Ales ( tanka d'estiu )

 

Suaument dança

sense saber mai del cert

si l'estiu té ales.

Damunt la darrera flor,

                                                                                       el mestral les hi acarona.

Cuca

 

La cuca de llum, infinitesimal llum-verd-esperança, bella i estranyament transparent, enmig d'un racó de negre nit. Quan es té un dia on un pensa en moltes coses ensorrant-se de mica en mica, apareix la cuca, la veig i me n'adono d'allò del mai és massa tard, de l'encara si ...de la minúscula esperança verda enmarcant una nit d'estiu. Cada any, per aquests dies, se'm deixa veure-la.

Rereguarda

 Fa un parell de dies, al vespre, caminava sota una pluja que potser ni era pluja, més aviat eren gotes ben bé passatgeres. Com una rereguarda. Baixava pel carrer cap a casa, i de lluny, veia entrar els Q. a casa seva, al pas de la gent gran. El Q. s'ha aprimat força. Ja queden pocs vells vivint als Rajolers i jo baixava pel carrer amb totes aquestes gotes caçant-me al vol  com si fos la rereguarda de tota aquesta pluja que ha anat caient les darreres setmanes, abans del pic de calor que sembla ha de venir . Gaudia d'elles com gaudia - recordava - de les converses dels que ja no hi son.

Amb el Chett Baker de fons, alleugerint el pes de les passes.

Diari d'un nàufrag. Apòcrif 2

Amb les cadires del pati, els nens s’han fet un vaixell. A la proa han instal·lat un carro vell de paleta del revés – com les cadires -, de tal forma que la roda queda cap amunt : fent-la lliscar,  de seguida descobreixen un motor, a més de les veles surant entre els pals d’escombra distribuïts al llarg de la coberta,  d’un altre timonejant el rumb, orientat a terra ; sota les cadires, la sentina i les cabines, on dormen. Per arrodonir-ho tot, el pedrís del pati del davant, que els hi fa de mar.

L’abundosa tripulació de cinc petits membres han decidit d’emular Phileas Fogg i donar la volta al mon no en vuitanta, sinó en setanta-nou dies ; per fer-ho han establert una ruta, o més aviat un inici de ruta, mentre salpen de seguida, doncs no poden esperar més de veure com navega el seu lleuger bergantí, discutint-se de si han de parar primer al Marroc o al Camerun, de si els arribaran les provisions i el combustible – la roda del carro ja ha començat a girar- . En tot cas, han d’arribar a Sudàfrica i allí veuran què fer. Fan anar hores i geografia a tot drap, tot girant ara a esquerra , ara a dreta ; tenint alguna tempesta punyetera entremig ; discutint-se sobre si ja s’ha arribat o no ; fent càbales i mirant el mar, el cel i les estrelles.

Arriben a port. Tots surten del vaixell, excepte l’encarregat de màquines, que es queda perquè troba que no va del tot fina la roda i la vol reparar. Van tornant, l’un amb queviures, l’altre amb benzina, aigua...pugen a bord i llavors apareix l’àvia, que els hi pregunta a què juguen.

 “Juguem que som en un vaixell i donem la volta al mon “  

Ella es mira l’estructura i l’avalua. Somriu i diu : “ Que bé, però en acabat mireu de tornar-ho tot a lloc “. Un sí àvia a l’uníson tanca la breu interrupció i quan desapareix pel llindar de la porta, amb els cops de bastó allunyant-se passadís enllà, per un moment pensen en algun pirata desconegut i es miren entre ells, miren el mar altre cop i sense immutar-se, tornen a navegar. A pesar de tot, no sembla que per a ells hi hagi cap diferència entre el joc i la realitat, no diferencien massa una escombra d’un timó, una roda vella d’un motor, el pedrís del mar...la marinada de la tarda els hi ho acaba de confirmar, inalterable com aquest “juguem a ...”, salva-conducte cap a l’aventura. Per a ells son dues realitats, vet-ho aquí, perfectament ajustables segons les necessitats del moment. Amb els seus ulls grossos et miren des d’aquella distància inabastable que els permet de fer-ho, dins del seu mon sense diferències de cap mena, on tot sembla possible.

Així que, segons ells, ja s’ha fet de nit i tots es posen sota l’entramat de cadires, disposats a dormir. Seran dos o tres minuts que faran d’una nit sencera. És llavors quan el nàufrag, que els ha estat observant des de la seva petita talaia enmig del mar, observa un grup de dofins saltant en mig del clar de lluna per damunt el vaixell, deixant gotes de l’aiguabatre damunt la coberta buida del vaixell; i com després sura l’aigua de l’espiracle de la balena, per deixar pas a la forma del seu cap, del seu ull obrint-se i observant el son dels infants, jugant a fer la volta al mon. El nàufrag veu tot això mentre el dia torna i la tripulació es lleva, una mica cansada de la vida dins un vaixell. El nàufrag els hi ho explica, amb un llibre a la falda, tranquil·lament assegut al sofà, dins la seva illa. Els nens se’l miren i ell els hi assenyala les gotes d’aigua que han deixat sobre el pedrís, tant a proa com a popa, i sobre el vaixell, assecant-se ràpidament. L’aiguabatre, els hi diu. Les esquitxades de la seva felicitat, afegeix per a ell mateix quan veu com obren la boca, creient-se  allò que els diu. La realitat de les coses no deixa d’esquerdar els seus jocs, a la fi, com passa amb els cops de bastó de l’àvia, o aquest núvol juganer que ha deixat anar quatre gotes mentre dormien.

Però el més fàcil és continuar amb el joc, oblidant-se ràpidament del lapsus que els hi ha explicat el nàufrag; fins que es cansen. Abandonen el barco. El nàufrag sent els seus xiscles alegres mentre s’allunyen , mira un moment el vaixell a punt de ser desballestat, i deixant-se portar per la marinada que entra per la finestra, tanca els ulls i respira.