Nº Història 1673560 ( III )

El cos es va posant a lloc, per dins també , després de la sacsejada. Ara mateix recordo que, a l’hora de dinar, fent la mateixa ruta de sempre, els carrers de la ciutat s’havien convertit en una mena de passeig de tardor pel bosc ; la pluja intensa del matí tot just   havia entapissat d’ocre  l’asfalt d’alguns carrers  on hi creixen plataners a ambdues voreres. Era un escenari inèdit, ideal per fotografiar,  vaig pensar ; les roderes dels cotxes tot just havien   obert dues línies damunt l’asfalt,  dibuixant una mena de camí  enmig de la ciutat cobert encara per la humitat densa formant lleus boirines damunt l’asfalt i on, amb la lentitud dels derrotats, grups de fulles es deixaven anar de les branques amb un balanceig segur i tranquil cap a la catifa que era el terra. Tot molt plàstic i efímer com una sortida de sol damunt nuvolades capricioses per on aquell fa màgia on no la sol fer : la natura envaint amb magnificència la ciutat, posant en evidència  la  seva grisor i terrenal  presència que la majoria  mai sembla apreciar, ni en aquestes comptades ocasions. La gent, dins i fora dels cotxes, no miren mai més enllà de la seva rutina cansada dels dies, o això em sembla observant-los. La veritat, però, és que així va ser  aquell breu  recorregut, el mateix dia de l’accident. Al vespre  ja havia desaparegut tot, excepte el camí a fer. Una mena de regal, una àncora on mirar de salvar l’ànima d’amargors que em podrien convertir en l’amargat que no voldria arribar a ser, amb el conegut adjectiu de “vell” al davant.  Un ying compensant  el yang de  la nit, fent-lo     potser més comprensible.  Consolant-me. .

Número 1673560. La infermera, amb mascareta de colors, passa la pistola lectora pel codi de barres lligat al meu canell mentre mira amb atenció el monitor on s’hi reflecteix la seva mirada com si poués misteris de vides humanes. Als auriculars s’enceta el “lamento della nimfa” de Monteverdi. Tinc Joseph Roth a les mans, he anat llegint la història de “El cap de l’estació Falmerayer” i descanso una mica abans d’arribar al final del conte. Em faig una mica l’adormit mentre la noia fa la seva feina silenciosament.. Falmerayer, un home a qui li canvia la vida quan coneix una senyora alemanya. Un perdedor, segons diu el seu traductor, en Raúl Garrigassait a la contraportada, l’home que perd l’honestedat de la seva antiga manera de viure. Em consola pensar que almenys jo no l’he perduda mai, aquesta honestedat. Ja és molt antiga, difícil de perdre . Una honestedat força solitària, de fet, regada de vegades per raigs de sol darrera cortines blanques. La infermera repassa les bosses de sèrum i marxa, sense cap perfum deixat al seu pas per recordar, com passa en el conte, on el perfum de dona persegueix el seu protagonista. La nimfa no acaba d’aparèixer. S’acaba la música. Em trec els auriculars i miro de dormir una mica.

 

Continuo

Després de potser - i és que el temps passa ràpid, segons amb quines coses feies d'habitud abans, potser dels abans també...d'aquells abans...i continuo - més de quinze anys de no trepitjar una sala de cine, fa un parell de dijous vaig quedar amb un bon amic per anar a veure " A complete unknown ", pel·lícula que volia veure en pantalla gran, com manen els cànons : el vell Bob, quan era jove, molt jove. Vam comprar les entrades a una màquina que hi havia a l'entrada - ja no hi havia aquella taquillera ja gran al costat d'aquella més jove i guapa, la noia que podria haver estat la veïna del costat de casa de la que un es podria haver enamorat de seguida de fer els quinze anys , sense anar massa lluny, posem Nova York, per exemple...i continuo- i vam entrar a la sala on es podien comptar amb els dits de les mans la gent que hi havia, vam seure en un còmode seient, vam veure una infinitat d'anuncis per, finalment, iniciar-se el film. 

Al principi em va costar seguir l'amplitud de la pantalla - porto ulleres progressives i tanta pantalla és difícil d'abastar, com si els ulls no poguessin seguir tota la seqüencia de les primeres escenes, com em passa a vegades de veure moviments inapreciables fora de l'abast dels vidres que no sé ben bé a què atribuir...fujo d'estudi...continuo - però de mica en mica la història em va absorbir, com el talent aquest que es fa dir Timothée Chamelet, un nano jove que fa de Dylan com si fos el Dylan que imaginava, sense conèixer - mai, és clar, i en això resideix el magnetisme d'un bon actor que fora del plató es veu com algú totalment diferent i evidentment, fora de la meva època, que podria ser - de fet ho és - l'actual, un actor amb bigotet, alt i prim, somrient i amable, gens petulant, que no coneixia però que contesta a les preguntes amb intel·ligència i naturalitat, un actor amb un toc kitch, elegant, seductor sense haver d'arrufar ulls ni amagar res d'importància aparent i desconeguda fruit d'algun passat tempestuós, no, és un actor jove, feliç,  ambiciós també, una persona amb un caràcter proper d'alguna manera al Bob Dylan d'aquells primers anys ... i continuo - qui era en realitat, en Bob Dylan, personatge al qui només li ha preocupat la música que feia i la manera d'interpretar-la dalt d'un escenari.

