Nadal

 

Aquell dia el llop conviurà amb l'anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, pasturaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà ; es faran amigues l'óssa i la vaca, les seves cries jauran plegades i el lleó menjarà farratge com els bous ; les criatures jugaran sobre el cau de l'escurçó, els nens ficaran la mà dins l'amagatall de la serp. Aquell dia, els estrangers vindran a consultar el rebrot de la soca de Jessè que s'alçarà dret com a bandera dels pobles.

( Isaíes 11,1-10 )

Com deien els profetes ... BON NADAL !!

El joc de les paraules

 

Pel primer dels camins, el de la Cantarelles, passa una dona tornant de passejar tres gossos, tots lligats a tres llargues corretges, tots tres amb petos de color verd llampant. El darrer – petit i d’orelles caigudes-  se’m queda mirant ; li mig acaricio el cap abans de sentir un osc “anem” paral·lel al “bon dia” de rigor emès amb presses, acompanyat de una lleugera estrebada de coll que el gos ha assumit com un adeu mentre les seves pupil·les giren un segon sobre meu, preguntant-me si no podria fer alguna cosa amb això d’haver d’anar lligat dins del bosc. Desapareixen i jo camino i rumio en aquests ulls tristos, en com podria fer-ne un conte, un conte on hi sortís un home també d’ulls tristos trobant-se un gos com aquest, on hi hagués un veterinari contraposant-los, potser un home pedant, un home que en un moment donat digués : “ ...però que no veu que és un animal com nosaltres dos ? ” , un conte on es descrivís la crueltat actual de l’home vers els gossos, equiparant-los en una animalitat on no hi ha espai per córrer, on la cançó del Dylan if dogs run free  ja no té cap sentit. Un gos amb estrès post-traumàtic, alimentat, cuida´t i instruït com un esclau de la societat de consum. Seria tragicòmic, el conte ... llavors se m’apareix una branca de lligabosc al davant, aquestes branques que surten dels marges sovint per saludar-me amb alguna flor a l’estiu, i que avui em recorden aquest nom tant bonic après no fa massa, gràcies a un comentari d’un expert botànic menorquí a una foto penjada on hi sortia la flor sobre un títol fet per a una resposta lluminosa com aquesta paraula: “ cercant “. I així, enmig d’una boira impenetrable, jugo a dir paraules en veu alta.

Lligabosc -boscana-boira baixa-alzinar-cantarella-trencaclosques

He pensat en un conte i després he pronunciat paraules abrigant la possibilitat d’un raig de sol, inexistent. No plourà, avui el bosc humiteja vells esperits que davallen amb mi per la Canal del Llop, un túnel vegetal que aviat deixa xopa roba, cabells i motxilla, impermeabilitzats per qualsevol atemptat de realitat, doncs ara em sembla baixar per una llarga escala de caragol d’un castell on la fusta i l’olor de l’arboç m’acompanya, on les petjades i els ulls del gos es confonen amb les del solitari llop, marxant davant meu. Alguna cirereta, vermella encara, encaputxa el cel blanc de les clarianes, fent de fita improvisada cap a alguna cambra profunda, allí al fons de la cinglera, quan el peu ja planeja i tot aquest blanc vaporós i humit entra en simbiosi amb tot el verd del bosc, tènuement fulgent d’aigua, com si un filtre davant els ulls hagués desfet tots els detalls davant d’una llum amniòtica i transparent, semblant a la del fons marí, semblant a un petit palau de cristall líquid, una cripta de la qual jo en soc guardià per uns segons.

Salvaguarda – eter/nitat -mullena- feréstec – secret – Portella

Arribo a la Font de la Portella. Com moltes que abans ho feien, aquesta tampoc raja. Esmorzo un entrepà. Bec aigua de la cantimplora. Miro l’alçada dels plataners, plantats per fer honor a l’antiga civilització de les converses humanes  vora el broc fresc d’una font. Ja no queden fulles, només resten branques dibuixant rostres en fons blanc. Agafo una mica de fred. Torno sobre les meves passes mentre algú crida l’eco vora el Turó Roig, veus de pares i fills barrejant rialles que la boira, persistent, es nega a respondre. En una balconada, allà al fons, el sol il·lumina la terra baixa. Trenco cap al pas  entre cingleres, i enfilo cap a la Roca Salvatge. Dalt, el passeig és aeri, un mirador seguint la coberta d’un vaixell de roca viva ancorat en els segles. I la boira sota meu, fent d’onatge, ara avançant, ara reculant, damunt una platja verda d’alzina, pi i roure. De popa  a proa, el camí mor a l’abisme, per on el mon sembla renéixer en l’amplitud del cristal·lí raig de sol que per un moment m’escalfa i em fa tancar els ulls.

Roca – abisme-  aiguabatre – besllum – refugi

Retorno, ja despert, per camins passats. Gotes sobre fulles que fan aturar-me per emmirallar una història dins cada una d’elles. Fabulo encara mentre la boira ja s’aixeca com el teló d’un teatre on jo no hi tinc cabuda. Torno tot recordant els ulls del gos i com aquell, noto una estrebada al coll, quan miro de girar el cap en direcció al sol, que ja il·lumina la contrada.

 

El somni del viatger

 

Es delecta amb els darrers raigs de sol esbiaixats perfilant-se a la part dreta del seu rostre mentre camina a bon pas dins un bosc obert pel pas dels anys, potser fins i tot dels segles. Camina a bon pas, el fred es viu però el moviment quasi bé alegre del seu cos alena l’escalfor dins seu semblant-li a aquell fred que devia sentir Thoreau més que no pas al del Sr. Sommer, tots dos amb les seves bufandes, les seves botes de pell i la neu  acompanyant-los en les seves passejades. Sabem què pensa Thoreau però, en canvi, del Sr.Sommer només n’intuïm la seva possible bogeria, com la d’aquella atleta que fa anys sempre sortia a córrer cada dia, incansablement, tot l’any. Passes sense rumb dins itineraris coneguts, els que porten a delimitar el mon pels llocs on es pot arribar, sense ajuda de bicicletes ni cotxes ni altres medis de locomoció que estiren el mon sense moure’l de lloc. En canvi, la resta d’un camí veïnal, tallat pel pas de la carretera on els cotxes passen com alienígenes dins les seves càpsules del temps , pot albirar, amb la música adequada – Mahler o Shubert ja aniria bé – algun lloc sagrat no trepitjat mai per ningú en anys, fent-se present al capdamunt d’aquell, al precís moment de quan la ciutat s’amaga dins les ombres de la nit i enfront, els violins quiets exalten una Arcàdia coneguda, on al verd d’una prada un camí similar aboca  al viatger al trànsit proper al somni, sense ser-ho, doncs aquella hora és encara la darrera, com un cant de cigne que els anglosaxons anomenen amb esplendor la golden hour. Un instant fugaç.

Aquesta fugacitat transporta llavors al viatger i és quan el somni comença, perquè després d’aquesta hora la lluna ja descansa boirosa darrera uns núvols transparents com una cortina fina, rere la qual una dona canta mentre l’aigua regalima damunt del seu cos. El fred arrossega tots aquells viatgers que ja abans han fet el mateix camí, i l’escalfor al cos és la mateixa, i el segle ja no és el passat sinó el proper, amb la tristesa del viatge de cadascú, amb les seves alegries, sempre passatgeres, properes al creixent dubte que finalment s’apaga quan dues solituds es creuen, es somriuen, s’abracen...

