Mesclat ( en negre )

.
"...L´ocell, emprenent la volada, sobtadament, se´l va endur darrere seu, cel amunt..."

Tant sols un clot entre dos turons, la travessa a vista d´ocell, la del corb deixat anar per la mà del vent, endevinant-li els corrents com passadissos al repòs d´alguna pedra solitària. Escapar-se, com en Massagran agafat a les potes de l´au, els pantalons blancs, la jaqueta negre, el mocador, el cos llarguerut sobre un mar de tinta xinesa i un núvol d´alba fet amb quatre ratlles. Aturar-se per fer caure les paraules , una a una, dels seus amagatalls, el.laborant mesclats d´eixides al sentir les plomes aturant l´aire, sobtadament.

Tant sols un poema, un dibuix, un vol de deu segons.

Amb clau anglesa

El tallagespa se´m va espatllar, potser va ser la nit del Bernabeu, quan l´herba era sèca i alta i hi havia a l´aire una pregunta sense interrogants, una pregunta de fàcil resposta, com el funcionament d´un motor de dos temps. De fet, és senzill : el pistó- diga-li mig camp o davantera - fa doble feina, puja i baixa amb la força de la combustió d´una xispa elèctrica provocada per una bujía- diga-li defensa o porter-, i la benzina de mescla- diga-li crack argentí-, que produeix el que hom anomena explosió- diga-li gol -. Una resposta senzilla a una pregunta, reiterativa i filosòfica : Per què ? ( traduït de l´original ¿ Porqué?, feta amb accent lus ). Aquests perquès, però, no tenen tanta importància. Un bon tallagespa de dos temps, a temps, els hi hauria donat una bona resposta.

Però deixant de banda obvietats mecàniques de principiant, el cas és que es tractava de la corda, la corda que origina la primera revolució. Aquesta va lligada a un tub conectat al pistó, i surt per un foradet on hi ha una maneta de plàstic, que estirant-la tres o quatre cops, fa engegar la màquina. Uns cinc minuts, més o menys, segons el motor. La corda s´havia trencat i s´havia colat pel foradet.Així doncs, aquesta tarda, disposant de temps per fer-lo servir amb tranquil.litat i flema qüasi anglesa, m´he assegut al pati amb el tallagespa al davant. La tapa del motor està lligada per quatre cargols de cap hexagonal. No tinc la clau que encaixi en un cargol de cap tant petit, però resulta que tinc una clau anglesa, molt útil en aquests casos : s´adapta més o menys al cap del cargol, i fent-la jugar una mica vaig provant : primer en trec un, fàcilment. El segon costa, de fet no el puc treure. Provo amb un altre i si, surt el segon cargol. Descanso una mica, fa una tarda tranquil.la i silenciosa. El dia sembla arreglar-se, s´hi està bé amb màniga i pantalons curts, corre un mig aire agradable. Provo un altre, i si, el tercer també surt. Mentre faig el moviment, penso en el moviment del cargol, al revés de les agulles d´un rellotge. Per cargolar, anem a favor del temps; per descargolar, podria semblar que hi anessim en contra, però no, la sensació és de recuperar-lo, de repetir una història. Se m´escapa un mig somriure mentre provo altre cop amb el quart cargol, però aquest se´m resisteix.

Desisteixo, i mig aixeco la tapa. Just veig el tros de cordill trencat. L´agafo, i amb paciència, el faig entrar pel foradet. Llavors el lligo al tros que se m´havia quedat a les mans, potser aquella tarda de tantes preguntes sense interrogants. Torno a encaixar els cargols, amb la meva clau anglesa. Satisfet, trec la màquina al tros de gespa. Estiro la corda, fins a tres vegades. Llavors, a la quarta, es torna a engegar.

Sego l´herba i la ruixo una miqueta. Després, al desar la màquina, em trobo dos convidats llepant un bassal. Aixequen el cap, em miren : un té una reacció de defensa, i aixeca la pota. És blanc, i fa pinta de petit lleó aguerrit. L´altre se´m queda mirant com un babau, amb ulls com taronges, inmòvil. Seria fàcil, ara, posar-lis un nom, però als gats de poble per norma general no se´ls hi posa nom, perquè van i venen, i mai saps si tornaran.