El meu amic, que no és fan absolt del de Duluth com jo, em va dir que la pel·lícula havia estat bé , que al final, però, renega del folk per electrificar-se, de fet es cansa de cantar "Blowin in teh wind" com el Llach es va cansar de cantar "L'estaca" o el Van Morrison de la "Brown eyed girl". A veure, em diu, si aquella cançó els va fer famosos doncs que després no vagin renegant d'ella com si fos un fill il·legítim... - el meu amic és un fan de l'Springsteen, que ho canta tot i més i a sobre és un paio collonut - jo li faig entendre que des de bon començament, la pel·lícula ja parla de l'interès del Dylan per explorar les diverses músiques que va escoltant, del country al blues, passant pel rock i el folk, és clar..i el Woddy Guthrie, raó per la qual viatja cap a N.Y. D'altra banda,impacta quan al festival de Newport presenta una "cançó nova" i es posa a cantar "The times they`re changing " - i totes les lletres subtitulades, tota aquesta poesia de paraules i d'estrofes amb les quals expressa el que el seu cap veia i sentia, amb una capacitat única i inconscient de crear una meravella rere una altra...i continuo - i de seguida la gent coreja aquest himne i se't posa una mica la pell de gallina quan els seus coetanis se'l miren com allò que no volia ser, un profeta - anys més tard escriurà una cançó, "False prophet" on dirà jo no soc un profeta fals, jo només faig el que faig...i continuo - i només volen d'ell que continuiï igual, que segueixi igual, que tot evolucioni cap a aquest tot igual que ells sembla que ja han canviat - i aquí rau la visió realista de l'assumpte del Dylan, que ja va veure que tot allò s'acabaria com es van acabant tantes coses com ara s'acaba tot i tot torna a començar sense iniciar-se, en el fons res ... i continuo -, quan en realitat, la cosa va cap a aquell "Like a rolling stone" on ja pregunta com et sents, com et sents essent a complete unknown, like a rolling stone...i bé doncs...

Cal continuar. S'obren els llums i la pel·lícula s'acaba. M'ho he passat bé.

El temps que passa

Més coses sobre el temps que passa. Divendres passat va fer cent anys de la mort de Puccini. Va morir un vint-i-nou de novembre de 1923. Pensant-ho bé, no fa tant, quan passes dels cinquanta els segles passats, en certa manera, s’apropen a la realitat d’un mateix, com si un ja formés part de la història. La raó, suposo, és que a aquestes edats ja et pots imaginar d’una forma preclara de què va tot això de la teva vida en comparació a la l’existència d’alguna altre cosa com l’univers, per exemple ; o de la terra mateixa com a planeta, donant voltes al sol, orbitant dins una de les infinites galàxies existents, que és una cosa inabastable com és ben sabut per tothom.  També però, com la vida d’un gos, per posar un altre exemple, comparant-la amb la vida humana a un nivell més baix, comparació menys bèstia que la de l’univers però més propera a la bèstia que em mira, un quisso de dos anys, un gos salsitxa menut que prova de pujar a la meva falda tot alçant les seves potetes damunt els meus genolls.

Estem a Can Poble amb els amics de sempre, fent un esmorzar de diumenge després d’una breu caminada. El gos respon al nom de “Maco” i el seu amo,  l’Enric,  ens explica que aquest dos anys que té ara son com trenta-dos dels nostres(*). A aquesta edat un encara pensa el mon girant més o menys al voltant d’un mateix, sense cap final aparent sinó és el dels altres, el dels “grans”, sempre vist amb pietat condescendent, amigable i fins i tot fraternal, però igualment ple de commiseració, vist des de la llunyania tant de la infància com de la vellesa, en aquell punt mig de seguretat força infal·lible en relació al concepte del “ més tard o més d’hora”, pel qual tot encara és possible per la simple inconsciència dels anys, els quals no passen a la velocitat que inevitablement, acabem per treure dins la conversa entre tall i tall de botifarra.

I entremig, el gos, sota la taula, mirant-me amb ulls rodons i petits, clars, inquiets; estoics com deia l’Auster però sense aquell punt ombrívol que tant bé definia com la mirada que ve acompanyant l’home des de fa quaranta-mil anys. No, el gos em mira i sembla voler dir-me alguna cosa relacionada amb tot això del temps, dels anys i els animals i l’univers, de la brevetat i l’eternitat de tot plegat. D’estar a la vora de ser un digne perdedor. De Puccini també, que he estat escoltant tota la setmana per la ràdio. El quisso em mira i tremola i jo que li acaricio el cap mentre el sol apareix finalment dissipant boires matineres. Li dic a l’Enric sinó tindrà pas fred, i ell que treu un petit anorac amb quatre forats per les quatre potes i li col·loca, quedant el seu llarg llom perfectament tapat. Se’l queda en braços i ell em mira, potser perquè encara l’observo tot esperant una resposta.

Potser és que és massa jove per donar-me-la.

(*) Els gossos maduren molt ràpidament els dos primers anys d'edat, per després alentir l'envelliment respecte els homes quan es fan més grans.

Graus

Cada plantilla és un graó d’escala. En son tretze, tots amb formes diferents, perquè l’escala és de cargol però gira al voltant de dues parets. L’ Arnol  li ensenya a través d’ un vídeo que ha fet a l’obra, on s’hi veu l’estructura de ferro forjat formada per l’eix central i les petjades on anirà el roure que té que tallar al control numèric.  Abans, però, els haurà de dibuixar a l’ordinador ; i abans encara, tindrà que fer un primer dibuix a mà alçada amb les cotes de cada un dels costats  i els diferents angles que formen. Una feina que requereix paciència i tranquil·litat, ideal de fer a darrera hora del dia, quan l’oficina és tancada i tots els treballadors del taller ja son fora. 

Es posa música de fons, ara que tot resta en silenci. No massa alta, el suficient per relaxar-se i poder gaudir d’una feina que no pot fer sempre : habitualment demana planells ja fets de les peces que s’han de fabricar però hi ha clients, com l’Arnol, que no tenen més recursos que el de les plantilles, que no sabrien com fer-s’ho per saber quants graus fa cada angle ; que, en definitiva, sinó fos per l’afabilitat del Josep no podrien fer feines com aquella. A més, al Josep li cau bé aquest colombià de pell bruna amb cos de nedador, és amable i té una veu suau, poc adient al seu rostre que recorda al d’un boxejador, amb ulls petits i una boca dins la qual les dents semblen pugnar, punxegudes i multiformes, per sortir del seu clos definitivament petit. L’home no li exigeix res, sap que si un graó no queda prou exacte, l’ajustarà amb el ribot a l’obra, cosa que igualment haurà de fer perquè tant parets com metall mai son perfectes, segons sap per experiència. Com ell mateix mesurant les plantilles, com tantes coses - pensa el menestral mentre col·loca el transportador amb cura damunt la primera plantilla- res és més segur que l’equivocar-se, ni que sigui per dècimes.