Automàtica.27

 

(...)

em miro l’albada, d’un roig passional, i m’imagino com deu ser de veure-la reflectida en uns ulls, de com dins la perfecció ocular aquesta altre s’hi veu reflectida amb tots els silencis compartits del que és a fora i del que és a dins, de com  cada un forma part de l’altre i de com s’esvaneix amb el pas dels minuts, les claus a la butxaca i el caminar, d’esquenes al mon que neix una altre vegada sense tu, respirant les primeres alenades fredes del matí, sense ocells cantant, només la timidesa de quatre margarides xiques pensant el mon aquest que els ha tocat viure, sense aigua de primavera però amb les postes de sol més boniques, on tots els vermells s’allargassen dins blaus, morats i negres i algun blanc entremig, esquerdat i malenconiós, ple de la serenor de les fulles seques, arrecerades totes en un racó, escombrades pel vent, les del til·ler del pati veí, mig clos i mig abandonat, la gata miolant la seva ració d’espines i pa sec, el teulat de les promeses, el morter i la pedra seca i el pagès i la matinada, el misantrop, l’ària d’il trovatore, les àries, totes plenes d’amors i desamors com quan es viatja amb tren amb tots els personatges actualitzats d’un drama urbà, d’una comèdia lleugera, de l’eternitat dels temes literaris, de la gent normal de la Sally Rooney, dels mesos després, dels estels units en llums de Nadal apagats, riure franc d’amics enriolant-se dins un petit restaurant, un Penedès negre, una dona arreglant-se els cabells i encara la possibilitat de no adormir-se sol, escrivint a mà allò dels trobadors, que cantaven i recitaven tots els versos del mon, totes les històries sense llibres, ni fotografies, ni vídeos de tres minuts ni res que no fos dins la immensitat de la més petita plaça de fira, on les orelles escoltaven el que deia un home a canvi de quatre rals llençats al seu barret, era així també prop de la llar de foc, de nit, quan l’os ja era caçat i les llengües de foc enlairaven la història per damunt de cambres fosques, quan els peus pujaven els graons de l’escala i les espelmes deixaven rastres, marcant amb paraules invisibles les bigues alades, somniadores i tanmateix, de peus a terra, del

sòtil

 

Una cançó

 

Avui, quan sembla que ja tornarà el fred, escolto una cançó per primer cop. Allunyada en el temps, em diuen que el de la guitarra ja és mort. I que el grup va ser al seu dia, una mica maleït. El que canta, em diuen, és també poeta, i encara canta. Jo, al meu temps, em vaig gravar en una cinta de casset un tema de l'únic disc publicat, sense saber-ne el nom ni el títol. Un tema que m'agradava molt i que fent torna dels anys, vaig redescobrir amb alegria. Em creia que es deia trenta anys, la cançó, que si fa o no fa son els anys que han passat des d'aleshores. Se'm va quedar una frase, d'aquella cançó, que taral·lejava amb la veu del seu intèrpret, d'entonació peculiar, alta i profunda i alhora, una mica inintel·ligible, en un català que estranyament em sonava a un altre idioma, potser perquè el trobava més a prop del d'una estrella de rock, com si allò fos possible en la llengua de Fabra. Sempre he pensat que és el Purple rain català. I jo cantava... trenta anys...trenta anys...canta a l'horabaixa -in crescendo- les cançons - to pla - que vas escriure -continuant - als teus amants...- fi -.  Avui sé que la cançó es deia "Aniversari teujà ", nom estrany i que no m'agrada massa. Per a mi segueix sent la dels trenta anys.

 Ara, seguint el fil d'aquest cantant, em topo amb aquesta altre, en un to acústic - molt californià - que res té a veure amb l'estil original del grup, fet de rock i blues, molt personal, molt dels vuitanta. I la cançó té una lletra força encallada en els segles, molt clàssica. Sona a temps passat i en canvi, ara que l'escolto per primer cop, podria ser com quan tenia setze anys. I em quedo amb un altre tros de lletra, promesa de futurs incerts ... i com un estranger feliç passejant per llocs que mai no ha vist...  

( de mentre un rellotge sembla que digui sí o digui no, apareixent més clar i més difós, de la pantalla del vídeo... )

Viatge

 (...) Esos trenes de velocidad lenta inventaban un nuevo paisaje en Francia, un panorama en movimiento de sus campos, de sus bosques y montañas, de los ríos que franqueaban o bordeaban, de las hileras de sauces desmochados y setos de espinos, una travesía que era más lenta aún en el corazón de cada una de las pequeñas ciudades, con su estación, su hotel y su café-restaurante, y todo ello era como la idea que una civilización se hace de sí misma en cada momento de su historia, una idea que es ya una nostalgia antes incluso de haber llegado a existir, el sueño de la dulzura de vivir y de viajar.Por la ventanilla del compartimento, el paisaje desfila a cámara lenta con sus colores, como en una linterna mágica. En las separaciones de los vagones y bajo los portaequipajes, se atornillan fotografias acristaladas de lugares pintorescos en blanco y negro, del glaciar Mar de Hielo en Chamonix y del monte Saint-Michel en Normandía, de las playas de Biarritz y las lagunas de Sologne y los acantilados de Étreat. (...)

Patrick Deville, "Taba-Taba" ( Anagrama, trad. de J.M.fajardo )

Tots Sants

 

Mirem de fer sants els homes i ells, els sants homes, s’ho miren i res no diuen. A vegades deixen petites petges, però, entrellaçant un pensament amb un gafet de forma infinita, daurat i minúscul, dins la rentadora. Quart de lluna creixent. La roba de llana espera. Tres merles xiulant sobre una antena oblidada. Els corbs bategant ales per deixar-se anar al mig de la muntanya. La canal del Llor, pujada, baixada i tornada  a pujar per l’oblit d’unes ulleres retrobades. Sajolida dins els pots de vidre. Faves sota terra. Tres carabasses a la galeria. Olives sota l’aigua. Núvols sense aigua. La gata esquerpa deixant-se acariciar, sola en la nit. Un mas abandonat, un camí cap un ocell de pedra, una carena i finestrelles enrocades, en monòlits impertorbables. És el temps que mai passa. Fulles seques rodolant pel cementiri. Castanyes refredant-se. L’impost pagat sobre les emissions de CO2 dels vehicles de tracció mecànica. Una truita d’albergínia. Un gol de l’Stuani. Rimsky-Korsakov fent l’ullet a Txaikowsky. Simbad meravellat pel trencanous. I la jaqueta nova, per si ve l’hivern. Encara els pardals, que hi son sempre, fent un darrer vol com els esperits que em somriuen. Si somrius, com la llum travessant el vitrall de colors, si somrius en solitud sabràs de tot allò que no veus. Els missatgers son ells, dins el meu cap. Sí, pardalets innocents, bonapartistes, revolucionaris, lliure-canvistes, romàntics del romanticisme, pagadors d’impostos ,sí, lectors i melòmans. Amateurs sense profit, soldats desconeguts, amants de l’impossible.

Ja morts, em somriuen.

Xanadu

 

Passen els cotxes davant meu. El semàfor, en vermell. En ambdues direccions, el què la vista - cent vuitanta graus per on les ninetes resten suspeses, immòbils - emmarca a velocitat urbana : interiors fugaços de persones soles mirant fixes al seu davant. Passen els cotxes, un camió, un patinet per la vorera...enllà de l'avinguda un primer raig de sol encega una finestra escollida : no és pas la meva. Passen. Arrenco amb el verd i m'incorporo al tràfec mundà.

Més tard - cinc, deu minuts més tard- a la parada de l'autobús, una mare amb el seu fill, plàcidament adormit als seus braços enmig d'un nou miratge, altre cop de llum. Ella els tanca. Ningú més a la parada. Aliens a tot, la fotografia sembla perfecte, d'una humanitat transcendent enmig de l'oblit d'un dia qualsevol. Onsevol. 

El dia s'enfila i jo giro el cap per ampliar les meves ninetes a les seves esquenes, fent-se petites, minúscules, per un moment fugaç on passen les darreres hores del dia, ja fosques, damunt la marquesina de la parada de l'autobús, buida. Entremig, simulacres de vida.

