De ferro colat

El cremador de ferro colat va recuperant el seu to grisós de mica en mica, voltejat sota la feina del fregall ple d´escuma que les meves mans fixen sobre el marbre. A sota la negror es va diluint en un petit riu eixamplant-se poc després dins la pica. De la finestra estant, davant meu, la pluja segueix caient amb una parsimònia de delicada obertura. La mare prova la sortida de gas dels quatre fogons , encenent-los sense por. Una petita flama emergeix blava cap als filtres de la campana, i jo miro de reüll, amb la por incerta per alguna explosió inminent. Ella però, sap el que es fa, i es mira satisfeta la flama quan n´aparta el llumí i veu com tira sola, durant uns segons on tots dos mirem i escoltem, sense voler, hipnòtics, el que de primitiu té aquesta flama. Després, segueixo la feina. La porta de la cuina és oberta al menjador, on el pare dorm, planxat dins el seu sofà preferit. La tele, nova dels reis, té el volum el suficientment alt perquè anem seguint la pel.lícula només escoltant-la. De fet, la mare s´ha passat la vida mirant les pel.lícules així, a trossos, escoltant-les mentre tragina dinars i sopars, o planxa, o cuidant  fills i nèts; o adormint-se, abans de que arribi el final. Em fa gràcia que finalment tingui un televisor tant gran, si de totes formes el seguirà escoltant com fa ara, com si fos la ràdio, i em comentarà quan vegi per enèsima vegada Els ponts de Madison que aquell tros encara no l´havia vist. La d´ara té una banda sonora tranquil.la, rural i americana, acord amb la pluja que va caient a fora. Aixeco la vista : el til.ler dels veïns ja ha brotat. Qui el va plantar ara ja és mort, i els nous veïns l´han mantingut, perquè fa patxoca de veure. És com alguns rosers del jardí, plantats per l´avi de feu cosa de quaranta anys o més, que invariablement treuen alguna rosa i fan somriure la mare, sempre amatent a aquesta mena de coses. L´escuma m´omple els dits, i frego amb cert delit : anar veient com el to del ferro colat va agafant la seva lluïsor original corona un petit èxit pel dia d´avui. La mare, com bé diu ella, ja no té brío ni força per fregar, com el pare per mastegar, segons quines carns. Tot i així encara l´esbronca regularment perquè, amb els anys, s´ha tornat per segons quines coses com un nen, -pitjor que un nen, recalca pujant un pèl el to de la seva veu - i ell somriu i em senyala els audífons, que té tancats. La mare mai crida, només parla alt, i la veu la manté forta i és en certa manera, el termòmetre del seu estat d´ànim. Quan cau malalta, la veu se li encongeix, s´afluixa...i calla. Però ara mira la flama amb uns ullets de nena, aquosos, i em repeteix altre cop que agafi el Vim si no surt prou bé amb el Fairy. Ja fa estona, però, que he tret el Vim; el Vim, exactament igual al de l´època del siscents.

Avui ha plogut tot el dia. Demà direm que diumenge va ploure tot el dia. He tret el ficus, la palmereta, els potus, a fora. He baixat les jardineres del geranis dels ampits de les finestres. Amb l´aigua, una trempera s´apodera de tot el que és verd i fa que s´estiri tot cap amunt. No deixa de ser un fenònem curiós, perquè en general a les persones, la pluja els posa tristos, nostàlgics, melangiosos...potser és el fet de ser darrera una finestra gotejant i mirar com tot regalima ; potser ( ves a saber ) és la incapacitat de formar part d´aquest món que em rodeja, de no estirar-me com una tija de narcís, de no posseir el do d´acció-reacció sense res pel mig a pensar, aquell do purament animal de piular com ho fan els ocells protegits dins les ginesteres verdejant. Hi ha un pati del darrera mig abandonat, per allí baix : és estret però ara el cirerer és plenament florit, i al seu volt, han crecut una mena de capsblancs que no ho són pas de blancs, sinó grocs. Em paro a observar-lo, rera el muret atrotinat de totxo vist i una reixa mig rovellada. M´agraden els patis mig abandonats per la primavera, mig cuidats per la pluja i el verd del que va creixent amb sorpresa però sense neguit. Com aquest cel pintat de ferro colat. Giro el cremador, amb les seves quatre linees partint del centre d´on surt la flama. Que fàcil resulta dosificar, dominar una flama, que penso. Sentim un silenci a la tele, i després un lleuger sospir de la protagonista. -S´han fet un petó, ara -, que diu la mare. I jo miro a fora, on la pluja ja no és res més que una fina capa de brisalls aterrant invisible. I sento una certa incapacitat, de diumenge a la tarda . Inconclusa, inacabada, perduda. Segurament vaga, com ho és l´endevinalla d´una besada mentre es frega el ferro colat i reneix la flama, ni que sigui durant uns segons.

