" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


29/3/13

Saeta



M´enlairo una mica, en aquest primer dia de festa. No hi ha ningú més, la tarda viatja plàcida mentre l´olor dels primers narcisos grocs puja de sobre els roquetars. Dalt del turó, el vent bufa fort. Un intent de núvol va traspassant el cel, puc seguir la seva estela solitària marxant a llevant. D´altres nuvolades transiten més lluny, és com si per allí dalt algú també comencés unes vacances. El sol, ara s´enteranyina, ara resplandeix, ara s´amaga. Els ocells tots volen a rebuf de l´invisible, fent de remolc d´una sàvia bogeria.

Un tros de fusta és clavat sobre la pedra. Els claus el travessen, inútils i rovellats, llargs, ferms encara. La fusta agafa un to de rovell rogallós, com de metall podrint-se. No és fins després, baixant, que recordo el que era. Una creu. Algú la va treure, o la va arrencar, com algú va retirar la llibreta on la gent hi deixava anotat algun pensament, o alguna signatura, o un " Jo he estat aqui ". Algun cop hi vaig escriure alguna cosa, uns versos em sembla, uns versos d´algú altre. Miro de recordar-los, però no em venen al cap, ja fa força temps d´això.  

Baixant, arreplego el mar al fons, nítid avui. Penso en la rosada del matí a l´hort, en la terra tova, en la verdor i l´aigua del petit dipòsit ple, que fa ja un mes que no he fet servir. S´ha embassat, té el color verdós de les basses d´antuvi. És com un petit miracle. Hi fico les mans i me les netejo dels restes de la terra. Penso en el mar mentre ho faig, té el seu color segons com es mira. Procliu als signes, decideixo escriure alguna cosa, algun testimoni en aquesta tarda més grisa, més trista, igual de plàcida que la d´ahir. Busco Machado, de la mà del Serrat. Em surt una amb el Camarón. Idoni :  pels claus, pel tros de fusta, pel mar i per tot plegat. 

Durant aquests díes tot i tothom es dispersa. A mi m´acompanya una merla niuant dins el xiprer, xiulant  llargues lletanies. Potser es pensa que no hi sóc, que he marxat  lluny d´aqui.



25/3/13

Tanka de Març



Només em calen
gotes a batzegades.
Tant clar com l´aigua :
d´aquesta bona pluja
ja no me´n recordava.



22/3/13

Com en Jackie Chang...


Hi ha díes que em passa com el Jackie-Chang...



 


I amb la tarda que feia avui de maca... la primavera...on és ?

Al final, em rendeixo.



17/3/13

Cicatrius ( i III )


( capítol anterior )


En Pau entrà de sobte, sense trucar, amb aquella pressa seva que no portava enlloc, com no fos la de resguardar-se de les inclemències d´un temps hivernal recuperant vells dominis a les acaballes de Febrer. En Goan es girà d´esma esguardant el bon dia deixat anar pel cos llarguerut de l´escriptor- pagès mentre, d´esquenes, es treia la bufanda, l´abric i s´eixugava sorollosament les soles de les botes en la gruixuda alfombreta del davant de la porta. Finalment es girà i es dirigí cap a la llar de foc, on l´alzina cremava amb parsimònia, sense fer soroll, a punt per escalfar les mans d´en Pau que les hi presentava tot fregant-se-les com qui acaba de tancar un bon negoci.