El núvol

 

Un núvol de solitària negritud es mantenia fidel al seu deure profètic, enmig de la blancor de la resta. Prometia alguna cosa més que els seus companys passavolants, certament majestuosos, de noms nobles : cirrus, stratus, autocumuls, nimbostrats , cumulonimbus..., noms d’alçada, famosos als darrers temps. Enrere havien quedat els núvols alts o prims o baixos, temperants del clima genuïnament mediterrani, aquell que a les escoles definien amb la facilitat del hiverns suaus i els estius calorosos. Ara, fins i tot els meteoròlegs s’atrevien a parlar del tròpic, de mànegues i tifons, de pedres immenses, de rècords batuts, tot esperant poder mencionar algun dia la cirereta del pastís, el temible huracà, el qual equilibraria les forces d’aquest mar on mai passava res amb les d’ un autèntic oceà. I ho feien amb la seguretat del guanyadors, però també amb la fatalitat i la impotència dels perdedors. L’abisme és a prop, deien sense dir-ho. 

El petit núvol negre era tot esperança, com l’ou de reig pregonant una bona temporada. Format per l’evaporació  de la mar més tranquil·la, va créixer el suficient per regar  un petit tros de terra, amb aquella pluja que et feia mirar el cel amb la bonhomia del passat més perfecte. Sense ser digne de menció, només aconseguia perfumar l’ambient d’olors de fines herbes pel qui tenia la sort de continuar el seu passar per aquells camins on les petjades sorrejaven vermelles, humides i encara prou fermes per albirar un altre núvol negre, i una altre més enllà, i un altre potser i tot, més enllà de tota aquella blancor ensucrada pels mals auguris.

L’Agost quedava lluny, més lluny del que es podria pensar. Tant lluny ja de la platja que em va veure néixer ! pensava el petit núvol negre mentre anava descarregant sense pressa ni malura la brevetat d’una aigua ben dolça. Ecològicament parlant, estava en transició.

Rèquiem

 

Quan m’oblido del què, llavors agafo qualsevol llibre de la meva modesta llibreria i hi faig un cop d’ull. Sol funcionar : un parell o tres  de pàgines llegides i moltes coses tornen a lloc, amb el què definit. Llavors puc fins i tot emular tot allò de bell que té una lectura improvisada, segur del seu èxit, almenys per treure lleganyes –  teranyines – sorgides als ulls – als plecs del cos - de les meves neurones l’estat de les quals mai sé del cert si és bo o dolent. Un petit article de diari també pot fer el mateix efecte, i avui ha estat així. Parlava la periodista de una visita a l’hospital amb una persona gran, de com el ritme d’aquesta persona li feia veure les coses diferents del que semblen, de com la persona gran es posava a explicar la història del seu húmer al metge, centre de la visita cronometrada com totes les visites a l’hospital, de com aquesta història podia amagar una vida sencera. Tot explicat amb gràcia, amb art, amb saber fer i amb molt poques línies. Breu com l’efecte d’una aspirina sobre un cap cansat. M'he recordat de quan acompanyo la meva mare a alguna visita a l'hospital. Alguna cosa vaig escriure sobre de com s'atura el mon quan camines amb algú al costat que es pren el seu temps per fer-ho realitat.

Després, reviscolat amb el cafè del matí, damunt el llit desfet d’un dissabte al matí, encara amb el batí posat, he llegit a l’atzar Tabucchi, del seu Rèquiem. Ara el tinc davant, sobre la taula i no trobo el passatge, quan al matí l’atzar me l’ha ofert a la primera. L’atzar, per bé o per mal, ve sempre de primeres. Volia citar algun fragment, perquè copiar fragments escrits per qualsevol escriptor em provoca una mena d’il·lusió creadora, una pauta a seguir, una invitació a continuar. Potser a trobar el què. En aquestes dues o tres pàgines, ara que ho penso, hi sortia un personatge que Tabucchi anomena el pintor copista, un home que es dedica a pintar detalls a gran escala d’un quadre en concret, un home que treballa per un magnat americà, el qual omple el seu ranxo de Texas amb les seves pintures. Un home que copia, com copio jo fragments de vegades. El que deia, llegir trossets de llibres llegits fa temps, dels quals sols en recordo vagament les seves trames però dels quals la memòria en serva sempre el caràcter guaridor de les seves lletres, perdurables dins aquest artefacte de paper que ara resta sobre la meva taula d’escriptor aficionat, tancat, amb aquesta portada on hi surt un passatge empedrat d’un barri antic d’alguna ciutat portuguesa, de colors una mica kitsch, una fotografia saturada de verds, grocs i liles, delatant el caràcter una mica al·lucinatori del llibre. Tres fulles escrites amb el pols del Tabucchi, impossible de copiar. 

El mestre copiador, pensava que es deia el personatge. He esborrat el nom de més amunt per rectificar-lo, ara que he comprovat el meu error tot recordant que al llibre hi ha una taula de personatges, segons van apareixent al llarg de la novel·la. Potser inconscientment, he pensat en mi mateix com un mestre. Per un moment, sento vergonya. Acabo de repassar la taula de personatges : n’hi ha un que m’agrada especialment : el venedor de històries. Busco on surt del llibre, de fet ara penso que podria trobar fàcilment al pintor copista, però això seria trair la benevolència que avui l’atzar ha tingut amb mi, portant-me ara, de nit, cap aquest venedor d’històries, un vagabund esprimatxat amb vambes de tennis i samarreta groga, tal i com el descriu al llibre. L’escriptor vol que li expliqui la seva història, no cap altre. I l’home li contesta : hi ha poca cosa a dir, jo soc un escriptor fallit, aquesta és la meva història. Tanco ara el llibre. És el que té l’atzar, que sempre va de cara a barraca, quan cal.

 

 

Mil·límetres

 

Avui és el meu aniversari mensual. M’agrada fer anys el vint-i-cinc de cada mes, resulta més estimulant que fer-los només un cop l’any. D’aquesta manera tampoc cal fer cap celebració ni cap acte com el de fer bufar les espelmes, una tradició que entenc però per la qual, personalment, no he sentit mai cap mena d’il·lusió o desil·lusió. Ens aferrem a bufar espelmes pensant que si no ho fem potser desafiem a la pròpia mort, cosa , d’altra banda, ben humana : no seré jo el primer a deixar de fer-ho, si me les posen al davant.

Però recordar-me cada 25 de l’avenç inexorable del meu temps em permet de tenir la consciència ben apamada del pas d’aquell sense fer masses escarafalls, amb un balanç de les coses fetes i viscudes més acurat, més vívides, malgrat la redundància. És com mesurar en mil·límetres en comptes de centímetres, tots aquests mil·límetres que no s’enumeren en una cinta mètrica però que son l’essència mateixa de tota la seqüència que va del 0 al número que sigui on s’acaba la mesura, que sovint resulta ser mil·limètrica. En relació amb això, conec un fuster jubilat que fa poc m’explicava una petita lliçó de vida rebuda d’un primer cap de fusteria pel qual va treballar, fa ja molts anys. L’home, estirant un metre del cap a la fi d’un tauló per mesurar-lo, va anotar el llarg amb parsimònia i després se’l va quedar mirant i li digué : Veus aquest tauló, noi ? Doncs això és el que hi ha, i fa el que ha de fer, ni més ni menys. Després l’aixecà amb moviment hàbil i la cinta tornà a lloc ràpidament amb aquell cop sec final que encara recordava a dia d’avui. I se’m va quedar mirant sabent el que hi havia, tot resignat. L’home ja ha fet els vuitanta.

Avui ha fet un dia de setembre d’aquells clàssics. He fet una mica de fuster al garatge, he sembrat uns enciams de sucre, he llegit una estona a Montaigne – explicar els somnis és propi dels homes desvetllats, anotava sobre Sèneca – mentre escoltava Albioni i després fregia bunyols d’albergínia, que acabats de fer son una delícia . He fet una migdiada tardoral, he passejat amb la dessuadora posada damunt les bermudes, una cosa que m’encanta de fer quan hi ha la fresca justa per fer-ho. I la fresca hi era, i la pau, amb la gent ja amagant-se dins les cases, quan potser el millor segueix afora. I he escrit, ja fosc, tot sentint cançons folk dels anys 20 del nostre segle aquest on sembla que, com sempre, tot s’ha d’acabar.