Feia dies que no l’agafava, el transportador de graus. Aquest instrument, amb forma de cartabó creuat per un quart de cercle on les xifres descansen, és un bon aparell de mesura, una de les tantes eines que ha anat acumulant al llarg dels anys, i que guarda amb cura sabent el bon servei que li donarà quan calgui. Té la plantilla ajustada a l’esquadra de la taula de treball, en el sentit de veta que prèviament van marcar damunt el cartró ell i l’Arnol ;  fa lliscar el transportador fins encastar la vora de la base a la de la taula, alineant-la amb el costat inicialment col·locat  de tal manera que el pot moure com si fos dins un rail fins arribar al final d’aquell, fent-lo coincidir amb el segon costat per, d’aquesta forma, trobar la xifra que marca la inclinació exacte de l’angle. Anota : 62 º. Llavors encara el costat oposat, per repetir l’operació. Gira el transportador, doncs l’angle és en direcció contrària. Marca : 35º. Com que fa més de 90º, té que sumar-los als 90 que ja li marca l’esquadra del propi aparell, és a dir, que l’angle fa 125º. Perfecte, mormola mentre gira la plantilla per anotar-lo al paper. Es queda mirant el transportador, com si esperés un senyal.

El telèfon sona. El seu, no el de l’empresa. Aixeca el cap i escolta. Dos, tres trucs...espera una mica més fins que deixa de sonar. Absort, es queda amb el cap aixecat en direcció al despatx, potser pensant qui pot ser a aquestes hores. Torna a la feina i agafa la segona plantilla. Dibuixa la forma tot seguit del primer graó, cinc traços ràpids i ben fets ; aquest és més petit, és el primer que s’enlaira per superar la distància entre els dos pisos. Les escales, voladisses, el fascinen, tal vegada perquè ell sempre ha viscut en una casa de planta baixa i no n’ha hagut de fer servir mai. Ell sap, però, que aquesta no és la raó, tot i voler oblidar-la, de vegades. Tot i no poder-ho evitar. Es treu de sobre un pensament per tornar a agafar el transportador , ara li marca 55º ; després seran 34º, 92º, 66º, 15º ... tots diferents i en canvi, tots construint un pas enmig de l’aire, pas a pas, graó a graó, voltant un eix central. Un eix central, vet aquí la raó de ser. Es pot imaginar l’escala, ara que ja ha dibuixat la meitat dels graons. Ara seria a mig camí. La resta encara son cartró, com un futur previst però segur, inalterable, possiblement com la seva vida d'uns anys ençà. Aixeca els ulls cansats de la taula, mira el rellotge ,  avui ja ha fet prou. Llavors torna a sonar el telèfon. Ara, però, és el degoteig d’un whatsapp:  plop, com quan cau una gota en un toll invisible. El sent nítid, a pesar d’estar lluny. El silenci és clar i polit, net del dia passat entre sorolls de màquines treballant.  Tanca el llum que il·lumina la taula de treball i fa cap a l’oficina, on encara brilla la darrera llum oberta del taller.

Mira el missatge : és de la Georgina, li recorda que el telèfon també serveix per parlar. Al darrera, un cercle de color groc picant-li l’ullet. Somriu, perquè avui precisament havia pensat en ella, dins una d’aquestes coincidències que mai ho acaben de ser. Quan pensa en ella és perquè la troba a faltar, segurament perquè ja ha passat massa temps. Li agrada pensar que a ella també li passa el mateix, allà on sigui. Li escriu el que ja sap : no tenia el telèfon a prop. Mentre espera resposta, tanca el portàtil , el posa dins la bossa ; es posa l’abric, surt a fora i tanca la porta del local. Al pati de la vella fàbrica ja no queden cotxes. La nit és fresca. Durant la tarda ha plogut, hi ha un bassal on la lluna s’hi reflecteix perfectament.  Treu el mòbil i li fa una foto. L’envia amb un breu text : t’he trobat a faltar, ambaixadora . Aixeca la vista al cel i la saluda, com fa de vegades. Surt del recinte i comença a caminar quan ella el truca. La seva veu mig greu, amb un punt de rugositat que la fa molt atractiva, comença amb un ohhhh Josep, quines coses més maques que envies...ell li contesta que son casualitats de la vida, amb ella de vegades hi ha aquesta mena de coincidències, somniadores potser, que necessitava sentir una mica la seva veu, que s’alegra de la trucada. Ella sempre és la que truca, tot el dia viatjant d’un lloc cap un altre, dedicada a la seva passió per la fotografia, amb cursos, exposicions, fent d'ambaixadora d'una famosa marca de càmeres.Li pregunta on para...endevina, li diu ella, quan diu endevina a ell li fa l’efecte que és molt a prop i li diu que li agradaria molt topar-se amb ella en qualsevol de les fosques i grises i solitàries i fredes cantonades per on transita abans d’arribar a casa, i quantes is nen, ja m’agradaria però no, te’n recordes d’aquella illa on ens vam conèixer ? Noo, contesta ell, doncs sí – diu ella - l’illa de les flors, i riu...

Quan arriba a casa el primer que veu sempre és la foto d’ells dos al capdamunt de les escales del cel, a la vall de Ribeiro Grande. La té penjada a la paret de l’entrada, damunt del penjador. Mentre es treu l’abric la mira, son molt més joves, allí dalt, amb l’aigua baixant dins els coneguts recs que travessen l’illa, les famoses levadas de Madeira. Veu tots aquells graons de pedra, irregulars i estrets, costeruts, veu aquella escala i, de repent es posa trist. Si tingués a mà el transportador de graus, pensa, potser podria fer-ne una mesura, dels graus de tristesa que té en aquell moment, comparant-la amb l’alegria d’aquell dia llunyà de primavera. Feia dies que no pensava en ella. En canvi avui, de repent, no sap perquè, ha tornat.