-Noi, estic ben travat, més que el que provoca aquest cony de fred. O potser deu ser el fred...no tindràs pas...- neguitós, mirava ara un costat ara l´altre i sense esperar resposta, girà el cap al costat de l´àmplia xemeneia, on, sota unes brases apartades hi descansava un suport de ferro amb una cafetera destil.lant una olor penetrant d´escalfor revifadora. -Ah ! – afegí alleugerit un cop fet el descobriment. Llavors va alçar el cap i agafà la seva tassa de sobre la lleixa. La tassa sempre hi era, allí, i no era pas seva, és clar, però en Goan, al deixar-la allí un cop nèta sempre que el convidava, l´acabà cedint sense necessitat de dir-li res més. La convivència, la comradereia amigable entre ells es es va anar bastint amb detalls intrascendents d´aquesta mena, fruit de rutines provocades per les necessitats d´amdós amics, tan diferents l´un de l´altre. La d´en Pau era la de parlar. I la de beure cafè, sobretot en díes com aquell on el fred es ficava per tot arreu. Tot i així, encara complia amb la cerimònia – o més aviat era comèdia - de buscar amb la mirada la cafetera com si temés que no fos allí, preguntant al Goan si podia...sabent que ell apartaria la mirada de la gruixuda lent sota la qual els seus dits engrandits es movien amb cautela, giraria el cap i li faria una breu reverència de sí, fes, fes... D´aquesta manera, en Pau se situava i podia començar a explicar-li el que l´amoinava; queixar-se del temps que feia o confessar-li els costums estranys de la seva darrera companya de llit . En díes tristos, de la solitud en la partença d´Ella, la que se´n va anar sense dir-li res; o com ara, de la inutilitat de mirar d´escriure alguna cosa davant la manca d´idees tancat en un poble de mala mort com aquell on vivien.

Al costat de la tassa reposava encara la carta de la Li. La grafia escrita a ploma copsà l´atenció del Pau, amb el nom d´en Goan, el del carrer on vivien, el del poble...tot amb una lletra que li va semblar acurada però poc habituada a utilitzar l´alfabet occidental, amb un deix de femeneitat que no passà desapercebut a l´ull expert de l´escriptor, que l´observà atentament sense tocar-la, abans d´ajupir-se i servir-se una tassa generosa de cafè. S´incorporà mentre voltava les dues mans sobre la tassa, emportant-se-la als llavis. Tornà a apropar la vista a la carta, al sobre arrugat esquitxat pels rastres d´un viatge força llarg; per la seva imaginació la carta emprengué altre cop el vol, enmig de les brumes del cafè: de la lleixa de la xemeneia fins a les fines mans de la dona escrivint-la. S´imaginà el llarg recorregut en un espai atemporal, com si jugués a donar mil.lions de voltes a la terra en un segon  A fora, el vent bufava fort, el seu so semblava ser-ne  el transmisor, l´únic acompanyant , el medi de fer volar aquella carta dins el silenci de l´estança.

-Què les faves, van tirant ? - En Goan havia estat observant la curiositat del seu amic de reüll, i li parlà de igual manera, mentre es centrava a perfilar una sanefa sobre un tros de pedra sorrenca arrodonida per fer-ne un penjoll.

Trigà una estona a contestar. Ho feu quan la seva vista tornà a la realitat desplaçant-la cap a fora la finestra, on el vent fuetejava sense massa clemència els salzes que en Goan tenia plantats al pati del darrera. Agrupats, curts i flexibles, giraven esbelts els seus cossos al ritme de les onades invisibles, sense cap mena d´angúnia de caure o de ser arrencats del sòl on  tenien fortament emplaçades les seves arrels. No com les faves, que patien de valent els rigors de la fredorada.

-Si gela tres o quatre díes més seguit, adéu a les faves – respongué pensarós mentre s´apropava una vella cadira al foc. Assegut sobre l´entramat de palla del seient, estirà els peus de cara al foc, els ulls ballant sobre el roig del tronc en combustió. Tranquil, com si el destí de les faves ja fos inevitable i a la vegada, intrascendent. El seu caràcter anava d´Herodes a Pilats per camins que la seva ment traçava ràpidament : del nerviosisme a l´entrar ja no en quedava res ; un bon foc, un cafè a les mans i una cadira on seure, amb l´afegit d´aquella carta damunt la lleixa.

-No durarà massa, la pressió ha pujat bastant – Bé...això ja està – afegí el petit xinès mentre passava un drap sobre la peça acabada. S´aixecà i es tragué les ulleres. Mirà enfora, als salzes voleiant. S´apropà a la xemeneia, i donà un estrabada amigable a l´espatlla d´en Pau.

-Així que la cosa no rutlla ?- En Pau estirà el cap enrera, com si no l´acabés d´entendre. Observà el seu rostre cansat i retornà la vista breument a la carta i al cafè que encara fumejava entre les seves mans. Inclinà el cos endevant, cap al foc.

