Símptomes

Assegut a les escales que menen a la riera, l´olor de la figuera al capvespre . Els fruiters fan ombra sobre els petits horts: les tomaqueres ja enfilen canyissar amunt, i les cebes s´arrengleren vistoses. La ginesta, un mosaic groc sobre el cabal ample i buit del llarg riu sèc, senyera de la terra. La sequedat de l´aire, antic remei pels pulmons malalts que acudien al vell sanatori, ara buit . Els camps que l´envolten; els caminets que els travessen; l´espiga esgrogeïnt-se; l´ombra del roure solitari madur de primavera : records de fa una estona, de fa molt de temps. I les oronetes, com feia...“ volverán las oscuras golondrinas / en tu balcón sus nidos a colgar”. Si, les orenetes retallant el blau etern a cops de pura acròbacia.

L´espart surt de l´armari i camina sota els peus sense fer soroll. Els rosers decauen, les atzavares floreixen, les formigues tresquen en fileres militars. Tocar per primer cop el mosaic del fons de la piscina encara solitària. L´aigua, encara freda. Jeure al tou de gespa, la pell tibant de frescor. Albirar fugaçment el pas d´uns turmells ben adreçats. Dinar sense mirar l´hora que és . Buscar la barrega justa de cervesa i Fanta de llimona al fer la clara. Dormisquejar veient una pel.lícula : s´hi veu la Judy Garland cantant al marc d´una finestra . Pensar en una altre actriu, que també cantava al marc d´una finestra. A la pel.lícula hi surt un gat, hi té un paper clau al final. Ve al cas per la visió del darrer símptoma: el gat ajagut sobre el test humit, rera la finestra.

Més tard s´ennuvola, se sent una lleugera tronada, i es posa ploure. Bon moment per encendre l´ordinador. I és que una flor no fa estiu.

Art

Al encetar aquest bloc, em vaig fer prometre a mi mateix que no parlaria del Barça ni del futbol. Hi ha vàries raons, potser la que més és que el futbol m´ha agradat de sempre, tant veure´l com jugar-lo ( de fet encara ho faig de tant en tant), i el Barça el segueixo des de que vaig veure ja fa anys l´Allan Simonsen ( el "Simonet" ) corrent la banda com em pensava que ho feia jo al pati de l´escola. Després vingueren el Diego i el Bernd, el Gary i l´Steve, el "Michelino" i el "Baixinho", el Guillermo i el Pep,el Jose Mari i el Txiqui, el (Luis) i el Luis Enrique, el Ludo i el Henrik ,el Roonie i el Samu, el Xavi i el "Puyi", l´Andrés i el Leo. Simfonies semblants, orquestres diferents. Aquest any però, tot quadra, tot encaixa,tot, i el triplet es mereix una menció. Sinó no seria jo.

Però també hi ha una altre raó, i és que a vegades peco de pedanteria, i em penso que parlar de futbol seria poc interessant o vulgar, que diu poc d´un mateix o la idea que es poguin fer d´un mateix. Com si ara digués que m´agrada la Coca-Cola esbravada o veure qualsevol pel.lícula del Sylvester Stallone , per posar dos exemples. En fi, coses meves.

O sigui que quan l´Iniesta va fer EL GOL a Stamford Bridge, vaig saltar com un energúmen durant cinc minuts. I vaig saber que la guanyariem. I ahir, al acabar el partit, vaig sortir a la porta de casa amb la meva samarreta posada, enviant SMS als amics i familiars, saludant els veïns i els cotxes que passaven tocant els clàxons celebrant-ho. Com si d´any nou es tractés.

I avui m´han enviat un mail amb la foto aquesta. En definitiva, lo dels onze d´ahir rera l´esfèric és art. O teatre, com deia aquell. O una novel.la amb un final feliç. O música divina.

O simplement, futbol.

Excusa

Ahir, Bob Dylan va fer anys. I és una bona excusa per escoltar-lo. Aquesta és la primera que em va agradar de debó. De l´"Slow train Coming", el primer que em va caure a les mans. M´agrada sobretot el començament , la seva guitarra i la del Knopfler a un mig ritme; m´agrada el timbre de la seva veu quan l´ataca; m´agrada el primer vers : "Precious angel, under the sun".