Mira altre cop el telèfon, i veu que té una trucada perduda. Desconeix el número. L’apaga.

Rereguarda

 Fa un parell de dies, al vespre, caminava sota una pluja que potser ni era pluja, més aviat eren gotes ben bé passatgeres. Com una rereguarda. Baixava pel carrer cap a casa, i de lluny, veia entrar els Q. a casa seva, al pas de la gent gran. El Q. s'ha aprimat força. Ja queden pocs vells vivint als Rajolers i jo baixava pel carrer amb totes aquestes gotes caçant-me al vol  com si fos la rereguarda de tota aquesta pluja que ha anat caient les darreres setmanes, abans del pic de calor que sembla ha de venir . Gaudia d'elles com gaudia - recordava - de les converses dels que ja no hi son.

Amb el Chett Baker de fons, alleugerint el pes de les passes.

Tots Sants

 

Mirem de fer sants els homes i ells, els sants homes, s’ho miren i res no diuen. A vegades deixen petites petges, però, entrellaçant un pensament amb un gafet de forma infinita, daurat i minúscul, dins la rentadora. Quart de lluna creixent. La roba de llana espera. Tres merles xiulant sobre una antena oblidada. Els corbs bategant ales per deixar-se anar al mig de la muntanya. La canal del Llor, pujada, baixada i tornada  a pujar per l’oblit d’unes ulleres retrobades. Sajolida dins els pots de vidre. Faves sota terra. Tres carabasses a la galeria. Olives sota l’aigua. Núvols sense aigua. La gata esquerpa deixant-se acariciar, sola en la nit. Un mas abandonat, un camí cap un ocell de pedra, una carena i finestrelles enrocades, en monòlits impertorbables. És el temps que mai passa. Fulles seques rodolant pel cementiri. Castanyes refredant-se. L’impost pagat sobre les emissions de CO2 dels vehicles de tracció mecànica. Una truita d’albergínia. Un gol de l’Stuani. Rimsky-Korsakov fent l’ullet a Txaikowsky. Simbad meravellat pel trencanous. I la jaqueta nova, per si ve l’hivern. Encara els pardals, que hi son sempre, fent un darrer vol com els esperits que em somriuen. Si somrius, com la llum travessant el vitrall de colors, si somrius en solitud sabràs de tot allò que no veus. Els missatgers son ells, dins el meu cap. Sí, pardalets innocents, bonapartistes, revolucionaris, lliure-canvistes, romàntics del romanticisme, pagadors d’impostos ,sí, lectors i melòmans. Amateurs sense profit, soldats desconeguts, amants de l’impossible.

Ja morts, em somriuen.

Dia 31

 

Aire de nit

al fons de la finestra.

Oberta als ulls

hi ha la foscor dels trons

mullant tots els carrers.

( tanka )

          

80

 

En Bob Dylan ha fet vuitanta anys. Amb tot això de la tècnica i el youtubemusic, tinc una llista feta de seixanta cançons del bard, i aquesta setmana ha anat en bucle durant els meus trajectes cap a la feina. En general, en aquesta selecció hi ha poca producció anterior al 65, i força de la corresponent a la meva època, que s’inicia amb el man gave the name to all the animals , una cançó del 79, una de les primeres que vaig escoltar en un vell tocadiscs que estava dins un moble al menjador de casa. Tenia onze anys. Mai he estat precoç en res excepte amb el bo d’en Bob. M’ha acompanyat des d’aleshores, però sobretot a partir dels trenta. L’escolto i és com escoltar algú proper, familiar, sense aquest fanatisme brucespringstià  que tant he vist en amics i coneguts. Sense cap càrrega d’un passat de cançons trillades l’he conegut en lletres que parlen sobretot de dones, de decepcions, d’amors i desamors, de frustracions, de vides creuades, d’adeus i també de religió i d’històries molt llargues d’explicar, hipnòtiques. Sense floritures, la seva música sempre té vida pròpia, sense ganes d’agradar, m’agrada. Abans sovint no li entenia res del que deia, sovint i cada cop més li enganxo un nou vers, una nova frase, una entonació, un deix ... nou, les lletres flueixen ara amb cos propi, buclejant la meva vida reafirmant una solitud sempre acompanyada de moltes coses .

Un home amb l’índex de cançons bones més alt de la història del diguem-ne folk, rock, blues ... ??? L’he vist en dos concerts al Poble Espanyol sense haver venut totes les entrades i un cop al Palau d’Esports. En directe, un paio gran cantant repertori propi sense massa interès per la gent, però fent-se diferent sempre, indiferent a mostrar el que mostra en tants i tants temes d’estudi. O potser incapaç, tímid, osc, eternament enamorat de ves a saber de qui. Un darrer romàntic.

Quan hi torno, és un refugi. I aquí, on li he dedicat més d’un post, avui deixo una de les seves tantes cançons, que escoltava pel matí tot baixant a treballar. Una més de tantes de qui mai s’acaba.

Que per molts anys.

Recital

Cal escoltar-lo força alt. Per captar tota la veu aquesta, i tota la música que l'acompanya. Cal anar llegint to allò que diu. Cal anar separant les parts del poema, que van acabant amb la tornada hamletiana : Murder most foul. El crim més fastigós. Cal traduir. Cal gaudir de cada to sarcàstic, trist, dramàtic, real, vençut...de la seva veu. Cal escoltar-lo vàries vegades, amb paciència, si pot ser, quan s'acaba el dia i un està cansat. I cal preguntar-se com és que amb setanta-nou anys, aquest home encara fa el que fa. I com és que avui dia, el concepte d'obra mestra hagi desaparegut del mapa.  