-Rutllar ?- semblà preguntar-se a si mateix – No sé si acabo de rutllar ni jo mateix. Escolta Gong – En Pau anomenava així en Goan, perquè segons ell, quan parlava ho feia com el so del gong que recordava d´aquelles pel.lícules de la RKO just abans de començar, una mena de full en blanc per entrar en algun món desconegut, un inici d´un llibre. Així era com el veia sovint, com escoltava l´accent al pronunciar alguna frase que el fes pensar una estona. 

- Aquesta carta - dubtà una estona abans de continuar -Ja sé que no n´he de fer res però m´ha encuriosit -

EL vell xinès era al seu darrera, omplint d´aigua una vella tetera de terrissa. Somrigué, sabia que li ho preguntaria. En certa manera l´havia deixada allí amb aquella intenció, potser sense saber-ho, no feia gaires díes, mentre la rellegia al vespre, en aquells vespres en què la solitud es feia inaguantable . Certament ell també, dins el seu hermetisme racial, necessitava d´algú aprop a qui poder confiar-li els seus temors més profunds.Sens dubte, l´home sol està més sol encara amb el dolor d´una vida inacabada, la seva; les seves, pensà en Pau en un petit moment de lucidesa. De portes enfora però, només les seves pedres semblaven ressentir-se´n. Petits detalls en les peces esculpides, com la del penjoll aquell acabat de fer, amb forma de llàgrima ; o com aquella altre trencada en quatre trossos arreplegats sense tocar des de feia mesos, obertes, sense cicatritzar. Les mirà i es dirigí al foc amb la tetera a les mans. Mentre la substituia per la cafetera, feu un breu senyal amb el dit al Pau.

-Agafa-la, si vols. Ara t´explicaré una història. Necessito fer-ho -

En Pau no contestà. S´aixecà i prengué la carta. Amb un pensament al cap, volia comprovar una cosa. Agafà el sobre, l´obrí ; dissimuladament va olorar aquella carta. No s´havia equivocat, la carta era d´una dona , feia bona olor, una olor de història trista però plena d´aguna cosa que se li revelaria en pocs moments. Va tenir la sensació de que algú li acabava de posar un regal entre les mans. Mirà en Goan mentre apropava l´atre cadira que quedava lliure dins el taller. S´assegué, agafà la pedra esberlada, va unir-ne els trossos un moment i se la mirà, plena. Passejà els dits sobre la linea fina del que semblava una cicatriu. Llavors les tornà a desfer amb cura i començà a explicar-li la seva història tallada dins les roques de les Muntanyes Grogues.

***

En Goan té raó, sempre acabo escrivint utilitzant el pretèrit. Em va permetre escriure-la, però i a pesar d´això – una història , si s´escriu, és per reviure-la al present, em deia – no em va donar permís per ensenyar-la a ningú més que a mi mateix, i només quan les coses no rutllessin. He tingut la sort de no veure-la acabada encara. Tot i així n´explicaré el final, per no decebre ningú que hagi arribat fins aqui : la pedra que va trobar, finalment no va ser esculpida. Simplement va unir els trossos , va retornar al lloc on l´havia trobada i allí la va deixar, al costat del cingle d´on havia estat arrencada.

La resta és història.


***



(Glenn Gould - J.S.Bach : Sarabande - Partita No.1 in B-Flat Major, BWV 825 )

11/3/13

Lladrucs


Al pujar al cotxe, el vell gos dels Siurana s´aixeca rancallós del llindar de la porta on seu obedientment, i borda quatre o cinc cops mentre l´observa. Els ulls semblen mig veure´l – dins una opacitat tamisada d´una fina fina capa blanca - mentre alerta de la seva presència. Els lladrucs li fan pensar en el conte acabat de rellegir, el del gos que va veure Déu. L´estranyesa d´aquests lladrucs – a ell normalment no li borda -, li fa pensar si és que no ha fet alguna cosa mal feta, i un neguit li entra com als habitants de Tis :

Un gos ha vist Déu, n´ha sentit l´olor. Qui sap quins misteris ha après. I els homes es miren els uns als altres com cercant costat, però ningú no parla. Un és a punt de badar boca : “ però, i si fos una fixació meva ?” es pregunta. “ I si els altres ni tan sols hi penssessin ?” I aleshores, fa veure que no passa res “.

De l´absurd de les més petites supersticions, pensava a l´acabar de llegir el conte, amagades dins nostre. No mirem sempre de que un nadó ens somrigui ni que sigui una sola vegada ?.