Per seguir, necessitaria una pila de posts.

Trad. al castellà:

Ayer, Bob Dylan cumplía años. Y es una buena excusa para escucharlo. Esta es la primera que realmente me gustó. Del "Slow Train coming", el primero que me cayó a las manos. Me gusta especialmente el inicio, su guitarra y la de Mark Knopfler a medio ritmo; me gusta el timbre de su voz cuando la ataca ; me gusta el primer verso : " Precious angel, under the sun".

Para seguir, precisaria de infinidad de posts.

Decisió

El cotxe no té pany ni clau. N´hi ha prou amb un petit dispositiu que prem en la distància curta que va de la porta de l´ascensor a la del cotxe. La goma de les esportives xiscla sobre la capa vella de compost de polimer del terra, acompanyant-lo el monòton brunzit dels fluorescents de llum neutre del soterrani.

L´agradable olor de novetat s´escampa dins l´ampli interior de la berlina un cop la obre i s´hi endinsa tot tancant-la ràpidament , per evitar que les fredes olors d´oli, sutge i benzina del garatge poguin trencar la sensació de virginitat que s´hi nota. El seient acoltxat el reb sense queixa i la llum interior crea reflexos sobre la brillantor negre del quadre de comandament, sobre l´àmplia lluna cristal.lina del parabrises, que ofereix una vista panoràmica de la paret d´obra vista que tanca l´espai reduït de l´aparcament.

Deixa caure les mans sobre el volant, i pitja el botó de l´“start“. El motor s´engega al moment i emet un so sord i greu que li arriba lleu a les oïdes. El panell, s´omple de manera automàtica de petites llums damunt de multitud de botons que fan l´efecte de trobar-se dins un petit micrcocosmos on hi destaquen les esferes del velocímetre i el rectangle de la pantalla del GPS de vuit coma vuit polsades. Recorda aquesta dada, al somrient i afalagador venedor com li explica els mil i un detalls de la màquina mentre li dóna copets amistosos a l´esquena. Riu, amb un riure sèc i entrellaçat de breus ès seques. No té esma ni qüasi bé per tancar els ulls, que ho fan tot sols. Abans però, prem un altre botó allargant la mà esquerra sota el seient, i el respatller es mou enrera sota el cruixit d´algun os de l´esquena, deixant-lo a punt per el son que s´apropa. El “clec” de l´automàtic dels llums del soterrani el deixa a les fosques, les llumetes del panell semblants a petits estels d´un cel imaginari.

No passen cinc minuts que la ràdio es posa en marxa. No és casualitat ni suposa cap fet anormal. Està programmada per engegar-se als deu minuts, però amb tantes funcions com té l´equip de música, encara no n´ha tret l´entrellat de com eliminar aquesta en particular. Ara però, ni se n´adona. A aquestes hores del vespre la música és suau, i entra com un bàlsam. La reconeix sense sorpresa, sumit en una vigilia de son mig trencat.

Li sembla obrir lleugerament els ulls, i en la foscor de la paret de maons hi apareix una llarga carretera que llisca dins una vall de prats verds, amb casetes de pedra i sostres de pisarra que s´entreveuen enmig de boscos arrapats a l´alçada de les muntanyes que s´alçen sense vergonya deturant el cel blau de la tarda. El riu baixa ple entre gorgs que l´esperen per capbussar-s´hi. El 2CV groc llampageja sobre el gris abonyegat de l´asfalt, descapotat, obert com una llauna d´anxoves. Sent el seu cos, ara menut, botant sobre el seient del darrera mentre crida : - Més ràpid, més ràpid. - Veu la carretera enfilant-se lleugerament, apropant-se al canvi de rasant, l´agulla sobrepassant els nouranta per hora, l´aire sobre la cara i...i l´“aaaaaaaaaa” de tots plegats al uníson quan el travessen, el darrer bot que li sembla estratosfèric i la tornada al terra entre la riallada general.