Vet aquí una mesura inferior, la dels dies, celebrada el vint-i-cinc de cada mes. Que per molts anys.

 

 

 

 

Balmoral

 

-Quina referència diu que hi posa ?-

-Balmoral –

Es tracta d’un tipus de parquet, que imita un roure rústic, amb nusos, d’un color d'un bon malta de més de dotze anys.

-Mira, com el lloc on va morir la reina d’Anglaterra -.

-Que és a Escòcia-

-Allí on els homes portaven faldilles.-

-Els tartans-

-I els moors , totes aquelles terres que semblen de ningú, sense arbres, pelats, verds i infinits, plens d’aigua, amb algun castell fent de guarda.-

-El cap del conill. La Union Jack-

-No hi ha temps, no hi ha temps ... !! – deia amb el rellotge a la mà mentre l’Alicia se’l mirava sense entendre res.

-La reina d’Anglaterra-

-La reina –

-La-

-( ... )-

- ¿ Balmoral, diu ?.

-Ja li anoto. És el castell on va morir la reina d’Anglaterra.-

-Ai sí, quina gràcia.-

-¿Li agrada?-

-Sí, però no me’l quedaré.-

Diari d'un nàufrag ( XXVII )

 

( Dietari d’un llibre en blanc )

Un oceà de lletres, un mar de confusions. Un llibre en blanc i un cofre a la sorra de la platja, que feia tant de temps que no trepitjava. Abans – vull dir molt abans, entre i després del passat aquest més immediat - m’he deixat d’explicar o d’acabar d’explicar més sobre aquest mapa que he anat seguint al llarg de l’illa. He deixat molts buits, que son els fills del temps, quan aquest no significa massa cosa. A més, en qualsevol cas se m’acaba la tinta d’aquest segon cartutx. D’aquí aquest segon cofre, suposo. L’obriré d’aquí una estona i serà primer de tot per guardar-ne aquest llibre, aquest dietari que ja vaig acabant. I simularé que no en sé res, de la veu narradora. Ella hi havia de ser. Perquè és ella. La del nom perdut. Estic content de que hi sigui, dins el cofre d’aquest , no sé si dir-ne segon tresor. El cofre serà la seva fortalesa, un lloc on principi i fi comparteixen possibilitats. Com aquelles càpsules on es guardava el testimoni d’una època i s’enviaven dins una altre càpsula, aquesta espacial.

L’univers és infinit, deia el poeta dels catalans.

Lletres acumulades, dins aquest mar de lletres. De vegades, formant paraules, esculls emergents al mig del no-res ; d’altres, fent sorgir frases com versos dins un poema, petites illes d’arxipèlag on sempre llueix el sol i la bonança tempera l’ànima ; continents novel·lats d’històries envellint-se... lletres i més lletres que com tots els fracassos  - i en son molts – formen aquesta aigua on res ja importa, aigua on naufragar per agafar-se a un tros de fusta des d’on remar cap a algun lloc desconegut, inhabitat, carregat amb algun tresor dificilíssim de trobar. Una terra promesa, aquest lloc on jo visc instal·lat en completa solitud.  

Heus aquí on soc jo.

Dia 31

 

Aire de nit

al fons de la finestra.

Oberta als ulls

hi ha la foscor dels trons

mullant tots els carrers.

( tanka )

          

Llum pròpia

 

Bioluminescència, és a dir, la llum generada pels propis éssers vius, com bactèries, cuques de llum, fongs, meduses i animals marins. Prové aquesta llum - com totes les altres - del principi conegut de que l'energia ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Per tant, quan algú diu : aquesta persona té llum pròpia, no és del tot cert, tot i poder semblar-ho. La llum es recull, es transforma i després es projecta, il·lumina. És llavors quan esdevenim llum per algú altre.

Reaccions químiques, segons diuen els científics. 

Distàncies

 

(...)

"-Si no fos per la boira, veuríem la teva casa, a l'altre banda de la badia - digué Gatsby -.Sempre teniu un llum verd que crema tota la nit a l'extrem del vostre moll.

Daisy recolzà el seu braç en el d'ell, tot d'una, però Gatsby semblava absort en allò que acabava de dir. Possiblement se li havia acudit que la significació colossal d'aquell llumet verd s'havia esvanit per sempre més. Per comparació amb la gran distància que l'havia separat de Daisy, aquell llum li havia semblat molt a prop d'ells, gairebé a tocar. Li havia semblat tan a prop com una estrella de la lluna. Ara tornava a ésser un llum verd en un moll. El seu compte d'objectes encisats havia minvat en una unitat ".

(...)

F.Scott-Fitgerald, " El gran Gatsby" ( 1925 ) ( Trad. de R.Folch i Camarassa- Col·lecció el Cangur, Edicions 62 ,1982 ).

Llàgrimes de Sant Llorenç

 

Asseguda, contempla les ombres del cedre blau damunt la paret acabada de pintar. Mig matí d’un dia calorós d’estiu. A les mans, Montaigne, Llibre tercer. Llegeix : “ una persona no és sàvia per a tot ; però l’home de talent té talent per a tot, fins i tot per a ignorar “. Tanca el llibre pensant en el que no sap, tot observant el retrat del cèlebre assagista que surt a la portada, mirant-la de gairell amb una mirada entre múrria i cansada, que li sembla lleugerament expectant, com calibrant la fusta del qui l’observa des del moment en què ja no pot albirar algú capaç encara de reduir la major part de la ignorància de savis talentosos com fou ell en un dia. La brisa remou les branques i les ombres viuen el seu propi univers fet de una sequedat sense fulles amb les boles dels dimonis fruitats de negre, sobre el blanc encalçat de la paret.

De sobte ha pensat en ell, sent ella, per un moment només ella.

Un llamp...després la nit. Fugitiva beutat

Que em retorna a la vida tot d’un amb la mirada.

Mai més no et podré veure sinó en l’eternitat ?.

Baudalaire marida ignoràncies, sense saber-ho. L’etern joc de les lletres tintades damunt papers. Com les ombres de la paret. Com l’escultura que va veure fa uns dies, de títol dubtós : “ la inspiració i la immortalitat “, dues nimfes amb el tors mig nu mirant-se en silenci mentre avancen qui sap on. ¿ Qui era qui ?. La de la mirada de cert anhel, endarrerida, buscant l’altra, més adusta i seriosa, qui gira el cap cap a qui mirant de retenir-la encerclant les mans al seu avantbraç, no és aquesta la inspiració cercant  la immortalitat ?. A l’Olimp, deia algú, els déus encara hi son. Només cal nombrar-los, com dimonis i follets de llegendes ja ignorades. Generacions senceres perdudes d’ahir estant. La ignorància no té talent.

Ella invoca la inspiració, tot tancant els ulls. I recorda el llamp i després la nit.  Les estrelles, a més, ara son fugaces. Ell n’és una.

( R.Mundó, " La inspiració i la immortalitat ")

 

Dia 1

  Sota les oliveres, en un racó de la piscina, estrenant uns auriculars bluetooth ( s'escriu així ? ) que em van regalar per reis, connectats a una llista de "m'agrades" d'unes tres-centes cançons, mode "aleatori", cap a les set de la tarda. Les oliveres , el cel blau i l'instrumental tots junts, ballant aquella dansa de benvinguda pròpia de illes de l'oest del pacífic. Semblant, com de paradís. Ho deia el Pau Debon també, l'estat aquest estrany en què estic un dilluns a la tarda. Com de puta mare, més o menys deia. En s'estiu.  

A l'hort

 

Assegut a la cadira de vímet - a punt de trencar-se del tot -, a l'hort. Cau el sol, amagant-se definitivament darrera els turons de ponent. El veig d'esquitllentes, traspassant les branques de l'olivera i les parres, les quals s'estiren paral·lelament a tota la fondària del petit recinte on molts vespres d'estiu m'assec a prendre la fresca mentre el dia s'acaba. El raïm és a mig fer, pàmpols jaient sota fulles mil·lenàries ; al costat, el nesprer ; més enllà les tomaqueres, els pebrots, les albergínies i carbassons, la mongeta i la bleda, per no deixar-ne cap, tots observats esgraonadament per la meva vista un xic cansada, pujant lentament dins un bosc de canyes on algun pardal s'atura a respirar una estona. I la carbassera, de llavors valencianes, creixent ufanosa en un tros de terra reservat per a les seves grans fulles, nenúfars sense aigua on a sota d'elles algun mon fantàstic hi nia amb un cel de color verd clar.