Hi ha gossos i gossos...però mira aquest ara mentre torna a jeure i aixeca el cap, mirant-lo seriós com un vell professor buscant un culpable.Més diferent és l´altre, el de la pel.lícula del vespre. L´amic fidel, el darrer amic, sinó l´únic. Per un actor de cinema mut el so pot arribar a ser el pitjor dels malsons, aquells on el seu gos borda...i de fora estant penetren els lladrucs, com els sons, com la vida, habitualment la mateixa, canvia i perdura al mateix temps.


6/3/13

Sojorn


Rierols cristalins dins els recs als vorals de la carretera, passejant joganers entre verds espigats, xops de regalims caient de les ombres del cel. Sóc aquí sota, enmig de bafs propers i boires encalitxades d´horitzons curts. S´ha abaixat tot el petit món d´on transcric l´interval de la pau trista i segura dels possibles sense impossibles, ben a l´abast de la mà. La densa pluja acaba calant a l´escorça dura dels pins, ennegreix encara més els roures, aixafa l´alzina. La realitat s´imposa al pensament, quan aquesta s´escapa de l´habitual. Les veus de les cançons són antigues. La mirada vaga sobre els caps cots sota els paraigues i el cos troba la seva temperatura ideal envoltant-se de certeses. La pluja d´aquests díes és així de mansa, de pacífica, d´invulnerable virtut. Marxen les pors mentre maduren les tristeses. La pluja, sojorna de la resignació, estableix límits a la pròpia felicitat.


How Deep Is you Love by Bee Gees on Grooveshark

3/3/13

Poda


La tarda s´allarga al pati. Sobre la paret, els rosers, allargant-se tot el que poden. Alguns brots comencen a sortir, de color granat, a les branques baixes. Per tot el brancatge ampli fet durant anys de paciència hi ha les fulles verdes sense assecar, i assecades ja, la resta dels calzes ennegrits, del fruit caigut. També hi ha algun capoll marcit, mort abans de sortir. Cal esporgar.

De fet sé que cal fer-ho, però mai ser ben bé com cal fer-ho. Amb les tisores a la mà – les de podar- m´enfilo a l´escala. La vista és bona, l´aire fresc; la tarda prorrogant-se sense cap finalitat concreta, és una tarda de Diumenge. Al principi vaig treient les fulles verdes i miro de no tallar la llengueta prima del granat sortit arran de les tiges més petites. Després vaig recordant : la forma de la branca, l´orientació dels brots crescuts durant el darrer any ; els  tallats  l´any passat indiquen camins barrats, els nous per on cal i per on no cal tirar. De les branques baixes cap amunt i endins, de les altes cap abaix, seleccionant-ne uns quants, eliminant-ne d´altres, no permetent nusos execius, deixant la branca el més nèta possible perquè els brots sortin forts i en la correcta direcció. I eliminant tot el que ja no val. Em sento un petit creador, enfilat dalt de l´escala, podant sense presses la tarda. Al fons, el sol respira proper, a alçada d´ulls. Expira, escoltant el so tranquil de les tisores tallant, l´únic so barrejat amb algun plàcid acomiadament, algun claxon sonant alegre i el so d´un cotxe, allunyant-se carrer avall. Algú retornant a casa, algú abaixant persianes...

Al final, queda una catifa verda sota meu, i les branques nues sobre el blanc de la paret. D´aquestes, punxegudes i dures ara, en sortiran roses blanques, alguna de vermella. Serà llavors, al temps de la poesia :

Les teves dolces forces adormides,
en un desig incert,
descabdellen aquestes tendres formes
entre galtes i pits.

En l´espera , recullo les despulles com el barber recull les restes de pèl sobre el terra, fàcilment. En acabar, algú obre una finestra. Sento un lleuger bategar d´ales i del llorer, una merla vola al roser, ben aprop meu. Em mira un moment amb els seus ulls negres, el seu béc taronja, i en mig segon alça el vol bategant ales. Oloro el llorer, passo la mà pel romaní florit , me l´apropo a les narius. Em passa un lleuger calfred amigable pel cos. Plego l´escala.

Mentre la guardo, s´escolten les primeres caderneres encalçant la nit. I així , sense més, aquesta arriba.