Torna a riure, altre cop sècament, desvetllat. Mira el rellotge : O:17. Mira a la foscor mentre retorna el seient al quatre tradicional. Apaga el motor.Obre la porta i surt, sense presses.

Les gomes de les esportives xisclen en la foscor. Passa pel costat del vell 2CV groc del pare, invisible a la vista. Li dóna un copet al capó, com els que li donava el venedor aquest matí.

Demà anirà a dir-li que no se´l queda.

Fe d´errades

No era pas un "Strum". era un "Stromberg", concretament un Citröen Stromberg, el primer cotxe amb tracció al davant, pel qual se´l coneixia com a Traction Avant, o popularment com el "Pato" o "el 11 Ligero" en les seves primeres versions de 7 i 11 cavalls de cilindrada, a finals dels anys trenta. Aquest de la foto tant atrotinat està instalat a la Colonia Sacramento, a l´Uruguay, pàtria del poeta Benedetti.
.

El cotxe i el poeta : la carcassa malmesa de tants viatges fets, el motor fos del seu cos i la poesia florint dins l´ànima...
.

-"Chao, mister" (Y perdonen el atraso. Ya sabés vos, el trabajo, el maldito trabajo...)-

.

( Nota a l´edició del post : l´"Strum" és un dels protagonistes de la novel.la que estic llegint ara ).

Tornem-hi

Avui toca celebració familiar a Igualada, on hi viu un dels meus germans. Me n´hi vaig amb els pares, que ja no es veuen massa en cor d´agafar el cotxe per fer distàncies massa llargues. El pare té una edat en què tot són records i el recorregut és un passeig pel passat : veiem un cotxe antic, i diu : “Sembla un Strum”, però la mare des del darrera, li diu que no, “ que els “Strums“ tenien forma d´ânec“-"Ah si, n´hi deien els “patos“ eh nena?"- respon entaforat dins el “traje“ dels grans dies. La mare, llavors, recorda que la tieta Josefina de Mallorca n´havia tingut un. I així em tornen a explicar la història de la tieta Josefina de Mallorca, en pau descansi, i de com havia acabat conduint l´”Strum” per la ciutat de Palma. I els records es van entrellaçant entre les corbes de la carretera, tot fent camí dins aquest Diumenge de mitjans de Maig.

Conduir avui és un plaer. Finestra mig abaixada, cel inmens, nítid per l´aire que bufa : la tornada esdevenen imatges on el parabrises fa de pantalla de cine d´aquelles de Panavision, d´aquelles on els colors eren com els de la paleta d´un pintor abans de fer la mescla. Tarda apaivagada, el sol baixant : fer la carretera de Collbató fins a tocar l´aeri de Montserrat és, sens dubte, un regal inesperat . La muntanya a mig aire, on l´asfalt la talla amb corbes molt suaus, que em fan pensar en aquell aforisme tant bonic que diu que la corba és el camí més agradable entre dos punts. El sol també la talla, la muntanya, i fa refulgir les agulles d´aquest món de pedra per on es mou el cotxe a velocitat dels sentits, fixant-se en el verd dels matolls i les petites alzines i pins que albiren per tots els racons. Fins i tot el vell Llobregat, d´aigües tant marrons, es dibuixa cabalós i lluent des de l´alçada dels penyasegats per on transito, amb petits ramats de pollancres dispersats a les seves ribes .

Tornar...al darrer post parlava de tornar. Ves per on, avui em feia mandra, de tornar.

and back

...I tornar ( and back). Sempre es torna, i el camí esdeve llarg,llarg...llarg camí ( long,long...long way). D´allà on sigui, de la ment estant o dels confins de la terra, sempre hi ha una anada ... i una tornada. I entre tants punts suspensius...que més hi ha ?... El que hom ha viscut.
.
"We didn´t know who we would be
we didn´t know where we would end up
and it´s a long, long,long way to ( ...) and back"
.
"No sabíem qui seríem
no sabíem on acabaríem
i és un llarg, llarg, llarg camí a (...) i tornar "
.
Antje Duvekot, "Long way" ( del disc "The near demise of the high wire dancer", 2009)