"If you want to remeber, you better write down the names "

Bob Dylan

Retrobament

Paral·lel

La tovallola resta penjada a l’estenedor, ben sola. Està la pobre una mica atrotinada, amb les vores ja fent fils, onejant amb la resta de tela on, en lletres grosses i negres, una sota l’altra, hi ha escrites les paraules  sand, sun ,fun, ocean i surf ; de fons, blaus i tons foscos dibuixant el que sembla un mar de traç gruixut, d’estètica norantera.

Amb el vent que fa aquest matí d’octubre, més que una tovallola, sembla aquella estora màgica i voladora del conte aquell de fa tant de temps , que algú ha decidit treure de les profunditats d’algun armari d’alguna casa d’estiueig d’alguna localitat costanera on ningú apareix en anys, perquè tal i com està, no pot haver sortit d’enlloc més. Un cop més, el record de la platja torna havent perdut una altra oportunitat per visitar-la. La idoneïtat del dia sempre resta en la ment, idealitzant-lo. Quan arribi, serà fantàstic de recordar.

... an uns

De totes les formes
d'escriure uns versos.
De totes formes

-em dic a mi mateix-

l'inici ja perilla
més enllà de tot.

No hi ha baríton que temi
una cantata de Bach.
Tot aquest alemany
tant viu i melòdic

-em dic a mi mateix-

hauria de ser ben fàcil
liquar el pensament
malgrat aquesta por.

Màgic i potent,
sense forma possible
perfecte a tal efecte

-em dic a mi mateix-

que deu ser això,
l'excusa clàssica
del mal pagador.

Acabar doncs,
pot resultar més fàcil
i potser més digne

-em dic a mi mateix-

amb un t'estimo
i un sempre vostre

a l'espera de nits
on rimes i llunes
siguin més plenes.






( i una signatura
  finant el paper )

Finals

Arribo a la darrera recta del viatge, llarga per la cua de cotxes. Escolto Mahler, els darrers moviments de la novena simfonía, la darrera. Si ho faig, és influenciat pel llibre d´en Teju Cole, " Ciutat oberta", acabat la nit abans. Tot en Mahler, diu Cole, és orientat cap al final. Té raó. Els escolto a un volum acceptablement alt, per poder arribar a tota la subtilesa d´aquest final llarg com aquesta darrera part del camí - d´any passat, també - on les presses i el ritme adelerat de ciutat semblen haver-se traslladat a la tranquil·litat d´aquest tros de Pirineu. A fora, però, en la foscor dels camps, la quietud de la neu glaçada queda vetllada per una boira baixa que va escolant-se entre els cotxes i m´aïlla dins les notes finals. Aquí el ritme es pot seguir d´una altre manera, si un vol.

Al vespre, el cel resta igual de tranquil. La blancor s´esten fins a l´horitzó de les muntanyes, banyada per la llum de la lluna, que segueix el seu curs creixent. Chopin s´avindria més per aquesta postal de nit hivernal. Un piano silenciós . Encara, però, queden les reminiscències del compositor austríac. I són ben aprop, en la llum dels fanals del carrer. La càl·lidesa,  ara, delimita els finals. L´oasi, la illa, el nou dia. I els camps de neu, perfent-se de lluna plena, enmig de la foscor.

Nit i llums al parc. Reflexions

Per la nit ha plogut. El vent, a més, sembla que ha bufat, tot i no haver-lo escoltat com habitualment em passa, del llit estant. El dia gris en revela el seu testament damunt les voreres del passeig, de gris inexistent : l´ocre de til·lers i  plataners s´ha escampat per terra o, més ben dit, s´hi ha enganxat formant una esplèndida catifa . L´arbrada mostra diversos graus de nuesa : hi ha arbres completament buits ; d´altres que conserven ben distribuïdes les darreres fulles a punt de caure ; finalment, alguns de ben curiosos , els quals, com si patissin tinya, conserven estranyament totes les fulles en una part de la seva capçada, propera a l´enforcadura, sense cap mena de proporcionalitat que faci observar-los amb la poètica de la decadència que, per exemple, sí llueix l´esplèndida figuera elevada damunt un monticle al mig del petit parc que tanca la zona verda del final de l´avinguda. Aquesta figuera esdevé el darrer testimoni, juntament amb la masia abandonada uns metres més enllà, del que van ser camps no fa pas tant de temps, quan l´antiga carretera ja portava uns quants quilòmetres fora de l´antiga ciutat, avui eixamplada fins aquestes darreres fronteres. Passejar i trepitjar tota aquesta fullaraca, abans que la brigada la retiri amb puntualitat funcionarial, esdevé una necessitat urgent, ni que sigui de minuts mancats de la suficient experiència. Em sento un aprenent, respirant aquest aire pretesament gèlid. La roba no escalfa com abans, però fa de més bon veure.

Després de quaranta dies sense gota de pluja, aquest cel gris i emboirat resulta vivificador, d´enyor desaparegut per una estranya alegria del tornar al pas de les hores que tant bé descriu Pla, i que segons diu, provoca en aquesta època de l´any, l´àlgide en l´esclat dels enamoraments provocat per la urgència del fred, la pluja i la inevitable curta durada del diürn quotidià, que fa cercar l´escalfament dels cors en més gran mesura. Aquestes reflexions semblen haver entrat en decadència, com la tardor, i no només per raons purament climatològiques , sinó sobretot per raó de la pròpia relació interior amb la natura, ignorada per les comoditats i obsessions més modernes dels nostres temps. Quan s´ estima més és quan més s´està en la fosca solitud d´un passeig nocturn enmig d´aquests parcs de ciutat, totalment orfes del gènere humà. I qui diu un parc, diu un bosc, una platja desballestada pel mar o un camp banyat de gebrada. De les mancances se´n fan virtuts, que deien els avis d´abans. Si estimar és una virtut, en virtut de la mancança jo en sóc vostre més fidel servidor. Cyrano de Bergerac, ara que torna als teatres, ho podria haver xiuxiuejat sense perill a Rosaura, quan tot és acabat.

