Plou a Durham. Caminar sota els arcs del claustre de la catedral, sobre les lloses de pedra, respirar la humitat de l´aire minvant que arriba sense presses, entre gotes que puleixen la catifa de gespa del cel obert que el lliura.
Sentir el silenci enmig d´algun xiuxieig obligat dels esperits que el visiten. Asseure´s a un banc.Guaitar des de la penombra el cel gris. Alçar el cap i a la cruïlla del bigam de roure fosquejat pels segles, descobrir-hi un àngel daurat, amb el seu estandart grana on s´hi pot llegir : Al.leluia.
I unes notes musicals. I la solfa. I la música. I el seu somriure amagat. I el fons blau.
Escolto Pink Floyd, mentre el Vassili em va explicant la seva història. El vell plat fa girar el vinil que es fa escoltar bé als altaveus nous de trinca,i el grup es desfonda des de l´original del 1975. El “Shine on you crazy diamond” s´acaba i el so de l´agulla repicant de fons em treu de les trinxeres russes per canviar de cara.
.
Al cap d´una estona, el so de l´ascensor dins la gravació em dóna un petit ensurt, com qüasi bé sempre que el sento. I acte seguit, la vella ràdio canviant d´emisores : gent parlant-(canvi)-música clàssica-(canvi) i la melodia encapsulada, la guitarra acústica del “Wish you were here”. Així comença.
Així també comença la història d´aquest bloc. A l´inici, escric per endreçar idees i pensaments, sensacions, vivències, però sempre de cara a mi, sense pensar que algú potser s´ho pot llegir. De fet, l´amplitud de la xarxa és tal, que és pràcticament impossible que algú arribi al meu port si no dóno senyals de vida. Però així i tot arriba el dia en què, com al tema dels P.F., busco una melodia, tot fent girar la rodeta màgica dels buscadors, cercant aquella melodia que em faci parar una estona a escoltar, aquella que m´agradi, i d´aquesta manera em trobo amb altres vivències, altres pensaments, altres emocions, altres poesíes ... I al principi, la melodia sona encapsulada, com llunyana dels paràmetres per on discorre el meu propi món.
Però no. En David Gilmour comunica amb una tonada acústica de primer ordre, i el so d´estudi apareix, clar i nítid, bellíssim. I em quedo embadalit, el llibre tancat entre els dits. I la cançó va desgranant-se.
A mesura que llegeixes d´altres blocs, el so de les seves veus es fa cada cop més familiar, més nítid, i apareix la comunicació. Una foto d´una lluna, un haiku, una cançó, una cita literària...es correspon amb un somriure ( :) ) que desconeixia fins aleshores.
La tornada del tema és una tornada a la temàtica de la pèrdua, focalitzada en la figura del tristament desaparegut Syd Barret. És trista, però escoltar-la és fondre´s en l´ànima del grup . I diu:
“How i wish, how I wish you were here. We´re just two lost souls swimming in a fish bowl, year after year, Running over the same old ground.What have we found? The same old fears. Wish you were here.”
“Com voldria, com voldria que fossis aquí, Només som dos ànimes perdudes nadant dins una peixera, any rera any, Corrent sobre el mateix vell terra.I què hem trobat? Les antigues pors. Voldria que fossis aquí.”
Em quedo assegut al sofà, escoltant el vent del final de la cançó, amb els russos tancats al meu costat. I penso que així s´acaben les coses, amb el vent xiulant.
L´home pedaleja mentre la petita serra es mou amunt i avall en un joc semblant al de les velles màquines de cosir : un joc de corretja entre el pinyó i un eix al qual hi està unit un petit mànec de fusta a l´extrem del qua hi queda lligada l´esmentada serra, que al seu torn queda agafada per dalt per un llarg braç que dóna la volta i queda fixat a l´estructura de ferro, tot travessant la taula de treball per una esquerda feta a tal efecte. Un invent digne del famós Franz de Copenhage, i que de seguida aplega curiosos al seu voltant.
L´home és discret i va per feina : les mans treballen dibuixant lletres que no s´endevinen fins que no acaba, quan, deixant de banda el tranquil pedaleig, aixeca la peça rectangular i deslliura el nom del menut encuriosit que té al seu costat, tot esperant la seva aprovació ortogràfica. Llavors li dóna una lleu fregada de paper d´escata i el desa en un sobre de paper, lliurant-lo al nen, que li paga com correspon a la tarifa que penja del sobre de fusta : 1 Lliura - menys de cinc lletres - / 1,5 Liures - de cinc a nou lletres - / 2 Lliures - més de nou lletres.
Es guarda la moneda en una de les petites butxaques de l´armilla a quadres que vesteix, i fet això, baixa la vista calmosa cap al proper client, sense que el pacífic barret fort que llueix ben escasquetat es mogui de lloc. Poques paraules i un breu somriure, que s´apaga quan la cadena torna a girar, i el rostre es concentra. Escriure noms és el seu ofici, noms d´infants.
.
M´allunyo entre el bullici del mercat, després d´estar-m´hi una estona, pensant quin nom tindrà l´humil artesà, i si mai l´haurà escrit en un tros de fullola. I també em quedo pensant en la petita fortuna que tenen alguns, potser sense saber-ho. Segurament però, ... feliços.
