de bon matí, observant una parella d’aufranys sobrevolant majestuosos un cel de boirines primaveral. El mon per encetar, badant tranquil i silenciós.

També em vaig aturar davant el mar d’Arenys, per sentir les onades un altre cop. Necessito escoltar el mar de vegades, mirar d’entendre’l i estimar-lo. Pel demés, com diu Walser, no cal ni pensar tant sols, tant sols aturar-se i contemplar-ho per saber que és així, tot esperant la reciprocitat. La vida del flàneur, que és una mica la del somiatruites.

Per cert,  em diuen que les truites ja les faig força bones.    

 

Un salt d'àngel ( I )

El record d’ella s’enfonsa dins les aigües de Porto Moniz. Fa anys d’allò. Tenia un fill, de set o vuit anys. Guarda, guarda ! li deia amb veu greu, de vellut, a tothora. El Paulino era un nen bellugadís, alegre i garlaire. En aquella època, les piscines naturals arran de mar mantenien encara cert aire de prehistòria : hi havia una mena d’espigons que les tancaven entre les roques que les delimitaven, els quals lluïen com petits murs sobresortint quatre o cinc pams de l’aigua, evitant l’onatge fort d’aquella punta de la costa de Madeira.  A dins, les aigües eren calmades enmig de petites illes de roca plenes de forats per on els peixos deambulaven pel seu fons d’aigua oceànica, freda i lliure, de salvatgia que no agradava tothom. A la Lisa no li feia gens de gràcia, de banyar-se allí, però pel contrari en Paulino s’hi podria haver passat  totes les vacances, capbussant-s’hi dia i nit. Ella, mentre no li treia l’ull de sobre, prenia el sol damunt el petit moll de fusta que flotava a l’entrada d’aquell pintoresc lloc, des d’on et podies llençar directament a l’aigua sense haver de trepitjar cap còdol incòmode sota els peus. La Lisa era morena de pell i de cabells, una dona bonica, amb un cos de salze que es gronxava harmònicament a cada moviment que feia, sempre sinuós i calmat. Hipnotitzava, aquell cos de dona; tant, que no sabria dir si no  vaig acabar per idealitzar-lo, a força de pensar-hi. Alguna deessa antiga, de ben segur, devia niar als salzes, com ho feia als joncs o a la mirada d’un felí, proveïda de silenci.

En Peter, aquell any, m’havia convidat a la seva casa de Seixal, a la costa nord de l’illa, on vivia de feia ja un temps. Ell era pintor de vella escola, format a Londres. Paisatges i demés, olis i aquarel·les, subtils, de colors poc vius, una mica emboirats com la seva mirada d’ulls melindrosos, plens d’una pau com la que es respirava en aquell poble assentat en un tros de terra amb forma d’urpa, on hi vivia una nodrida colònia d’anglosaxons. De seguida vaig veure que un anglès s’hi podia sentir bé, en aquella illa plena d’humitat i sol, sota aquells murs de muntanyes on cada pam de terreny pla s’aprofitava al màxim. La boira i els núvols sovint l’envoltaven. En Peter guanyava el suficient per no haver de treballar massa, com sovint em deia quan viatjava a Londres, molt de tard en tard. He de dir que jo soc escultor.