L´anticicló inacabable se´ns ha emportat, com un programa de televisió de qualsevol canal un dissabte a la nit, pensaments sorgits del fred, la pluja i l´obscuritat , tant necessaris de vegades. Mentrestant, el Nadal s´apropa, altre cop amb les seves llums. Aquest any els he assimilat com un fet especialment normal, sense cap mena de sorpresa; ni de neguit tampoc. Em passa com  en alguns llocs on després de festes ningú es molesta a treure-les. Segueixen allí tot l´any i, simplement, quan arriba el moment, es tornen a encendre. En aquest tros de ciutat , voltada de polígons industrials, no n´hi ha cap de pública. El pensament ve quan, en una finestra oberta cap aquest racó de gronxadors quiets i solitud aparent, apareix gradualment una tirallonga de llums formant el que em sembla una figura com d´avet seguit de dos turons en to vermell i al seu darrera, com unes muntanyes, aquestes de llums blanques . La intensitat de la lluminària creix fins arribar a un punt àlgid on aquella queda fixada uns segons, per anar davallant paulatinament, primer el vermell, i després el blanc. Aquest petit ocàs em permet veure per uns moments la tebior fosca de l´interior de la cambra : una paret, un quadre, una taula amb el que sembla un centre amb flors seques i les cadires ; només dura uns instants perquè de seguida, les llums s´encenen de cop, però ara de manera intermitent, mesclant alhora intensitats, com si fos una atracció de fira. Les figures es desdibuixen encara més fins que el ritme alenteix altre cop cap a l´inici de la seqüència, sens dubte el més esperançador. El Nadal ve a ratxes, segons passen els anys. I els menjadors com aquest, esperen omplir-se altre cop, ni que sigui en d´altres cases. Abrigat, dono mitja volta i camino altre vegada sobre l´ocre fosc envernissat a l´aigua. La lluna, minvant, s´ennuvola damunt meu. 

( escrivint , l´atzar d´aquesta música )

Independence day

El marfull, florit, aboca la seva discreció de matoll mediterrani davant la incipient florida dels pruners de gemmes inflades, rosades.El marfull es mereix més, perquè a més, fa molt bona olor. Diuen que ja anem cap a la primavera, l´equinocci ; el sol, cercant el seu zenit. Les setmanes passem ràpides, com les rutines. Pocs dies de festa, cap sortida, cap estona per anar a córrer, però si per nedar un dissabte al migdia després de treballar i poder practicar el giravolt a l´arribar a la punta dels vint-i-cinc metres blaus i lleugerament salats, on el cos llisca a un altre ritme,on el pensament segueix el seu propi camí mentre aquell, gira i torna a girar mirant de fer el gir perfecte. De vegades ho aconsegueixes, no tant bé com la companya del carril del costat, la qual desenvolupa el gir perfecte, amb magnífica sincronia del moviment d´anques, modelades com pedres dins un riu.Tu, en canvi, no tens cos de nedador. Al final, cansament als braços, a les cames, als pulmons. Migdiada massa llarga però inevitable. Les moreres s´han d´esporgar. L´avi se´n va recordar, de les seves moreres, al seu llit de mort. Recordeu d´esporgar les moreres ! I aquest any és una mica massa tard, però la feina cada any es fa més difícil, perquè cada any creixen una mica més i l´escala, molt llarga, ho és menys, i els equilibris – algun de precari – obliguen a apuntalar el cos entre branques i graons...ja veurem quan no hi arribi, potser ja no ho hauré de fer jo. De mentres l´avi, content. La feina, malgrat tot, és tranquil.la; el sol radiant i el fred, suau. El matí, gentil. S´apropa el bon temps i encara no has vist la neu aquest any. I no la veuràs, no t´enganyis massa, l´hivern comença tard i s´acaba massa aviat, i les tardes per llegir i escriure ja han marxat, perquè mentre hi ha sol, la necessitat hi és, d´estar-se a fora, d´aprofitar cada minut ; això si, amb la manca de pressa per la manca de temps- no hi ha plans a fer ni càlculs per portar-los a terme-. Llegeixes el diari, t´interesses per un article on es parla dels pisos robotitzats. Aprofitar l´espai, moure un armari per rails amb el mòbil, amagar-hi el llit a la part de sota, canviar les utilitats. L´espai. Una pila d´anys llum per arribar a una galàxia on hi ha uns quants planetes més o menys com el nostre. Curiós, això dels telescopis, el que són capaços de veure. L´espai. Un bloc de pisos, ja antic, d´arquitectura probablement efímera . Del darrera, un espetec de finestres. En una d´elles, la novetat de una làmpada de peu model Holmö. Desentona, vist de fora. No hi ha la cal.lidesa ni l´espontaneïtat ni la imatge aquella de caliu del catàleg d´Ikea , amb les seves fletxetes de colors i els mil.lers de coses i cosetes que devores amb la mirada. El millor, definitivament, és als catàlegs. Per això cal deixar-los de banda i mirar de que, simplement, s´encengui alguna bombeta, ni que sigui en diumenge. 

Història d´una guitarra ( II )

I jo anava escoltant la història aquesta que m´explicava en Dan L., que és el que fa aquests suplements d´ivori per guitarres. Llavors – continuà ell - el paio aquell va pensar un dia : i perquè no demanar una taula d´aquell arbre per un estudi climàtic ? Vosaltres necessiteu fer un estudi climàtic, de ben segur. I va pensar que la seva dona els hi podria plantejar aquesta possibilitat als seus superiors. I el que va passar és que li van respondre que si, que necessitaven una taula d´aquell arbre per fer un estudi climàtic. I voleu saber quin tipus de cor tenia aquest fabricant de guitarres que es va presentar voluntari – aquesta part no sé si és del tot veritat ( en David esclata a riure, mentre ho explica ) – però el cas és que els va conduir fins allà dalt per treure tres taules de fusta : una per l´estudi i les altres van anar al camió d´algú altre i d´allí a algun altre lloc...potser... a la seva botiga.