Avui, poema

Avui porta el diari una entrevista a un astrònom català, Sergi Hildebrant. Es veu que ell i l´equip on treballa han trobat les ones gravitacionals. Que què són les ones gravitacionals ? Doncs bé, genèricament s´anomena la radiació de fons, popularment l´eco del big bang, un senyal consistent en radiones provinents de la primera fracció de segon després del big bang. És el senyal més llunyà i antic que es pot captar a l´univers, és un senyal que arriba a totes les regions del cel, l´únic que és constant en totes les direccions del cel i en totes les freqüències. La radiació de fons. L´eco el big bang. L´inici de l´inici.

I he pensat que era molt poètic, i he escrit uns versos :

Hildebrant diu :

és el senyal més

llunyà i antic

que es pot captar

a tot l´univers.

Regions dels cels,

radiació de fons.

Arriba a totes elles

sempre constant,

l´eco d´aquell big bang.

Pel matí havia vist una finestra, tot sortint de la feina , una finestra de dos vidres : en un, un tros de cel color blau cel i un tros de núvol de cotó fluix ; en l´altre, la punta d´un avet i el cel més plomís. Ha estat a l´entrar al cotxe, a la ràdio sonava l´Allison Kraus. El dia canviava, almenys per a mi.Llavors, per la tarda, m´he quedat aixoplugat sota una roca, veient ploure d´aquella manera suau i festiva de veure la pluja, amb sol inclòs a les acaballes.

Ja fosc, he afegit alguns versos :

Hi ha senyals semblants

a escala 1:1.000.000 :

com aquells arriben,

llunyans, antics

i també constants.

Com la pluja de març,

la tronada d´abril o

l´inevitable raig...

bocins escampats, dins

l´univers de la memòria.

Com el que diu a crits

el reflex de dos cels

als vidres d´una finestra :

crits retornant murmuris

d´ones estorant platges.

( ecos )

( seria el títol del poema )

Un conte molt curt

Diu el conte :


El dinosario

"Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí ".

Augusto Monterroso, " Cuentos", Alianza Editorial ( 1986 )

Aquest és el conte més curt que he llegit mai, i la veritat és que des que ho he fet, he anat pensant en dinosaures de tota mena, que encara hi són.

Més sorprenent encara és un altre conte, " Dos de cada tres ", que no copiaré per ser un pèl més llarg. Recomanable per a qualsevol blogaire, tot i que va ser escrit ja fa força temps.

Miratge

(...) Vet aqui que sóc, per un minut, infinitament feliç. I em dic encara : "El món en l´ordre del qual vivim, no es pot copsar si un mateix no s´hi troba tancat ". Només avui comprenc el cigarret i el vas de rom del condemnat. Abans no concebia que acceptés aquesta misèria. Imaginem que aquest home és valent, si somriu. Però somriu de beure´s el seu rom. No sabem que ha canviat de perspectiva i que ha fet, d´aquesta darrera hora, una vida humana . (...)

A. de Saint Exúpery,  de "Terra dels homes" ( 1939 )

A la font de la Portella, la parella de jubilats treu els entrepans. L´home hi afegeix una cervesa. Obre la llauna i fa un primer glop ràpidament, com esperant-lo de fa molt temps. Més endevant, en unes roques, una altre parella pren el sol, relaxadament. Semblen assaborir un Diumenge com avui, de màniga curta. Pel camí, veus de dones, parlant de la malatia d´alguna coneguda propera a elles. Inconscientment alleugerides, respiren el matí mentre els tres marits les esperen pacientment més endevant. Un ramat de bicicletes, aturades sobre unes roques : homes rient deixant anar tensions setmanals. Un solitari de cara afable, camisa a quadres i caminar tranquil, de bon dia acotant el cap. Dues noies, cedint-me el pas gentilment al camí de tornada. Qui més qui menys somriu. Vides humanes copsant el món en un darrer instant, com el del comdemnat amb el seu rom i el seu cigarret.

Jo em trobo amb un parell de miratges. Encara que hi siguin, me´ls invento, que diria monsieur Antoine. L´un, el de Montserrat rera el Turó Roig.. L´altre, el de la llum dins del bosc, anant a la seva velocitat habitual, la que ens fa veure sempre les coses com si fos un miratge.

I en Beck, que m´acompanya els darrers díes, amb un disc ple de llum, " Morning Phase ".