Per acabar l'inventari, el cirerer mig mort per un mal any de gomosi - que cuido més que a cap altre arbre -, el perer - decidit a donar-me una primera collita digne ,-  la figuera - de fruits anomenats de coll de dama, que deleixo per provar - i el presseguer - que segueix fent el que pot -, a més del bardissar vora la tanca - on hi creix un pruner silvestre - farcit de mores ennegrint-se, i el fonoll, arreu alçant la seva tija verda coronada per les primeres flors.

Assegut, amagat dins aquest petit racó de mon, els ulls vaguen pel meu reducte   tot esperant l'oreneta, que abans no acabi de marxar el sol vola baix, al punt de veure-li les ales, el pit blanc, els ulls negres deixant-se anar suaument damunt el meu cap, brodant qui sap quina xarxa a la capçada de les canyes, silenciosament, amb el silenci de tota la gent que ha marxat. Assegut, l'aire em remou el pensament tot mirant les olives i el raïm fent-se, i el sol, que ja no hi és. M'aixeco, grinyola la cadira. Agafo dos tomàquets per sopar, tanco el cadenat i faig amunt cap el Tomaset, sota la mirada de l'Óssa Major, instal·lada ja per fer vacances, allí, més amunt, on res sembla que hagi de canviar per sempre.

Fairplay

 

-Siguem honestos- em digué finalment l’antic rei, certament encara molest per l’aparent intranscendència d’aquell clau perdut ja feia força temps – vos, vos...- afegí assenyalant-me amb el dit índex tremolós tot mirant de contenir la seva ira creixent – vos ! , el millor cavaller del país, el més agosarat i valent, l’home que qualsevol cabdill haguera volgut al seu costat...vos !!, l’home en qui tenia dipositada tota a meva confiança, VOS !!! -acabà cridant amb un fil de saliva baixant-li per la comissura de la boca – desapareguéreu , us vau fer fonedís, em deixareu sol i el que és pitjor, em vau fer perdre el regne en un acte de roïna traïdoria .-

- El clau, bon home, el clau va ser la clau de volta de tot plegat, si em permeteu l’expressió – vaig aclarir jo amb tranquil·litat – Sense clau no hi havia ferradura, i sense ferradura jo no tenia cavall. I ja sabeu que un cavaller sense cavall no és ningú, així que em vaig prendre aquella pèrdua com un senyal. Com Sant Pau, sabeu ? però sense caiguda. Déu n’és testimoni.- Llavors vaig alçar els ulls per mirar aquell antic rei per sobre del seu cap – era un rei força baixet, tot s’ha de dir -, amb cara meditabunda, mirant l’horitzó com fem tots els reis des de temps immemorials i així testimonien milers de quadres. En diem la mirada eterna.

La posteritat nodreix de llegendes el naixement d’una nissaga. Així que vaig decidir perdonar-lo, com a bon contrincant que va ser, ordenant el seu desterrament cap a les fosques i fredes terres del nord, on els hiverns son llargs i durs. Va ser a partir de llavors que se’m va començar a conèixer amb el sobrenom de El Magnànim.

Automàtica.26

 

( ...) la barra que segueix les paraules es posa recte , li faig abandonar la posició inclinada, com de descans, en la qual estava còmodament instal·lada des del darrer cop, la dels dubtes, ja aclarits definitivament. Inclinada indicant lletra en cursiva, utilitzada per indicar alguna cosa especial, mencionable, aïllable o també, si d’un fragment es tracta, d’alguna cosa escrita per algú altre, alguna cosa interessant, com per exemple, la que acabo de llegir fa una estona a Donald Barthelme : “ Bishop, picant julivert, llença ràpides mirades a Christie per veure quin aspecte té amb una copa de vi a la mà. Alguna gent és guapa amb vi blanc, n’hi ha que no.” Per exemple. Possiblement té raó i si m’he decidit a escriure avui és potser perquè hi ha escriptors que m’impulsen a fer-ho. Barthelme és força anàrquic, sembla escriure tal com pensa i de sobte et diu coses com aquestes, sembla que escrigui el cos de una història sense massa sentit per donar-li sentit a aquestes petites frases enmig de un relat de linealitat dubtosa però on després de llegir-lo  queda al fons alguna cosa enmig del fang que brilla, qui sap si or pur. Sembla automàtic. Sembla fàcil però n’hi ha que no, n’hi ha que son més lleigs amb una copa de vi blanc a la mà. O lletges, com seria lo correcte de dir- totes i tots, benvinguts-. Menys guapes. Guapes. Miro d’escriure així o penso que ja ho faig correctament amb consonància amb l’esperit d’aquest llibre  - ja li puc dir llibre ? potser em precipito, son vint-i-una pàgines només de lletra grandària 14 -, perdó, d’aquesta sèrie imaginada per no pensar o per fer-ho només posada la mirada en el teclat, en aquesta barra que mai s’atrapa, a diferència d’aquella semblant amb la qual jugàvem a tennis tot evitant que la pilota imaginària ens sobrepassés, una barra protectora, una barra amb la que es podia guanyar ; amb aquesta no, aquesta va sempre per davant meu i no hi ha manera tot i ser tant a prop...què escriure sense esborrar res, la barra, l’èxit i el fracàs, el love and hate escrits als dits del Robert Mitchum a la nit del caçador, ara que hi ha qui es tatua alguna cita en sànscrit al llom del seu cos, indesxifrable, aquells ulls que mai s’obrien del tot, com el d’algunes actrius que amb copa o sense copa de vi blanc a la mà segueixen iguals sempre, un espera que després de tot això, perquè el temps d’escriure s’acaba, un espera dic, espera el pòsit enmig del fang, la sensació, el cos o almenys una mà aixecant-se, qui sap si el cor d’aquest caçador solitari que deia la Carson, un espera el moment amb l’esperança d’haver-ho fet, com Kafka quan volia que li cremessin els seus llibres; i a més un busca la paraula, ja sabuda d’antuvi, quan possiblement no hagués de ser d’aquesta manera, sense renúncia però amb el cap cot, en cursiva, finalitzant res, tot mirant de no perdre certa

pistonada

(...)

Ressenya

 Jesus,etc. ( Jesus don't cry, l'intitulo jo  mentalment ) sona al Poble Espanyol. Obro els ulls al cel, en aquesta hora de la tarda com aquell cel de l'Aurora, amb els seus dits de rosa, un cel de colors rosa i blau fonent-se amb el vol silenciós d'alguna gavina entre núvols blancs ; un cel d'imaginari, poc real, un cel estranyament pur, d'una suavitat de pell jove i tendre d'estiu. Un cel gens humà. Doncs dins aquest cel sona Jesus, etc. i jo miro al cel i després a l'escenari, a l'artista amb la seva guitarra i més amunt, al sorgiment de una estrella solitària. Sempre m'havien dit que a Barcelona no es veuen les estrelles. Es veu que no, a vegades se'n veu alguna també. I de les de veritat, quan de la lletra de la cançó sorgeix allò de que sí, tu tenies raó, cada una d'elles és un setting sun , cosa totalment certa. Foratemps. I després allò de que no et preocupis, you can come back everytime you want... 

I a cada cançó s'anava fent més fosc, fins que va arribar la nit i tant sols va quedar la música i el rètol lluminós de la banda, enmig de l'escenari, després de dues hores gaudint del grup aquest de Chicago que tant m'agrada . 

