( Dietari d’un llibre en blanc )
Heu-me aquí sota un gnòmon, atrapat en el
temps. No sé si sorprendre’m d’haver-lo trobat, el que si puc afirmar és que
veure’l m’ha fet especialment feliç, amb un cert significat de destí
parcialment acomplert, com si encara fos possible de rectificar futurs incerts.
Coses del destí, sobre el qual, com si es tractés d’un accident fatal o d’un
enamorament sobtat, en fem cabòries pensant en aquell com si existís amb la
precisió d’un lloc desconegut amb nom propi al qual hem d’arribar
inexorablement, quan probablement i amb prou feines es tracta simplement d’un
cop de la fortuna, anomenada també casualitat ( i com no pot ser d’una altre
manera, ... de la vida ). O potser no ? Als somnis hi surten llocs més o menys
coneguts i en el meu somni aquí a l’illa hi podia esperar de tot menys un
gnòmon. O el forat d’un gnòmon. I el vell, netejant les juntes de les pedres.
Cap dels dos no els he trobat avui i malgrat aquest fet, la sensació de retrobament
se’m fa palesa amb el misteri d’una vella llegenda escrita.
Aquesta punta rovellada és potser menys alta
de com la podria imaginar i tot cercant a la seva base veig que s’enfonsa en la
terra. Cercar l’inici, poder veure aquest petit gegant sorgint del seu forat
buit dels meus somnis resulta l’obvi ; però la meva curiositat lluita davant
del meu dubte per aquest destí personal inacabat, el dubte de si hi ha dubte,
de si malgrat tot el que miri de canviar, el que hagi de passar inevitablement
succeirà faci el que faci. Vist així, tant sols tinc que actuar en funció de
les meves virtuts i els meus defectes, pensant com sempre faig. Generalment l’únic
de cert en el destí de la persona és que aquesta no sol canviar massa : l’agosarat,
el discret, l’egoista, l’amatent ... sempre ho segueixen sent i els seus actes
aniran en funció de cada caràcter i això farà que les casualitats sovint no ho siguin
tant. La solitud del meu periple només enforteix aquesta idea.
No hi
ha passos en fals, he pensat, sempre son
els meus, vagin on vagin. I ara vull mirar de veure fins on s’amaga aquest pal
de paller dels dies i les nits. Em giro i miro enllà on assenyala la seva ombra
però les herbes ho tapen tot, impossible saber els límits de les hores
marcades, si encara hi son. I excavo a les seves vores, com si cerqués un
tresor. Aquí la terra és més dura, costa d’aprofundir. Mentre treballo, penso
en la mort, ficada allí endins, mesurant-ne la seva distància amb la vara
d’aquest metall inclinat sorgint com un pal enfonsat dins un llac. Aigua. Tinc
set i bec d’un dels tres cocos buidats a tal efecte. N’acabo el contingut del
segon, fa més d’un dia que estic dins la prada sense senyals de cap rierol,
tant freqüents fins ara. N’assaboreixo la frescor i penso altre cop en la vida.
Em canso d’aquesta feina inútil. Deu o quinze
centímetres avall, intento moure el gnòmon, i aquest segueix sòlid com si fos
dins una roca, com l’espasa aquella esperant un rei per desembeinar-la. Em miro
el petit cràter que he originat i llavors el descobreixo. Un altre tros de
metall, petit i de forma esfèrica, com un medalló, apareix parcialment
enterrat. L’agafo, li trec la terra incrustada de la seva superfície, amb delicadesa.
Me’l miro, tractant d’esbrinar ... una part del tresor ? Al mapa no hi surt, el
gnòmon. M’hi fixo millor. Hi ha tot de símbols dibuixats enmig, on una mena de
regle i una agulla hi son incrustats. Hi ha una altre esfera a dins ; al perímetre,
osques i símbols que semblen àrabs. Una petita argolla el tanca pel damunt de
una bonica gelosia decorativa, tallada amb finor d’orfebreria. Una argolla per
lligar-la a una cadena, per posar-la al voltant d’un coll, possiblement d’un
home. Si no m’erro, d’un navegant, doncs el que tinc a les mans és una peça
antiga, un objecte per mesurar distàncies, per orientar un rumb.
Un astrolabi.