Avui que és el dia del llibre, m´agradaria mencionar un que estic llegint ara : "Vida i destí", d´en Vassili Grossman, un autor que m´era desconegut fins fa poc. El vull mencionar, perquè, a pesar de que tants sols porto 246 pàgines llegides, ja puc dir que és un llibre perfecte, literàriament bellíssim i alhora un fresc terrible i fascinadorament humà del que va ser l´holocaust , la guerra i l´estalinisme a Rússia. Sense concessions ni falsos sentiments. Una barreja perfectament dibuixada entre la cruesa i la bondat humanes, on el protagonista és l´home davant els esdeveniments. Impressionant de debó. .
Per poder trobar algun sentiment semblant, em va venir a la memòria el "Guernika" de Picasso, que vaig veure fa molts anys a Madrid.L a saccesajada de veure l´original de llavors és semblant a la de la lectura d´aquest llibre. M´he adonat encara més de la força de l´escriptura, i d´un escriptor proscrit que morí pensant-se que mai veuria la llum el seu llibre.
.
I res. Per qui ho llegueixi, queda aqui, i un desig de molts més Sants Jordis per disfrutar.
L´esperit, potser dins d´una estrofa : . "The beauty of the days gone by - "La bellesa dels dies com passen It brings a longing to my soul - Eixampla la meva ànima To contemplate my own true self - Veure´m de veritat a mi mateix And keep me young as I grow old "- I romandre jove mentre em faig gran" .
Van Morrison, "The beauty of the days gone by" ( "Down the road, 2002)
Se´m queda mirant, interessada per la meva visita. Dreta sobre el mur, ufana i amb posat regi, es deixa fotografiar. Segles de història sota les seves peülles, amb l´aire flemàtic de la terra, sembla conèixer la seva pròpia trascendència, que creiem intrascendent, però que vetlla com gos d´atura als camps de Northumberland, sobre l´Hadrian´s Wall.
Fa uns díes vaig començar a llegir una novel.la. Comença així :
" Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l´ensulsiada d´escales, trespols, envans i revoltons, l´esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s´esfondrava sense remei. De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d´acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en l´aire lluminós del matí de primavera".
.
El primer edifici del qual tinc consciència de veure enderrocat és de fa uns quants anys, i fou el de la primera escola on vaig anar, quan era un pàrvul. Amb el temps no pensava que tornaria a veure la classe que mig recordava a la memòria; de fet, no hi pensava. Però vet aqui que l´enderroc deixà al descobert la paret de l´edifici veí que donava a l´escola, hi allí hi va romandre uns quants anys. Com si d´un plànol es tractés, s´hi podien identificar a través de les linees dels envans i el color de la pintura, la distribució de les diferents aules. En una de les cantonades, sota el perfil de l´escala perfectament definida, s´hi tobava un vell dibuix que ja havia oblidat: un tren de color negre, amb la seva màquina que encara treia fum i els seus vagons que el seguien fixats sobre el fons blanc.
.
El que abans era un edifici de dues plantes que veia atrotinant-se amb els anys i que formava part del meu passat com una tomba mig oblidada, amb l´enderroc es mostrava com un vell tresor perdut, ple de records reviscolats en una vella paret marcada.I tanmateix, no mancat de certa cruesa : cada cop que hi passava una certa sensació d´orfandat m´assaltava; inevitable al capdevall, però trista.
.
Així és com va canviant l´entorn que ens rodeja. Molts cops a fi de bé; d´altres, com els darrers anys, potser massa ràpid: tant terrabestrall, a vegades, es fa més difícil de païr. I mentrestant, torno a pensar altre cop amb el Calvino i les seves ciutats invisibles, aquelles que resten dins nostre, a la memòria. Inamovibles.
.
Per cert, el fragment és de Jesús Moncada, "Camí de Sirga" (1988). Aquest home escrivia realment molt bé.
Caminava i em deixava emportar per la meva inusitada vigoria, alimentada per la frescor que desprenia tot el que em rodejava. Podia sentir sota els peus la terra condensada al llarg dels segles ; el seu inequívoc magnetisme que provenia de profunditats inebastables ; la força gravitatòria que regia l´el.líptica al voltant del sol. Semblava mentida que la vida aparegués en un espai tant manifestament petit, que les arrels d´aquelles herbes que el vent fregava a les meves cames s´acabessin uns centímetres més avall. L´atmòsfera es tancava sobre meu i l´efecte de trobar-me dins una bombolla tant grossa em feia decididament petit i soberanament depenent del que hom anomenava la natura.
La relativitat de tot plegat se´m feia evident, però això no obviava el fet del mer gaudi de les sensacions llargament adormides que dins meu s´esbravaven. En aquesta contrada de món no semblava haver-hi ningú apart de jo mateix. M´equivocava, com sempre. En un lleu desnivell de la planura, va aparèixer l´insòlit : davant meu, una extensió de pedra, una sèrie de blocs que es desplegaven en semicercle partint d´un punt fixat en forma de forat, recobert d´un cercle rovellat de ferro forjat, just al meu davant. Semblava l´obra d´alguna antiga civilització, encara que si he de ser sincer, en aquell moment sols despertà en mi una lleugera curiositat. El que decididament em sobtà va ser veure aquell home ajupit. Feia qui sap quan que no era conscient de tenir a la vora algú de la meva semblança. Un home, algú com jo.
Estava enfeinat, doblegat, netejant d´herbes les juntes que unien dos grans blocs que em penso eren de granit, grisos i erosionats, com el rostre que es va aixecar sense presses per saludar-me, amb aquells ulls clars i esbatanats d´home tranquil.lament foll.
Plou a Durham. Caminar sota els arcs del claustre de la catedral, sobre les lloses de pedra, respirar la humitat de l´aire minvant que arriba sense presses, entre gotes que puleixen la catifa de gespa del cel obert que el lliura.