(foto : Estranger )

Diari d'un nàufrag ( XXVI )

 

El mapa, en si mateix, no defineix l’illa sinó un recorregut. És un itinerari, un full de ruta cap a un destí incert, perquè la X del final , de fet, no és tan clar que sigui un tresor.  I l’illa hi és representada per noms, sense una geografia aparent, només algun dibuix gargotejat de roques, arbres i aigua. El nàufrag ho sap i alhora ho tem. I és per això que continua. Retrocedir seria tornar al pes del passat , sovint demolidor pel sol fet de ser això, passat. Per això travessa la muralla de roca per l’únic pas possible, un camí pedregós que la natura ha obert capriciosament a mig camí de la vida i la mort. Amb la seguretat ferma del qui se sap un supervivent amb poques esperances  travessa el corredor cap a l’altre costat, com qui va a cercar un altre paradís perdut, fins davallar a un coll on dues parets granítiques l’arreceren del perill passat. El nàufrag està punt de descobrir el final. Treu el mapa i mira la X , aquesta incògnita a la qual no havia fet massa cas. Com Sherezade , fins ara només s’havia preocupat de seguir el camí, d’allargar el seu periple dia rere dia, nit rere nit. El mapa, no assenyala res més.

Així veu el mar, altre cop, i arriba a una altre platja, on hi ha un cofre, mig enterrat a la sorra. L’home sap el què ha de fer, sap el que hi ha al cofre, potser ha entès que ell ara és en Dawan, l’home llum. Es mira la seva pell fosca i pensa en Jerba , en una dona i el seu fill petit. En tot allò que un pot arribar a ser ; en els somnis, en el possible i l’impossible. En aquella casa carregada de totes les vides passades, en la cadira que va pintar un dia. I en els noms perduts, les cavernes, les tempestes, els tresors l’aigua i les llacunes d’aigües cristallines ; les pors profundes , els camins blaus i les dones de pedra; la solitud , el foc, les albades dolces, els baobabs i la vida dalt dels arbres ; els somnis dels temps primigenis ; les promeses i les bèsties que les ronden ; els llibres i la  música ; la seva veu i l’illa.

Abans d’obrir el cofre, però, ha d’acabar la tinta que li va ser confiada. Així que agafa la ploma, obre el seu llibre, i escriu.

  

Anotació per un conte ( i mil posts )

 

Anotació per un conte, que podria ser un conte en sí mateix : vet aquí un plataner, enmig d’un parc de ciutat, vora una avinguda força transitada. Un dia veu passar un tràiler d’una coneguda marca d’aigua mineral. Damunt la lona, un paisatge de Pirineu amb un avet al mig i un riu cabalós passant-li pel costat ; i muntanyes de fons i un cel blau. El plataner queda captivat per aquesta imatge i decideix, amb les decisions pròpies dels infants o d’alguns innocents arbres de ciutat, que ell serà un avet com aquell. I mica en mica, a mesura que creix, les seves branques van agafant la forma punxeguda dels avets, més amples en la seva base, progressivament estrenyent-se fins la punta de dalt de tot, formant un triangle més isòsceles que escalè- per així entendre’ns millor - . No gaire lluny d’allí, una figuera centenària aguanta el pas del temps, es tracta d’un arbre d’interès local – nacional no, perquè n’hi ha moltes de figueres centenàries, com oliveres, alzines o roures -, originària de quan allí només hi havia un mas i terres voltant-la, mas que va acabar sent derruït però que va donar d’herència nom al barri ( aquí podríem fer un incís sobre la seva vida centenària, però com se sap, la vida dels arbres pot ser avorrida sinó fos per tot allò que han vist i han pensat i han sentit, des de la primera gota de pluja al darrer capvespre del seu temps ) . La figuera i el plataner parlen com parlen els arbres, a través del vent quan travessen les seves fulles. Aquesta manera de comunicar-se és, naturalment, sols possible a partir de mitja primavera i s’estén fins ben bé fins finals de setembre. Son converses com les fulles d’ambdós arbres, caduques. No donen per massa tampoc, perquè en aquesta ciutat no fa gaire vent, només bufa la marinada per les tardes, sobretot a l’estiu, fet pel qual les converses esdevenen agradabilíssimes. No passa com, per exemple, als extrems del país, on els arbres semblen més aviat discutir tot el dia. La figuera i el plataner  tenen converses molt lleugeres, com entre àvia i net, converses on la figuera mira de convèncer al plataner de que ell mai podrà ser un avet, tot i que ella recorda haver vist avets, per aquelles contrades, i dos cedres del Líban preciosos que van acabar per assecar-se ja feia molts d’anys. El plataner la deixa fer, la deixa dir, ell és jove i sap el què es fa. N’està convençut, de poder arribar a ser un avet. Amb tota la vida per davant – pensa sense dir-li res a la figuera per no fer-li pensar en la fi - ... – tot és possible, mai se sap, amb constància i esforç ho aconseguirà. Fixa’t en les meves branques – li diu amb lleuger tremolor de la nova verdor  del Juny -, aquest any son una mica més llargues per sota i en canvi per dalt no han crescut més d’un pam i noto com una lleugera picantor a la punta de totes les fulles ... no seran futures pinyes ? o potser fulles noves amb forma d’agulla ? . La veritat - o més aviat la realitat, perquè la veritat en sí mateixa és un concepte força enganyós- és que no, que aquesta picantor és el fruit que donarà, una mena de glòbul emplomallat  que cap a la tardor fructifica. Però això no ho acaba de saber el plataner, perquè és jove i per contra de la figuera , que se’l mira amb una barreja de ironia, compassió i admiració, no ha passat els suficients hiverns per adonar-se que el millor que pot passar cada any és notar com   la saba – que és la sang dels arbres – circula fins sorgir dins els primers brots, petits i diminuts d’aquestes fulles semblants a l’esperit del plataner, disposades a ser el més nou mai vist sota la capa del cel, perquè les fulles no en saben res, quan surten, de totes les fulles caigudes al llarg dels anys i és per això que son tan xerraires, a la primavera.

I vet aquí el jove plataner , a qui la resta de plataners - que deuen tenir si fa o no fa la seva edat , doncs l’Ajuntament els va plantar tots alhora juntament amb unes quantes magnòlies i tres o quatre til·lers – considera el boig del planter, ja només acaba per xerrar amb la vella figuera, la qual, almenys, no se’n riu, de la seva fal·lera avetística. Pensa en què ja se li passarà, els anys tenen això, al cap i a la fi, tot i que a alguns mai se’ls hi arriba a passar del tot, sobretot si allò pendent d’acomplir-se no arriba mai. I se’n recorda d’aquell pardal que volia ser com la cadernera del bardissar de la bassa, refilant en les nits de maig entre els raucs de les granotes  ; o l’esquirol aspirant a goril·la –  després de sentir la història de un gran goril·la que pujava gratacels - ; o aquella àguila daurada que es va enamorar d’un corb i maldava per deixar-se endur pels seus vents ; o l’eterna rosella, cercant el perfum de la rosa... El cas és que l’avet-plataner és ben peculiar, diferent a la resta, i és bonic de veure. I a any que passa, creix més i no se sap si pel sol , o per l’aigua que arrepleguen les seves arrels, acaba per ser el més alt i frondós de tots els plataners. Es converteix en el seu rei, que al regne dels arbres vol dir molt i alhora no vol dir res. Un rei admirat de vegades, quan algun home o dona s’asseu en aquell banc sota la seva ombra algunes tardes d’estiu. Quan si  es tanquen els ulls, el mon pot arribar ser una cosa ben diferent del que és. I tot per la remor de les fulles, que els humans mai saben discernir-ne el seu significat, però que és una cosa digna de gaudir, si se sap fer. Només cal no pensar en res, tant sols formar-ne part. Com quan els falciots xisclen, voltant el seu territori.

