Breviari ( XI )

 

·         Diu Kallifatides que no som resultat d’unes circumstàncies concretes, sinó més aviat el resultat de la confrontació de més circumstàncies concretes. D’això en dic posar el dit a la llaga. Sovint penso en les circumstàncies meves concretes per consolar-me dels meus fracassos, i això no és ben bé així : podria ser una manca evident de confrontació d’aquestes circumstàncies i per tant, d’elecció. I per acabar, de canvi.

 

·         Si em dono pressa, encara tinc temps. Llibertat condicional ( o condicionada )

 

·         No és la solitud en si mateixa. És més aviat la percepció de l’estar sol com una cosa no gaire bona, la de fer les coses sol, la de viure sol, amb tota la gent voltant, socialitzant. Però la veritable solitud, en definitiva, no hauria de fer mal a ningú. És un estat inevitable, sobretot quan se n’és conscient.Com morir-se.

 

·          Amb el pas dels anys la possibilitat de ( ) es va fent més petita. És la reflexió feta enguany, a pocs dies de fer anys.

 

·         L’ombra de una línia de pollancres al damunt d’un camp nevat, com si fos el codi de barres de l’hivern.

 

·         ( mig somni ) Un mur imaginari, on hi ha una porta per la qual hi entra i surt força gent. Un senyal del que no hauria de ser. El mur, de fet, és personal i intransferible i ningú l’hauria de travessar ; només nosaltres i encara. Com els llindars del propi cos, del qual,  a vegades, en fem el que volem.

 

·         Sovint es critica algú més pel que no és que no pas pel que és ( ho ha estat o bé serà ). Com un Dembelé qualsevol.

 

·         Em porten uns trossos de melamina per aprofitar. Tenia una gran prestatgeria plena de cintes de vídeo, el meu pare. No et pots imaginar quants. Molts. Les he llençat totes. Qui té un vídeo, avui en dia ?. El meu pare va morir. Passem com si fóssim dins una pel·lícula, que ningú filma.

 

·         Quan està nerviós, obre la boca i ressegueix amb la llengua tota la llargada de les dents mentre creua els dits de les mans, per després desencreuar-los ràpidament per acabar acariciant, amb moviment rotatori, la mà esquerra damunt la dreta, com donant per feta la cosa, és a dir, la fi del seu estat nerviós. Llavors torna a començar.

 

·         Podar les moreres plantades per l’avi, aquest exercici de memòria històrica, de reconciliació, de somriure absent, de missió anualment complida. Amb l’avi, de fa poc, el pare també. Tots tres brindem al sol de ponent.

 

·         Científicament, una cosa ÉS , no  ÉS COM. En aquest darrer cas  estaríem parlant de poesia, que, per definició, és una matèria científicament poc contrastada.

 

·         Llegeixo en un dossier que m’envia una empresa que fabrica bombes per maquinaria industrial, la frase destacada en negreta : el buit és essencial. Al diari, fa pocs dies, parlaven de Magritte, un pintor surrealista que pintava quadres on hi regnava el buit. Alguns dels quadres son com fotografies fetes amb un objectiu de gran angular, i certament s’hi nota certa buidor. Amb aquests dos exemples, la setmana ja no em resulta tant buida.

 

·         L’esquena de la puput esmunyint-se per sobre la façana del pati del darrera, amb l’aerodinàmica fugaç de l’adéu matinal.

 

·         Tanta puntualitat m’ofega. Millor arribar abans.

 

·         Soc una tapadora. No sé ben bé de què, però definitivament ho soc.

 

·         “ Qui té un martell només veu claus “ ( escoltat en un programa d’economia del canal a youtube de la llibreria Nollegiu ).

 

 

 

 

Greenfields

 

Estén ses ales

acabada d'arribar :

ja tot és verd

Rebels

 

Rebel·lant-se contra qui sap qui – potser contra sí mateix o contra tothom, ves a saber – el cotxe passa el semàfor en vermell aprofitant el carril de l’esquerra habitualment buit per on l’altre semàfor, en verd, permet de girar per travessar l’avinguda ; el fet és que el carril continua avinguda avall fins unir-se a l’anterior, una cinquantena de metres més enllà, al fer-se més estret obligat pel pont de la via del tren, que estreny la via al construir-se ja fa molts anys. D’aquesta manera és possible de saltar-se a bona velocitat la cua de cotxes esperant pacientment el verd com qui no vol la cosa, tot i que si que la vol : de fet sembla dir-los a la resta ho sento, però jo no em puc esperar i ja veieu, soc més llest que tots vosaltres.

Al final de la cua, dins un altre cotxe, il·luminat per una escletxa de llum rectangular filtrada entre dos edificis, un altre conductor tanca els ulls i es deixa seduir per aquest sol matiner, aprofitant que no hi ha ningú al darrera. El cotxe no arrenca igual que els altres, es queda parat mentre el verd del semàfor l’observa atentament, abans de tornar-se vermell altre cop. Després, avança fins a la primera posició, perquè ja han arribat més cotxes al seu darrera. No deixa de ser un rebel també, però potser sense tanta causa. D'aquesta mena de causes que de tan fàcils que son de guanyar, poca gent les aprofita.