" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


30/12/15

Bona lletra


Avui ha estat un dia de bona lletra. Entre els dits, el bolígraf s´estilitzava a formar lletres i paraules amb la suavitat coneguda del guant als peus d´un futbolista quan té el dia. Mesurades, ben apinyades, sense excessos ; calmades amb la pausa justa perquè el resultat sobre el paper faci la patxoca suficient per esbossar un breu somriure. Hi ha dies així, de bona lletra. N´hi ha d´altres, en canvi, que de bon començament te n´adones de la seva lletjor : les lletres surten esquerpes, separades, malgirbades o bé massa dilatades, allargassades i avorrides.

Ara que comença l´any, un bon propòsit per no complir, com passa quasi bé sempre, seria el de mirar de fer bona lletra cada dia. El cas és que de la bona lletra em penso que en depenen molts factors, alguns d´ells inexplicables, almenys per a mi, impossibles de dominar. Però no per això - avui que és un dia de bona lletra - estaria de més de convertir aquest bon propòsit en un bon desig per a qui pogués estar llegint aquestes breus ratlles, amb les quals m´acomiado fins l´any vinent, des del meu raconet de la xarxa.

Que ens seguim trobant en bon ports.

I salut pel 2016 que comença.

25/12/15

Aniversari


Nadal en petit comitè :
dos-cents quaranta anys junts,
les dues espelmes enceses
i també jo.

Els llums s´apaguen sobre
les febles flames
davallant ceres,
llagrimetes vermelles.

Damunt el tou de xocolata
no hi resta joventut possible
sinó és la dels ulls que,
amb guspires em miren.

Un intent de cançó
més o menys alegre ;
una fotografia desenfocada;
guspires, altre cop als ulls.

Ha estat fàcil bufar
aquest desig d´aparença
negre i dolça ;
de cava i xocolata amanits
dins la nostra boca.

Ha estat ben fàcil
aquesta sort de joventut
travessant distàncies
d´espelmes ja apagades.

Bufar és l´instant lluminós
abans del fum i la foscor.
La llum s´hi contraposa.
Nadal fa altre cop, sí,
el seu pas de pardal.


20/12/15

Clarenci ( un conte frankcaprià )



¿ Era jo, l´únic que no era real ? *


-Fem una carrera ! - diu tot començant a pedalar. Fas veure, llavors, que corres molt i l´atrapes, posant-hi de costat. Llavors riu, feliç, sobre la seva bicicleta amb rodetes, quan et torna a superar. L´emoció és tan veritable com la teva mà empenyent- lo pel darrera. Guanya, com sempre.

Pesa, la bossa de la compra. La vorera, estretament llarga, et dóna una perspectiva altre cop més llarga del carrer respecte al que realment és. Ja fa un temps que la notes, aquesta nova percepció. Mentrestant baixa una colla de nois i noies rient, xisclant, desentonant com cal a la seva edat. Passen com una petita marabunta, amb els seus mòbils refulgint a les mans. Després notes les cames feixugues, però segueixes. Tens mans fortes, per donar-les quan cal.

Tecleges tot parlant alhora, el telèfon enmig de les dues mans. Et miro els ulls i aprecio les restes negres d´aquestes ombres suposadament abellidores. Tot i això, encara no tens bosses sota les pupil.les fresques. Ets molt jove encara i malgrat això, tens pressa.

Ja va morir, fa tres anys. Tu vius ara i ell, no. El record salta quan menys t´ho esperes : una cançó, una pel.lícula, una fotografia, una fosa de ploms. Quan cerques l´interruptor, mires d´oblidar-lo. La culpabilitat d´aquesta mena és un riu d´aigües plàcides i fondes, mancat de desembocadura. Una frase que mires de recordar, però no massa tampoc, perquè així no l´oblidaràs pas. Aixeques la vista tot mirant a l´estació on arriba el tren. Per sort, ell no anava mai en tren. I al tren no hi ha ja revisors que avisin de la propera estació.

-¿ Saps ? Resulta que sóc celíac – afegeix amb cara de felicitat -. Els dolors i malestars, doncs, són justificats, com quan et van dir que tenies la tiroides pels núvols. Tot sembla tenir una explicació, excepte les pors sense raons de ser. Quan li dius això et mira amb cara de no entendre res. Llavors penses en la sort que té, de ser celíac.
-T´engalipes a crear-te a tu mateix, un cop darrera l´altre. Ara dius que escriuràs un gran llibre. Demà al matí et despertaràs i aniràs a treballar i passarà el dia i arribarà el vespre i pensaràs que demà el començaràs. I el començaràs i no l´acabaràs, perquè no serà el gran llibre. Et justifiques dins la teva pròpia seguretat rutinària del dia a dia. Et fas gran perquè encara creus que és possible. L´impossible era el que tindries que creure, si fossis més jove. Fa anys, d´ això, ¿ te´n recordes ?-. Li somriu i li diu que se l´estima. Ella remuga i es deixa fer un petó. S´aixeca i baixa la persiana, perquè ja s´ha fet fosc.

Ella s´enamorava de l´amor, vivia d´aquesta il.lusió. Els homes que estimava, no. Surt de l´aeroport . Entra al taxi. -¿On?-pregunta el taxista mirant-la pel retrovisor.- Cansada com està, li agradaria dir qua a onsevol, però aquesta no és la resposta adequada, malgrat l´afirmació de la seva millor amiga al sopar d´abans de festes,la qual – tot sigui dit - anava una mica borratxa, quan li ho va dir. Apart d´això, porta tot el dia rumiant en si ha estimat mai ningú com calia.