L´herba és curta, acabada de regar. És hora de fer una cerveseta. D´aqui una estona, comença el partit.

Aigües estretes

.

Repetim actes reflexos, aquesta és la realitat del reflex a la bassa. Repetim l´acte d´observar el mirall del moment, de fixar-nos en els anells concèntrics com qui entra dins un somni, i endinsar-nos en les aigües verdoses ullant, alternativament, la respiració del dia en la seva superfície i el pes del dies al seu fons tèrbol. Repetim el pensament de la bellesa de tot plegat, de la fortuna de la llum entrant a fiblades dins el quadre. Filosofem, un cop els ulls són hipnotitzats: de la idea ja trillada sobre l´aigua i la vida; de la mateixa vida en l´estanqueïtat de la bassa, de l´estanqueïtat en si; dels límits de la pedra retenint la història als reflexos d´un mateix quadre d´arbres i cel, com la història d´una vida; de com el nivell de l´aigua pujarà o baixarà;de com sèca probablement no seria més que un taüt sense sentit; de com malgrat el pòsit de fulles seques, aquestes són mortes però d´una altre manera, inclús belles; de com hi haurà altres reflexos que la visitaran i marxaran; de com alguna estrella s´hi reflectirà, o la lluna mateixa, o un porc senglar, o un ocell, o de quants ocells s´hi deuen apropar en un any i deuen esborrar momentàniament el dibuix del reflex a la bassa; del que ja esborrariem nosaltres, o del que ja hem esborrat; d´una tristesa; de certa esperança; de que tot això és el reflex de la reiteració, de que de tot plegat no ens en podem escapar. I de com hi ha mil i una maneres d´explicar-ho i de com ens agrada fer-ho.

Després, repetirem l´acte de ficar la mà dins l´aigua, i veurem com aquesta regalima entre les dits.En aquell precís moment, semblarà que ho entendrem, al darrer xipolleig caient dins la bassa , semblarà que ho entendrem. Pensarem en una frase feta : aquesta és la realitat. Després, probablement, mirarem el rellotge,i ens decidirem a marxar.

Marxarem. I no marxarem. Seguirem sense entendre res, però somriurem, perquè fa un bon dia.

" Ens abandonem ulls clucs a l´aigua que, inexorablement, obre els camins ; cap excursió és més captivadora que aquella on el benestar inherent a tot viatge a flor d´aigua es duplica amb la seguretat màgica lligada al fil d´Ariadna ".

Julien Graq, de " Les aigües estretes" ( 1946 )

Pulmons

.

Desafiament furtiu, amunt, sobre branques mortes. Bateguen les plomes humides al tors dels pulmons, l´aplom visceral de la gola que crida :

-És aquí on s´espera la primavera ?

Respon la veu que ressona, la nimfa que no espera resposta :

-És aquí ?

-Aquí ?

Vola, vola i torna a volar la resposta.
Branques mortes resten buides.

Nit ( ahir )

.

