Entelèquia .
Busqueu al diccionari i hi trobareu dues accepcions : una de filosòfica , que
la defineix com la realització en una persona d’allò que ell és en potència ; i
una altra de més comuna, definida com a cosa, persona o situació que només
existeix en la ment sense realitat objectiva. El nàufrag ha fet una pausa i a
partir d’aquesta pausa podem pensar en aquesta paraula en el més comú dels seus
significats i en el perill evident de caure en la trampa aquesta de la metàfora
del seu propi estat de nàufrag en una illa deserta. Una sospita mencionada ara
per evitar judicis posteriors relatius al fil d’aquesta història la qual,
malgrat no tenir masses al·licients, segueix endavant. Potser aquesta història,
al capdavall, és només de realització, filosòficament parlant. Del significat
de les paraules no en sabem prou i si parlem d’entelèquies, posem-les al seu
lloc i en aquest cas el lloc no és més
que una illa, sense miratges ni mitges tintes. Tot això ho dic en defensa del
nàufrag i al seu dret de voler xerrar amb algú de tant en tant i d’aquesta
voluntat conciliadora per trobar-hi un significat al fet d’excusar-se un moment
per fer-ho sense haver de passar per boig . Potser no caldria parlar d’això i
deixar fer al nàufrag amb el seus soliloquis.
Les coses, tal i com no haurien de ser. Essent. De totes formes tothom
voldria escapar-se de la seva història personal en un moment determinat ;
aquesta és, segurament, la més comuna de les entelèquies, i la més falsa i
alhora verdadera de totes. D’això va aquesta història, probablement. Concedim-li
doncs al nàufrag, ni que sigui pitjant un moment l’stop i fer reviure antigues
estàtues de sal. Sense cap mena de dubte.
Però cal
seguir.
El nàufrag toca
l’estàtua amb la que parlava, tot comprovant el seu estat petri. Ressegueix els
trets del rostre de la dona amb els dits, els quals cauen damunt el cap del gos
ajagut als seus peus. “ La muntanya
de la follia ” quedarà enrere. Al mapa aquest nom és escrit a la part de
dalt de la meitat del pergamí doblegat. Amb cura, el desplega totalment i mira
l’altre part, la qual no ha estudiat massa. Des de la talaia on és ara mira
d’esbrinar cap a on ha d’anar. El camí marcat de fletxes segueix per un bosc
dibuixat toscament fins arribar a una mena de clar on hi ha dibuixat un arbre
amb el nom de l’arbre del penjat. En efecte, hi ha dibuixats no un, sinó
varis cossos penjats de les seves branques, i al nàufrag, per lo diminut
d’aquests li recorden vagament aquells ninots de sucre penjats en un arbre de Nadal,
perquè n’hi ha per tot arreu de les branques. Mira al seu davant, cap avall,
cercant la manera de baixar d’aquella mena d’ull on ara és. L’aigua del riuet
des d’on ha arribat cau avall formant un petit salt d’aigua. S’apropa per mirar
i veu la trena líquida – com una llàgrima, que pensa ell tot recordant els ulls d’ella i els seus mirant-se – com cau lliure fins lliurar-se a un petit
gorg a la base de la muntanya, uns deu metres més avall. Estirant una mica més
el coll, veu que a sota d’on és ara hi ha un altre cavitat, però no troba cap
pas per on poder baixar. El sol és ben amunt, deu ser migdia. El lloc ofereix
una vista preciosa de la vall que s’estén als seus peus. El mar no el veu, ara.
El nàufrag gaudeix de la llum. Dawan. No el preocupa massa de seguir el
camí. Hi haurà una manera de baixar, d’això n’està segur. Examina les parets de
la gruta. S’hi apropa.