Pensament ( fragment )

(...) Era una mata petita de pensaments. Els vaig escriure perquè no s´assequessin. Malgrat tot, ho van fer, i els vaig oblidar. Els pensaments no tornen a brotar, es canvien per uns de nous, em deia mentre veia el test buit, penjat de la branca d´una morera, tot mirant de fer memòria. Els papers escrits...llegir-los seria fer trampa, com anar a la darrera plana a cercar la sol.lució d´uns mots encreuats. No cal recordar més, em deia, no cal. I així van passar alguns pensaments, fugaços uns, innamovibles d´altres des de fa temps. I va ploure, i va sortir el sol, i va fer vent, i va glaçar una micona. No ha estat el temps de nous pensaments, de fa temps ja, em deia sense ànims per seguir cercant bons auguris.Ni remoure la terra vaig fer. Les paraules surten i res més, com un petit pensament. Però els pensaments no tornen a brotar...no tornen pas si no és que els lleguim en alguna història feta per a no oblidar. I quina és aquesta altre història ? Vet aquí una altre historia, inexplicable i sense final...alguns en diuen la història de la seva vida, però en són pocs... penso. (...)

No en sé pas res, jo, de botànica.

Filosofia de pagès

A l´hort, el sol de la tarda va centrant-se sobre ponent : els díes s´allarguen, i passen. El J. em pregunta si veig créixer els pèsols, observant-los ara que ja formen petites mates estirant-se cap amunt . Sé el que vol dir, i li dic que no, que això no es veu mai, a no ser que facis com aquells documentals de la tele, on, a càmera ràpida, una planta brota de la terra, creix, fa fulles i floreix, tot en deu segons. Ho enten, però resta estranyat de veure que avui, on abans només hi havia uns recs llaurats, hi han aparegut unes mates verdes de pèsols ; i les faves, al tros del costat, que comencen a florir. Li ensenyo la pomera : a simple vista només es veuen les branques com seques, però li faig apropar la vista, i hi descobreix finíssims brots verds i algunes gemmes rodones, ínfimes. Demà – li dic – seran una mica més llargues i les gemmes floriran. Com les del presseguer, veus ? I girem el cap al rosa a punt d´esclatar, golut. A la vora, les carxoferes, que aquest any fan goig, de la pluja caiguda.

En P., son germà petit, em comenta que ara tot no està tant sec com fa un temps. Sé què vol dir, i li dic que no, que no és que estigués sec, que el que passava era que el darrer cop les hores de sol eren poques, que la terra descansava i les llavors feien com els óssos, que dormien ben protegides del fred. Era el pic de l´hivern...ah, si,  respon en P. sense donar-li massa importància. Sé el que vol dir, no en sap res ell, del temps, ni falta que li fa. I seguim treient herbetes de vora els trossos, mentre vaig regant els enciams, les cols que encara queden per collir, les cebes, les bledes, els espinacs, les pastanagues...agua ! Diu el més petit de tots, el Miquel, veient com omplo el cubell d´aigua del dipòsit, i del cubell la faig caure a raig dins la regadora metàl.lica, nova de trinca. Somriu veient- ho. Sé el que vol dir, malgrat encara no ho sàpiga expressar. Aquest no necessita explicacions, me les dóna totes ell a mi quan en tiro més, fent-la caure com una petita cascada. Obre els ulls, obre la boca en un ohhh bocabadat, i em mira com si fos algú molt diferent del que sóc en realitat. Potser tinc sort i aquest moment li representa un dels seus primers records.

El sol va rassejant la seva llum. Sa mare els crida: són els seus plançons, que veu creixer com qui veu creixer els pèsols. Sospira i diu alguna cosa del paradís. Sé el que vol dir, però exagera ; té aquesta tendència, com la de riure qüasi bé sempre, i és per això que és força feliç. Marxen, al parc, per seguir jugant. Jo guardo les eines i m´entretinc a netejar els recs encara una estona. Miro el petit dipòsit. És buit, però la terra és xopa. Ja sé jo el que vol dir. Si hi ha salut i força, demà l´hauré d´omplir.

Carnaval

Un petit Tutankamon. El vent li doblega la diadema llarga daurada de paper sobre la cara. Un domador de lleons, un mag, tots dos amb barret de copa negre. Una fada blanca, amb vareta estrellada. El corsari, No !, disculpa... el pirata, d´ulls tendres. L´arlequí de braçet amb el comte Dràcula. La rociera amb la flor al cap...i sona la guitarra flamenca, guarint els núvols passant com el temps, avui, ràpids i passatgers, amb notes clares i fondes llibades dins la fosca de la fusta.

Entre disfressa i disfressa em poso la meva. Jo voldria ser guitarrista, ni que fos per un dia.