Encontre

( 3a persona )

Els ulls miraven rera d´ell, en un punt indeterminat. Els tornà al terra, arrencà el darrer herbot que restava al tros de junta que netejava i després allisà amb dits drestres - uns dits que semblaven eines, de pell robusta i endurida - el terròs fosc que havia aixecat entre les dues pedres. Fet això es redreçà, tot fent una darrera ullada a la junta ara nèta, des de l´alçada minsa del seu cos ferreny i rocós, i es plantà davant l´home que havia arribat,que sentia feia estona. No en va el vent bufava lleuger direcció migdia i les olors li arribaven destriades i nítides com si d´un vell llop es tractés.

L´atzar, i només l´atzar propicià la trobada. Com si no, s´explicava aquell encontre al mig de la inmensa plana plena de distàncies buides ? L´atzar és propici al desconeixement d´ell mateix pel qui es creua en el seu camí, i per aquesta raó tant simple pot ser devastador per qui, sabent-ho, cedeix al seu impuls com si del joc de la ruleta russa es tractés. L´atzar només dóna una oportunitat, i qüasi bé sempre es desaprofita. Però ni el vell foll, ni el jove nouvingut ho sabien, tot això, i francament, tant els hi feia.

Tant per a un com per a l´altre ara eren dos en comptes d´un, i s´observaven: l´un amb curiositat, movent el cap enrere com si li fallés la vista, per seguidament tornar-lo endavant i als costats, semblant al sastre que prem mides a cop d´ull abans de treure la cinta mètrica; el jove, pel seu tarannà passiu de mena, el deixava fer, observant les ninetes grans dels seus ulls blaus movent-se al llarg i ample de les seves conques, esperant una resposta.

Reviure

.

Abril segueix a la retina, xop de vida, de colors i de frescor humida.

Els turons, jardins de disseny vora les traces dels homes.

Les olors, indestriables perfums d´essències tendres i voladisses.

Pol.linització dels sentits.

.

Abril desendreçat encavalca amb Maig, difós entre núvols.

El rossinyol canta al pleniluni de gotes passatgeres.

Els rosers l´il.luminen.

Ningú udola a la lluna.

.

Segueixo on era.

Ni cas

Distret xiulo mentre vaig endreçant les notes del dia, amuntegant feina per Dilluns a l´outlook, mirant de no descuidar-me masses coses. L´airet entra per la finestra del darrera mentre sento la vella moto del Kha que marxa cap a casa. Xiulo. Ara me n´adono. Vaja, altre cop la cançoneta.

.

Porto tota la setmana amb la cançoneta dins el cervell : apareix sense motiu i un cop instalada, la tornada va repetint-se sommortament, sense intensitat, invariable. Llavors desapareix, com morta de fàstic. I jo, com un burro rera una pastanaga, la xiulo, i no sé perquè, torna, al moment més inesperat: al treure un cafè, a l´agafar el cotxe, al dutxar-me, o simplement, quan sento les parpelles cansades davant la pantalla de l´ordinador, com ara.

.
Potser són els dies llargs, aquesta calor que ja fa al migdia, però el cas és que la cançoneta té les seves èpoques, i com les orenetes, es presenta quan el vent bufa càl.lid. Sol ser una cançó suau, a joc amb la bonança meterològica, d´estructura fàcil i melodiosa, normalment un tema que feia temps que no escoltava, i que sota una aparent novetat agradable, se m´enganxa com un xiclet a la sabata.

.

I és que n´hi ha que amb la primavera li venen les al.lèrgies ( i vinga estornudar i mocadors amunt i avall ); d´altres que les hormones se´ls hi disparen i es passen el dia abraçats ; n´hi ha que tornen a la petanca dels capvespres, i a alguns els hi dóna per sortir a córrer com possessos i fer dietes impossibles . A mi, el bon temps em sol portar una cançó, impertorbable, monòtona com un fil musical dins un ascensor. La d´aquesta primavera té una tonalitat melangiosa, propera al country : l´slide guitar s´allarga dins el cervell i la veu sona d´inici, sempre igual : there´s another tequila sunrise...una i una altra vegada. No és que no m´agradi, és que no me la puc treure del cap. Avui, però, sembla que la cosa minva : deu ser el dia apagat, Divendres, les presses per enllestir coses, qui sap si el bon humor regnant...bé, potser és degut al pla B que he adoptat,vist que el pla "A ( que pota per nom "Ni cas a la cançó"), no ha funcionat: Pearl Jam al cotxe al matí, al migdia, i al vespre. Resultat: tinc el cap com un "bombo", i enyoro la cançoneta, encara que escrivint sobre ella, ja sento de lluny que s´apropa el so de l´slide, calmosa com un reconstitueient.