I va començar , doncs, i va fer unes tapes...sabeu com es fan...s´asseca la fusta i llavors es tallen unes llenques a mida i es seleccionen, perquè, sabeu, el gramatge sortint pot tenir alguna cosa en unes i en canvi d´altres són realment bones. I...quan vaig escoltar la història del Dan L. jo li vaig preguntar : “pots trucar-lo... calla,no , li vaig dir si em podia donar el número de telèfon d´aquest home per...i ell em va dir : “ No, no...no crec que ho faci, no voldrà vendre segurament...”. “ Bé, pots preguntar-li, almenys ?” . I ho va fer. La contesta arribà, no volia vendre perquè ell , bàsicament, la volia fer servir per fabricar les seves pròpies guitarres. El cas és que a mi em resultava pesat d´haver d´estar insistint tant, així que li vaig enviar un darrer missatge explicant-li que tenia una bona oportunitat de que em fessin una guitarra només pels materials i li demanava que fixés un preu, el que fos. Ell em contestà que el preu seria molt més alt que el que es paga per una feina normal,i jo vaig tornar a insistir : "si, però quan de més ?" Finalment ell em va donar una xifra, xifra que a qualsevol li hauria fet exclamar : Oblida´m !. Però jo li vaig contestar : Perfecte, em sembla perfecte. Aquí tens els diners. L´home de seguida va exclamar : Però què dius ? No puc vendre a aquest preu, si només es tracta d´un tros de fusta ! . Però jo li vaig dir que ja estava prou bé.

Així que vam enviar la fusta al James Olson a Minnesota. I ell em va trucar uns dies després per dir-me : "David, em sap greu dir- t´ho però aquesta fusta no crec que sigui d´Adirondack, he vist molt Adirondack a fires i mostres i no n´he vist mai cap amb un creixement com aquesta. Segur que és una fusta bona i et faré la guitarra, però no vull que et sentis enganyat". Jo li vaig contestar : bé, vols saber com s´ha esdevingut tot això ? I li vaig explicar tota la història i ell, escèptic, em va dir : "Bé, l´única cosa que puc fer és portar una mostra a un amic que treballa a la universitat perquè l´analitzi, tot i que no crec que"...o.k.,o.k., li vaig contestar, porta la mostra al teu amic i fes el que hagis de fer.

Unes quantes setmanes després, vaig rebre una trucada de James Olson : "Ei hola, aquí en James...escolta, només per curiositat, no podries donar-me el nom del paio que té aquest Adirondack ?". Li vaig dir : "Noooo.- riu sonorament al explicar-ho - No es ven". Però jo tenia una tapa, una tapa com aquesta, un tros d´Adirondack que havia crescut molt lentament. I en va sortir aquesta guitarra, que sembla un vell violí. I aquesta tapa d´Adirondack el que fa és que el so sigui molt bo, molt brillant. Aquesta fusta dóna una definició en la freqüència més alta que es tradueix en un so clar i preciós, sabeu ?

I normalment – en David comença a tocar altre cop – jo toco tapes de cedre Olson perquè a mi m´agrada l´escalfor del so quan aquest es trenca al tocar, normalment molt ràpidament. En aquest sentit , el compensa. En canvi, a l´agafar aquesta guitarra, ella m´està dient : Ei, que jo sóc un arbre que he trigat molts anys a créixer, què esperes de mi ? Llavors és quan intervé la freqüència de la nota, és a dir, la nota té un recorregut de principi a fi que amb aquesta guitarra es materialitza molt més profundament. Té alguna cosa especial. I el que m´enamora d´aquesta guitarra és l´espectacular herència en termes de fusta i la senzillesa en com es vesteix amb aquesta forma. És com una mena de màquina mil.lenària o alguna cosa semblant... saps ?.

I aquesta és la història de la guitarra que em va fabricar en James Olson l´any 1996. 

( David Wilcox és cantant de folk )

Història d´una guitarra ( I )

( versió lliure traduïda d´un vídeo de l´Acoustic Guitar Magazine )

Assegut, en David Wilcox va explicant la història de la guitarra que té a les mans. L´acarona, com si fes temps que no la veiés. A la seva veu, se li afegeixen les notes, disperses com magarrufes fetes a una mascota després de dies de no veure-la , de la guitarra. Fins que s´endinsa en la narració... que fa més o menys així :

Veieu aquesta guitarra ?. Aquesta guitarra “ Olson” va ser feta per a mi pel James Olson, després de que la meva Olson favorita fou robada. Recordo que quan li vaig proposar de fer-ne una de nova, ell em va dir : David , em sap tant de greu que només et cobraré pels materials. Jo li vaig dir: No, James, no,no, au vinga, això no seria just. I ell em va contestar que val, però que de totes formes em faria un bon tracte. Bé, jo em podia permetre una bona guitarra, però si ell me n´havia de fer una amb un bon tracte, llavors jo havia de gastar els diners que fessin falta...i per la fusta també.

D´altre banda, per aquella època coneixia un paio d´Ashford, a North Carolina, que fabricava complements d´ivori per a guitarres...clavilles, decoracions...aquesta mena de coses...i aquest paio tenia un caràcter interessant, sabeu, d´aquella mena de persones que quan una cosa li agrada la persegueix fins a la fi del món. A més tenia coneixences interessants relacionades amb la seva passió per les guitarres i quan jo li vaig explicar la història de com en James em fabricaria aquesta guitarra, em va dir : Bé David, potser podria parlar amb un amic meu i...bé, voldries tenir una Olson amb una tapa de fusta d´Adirondack ?

( Aquest tipus de fusta de pi, avui en dia pràcticament extingida – els boscos amb els exemplars més vells a la zona del mateix nom,als Appalaches, a l´estat de Nova York, van ser totalment consumits-, es feia servir fins abans de la segona guerra mundial en la fabricació de la majoria de les tapes de guitarres als Estats Units d´Amèrica. Actualment la fusta es treu d´arbres més joves plantats en entorns diferents al del seu orígen, de qualitat inferior ).