-No les hi podrem tenir . Ho sento , hi ha el Nadal, pel mig. Miri d´entendre-ho... ara ja és massa tard...si, és clar, jo l´aviso.-

Hi ha el Nadal, pel mig...és la meva feina, que penso jo. Sempre cal fer moltes coses, en dies com aquest. Quan un juga a la part baixa de primera, però , ja se sap... tot i la meva bona voluntat- i de les meves ales, guanyades ja fa molts d´anys  -, miracles, el que es diu miracles, no en puc fer. I de les meves ales no en diré pas res més, ja n´he parlat massa amb els de dalt. En fi, Clarenci, un fa el que pot :

A la bicicleta li vaig aixecar les rodetes, per tal de que no toquessin al terra. Va ser la primera vegada que va pedalar a dues rodes, sense saber-ho.

Vaig aconseguir un bon raig de sol, a tot el llarg de la vorera estreta. Les varius ni les va notar. Sort que no volia una bona nevada.

Sense bateria, no va saber trobar el carregador. Tot un dia sencer. Va aprendre a fer anar les mans.

Propera estació, Tierra del Fuegoooooo !. Va ser un bon regal, aquest.

Les pors, les hi vaig capgirar amb força gluten. No va ser difícil, essent el dia que era.

No va ser un gran llibre. Però va escriure un bon conte, aquella nit.

-¿ On ?- Vaig somriure a la noia, pel retrovisor.- El taxista encara se´n recorda, de la propina. Casa seva era força lluny.

P.D. Després del Nadal , mirarem de tenir-les.

*( extret de “El cel sobre Berlín” , de Wim Wenders )

12/12/15

A les tines d´en Tosques


M´imagino el Tosques, veient les seves tines, un conjunt modest emboscat en un territori ja abandonat de vinyes. Devia ser un propietari modest, un home de família, sens dubte, endreçat i ben organitzat. Humil i treballador. Al segle XVIII, els turons per on camino eren tots plens de feixes, amb les quals topes dins del bosc encara. Fent cercles, s´enlairaven formant terrasses on creixia la vinya. A la verema, es baixaven el raïm fins les tines, es trepitjava i es deixava reposar el most, fermentant-se. A la part de sota, dins les barraques, a la base de la tina hi havia una pedra amb un petit broc – dita boixa, perquè es tapava sovint amb fusta d´aquest arbre – per on sortia el vi un cop fermentat. I d´allí a la bóta i després al mas perquè el traginer, un cop feta la venda, fes la seva feina amb la corrua de matxos. Puc imaginar-me el seguit d´escenes dins aquest paratge ara silenciós, abans ple de vida, d´aquesta terra d´aires grisencs del Bages, vora Manresa, nus fluvial del Llobregat i el Cardener i ciutat històrica com poques l´hagin tingut, malgrat...ara. Ara, escrivia algú, només hi ha masos abandonats i boscos sense explotar, ni camps per llaurar. L´abandonament protegit dins el Parc Natural, contradicció atesa a la manca de recursos oficials. Els incendis són la darrera petja en molts indrets i la natura, malgrat tot, es defensa i torna a néixer, com ho fa als sostres de pedra perfectament estables, rudes i forts, de les tines del Tosques. 
 
Al silenci fred de la fondalada, escassa de sol, la rosada brunyeix el paisatge de tons austers, humits, com d´edat mitjana. Dels forats negres de les portes de les barraques encara hi podria sortir algú amb faixa negre i espardenyes blanques, per oferir al visitant un tast de vi negre, que imagina dolç com el que havia begut a taula, no feia tants d´anys, del sortit de les vinyes del seu poble, quan encara hi havia vinyes sense denominació d´origen.

A saber on deu romandre la tomba d´en Tosques.


8/12/15

Automàtica.2

 (...)

Reduir, simplificar, esquematitzar, desconstruir. Verbs tots ells escindits a la recerca minimalista del tot, entès aquest també, en una altre vessant més sarcàstica – sarcasme i fina ironia, que no falta de respecte per la idea– com el res o el no-res, que no sé ben bé si fa referència precisament al tot. Argumentació circular, i per tant, perillosament condicional però atractiva a la vegada, perquè al final, del tot o del no-res al no-res o al tot s´hi pot arribar en un segon o mai de la vida, entesa aquesta de forma circular, és clar, tot fent referència a la teoria volumètrica que no lineal, perquè si l´entenem així, la linealitat és avançar i prou i llavors l´essència, ¿ on queda ?. Si la nia tingués textura d´espagueti seria molt fàcil transformar-la en cercle, en anell, sense principi ni fi, simbolitzant l´etern, l´infinit, l´Univers - on tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen...plus ultra...Verdaguer- Creure en l´elixir, posar dins l´èmbol el just i suficient per obtenir la gota oportuna de saviesa, després de fer giravoltar per tot l´engranatge de vidre , transparent i ple de colors bàsics – blaus i verds, sobretot -, tota la llarga llista elaborada al segon després del segon primer al d´abans d´aquest, entesos amb la fina ironia del rebuig a la seva linealitat que en definitiva, em fa més vell i no per això gaire més savi. No tinc les barbes llargues i blanques penso mentre la bromera dels fluids circula pel llarg (¿?) recorregut de l´alambí construït amb bon esperit heliocèntric. Si tot explotés – perquè sempre passava així als antics contes de paper -, llavors em miraré l´invent amb la cara plena de sutge i sabré que encara no hauré fracassat del tot. O del no-res, ves a saber.

Saber.

(...)

 

1/12/15

Furtiva


Se´n va un altre dia, furtiu.

Il palpiti, il palpiti !...deia l´ària de bon matí. 

Mirava de sentir-lo, il palpiti.

Al vespre ni la llàgrima en quedava, d´aquell elisir.