.

En fi, que no trigaré a cantar-la de sotaveu altre cop:

“ It´s another tequila sunrise...this old world it looks the same...”
“Mmmmmmmm... mmmmmm mmmm mm mmmm...” (Traducció mental)

.

“Tequila Sunrise” (D.Henley- G.Frey, del disc Desperado - 1973)

Tercer Món

“La vida es movia com un iceberg, al mar, la part inferior, submergida en les tenebres gèlides, conferia estabilitat a la part superior, aquella que reflectia les onades, respirava, escoltava la remor i el xipolleig de l´aigua...”

Vassili Grossman, de “Vida i destí”.


A vegades, una frase llegida et porta a una fotografia, i la fotografia a reflexions fetes tot llegint un post d´algú altre. En aquest cas, el que venia del blog Paraules i Mots, i que portava per títol "Primer Món". Llegiu-lo, val la pena.

Matafaluga

Llegeixo la definició al Pompeu Fabra, per refrescar la memòria : Gra d´anís, matafaluga, etc. pinyó, avellana,etc. I també petita quantitat d´un licor o d´un medicament, envoltat d´una capa de sucre fi endurisa. Bé, això de matafaluga m´intriga, així que la busco també. Vaja, vol dir el mateix, anís. No s´aprenen paraules noves cada dia. Aquesta m´agrada : matafaluga.

Però fugo d´estudi. La paraula que no he mencionat és confit. Avui m´he arribat a la Font dels Confits, que es troba dins una balma a recer de la carena de Serallonga, a tocar de la serra de l´Obac. No hi havia estat mai, perquè l´accés és perdedor ( i ja m´hi havia perdut alguna vegada), entre corriols espessos de vegetació : pins i alzines, tells i arboços, algun roure de fulles noves i verdíssimes, i molta vegetació baixa ; torrenteres de roca humida, lliscant, que obren balcons amb fondes i clares visions del Pirineu encara nevat; el terra humit i fosc dels ombrius es barreja amb l´esclat del romaní , la farigola i els narcissos de les soleies de més amunt, on el brunzit de les treballadores es barreja amb el cant de les caderneres, les mallerengues,els pardals... i de tant en tant el vol ràpid d´una merla de bec carbassa. El bosc bull activitat, és Maig i fa sol després de ploure.

La font no és de brollador. Dins la petita cova l´activitat exterior enmudeix: tant sols el degoteig de l´aigua marca els silencis sobre la pica del temps. L´aigua ha teixit estalactites al sostre, algunes de les quals creen ponts amb la roca del baix. L´aigua, també, ha cisellat les parets del petits gorgs plens , i els ha pintat de tonalitats blanquinoses : la capa de sucre endurida del confits que em ve a la ment, fa que hi passi un dit i me´l fiqui a la boca per comprovar-ne el gust, esperant-ne dolçor. Però tant sols noto la frescor del líquid, bessona de l´ambient dins la roca on m´estic ajupit, en un espai reduït, de pocs metres, encara que suficient per comparar-ho a degotalls gaudinians de natura escolpida en roca, a remembrançes d´alguna obsessió d´en Barceló, no acabada d´afinar encara. L ´aigua aquí dins davalla, a comptagotes , creant poesia, reflexos de matafalugues recobertes de sucre.

A fora l´aigua també treballa : als arbres, a l´aire, a les bèsties, a la meva sang...ara que hi penso, tinc set. Faig una glopada, la motxilla a l´esquena, i surto a cercar el dia.