I ja, per acabar aquesta anotació, el final. Al final algú es mor, o, en aquest cas, s’asseca. Es tracta de la figuera, com era d’esperar. I com sabem, els arbres també tenen el seu...podríem dir que el seu Edèn, on van els bons arbres, com és el cas. I un cop allí poden fer coses, com enviar missatges o qui sap si algun regal. Però no se saben mai, aquestes coses, perquè és el secret més ben i més mal guardat de la història de la vida, i , en aquest cas, la realitat – i segurament la veritat -, en aquest cas, doncs, al cap d’uns anys, allí on hi havia la figuera hi neix l’espontani provinent d’un pinyó que algun ocell migratori deixa anar en forma de defecació al seu pas per la ciutat, just allí on hi va ser durant més d'un segle.

I ja podeu endevinar de quin arbre es tracta.

( Post nº 1000 )

 

Breviari ( XI )

 

·         Diu Kallifatides que no som resultat d’unes circumstàncies concretes, sinó més aviat el resultat de la confrontació de més circumstàncies concretes. D’això en dic posar el dit a la llaga. Sovint penso en les circumstàncies meves concretes per consolar-me dels meus fracassos, i això no és ben bé així : podria ser una manca evident de confrontació d’aquestes circumstàncies i per tant, d’elecció. I per acabar, de canvi.

 

·         Si em dono pressa, encara tinc temps. Llibertat condicional ( o condicionada )

 

·         No és la solitud en si mateixa. És més aviat la percepció de l’estar sol com una cosa no gaire bona, la de fer les coses sol, la de viure sol, amb tota la gent voltant, socialitzant. Però la veritable solitud, en definitiva, no hauria de fer mal a ningú. És un estat inevitable, sobretot quan se n’és conscient.Com morir-se.

 

·          Amb el pas dels anys la possibilitat de ( ) es va fent més petita. És la reflexió feta enguany, a pocs dies de fer anys.

 

·         L’ombra de una línia de pollancres al damunt d’un camp nevat, com si fos el codi de barres de l’hivern.

 

·         ( mig somni ) Un mur imaginari, on hi ha una porta per la qual hi entra i surt força gent. Un senyal del que no hauria de ser. El mur, de fet, és personal i intransferible i ningú l’hauria de travessar ; només nosaltres i encara. Com els llindars del propi cos, del qual,  a vegades, en fem el que volem.

 

·         Sovint es critica algú més pel que no és que no pas pel que és ( ho ha estat o bé serà ). Com un Dembelé qualsevol.

 

·         Em porten uns trossos de melamina per aprofitar. Tenia una gran prestatgeria plena de cintes de vídeo, el meu pare. No et pots imaginar quants. Molts. Les he llençat totes. Qui té un vídeo, avui en dia ?. El meu pare va morir. Passem com si fóssim dins una pel·lícula, que ningú filma.

 

·         Quan està nerviós, obre la boca i ressegueix amb la llengua tota la llargada de les dents mentre creua els dits de les mans, per després desencreuar-los ràpidament per acabar acariciant, amb moviment rotatori, la mà esquerra damunt la dreta, com donant per feta la cosa, és a dir, la fi del seu estat nerviós. Llavors torna a començar.

 

·         Podar les moreres plantades per l’avi, aquest exercici de memòria històrica, de reconciliació, de somriure absent, de missió anualment complida. Amb l’avi, de fa poc, el pare també. Tots tres brindem al sol de ponent.

 

·         Científicament, una cosa ÉS , no  ÉS COM. En aquest darrer cas  estaríem parlant de poesia, que, per definició, és una matèria científicament poc contrastada.

 

·         Llegeixo en un dossier que m’envia una empresa que fabrica bombes per maquinaria industrial, la frase destacada en negreta : el buit és essencial. Al diari, fa pocs dies, parlaven de Magritte, un pintor surrealista que pintava quadres on hi regnava el buit. Alguns dels quadres son com fotografies fetes amb un objectiu de gran angular, i certament s’hi nota certa buidor. Amb aquests dos exemples, la setmana ja no em resulta tant buida.

 

·         L’esquena de la puput esmunyint-se per sobre la façana del pati del darrera, amb l’aerodinàmica fugaç de l’adéu matinal.

 

·         Tanta puntualitat m’ofega. Millor arribar abans.

 

·         Soc una tapadora. No sé ben bé de què, però definitivament ho soc.

 

·         “ Qui té un martell només veu claus “ ( escoltat en un programa d’economia del canal a youtube de la llibreria Nollegiu ).

 

 

 

 

Greenfields

 

Estén ses ales

acabada d'arribar :

ja tot és verd

Rebels

 

Rebel·lant-se contra qui sap qui – potser contra sí mateix o contra tothom, ves a saber – el cotxe passa el semàfor en vermell aprofitant el carril de l’esquerra habitualment buit per on l’altre semàfor, en verd, permet de girar per travessar l’avinguda ; el fet és que el carril continua avinguda avall fins unir-se a l’anterior, una cinquantena de metres més enllà, al fer-se més estret obligat pel pont de la via del tren, que estreny la via al construir-se ja fa molts anys. D’aquesta manera és possible de saltar-se a bona velocitat la cua de cotxes esperant pacientment el verd com qui no vol la cosa, tot i que si que la vol : de fet sembla dir-los a la resta ho sento, però jo no em puc esperar i ja veieu, soc més llest que tots vosaltres.

Al final de la cua, dins un altre cotxe, il·luminat per una escletxa de llum rectangular filtrada entre dos edificis, un altre conductor tanca els ulls i es deixa seduir per aquest sol matiner, aprofitant que no hi ha ningú al darrera. El cotxe no arrenca igual que els altres, es queda parat mentre el verd del semàfor l’observa atentament, abans de tornar-se vermell altre cop. Després, avança fins a la primera posició, perquè ja han arribat més cotxes al seu darrera. No deixa de ser un rebel també, però potser sense tanta causa. D'aquesta mena de causes que de tan fàcils que son de guanyar, poca gent les aprofita.

  

Adés

 

"En alguns fulls la Nastàssia també va reproduir amb tot detall el porxo esfondrat de la casa paterna de la Magtakhiné Iakulitxans, la mare de la qual va ser amiga de la Valinka fins que va perdre el seny. La Nastàssia va copsar un racó on les bigues podrides, esfondrades i cobertes de molsa, formaven el perfil d'un vell. En mirar-ho de prop es veia ben bé que es tractava del rostre del pare de la Magtakhiné, amb el seu característic nas de gepa, les celles arrufades, els llavis fins. La Valinka va anar expressament a veure-ho. I allà el tenia, en Petrós Iakulitxans, tal qual el dia del seu funeral. Se n'havia anat a l'altre món, però s'havia quedat a les ruïnes de casa seva."

Nariné Abgarian, " I del cel van caure tres pomes " ( Comanegra, 2021)

Trad. de Marta Nin

Pegasus

 -I vostè és independentista ?-

 

Les edats de la història ( i II )

 ( capítol anterior )

Tanca la porta. Es treu les ulleres, el jersei i la camisa verd-jungla. Apareix la samarreta dels Jethro, amb la icònica fotografia de la ballarina estirada, el seu cos lleugerament arquejat amunt mirant a la càmera amb els ulls esbatanats, la boca d’on surt un  fil de sang a contracorrent, estranyament en direcció al llagrimall . És  dalt d’un escenari en un gran teatre, tot buit; la fotografia és presa des del seu darrera en blanc i negre, on destaquen els braços estirats , els dits de les mans artísticament doblegats. A sota, A Passion Play, el nom d’un disc que no té. Li va agradar perquè a la samarreta només hi havia la figura de la ballarina, amb tot el rerefons operístic ; només ella, mirant-lo de fit a fit ara des dels tres miralls del provador. Sis ulls sense vida aparent , interrogants davant una altra vida aturada. Quan algú et mira sempre passa que s’atura tot, almenys dins les ninetes dels ulls, que és un espai petit però alhora certament immens si a les mirades atenem; els ulls s’esguarden fixes i el demés flueix, i aquest esguard és com un escàner gravat al cervell. Per tant, cal aturar-se i fixar-se en la pupil·la d’altri. En aquell provador, el Valeri atura la seva vida, i sembla esguardar-la dins els ulls de la ballarina, sense esperar resposta. És massa gran ja per esperar-la. Així que només s’hi fixa.   La samarreta, amb els anys, se li ha fet petita. Ara té el cos més robust, l’abdomen més ple, i no s’ha d’enganyar pas, una petita panxa que abans no tenia. Inspira i veu com a la ballarina se li mouen els ulls, com si els acluqués per tornar-los a obrir un moment després, quan deixa caure la respiració altre cop avall. No és fins ara que se n’adona, de la similitud dels dos rostres. O això vol creure. O l’Eva, que pensa. El seu cervell sembla desendreçar-se, el seu cos tremola.

