Amb els millors desitjos

Automàtica.14

(...)

 en van tretze i potser ja anava sent hora d’anar cap al catorze, sí, segurament és un mal número el tretze, de fet és lleig per la raó de que entre tots l’hem fet lleig, un u i un tres al costat, tretze i ja està, no passa res però ningú juga al tretze com ningú compra el número u a la loteria de Nadal perquè ja se sap que mai tocarà tot i tenir la mateixa probabilitat de sortir que el seixanta cinc mil tres-cents vint-i-cinc, un número bonic fet per ser venut, per veure’ l, per tenir-lo a la cartera i esperar un miracle en forma de diners, d’ històries viscudes amb cops de sort mai viscuts per un mateix però tan certes com les boles rodolant dins els immensos bombos de Sant Idelfons ; una cosa mai vista aquests bombos apocalíptics donant voltes amb soroll de cimentera com presons amb presoners petitets lluitant per escapar-se de la multitud dins un embut que els condueix, inexorablement, a una presó encara més grossa, la gàbia d’or, arrecerada pel soroll del suro i el cava disparant-se cel amunt d’un cotxe, una casa, una vida nova i regalada pel nen innocent que canta un número que podria ser el tretze, el qual, vist així de paraula, i segurament cantat, és més bonic de veure i escoltar, potser més que els més macos els quals, pronunciats pels nens cantaires, sonen amb cadència accelerada i definitivament son menys macos i més vulgars, anònims, com tots nosaltres i els altres menys l’u, feliç de ser menystingut per una vegada ; magnànim com un rei entre la plebs que sap amb exactitud el valor que tenen els diners perquè no en porta mai a la butxaca, és a dir, que sap veritablement el seu valor sense la mesura del qui passa gana, és a dir, res per allò que es diu sempre quan un mira la llista de premis i diu finalment que res de

res

(...)

Figura

La figura apareix entre la palla, partida per la meitat, just a l’alçada del melic. La cara, fa temps que va quedar esberlada ; un dels braços, que jo recordi, no l’ha tingut mai. Tot el que conserva intacte de la seva imatge de pagès tradicional és una camisa blanca i la barretina, d’ un roig antigament prohibit. Mutilat per mil pessebres, encara sorgeix al mig d’un tou de molsa mig amagat, com si fos un caganer dispensat d’haver d’ensenyar el cul, per allò dels serveis prestats .

I tota la seva vida, vora una cova il·luminada, amb pastors, bens i rius de paper de plata.

Analítica per a un poeta

El cor del banquer, en fallida ; el del ric, en números vermells. Tots dos amb el pes, el llast imaginari  dels quirats d’or. D’altres,  potser de més pobres, suren com plomes dins el pit, semblant al dels enamorats, enlairant-se i caient alhora com lloses de plom. N’hi ha d’aliatge d’acer, indestructibles com el dels idealistes d’ara, funcionant amb la precisió de rellotges suïssos, com el dels atletes o el dels funcionaris, que ho fan sempre, impertorbables, de vuit a tres. I els que viuen dins el got d’aigua ?  Aquests són diferents dels que ho fan a mar obert o en l’aire de muntanya. Els de plata, petits com collarets, sorgeixen d’entre les cendres d’un conte per nens dels d’abans. De metalls musicals també n’hi ha, com la secció de vent al complet d’en Van Morrison ; i de llautó i de palla, que pesen tant com els d’or, potser perquè són més grans i fàcils de fer. Plens de fel, per desgràcia d’uns i d’altres, l’encens dels quals redimeix esperits, els quals habiten, segons diuen, aquella gran poma vermella que tant ens va fer estimar Nova York.

El meu, per acabar, només em fa mal de tant en tant, doctor. Res greu, suposo.

Vida d'un nàufrag (VII )

Darrera la cascada, a la bifurcació que mena allí on dorm, el nàufrag es decideix a avançar per la galeria que el primer dia va obviar. Ha decidit d’endinsar-s’hi amb l’ajuda d’una tosca torxa que crema amb llum dèbil. En porta dues de recanvi i de moment, camina mig a les palpentes amb la mà esquerra damunt la freda roca ; pel mig, un corrent d’aigua davalla, el que significa que de manera poc apreciable però constant, ell puja. La galeria es va ampliant ; els peus, cauts, es mouen sense pressa dins la foscor ; la torxa ha perdut flama i només espurneja un caliu de fusta seca espetegant com un tió a la xemeneia dins una cambra buida, sinó fos pel feble dringar de l’aigua; amb l’espetec i l’olor de fusta cremada afegides, el nàufrag sent una dolcesa reconfortant semblant a la de les nits bivaquejant a muntanya, justament quan tancava els ulls, com fa a l'aturar-se breument, per respirar a fons. El camí, ara, és rost.

Sense veure quasi bé res, al cap d’una estona i força de sobte, aquell s’acaba. Se n’adona pel simple fet de tenir consciència de més amplitud, l’aigua que deixa de dringar i també per una bafarada d’aire més fred, enfrontant-lo de cara. És al capdamunt d’un petit precipici tancant una vasta caverna. Els ulls, retornant d’aquella primera foscor del túnel, n’endevinen els contorns paulatinament. Hi ha una llacuna que ocupa el clot central de la cova, pot veure els reflexos fugissers  damunt la superfície densa i fosca de l’aigua, com la pell d’un llamp habitant-la. El nàufrag aixeca la vista i un bosc d’agulles de pedra el miren voltejant la cova, fins a una certa finitud de passadís llunyà, d’on prové la font de llum minsa que il·lumina el paisatge de bellesa subterrània on es troba.

