Lysenfjorden amaga un món de pedra mític, perdut enmig del laberíntic nord d´aigua i roca que configura una geografía de contorns aspres, d´espais trencats pel gel i el temps, una terra dura de roca que es modela a bocins en una mena de trencaclosques impossible d´imaginar. Tot prou tolkenià, encaixant amb la pròpia cultura del país, Noruega, plagada de trolls,elfs i nans, de gent que viu de cara al mar, aquest inhòspit Mar del Nord ple alhora de històries de víkings i déus assedegats de sang.
Lysenfjord representa tot això, i Preikestolen n´és el seu altar.Aquesta és la primera idea que em vingué al cap quan arribarem a aquest tros de roca perfectament tallada, talment hagués estat esculpida per un escultor amb tres cops precisos sobre la seva àmplia superfície, deixant-la verticalment suspesa sobre els sis-cents metres d´alçada que la separa de les aigües tranquiles i fosques del fiord.
I és aquesta primera sensació la que es busca al arribar-hi.Em refereixo a aquesta sensació de buit, quan un treu el cap al precipici, sense cap element de protecció. La por, inevitable, de caure. Un metre de roca i el propi cos limitant l´inebastable. La gent s´hi apropa amb respecte, i les figures, vistes des de més amunt, em donen l´esquena mentre s´hi apropen: uns agafats de la mà, a una certa distància de la cornisa; d´altres s´estiren i treuen el cap amb una lentitud de cargol, per tornar-lo enrera de seguida; n´hi ha un parell però, que s´hi asseuen, deixant les cames balancejat-se sobre el no res, com aquells obrers de la famosa fotografía que esmorzen tranquilament asseguts sobre una viga suspesa en un gratacels a mig construir de Nova York.
Un cop passat el primer efecte però, de seguida t´adones de la bellesa del paratge. Situat ben endins del fiord, aquest es desplega a dreta i esquerra , un solc profund enmig de roca viva on les aigües profundes hi descansen quietes, plàcides i fosques fins allí on la vista arriba.Els núvols són baixos i atapeïts i semblen un negatiu dels contorns sobre els que s´hi mouen, establint com un motlle de dues peces- el cel i la terra- una dualitat,una simbiosi de dos elements dins un mateix quadre,( em ve al cap un mural escultòric vist d´en Subirachs en una façana d´un edifici de Barcelona ), de tons blanquinosos i grisos i foscos i de blau i marró. Transmisor de força, de força bruta si voleu, d´energía submergida, així és aquest fiord que enmarca el Preikestolen, i que m´embranca com sempre em passa davant de llocs com aquest , en la qüestió de perquè la natura sempre és sinònim de bellesa.