S’hauria de desempallegar d’aquella samarreta, fa massa temps que la té. Abaixa el cap i s’asseu al tros de fusta que fa de seient d’una de les cantonades del petit habitacle. Es passa les mans pels cabells, cap enrere, fins unir-les damunt el clatell, que acaricia. Aixeca els ulls i es mira la seva figura asseguda, de sobte assetjada pels anys. Sense quasi bé història, la seva vida ha arribat fins aquí, dins aquest provador, un dissabte al matí. Mira altre cop la cara de la dona, el seu cos estilitzat, el regueró de sang fent-li quasi bé de llàgrima ... A passion play . S’aixeca i en un acte ben normal, es treu la samarreta. Tot i això , però, és un acte desesperat, l’únic que pot fer per rebel·lar-se, trencant alguna cosa ... potser pel seu passat. Agafa la camisa nova i se l’emprova. Li queda bé, li agraden tots aquells colors ben mesclats. De fet, podria sentir-se més jove, amb aquella camisa posada. Quinze anys més jove. Si això fos possible li demanaria de sortir, a la noia de la botiga. El mirall se’l mira ara, com permetent-li aquest petit somni. De fet, li sembla que hi veu més bé, com si no necessités les ulleres. Es nota una mica més alt, es posa de perfil : la  panxa sembla haver retrocedit. Es passa la mà pels cabells, notant-los més forts ; es mira les mans, de pell més tibant, sense aquelles taques petites marrons sorgides de fa poc ; nota més agilitat al seu cos . Somriu, les dents més blanques. Nota el cervell, altre cop, com fora de lloc, com adaptant-se a una nova situació.

Sense esperar cap explicació es treu la camisa, es posa la verd-jungla, el jersei i d’una revolada, agafa la nova camisa i surt de l’emprovador. L’Eva, pensa. Potser encara és allí, a l’estació. Està nerviós. Busca la dependenta. Va cap a l’altra part de la botiga. De repent , la veu, d’esquenes, plegant alguna peça de roba.

-         Perdoni...-

Ella es gira. Com la noia de la samarreta, com l’Eva, però gran, més gran. Li mira el rostre, les bosses sota els ulls, tristos ; un excés de color als pòmuls;  els cabells curts, acomodats per damunt un coll  més estirat i prim, on els muscles semblen xuclar-li la cara; la faldilla fosca i la camisa blanca, mirant d’ajustar un cos cansat ;   Li somriu, amb formalitat prescrita.

-         I bé ? ja t’has decidit, pel que veig. T’agrada, doncs ? –

En Valeri no sap què dir. ¿ És així, com la gent que vas estimar, un dia, fa anys ? Se la mira bé i el seu cervell, acceptant aquest canvi de papers inesperat, li diu que no passa res, que no cal amoïnar-s’hi. Nerviós, pensa en l’estació i els ulls de la ballarina, i després en els de l’Eva...

La Cris va cap a la caixa i pensa en aquest noi, que la segueix inquiet. S’assembla molt a un noi de classe, al seu darrer any de col·legi. El recorda tímid, a vegades se seia al seu costat. I li mirava les mans, mentre escrivia.  Feia servir ploma estilogràfica. Tenia una lletra bonica, menuda i clara, com els seus ulls. Era guapo, tot i que el trobava un nen. No tenia la barba ni els trets marcats com d’altres nois o com ... mira la marca de la camisa i sorpresa, li ve fugaç el rostre de l’Apeiron, aquell professor de filosofia que... com se deia ? Ni idea, pensa mentre  passa el codi de barres de la camisa i la guarda dins una bossa de paper, amb suavitat i tendresa, com qui desa una fotografia dins un vell àlbum descobert al fons d’una prestatgeria. Ai, aquell professor , pensa mentre s’ensomnia. Devia fer ben bé una quarantena d’anys, d’allò. Llavors tot era un. Ara en canvi la vida...com ho deia aquell escriptor llegit fa poc...quan ens despertem del somni de la vida, li ve la cita com anell al dit , quan el mira als ulls amb aquella joventut radiant dels vint-i-pocs anys. En aquest moment es pregunta què faria si ara tingués la seva edat. Si fos ell, pensa, segur que s’hagueren reconegut. Mai més el va tornar veure, recorda com el va anar a buscar el darrer dia, quan era just de sortir per aquella porta del pati de l’escola, per acomiadar-se. No van saber massa què dir, pertanyien a mons diferents i això, malgrat l’edat que tenien, era una evidència per a tots dos. Les primeres renúncies son fàcils de portar, quan hi ha tantes oportunitats. Tot això era dins aquella mirada, a la porta del pati de l’escola. Els ulls podrien ser els mateixos, però ja se sap que això tampoc és així, quan el mon s’atura. Ell paga amb tarja. El seu nom no li diu res, a la Cris. En Valeri paga i ella li dona el tiquet de compra. S’acomiaden.

En Valeri quasi bé ja s’ha oblidat de qui era, a l’entrar a la botiga. És el que té la joventut, per a qui el temps pràcticament no existeix o no té cap mena de importància. Com qui es desprèn de tot el que té en una corredissa, va oblidant-se de tot mentre corre cap a l’estació. Hi ha algú que l’espera, o així ho creu, i el rostre de l’Eva pren la força del darrer intent, quan tot s’abandona a una idea, maldant per fixar-la, no oblidar-la, no permetent que res ni ningú la malmeti. Ha de córrer abans no sigui massa tard. Però sempre és massa tard, si s’ha viscut prou, i el Valeri se n’adona quan el darrer pensament, fugaç, del rostre de l’Eva, li recorda que a l’estació, per més que ho vulgui, no hi serà, ella. Com si fos la ballarina damunt l’escenari d’un teatre, ballant i ballant, donant voltes fins a fer-se fonedissa. O bé fins a morir.

La Cris, finalment, ha entrat al provador. Hi ha unes ulleres damunt el seient de fusta i una samarreta al terra. L’agafa i se la mira. Hi ha una ballarina amb uns ulls que se la miren estranyats, sorpresos, potser morts, allunyats ja del somni de la vida. Se l’ha deixat allí aquell noi ? La Cris llegeix : A Passion Play. Té la samarreta estirada damunt la seva camisa, per veure com li queda. És el que té l’ofici. Així estant, sis ulls la miren, interrogants, damunt els tres miralls del provador. Ella ja sap que no hi ha respostes per aquelles mirades. Però com el Valeri fa una estona, s’ha aturat a mirar-los. I dins el provador, tot s'ha aturat altre cop.

Al sortir, la Cris fa una ullada a la botiga, preguntant-se on es deu haver ficat aquell home de sabates de puntes arrodonides, camisa verd jungla i texans negres. Amb aquelles ulleres de muntura fina que ara té a les mans, juntament amb la samarreta que no sap si serà d’ell també, però que si en uns dies ningú reclama, se la quedarà. Li ha agradat aquella ballarina, l’elegància de les seves mans, el cos arquejat, aquell fil de sang i el teatre de fons, buit d’espectadors.  Es deu haver despistat, els homes com ell i com aquell professor de filosofia es despisten i se n’obliden de les coses...Segur que tornarà. Tot i aquest pensament el cerca per tota la botiga, però res. Mira a fora el carrer una estona, neguitosa, com si hagués fet alguna cosa malament. S’apropa una parella amb nens, els deixa passar i sospirant, els segueix dins  la botiga per atendre’ls.