A l'hort

 

Assegut a la cadira de vímet - a punt de trencar-se del tot -, a l'hort. Cau el sol, amagant-se definitivament darrera els turons de ponent. El veig d'esquitllentes, traspassant les branques de l'olivera i les parres, les quals s'estiren paral·lelament a tota la fondària del petit recinte on molts vespres d'estiu m'assec a prendre la fresca mentre el dia s'acaba. El raïm és a mig fer, pàmpols jaient sota fulles mil·lenàries ; al costat, el nesprer ; més enllà les tomaqueres, els pebrots, les albergínies i carbassons, la mongeta i la bleda, per no deixar-ne cap, tots observats esgraonadament per la meva vista un xic cansada, pujant lentament dins un bosc de canyes on algun pardal s'atura a respirar una estona. I la carbassera, de llavors valencianes, creixent ufanosa en un tros de terra reservat per a les seves grans fulles, nenúfars sense aigua on a sota d'elles algun mon fantàstic hi nia amb un cel de color verd clar.

Per acabar l'inventari, el cirerer mig mort per un mal any de gomosi - que cuido més que a cap altre arbre -, el perer - decidit a donar-me una primera collita digne ,-  la figuera - de fruits anomenats de coll de dama, que deleixo per provar - i el presseguer - que segueix fent el que pot -, a més del bardissar vora la tanca - on hi creix un pruner silvestre - farcit de mores ennegrint-se, i el fonoll, arreu alçant la seva tija verda coronada per les primeres flors.

Assegut, amagat dins aquest petit racó de mon, els ulls vaguen pel meu reducte   tot esperant l'oreneta, que abans no acabi de marxar el sol vola baix, al punt de veure-li les ales, el pit blanc, els ulls negres deixant-se anar suaument damunt el meu cap, brodant qui sap quina xarxa a la capçada de les canyes, silenciosament, amb el silenci de tota la gent que ha marxat. Assegut, l'aire em remou el pensament tot mirant les olives i el raïm fent-se, i el sol, que ja no hi és. M'aixeco, grinyola la cadira. Agafo dos tomàquets per sopar, tanco el cadenat i faig amunt cap el Tomaset, sota la mirada de l'Óssa Major, instal·lada ja per fer vacances, allí, més amunt, on res sembla que hagi de canviar per sempre.

Fairplay

 

-Siguem honestos- em digué finalment l’antic rei, certament encara molest per l’aparent intranscendència d’aquell clau perdut ja feia força temps – vos, vos...- afegí assenyalant-me amb el dit índex tremolós tot mirant de contenir la seva ira creixent – vos ! , el millor cavaller del país, el més agosarat i valent, l’home que qualsevol cabdill haguera volgut al seu costat...vos !!, l’home en qui tenia dipositada tota a meva confiança, VOS !!! -acabà cridant amb un fil de saliva baixant-li per la comissura de la boca – desapareguéreu , us vau fer fonedís, em deixareu sol i el que és pitjor, em vau fer perdre el regne en un acte de roïna traïdoria .-

- El clau, bon home, el clau va ser la clau de volta de tot plegat, si em permeteu l’expressió – vaig aclarir jo amb tranquil·litat – Sense clau no hi havia ferradura, i sense ferradura jo no tenia cavall. I ja sabeu que un cavaller sense cavall no és ningú, així que em vaig prendre aquella pèrdua com un senyal. Com Sant Pau, sabeu ? però sense caiguda. Déu n’és testimoni.- Llavors vaig alçar els ulls per mirar aquell antic rei per sobre del seu cap – era un rei força baixet, tot s’ha de dir -, amb cara meditabunda, mirant l’horitzó com fem tots els reis des de temps immemorials i així testimonien milers de quadres. En diem la mirada eterna.

La posteritat nodreix de llegendes el naixement d’una nissaga. Així que vaig decidir perdonar-lo, com a bon contrincant que va ser, ordenant el seu desterrament cap a les fosques i fredes terres del nord, on els hiverns son llargs i durs. Va ser a partir de llavors que se’m va començar a conèixer amb el sobrenom de El Magnànim.

Automàtica.26

 

( ...) la barra que segueix les paraules es posa recte , li faig abandonar la posició inclinada, com de descans, en la qual estava còmodament instal·lada des del darrer cop, la dels dubtes, ja aclarits definitivament. Inclinada indicant lletra en cursiva, utilitzada per indicar alguna cosa especial, mencionable, aïllable o també, si d’un fragment es tracta, d’alguna cosa escrita per algú altre, alguna cosa interessant, com per exemple, la que acabo de llegir fa una estona a Donald Barthelme : “ Bishop, picant julivert, llença ràpides mirades a Christie per veure quin aspecte té amb una copa de vi a la mà. Alguna gent és guapa amb vi blanc, n’hi ha que no.” Per exemple. Possiblement té raó i si m’he decidit a escriure avui és potser perquè hi ha escriptors que m’impulsen a fer-ho. Barthelme és força anàrquic, sembla escriure tal com pensa i de sobte et diu coses com aquestes, sembla que escrigui el cos de una història sense massa sentit per donar-li sentit a aquestes petites frases enmig de un relat de linealitat dubtosa però on després de llegir-lo  queda al fons alguna cosa enmig del fang que brilla, qui sap si or pur. Sembla automàtic. Sembla fàcil però n’hi ha que no, n’hi ha que son més lleigs amb una copa de vi blanc a la mà. O lletges, com seria lo correcte de dir- totes i tots, benvinguts-. Menys guapes. Guapes. Miro d’escriure així o penso que ja ho faig correctament amb consonància amb l’esperit d’aquest llibre  - ja li puc dir llibre ? potser em precipito, son vint-i-una pàgines només de lletra grandària 14 -, perdó, d’aquesta sèrie imaginada per no pensar o per fer-ho només posada la mirada en el teclat, en aquesta barra que mai s’atrapa, a diferència d’aquella semblant amb la qual jugàvem a tennis tot evitant que la pilota imaginària ens sobrepassés, una barra protectora, una barra amb la que es podia guanyar ; amb aquesta no, aquesta va sempre per davant meu i no hi ha manera tot i ser tant a prop...què escriure sense esborrar res, la barra, l’èxit i el fracàs, el love and hate escrits als dits del Robert Mitchum a la nit del caçador, ara que hi ha qui es tatua alguna cita en sànscrit al llom del seu cos, indesxifrable, aquells ulls que mai s’obrien del tot, com el d’algunes actrius que amb copa o sense copa de vi blanc a la mà segueixen iguals sempre, un espera que després de tot això, perquè el temps d’escriure s’acaba, un espera dic, espera el pòsit enmig del fang, la sensació, el cos o almenys una mà aixecant-se, qui sap si el cor d’aquest caçador solitari que deia la Carson, un espera el moment amb l’esperança d’haver-ho fet, com Kafka quan volia que li cremessin els seus llibres; i a més un busca la paraula, ja sabuda d’antuvi, quan possiblement no hagués de ser d’aquesta manera, sense renúncia però amb el cap cot, en cursiva, finalitzant res, tot mirant de no perdre certa

pistonada

(...)