Encén un nova teia i cerca la manera de baixar. A la seva esquerra hi ha una mica de talús vorejant la paret, un pas estret per on, sorprès, hi descobreix als llocs més abruptes, graons toscament esculpits. S’ajup per comprovar-ho tot resseguint amb els dits les seves vores, les puntes formant un angle anormalment recte. No hauria de ser una sorpresa, si hi ha un mapa és precisament perquè algú hi ha passat abans. Pensa en el mapa, que ha deixat allí on dorm. A aquestes alçades se’l sap de memòria i no li fa falta portar-lo a sobre, és com si hagués esperat a fer-ho per descobrir-ne alguns dels seus secrets i de passada, redescobrir la vella passió de seguir camins nous gaudint de la recompensa de saber-se seguint les fites correctes. És per això que es vol assegurar de que el graó, efectivament, és un graó esculpit per algú altre ; i també és per això que a l’arribar a baix, recorda un nom que el fa cridar ben fort, amb les mans fent-li d’altaveu, al sostre farcit d’estalactites penjant dels seus fils particulars, desafiant-lo com vells records del  passat.

El nom d’ella, tal i com s’espera, li retorna de les profunditats del sostre, repetint-se com si fos el final d’una cançó, cada cop més afeblida. No pot estar-se de fer-ho varis cops, jugant a dir-lo més de pressa o més a poc a poc, repetint-lo ara dues, tres, quatre vegades; ara una de sola, com una necessitat alliberadora i plena de sentit, doncs l’excusa no és pas de mal pagador : l’eco li confirma l’altre nom, el del mapa. Per primer cop, el nàufrag sent alguna cosa semblant a l’alegria, com si hagués retornat a algun lloc d’on només n’esperava trobar amargors. Aquest sentiment, és clar, no tindria la més mínima importància si fos perdurable en el temps. L’absurd de la felicitat, pensa el nàufrag,  mirant la meravellosa i inquietant volta del sostre dibuixant-se sobre seu un darrer cop abans de continuar el seu camí.

Decideix de seguir per la seva dreta, just per sota de la paret per on ha baixat. No convé allunyar-se dels punts coneguts, si això és possible. El consell de l’avi, filòsof a estones lliures, el recorda sempre. Si hi hagués un cel a sobre seu, cercaria l’estrella polar, com quan sortien a pescar.  Travessa un petit corriol que passa entre una roca força gran i la paret. Al sortir-ne descobreix la barca, sobre un codolar.

Va de sorpresa en sorpresa, el nàufrag. S’apropa, una mica incrèdul ; passa la mà per l’orla de la petita embarcació, tot sentint el tacte sempre agradable de la fusta polida ; es mira el bot, sembla en bon estat ; a dins, dos rems. Tracta d’endevinar el perquè de la necessitat d’una barca, doncs   calcula que per vorejar la llacuna amb deu o quinze minuts en tindria prou . Més enllà d’ aquella, la terra sembla ferma, allí on la caverna deriva cap el que s’endevina una altre galeria, que una pàl·lida llum il·lumina, provinent d’un punt més llunyà, qui sap si una sortida. Sense pensar-s’ho massa fa lliscar la barca damunt l’aigua tot entrant dins ella sense mullar-se els peus ; després agafa els rems i els fa encaixar dins els escàlems ; finalment, rema, i al remar aigua endins, fàcilment i plàcida, torna a sentir un plaer antic, potser de segles, pensa mentre la quilla trenca amb ductilitat la superfície llisa de la llacuna i mira al seu voltant com tot el vist fins ara es mou amb la lentitud del viatge a flor de pell, com si algú   amarés el seu trànsit silenciós no com faria Caront, sinó més aviat Virgili.

El recorregut, efectivament, és de poeta perdut dins un miratge. A mig camí, les aigües cristal·litzen i guanyen llum ; el reflex de la volta d’agulles belluga al pas del bot. Allí al mig, el nàufrag aixeca els rems un moment per gaudir d’aquesta realitat que només en pot donar fe la pròpia natura, la seva i la de l’illa, guardant els seus propis tresors. Se sent al centre d’algun lloc, com si a partir d’ara, tot comencés a prendre un sentit. Després respira a fons i fixa la proa cap al final d’aquest breu somni , quan el bot toca terra.

Surt i l’estira cap enfora, cap a algun lloc sec i més enlairat. De seguida veu que en aquesta riba, el sol és més tou i resta mullat a tot arreu. És a l’inici del passadís intuït abans, molt més ample per on ha arribat a la caverna dels noms perduts. Després de remuntar un petit canvi de rasant fet de còdols i sorra, es troba dins la galeria pròpiament dita. Camina vora una de les parets, trepitja amb cautela. Pensa en el bot i la terra molla. Al fons, la llum es va fent més intensa. Al cap d’una bona estona de caminar, el túnel fa una petita giragonsa a l’esquerra . Es troba al final del seu camí i encara la sortida . Un so conegut es fa cada cop més patent, la vista s’aclareix ; bassals d’aigua i sorra, molta sorra.

Finalment se n'adona. Corre els darrers metres i surt de la gruta .Ell, amb les seves ulleres trencades i la seva barba de setmanes. Davant seu, el mar, picant  esculls. Es gira dins la petita platja en la que es troba. Damunt seu, la muntanya, altre cop. Tot com és al mapa. Marea baixa.

El nàufrag, no  entén res.