Jo li vaig contestar : Em pensava que no en quedava cap, enlloc. Seria, ja saps, maquíssim, poder-la fer. I ell em va dir : Bé, n´hi ha encara...un...i jo li vaig contestar : Digue´m més (en David riu ). I ell em va comentar : ¿ Saps colega ? Hi ha un fabricant de guitarres a Tenesse , la dona del qual treballa pel servei forestal. A ells els hi agrada molt sortir a fer senderisme. Aquest home, en una de les seves sortides, va descobrir un pi d´Adirondack a les Smooky Mountains, a dalt de tot d´una cinglera. El va reconèixer de seguida, una cosa així no es veu tots els dies... i res, era allí, esperant, tot i que mai va pensar a tallar-lo perquè era dins d´un bosc protegit. Poc després però, hi va haver-hi un huracà a la regió, un huracà que va passar sobre les Smookies de tal forma que, quan hi va tornar – s´hi apropava, sabeu, per aquella regió remota des que va descobrir aquella joia -, aquell arbre s´havia desplomat totalment. Les arrels tenien poc a fer, perquè l´arbre havia crescut en un terreny realment rocós. Eren curtes, no s´hi podia fer ja res, per ell.

La cosa curiosa del pi Adirondack és que si el seu entorn natural canvia mentre l´arbre creix, aquest creixerà molt més ràpid ; no importa l´edat que tingui, un arbre pot haver estat creixent lentament durant tres-cents anys i si, de sobte, cau un arbre que havia tingut al seu costat tota la vida, veurem immediatament que la seva fusta fa uns anells molt més grans producte d´aquest canvi, un cop el tallem, i ho farà just en el moment en què el canvi s´ha produït. El fet és que avui en dia, aquests anells tant grans els trobem en tots els Adirondack, perquè són arbres de creixement més ràpid, al no estar en el seu entorn natural. I és impossible trobar llesques de fusta amb els anells tant junts com aquesta que tinc a les mans.

Doncs bé, l´Adirondack ja no creix a les Adirondacks però si que creix a les Smookies i aquest en particular havia crescut en un lloc on pràcticament no hi havia aigua ni terra on créixer, de fet les arrels estaven enganxades a la roca. És a dir, havia crescut amb una lentitud màxima i es podia imaginar perfectament la meravella que podria guardar dins seu. I aquest paio va veure aquest arbre, i el va veure caigut, i li va dir a la seva dona : “ Pel bé dels fabricants de guitarres, hem d´agafar una taula d´aquest arbre “. Així que la seva dona va anar a veure als seus superiors i els hi va demanar d´agafar una taula i ells van respondre : “ No, és un bosc protegit no es pot fer de cap manera “. “ ¿ De veritat que no ? Només es tracta d´una taula, l´arbre ha caigut “- va argumentar ella. “ No, no podem fer cap excepció, és un bosc protegit “. A l´escoltar aquesta resposta, aquest paio certament va agonitzar mentalment : “ Un petit tros d´aquesta fusta és molt més important que cap altre cosa “. I ell que és un fabricant de guitarres...¿ que podia fer ?.

Mehldau ( fi )

A tota castanya

Els pantalons els porta deixats de la mà de Déu, cap avall del seu cos magre. N´arrossega un tros de les vores, o més ben dit, se´l trepitja segons com es mou. Escardalenc, ja calb, porta unes ulleres de sol damunt el front, mirant al sostre. Avui fa núvol. M´obre el maleter del seu Seat Leon ; m´ensenya dos altaveus de considerable grandària reposant dins una xarxa enganxada al seient del darrera. Se´m queixa de que quan condueix, a les corbes se li mouen i piquen amb els costats : cloc- cloc, fa per fer-se entendre. Jo me´ls quedo mirant certament sorprès, tot pensant que l´home deu tenir l´oïda fina si mentre condueix escolta la música al volum adequat a la mida dels altaveus. Ara, que potser dependrà de la música que escolti, reflexiono mentre denoto un interès pel problema exposat. Potser els altaveus no se li mouen per la inèrcia de les corbes. ¿Què vols dir ? Em pregunta estranyat. Res, parlava sol, que responc mentre ell treu la peça de feltre que cobreix la base del maleter. L´aixeca amb les dues mans i me l´ensenya. Vol fer una fusta amb la forma d´aquell per poder fixar-los bé. Jo encara penso en els altaveus : potser li puc aconsellar que faci la prova d´escoltar, posem per cas, Corelli a tot drap, a veure si se li mouen a les corbes. Llavors nego amb el cap i em fixo en la desolació de la peça que se´m mostra. Em veig reflectit a les ulleres mentre parlem. Se´m fa estrany, és com quan truques algú i té el mans lliures posat. La teva veu ressona com ara  ho fa la meva imatge doblada a sobre els vidres. Faig cara d´escepticisme, així que trec el meu somriure de cercador de solucions. És un somriure que he desenvolupat amb el temps, un recurs d´evolució natural, totalment professional. Afable i tranquil.

Li explico els problemes que tindríem, i el preu resultant. Es queda moix mentre mira d´aixecar-se els pantalons més amunt de la cintura sense cap possibilitat d´èxit. Li dic que el millor que es pot fer és tallar-la amb una caladora, directament a sobre qualsevol tros de fusta que tingui per casa. Em diu que no té caladora però llavors se li il.lumina la cara tot recordant una oferta que ha vist en algun lloc. Segur que si, les caladores quasi bé es regalen avui en dia, amb tots els L&M, Akis i Bricodecos que hi han escampats pels voltants. El meu somriure continua damunt les seves ulleres mentre encaixem.

Se´n va convençut, agraint-me la idea. Espero que engegi el cotxe. Tinc curiositat però no ho fa. No posa en marxa els altaveus. Llàstima, Corelli hi sonaria de conya, dins aquest cotxe. A tota castanya.

It´s all right, Bob