Una de les
coses que sempre li havien fascinat de les cases antigues eren les portes
amagades que hi havia en algunes d’elles, dissimulades dins postissos de fusta
recobrint la paret , entapissades seguint la línia de portes d’un armari i
d’altres maneres diverses, algunes de ben curioses . Al obrir-les, de vegades
un petit pas menava a una altre cambra o bé ho feia directament. A casa d’un amic seu, de petit, n’hi havia una de ben amagada al fons d’un
armari i del qual partia un passadís secret fins al pis de sota. Travessar-lo,
a l’igual que imaginar-se d’obrir aquelles portes camuflades, era traspassar parets com ho faria algú dotat
d’un poder especial .Més que encantar-li, l’encantava, com si de repent fos en
algun altre lloc, com en certa manera passava...de repent. Era difícil
d’explicar aquella sensació però definia, si un es parava a pensar, en aquesta
possibilitat de poder canviar coses o habituds massa interioritzades, com ho
son dues cambres aparentment incomunicades entre si. Sempre hi ha una manera de
sortir malgrat sovint no la vulguem veure.
Així que el
nàufrag es troba tocant la roca freda de la darrera paret de la muntanya de
la follia, cercant una porta amagada o alguna manera de poder sortir
d’allí. Examina la roca d’ambdós costats, fica les mans entre la vegetació que
hi creix vora el final, on la llum hi penetra suaument, buscant indicis
d’alguna cosa – argolles, politges, alguna nova cavitat...- que li doni una
idea de com qui fos que va fer el mapa, va poder baixar i seguir el camí. Cansat, es mira la cova on és amb perspectiva,
esperant descobrir alguna cosa. La única destacable son les dues figures de
pedra, esculpides a poca distància del tallant de l’entrada. Les van cisellar
sobre dues roques que ja eren allí , una més gran que l’altre ; se n’adona
perquè la base conserva la forma natural de la pedra. La dona no té res a veure amb l’espectre amb
qui ha parlat però el gos és exactament igual. Potser és el gos que ha donat
vida al seu espectre, modificant-ne el rostre i els vestits. La dona esculpida
li recorda per la seva postura a la de la sirena de Copenhage però un pèl més
llangorosa, observant, però amb la ment en un altre lloc, cansada probablement d’esperar
amb la impossibilitat aquella del qui mira lluny l’arribada d’un destí
perfent-se a mesura que s’acosta, sense saber on és però percebent-lo amb
l’esperança agònica de tot el temps passat fixat en els seus ulls, oberts però
sense la lluïssor de l’iris que d’altra banda, si existís, li conferiria al
rostre una vida inexistent, fora de lloc. És la figura tallada en si mateixa,
la seva feminitat en la natura de les seves formes, la que li atorguen el
vincle del sentiment probablement etern, lligat a la pedra i a la seva condició
de dona. El nàufrag es pregunta sinó enyorarà pas el mar, que des d’aquí no pot
veure.
L’entorn,
vist així, s’aclareix. És la dona, el seu anhel, la seva frustració. Crida, li
ha dit l’espectre. Crida com vas fer a la caverna dels noms perduts.I el nàufrag
crida el mateix nom, arquejant l’esquena, el rostre alçat cap al sostre ,
tancant els ulls... esperant un miracle. Tot seguit sent el so de moltes ales
damunt seu movent-se i una munió de cossos negres sobrevolant-lo fa que s’ajupi : milers de
ratpenats fugen cap enfora tot deixant al descobert com una mena de passatge
dins la pedra, albirat entre la runa d’un mur natural damunt l’obertura dissimulat pels
petits animals ocults fins aleshores dins la foscor de la volta de la caverna.
El nàufrag segueix la línia d’aquesta mena de passatge secret tot veient com
continua en paral·lel en direcció a la seva dreta. ¿ No és dins l’ull d’una
mena de rostre de pedra, com li ha dit l’espectre ? Si és així, potser el passatge
porta a una altre cavitat, l’ull dret, per dir alguna cosa...dues cambres
unides per un passatge secret...al nàufrag no li costa massa enfilar-se fins al
lloc descobert de manera tant desconcertant. Un cop dalt segueix el camí de
pedra, semblant a un recorregut per dins una muralla, on la llum es filtra des
de fora per petites escletxes. No cal caminar massa, els passatges secrets
solen ser curts. Després de una lleugera davallada, desemboca dins una altra
cavitat, d’entrada semblant a l’altre però molt menys profunda. Abocant-se a
fora, no li resulta difícil trobar, aquest cop sí, un roquetar graonat per on
baixar fins a la base de la muntanya.