Ell era vint anys més gran que jo, el vaig conèixer a l’enterrament del meu pare, que era també pintor; es coneixien com es coneixen els artistes, és a dir, que eren amics de taverna. Llavors jo tenia just vint-i-cinc anys. Tos dos estàvem afectats per aquella mort, ell potser més que jo, el pare va morir d’un infart sobtat amb tant sols quaranta-cinc anys.  De seguida vam congeniar i per simplificar-ho una mica, es pot dir que jo vaig ocupar el lloc del meu pare a l’Old Tweedy, on la fèiem petar un o dos cops per setmana. Hi ha gent amb la que t’hi sents bé, ja de bon començament, malgrat totes les aparences mundanes que pugui haver-hi d’entremig, malgrat edats i maneres de ser. Encara recordo el breu panegíric que em va fer del pare, potser és la persona que me’l va descriure millor sense cap mena d’eloqüència innecessària, mostrant-se ja llavors tal com era i com l’he vist sempre, és a dir, un home més aviat silenciós que somreia amb els ulls, afable. L’afable sempre té, alhora, un deix de tristesa, d’acceptació del mon tal com és, una cosa que jo aleshores no entenia i m’admirava a la vegada en ell,  l’home que ara ja devia rondar la setantena d’anys i que mai havia sentit cridar ni enfadar-se per a res. Inclús quan el van haver d’ingressar a l’hospital de Funchal per una pedra que se li havia format al ronyó, uns dies després de la meva arribada, no es va queixar.  Ell de seguida em va dir que no calia que l’anés a veure cada dia, la capital quedava lluny i jo havia d’aprofitar millor el temps per descobrir l’illa. Podia agafar el seu cotxe si volia , un Autobianchi de l’any de la picor que vaig trastejar aquell matí per la única carretera que anava a Porto Moniz.

Abans però, em vaig parar a Ribeira de Janela  per pujar a un mirador des d’on s’albirava perfectament tota la costa nord a vista d’ocell. Madeira és plena de miradors, tota plena de desnivells, de precipicis, aigua i verdor ; enmig i travessant-les, les levadas, camins de sèquia totalment plans, que porten encara avui les aigües d’una part de l’illa a l’altra. Algunes creuaven la roca per túnels, n’hi havia de força llargs. En Peter em va recomanar especialment el lloc, per la seva magnífica vista sobre el poble on vivia. Pronunciava aquell nom portuguès com si es tractés d’una dona estimada de feia molt de temps, amb nostàlgia presagiada, com si en qualsevol moment es pogués esfumar només que tanqués els ulls. Xxaixxaal, deia, amb tot el deix de la seva llengua nadiua, amb plaer; semblava que fos  la única paraula que podia pronunciar sense que es notessin les arestes del seu propi idioma, un anglès més aviat dur, provinent del nord, que un bon dia va agafar el poc que tenia i va marxar, sense donar masses explicacions, cap a aquest tros de terra que em trobava jo admirant.

I, efectivament, la vista allí de Seixal era magnífica, per un nouvingut com jo. De fet, la vista era magnífica per allí on es els ulls es posessin, per qualsevol lloc. Es respirava una pau absoluta, l’aire era lleugerament fred a aquella hora del matí ; vaig pensar que per a en Peter no deuria ser pas difícil de trobar inspiració per pintar, potser fins i tot jo podria trobar la inspiració que temia haver perdut. Més aviat la idea. Lluitava per no perdre aquesta idea, la qual semblava difuminar-se a mesura que passava el temps. Em vaig mirar les mans, mentre contemplava l’oceà ; les aigües rebien tímidament les primeres llambregades de llum i amb elles, els meus dits aixecats van mostrar-me la perspectiva de cel i aigua rere el primer pla del que en definitiva eren les meves eines de treball, unes mans que la feina havia endurit i que se’m mostraven aspres, de pell endurida, fortes. I grosses.

-Tens les mans molt grosses, segur que pots atrapar peixos amb elles – El nen s’havia aixecat les ulleres de pesca i se les mirava amb els seus ulls grans i vius. Parlava un anglès amb accent americà, fent ballar les paraules amb un deix llarg que en boca d’un adult hauria semblat una mica desconsiderat però que en boca d’ell era graciós, fins i tot còmic, com si imités algun personatge de pel·lícula de vaquers ; de fet, però, només era fruit del costum de barrejar-lo amb l’italià, que era l’idioma de la mare. Jo estava recolzat en un dels espigons breus que delimitaven les piscines, el nen havia sorgit sota el tub que havia vist avançar amb lentitud cap a mi enmig de l’aigua fins que no va poder seguir més. Hi havia un petit graó de roca sobre el qual es podia mantenir dempeus. Així estant me’l vaig quedar mirant mig somrient, mentre em tornava a mirar les mans per segon cop aquell dia.