L´Ossa Major. Ja fa uns quants dies que la veig, instal.lada a sobre de casa. Bé, potser sona una mica pretenciós creure o veure aquesta constel.lació just a sobre de casa meva, però si aixeco el cap, de nit, amb els llums apagats, assegut a la cadira sense fer res més que no sigui deixar perduts tots els sentits, i els pensaments, i el cansament, és allí, nítida com als dibuixos que la dibuixen, o a les fotos d´enciclopèdia : quatre estrelles fent una mena d´estel – un estel dels de fil i paper, com si els de veritat volguéssin imitar als de mentida, prenent així les seves il.lusions dins la inmensitat buida del seu palau nocturn – i tres més fent de cua - la cua entrellaçada per un fil invisible, lligada amb fràgils llaços de polseguera diamantina, mirant d´imitar les de paper maixé-. La cua, és la de l´ossa, pel poc que sé. La resta vindria a ser part de la seva panxa. La resta de la resta de l´ossa es veu que hi és però que a simple vista no es veu, o sigui que te l´has d´imaginar, però a aquestes hores la imaginació, com la resta, descansa. Només hi ha aquests puntets brillants, a sobre de casa. Una mica més enllà , la Polar, sempre orientada a nord, l´avís pels navegants de tots els temps menys els d´ara, els uns perquè tenen dispositius de navegadors propis, els altres perquè la navegació ja ha perdut el seu significat real. La Polar resta sola, potser hi ha algun pastor perdut , o algun Robinson dins la seva illa, que s´hi fixen encara, potser la nit mateixa, deslliurant la fosca del dia... Tanmateix és reconfortant veure l´estrella del Nord, pensar-hi només ja sona bé, ja et fa agafar un rumb, et situa, i això sense sortir de casa. També, si giro el cap, la mitja lluna al meu darrera, avui com una mitja taronja. Un fet curiós, avui he menjat per postres mitja poma, estava un pèl dura encara. El cap reposa sobre el ferro del raspatller de la cadira, l´aire passa suau, en lleus batzegades. Passen també cotxes pitant, i se senten cotxes pitant en la llunyania; això espanta un ocell, gros, que passa a trompicons retallant-se sobre el cel negre : serà l´òliba ? He escoltat algun vespre el so d´un ocell, vaja, suposo que és d´un ocell. Pel soroll intermitent diríeu que és una alarma de baixa graduació, un xiulet agut, curt i repetitiu. M´agrada pensar que és una òliba, crec que ho és, ho he assumit, em fa sentir més bé. Avui també ha passat per sobre de casa, a trompicons, com si volés dreta en comptes d´estirada, com si fugís o es mostrés un segon astorada sota la llum de la mitja lluna. Quantes coses que passen a sobre de casa, qui ho diria...I aquest soroll de botzines ? Cullons, ni que el Barça hagués guanyat la lliga. Però cal retirar-se, tot això no dura ni deu minuts, tempus fugit. L´ossa a dalt de casa...que bé, que diria en Delerm. I a planxar l´orella, que diria un altre, que demà...ai que demà...mancarà el fruit de cada pas, o trobarem tot el que ens va mancar... ahir ?

( per sort, he trobat el que em va mancar ahir : el post i un xot, perquè no era una òliba, però se li assemblava. Gràcies, Neus )

( foto : L.M.Lafuente, Flickr ).

( Fe d´errades : Com és sabut, l´Estrella Polar no es troba a la vora de la darrera estrella de la cua de l´Ossa Major, sinó de l´Ossa Menor. Però el post ja estava escrit, quan me´n vaig adonar, o sigui que passa com amb l´òliba ).

Dues històries en una

.

De petit, s´enfilava per les branques del pi. El pi tenia, si fa o no fa, la seva edat. S´oferien les branques, fàcils com una escala, fins la seva modesta copa, on un nus prou gruixut encabia el seu cos, i allí jugava a ser capità d´un vaixell, o sentinella d´un castell.

Amb els anys, el pi, com ell, va créixer. Anells nous engruixien el tronc, i l´anaven fent més alt, cada cop més alt. Les branques de sota, per on s´enfilava el noi fins feia poc, s´assecaren. Les van haver de tallar, perquè la llum de ponent arribés arran de terra, on la gespa resisitia mig morta. Plantaren uns romanins, espígol, i les hortènsies floriren. El gat, mandrós, jeia estarrufat a les tardes d´estiu. Les pinyes seguien caient de tant en tant, la vara llarga ja no arribava a la frondositat de la copa, sobrepassant sostres. I els nens seguien amb l´ ancestral joc de recollir pinyons, obrint-los a cop de martell i assaborint la pulpa mig aixafada que hi descobrien amagada a dins.

---------------------------------------------------

El tronc llarg mostra les nafres, mentre l´home aixeca el cap i sent la frescor dels peus nus sobre l´herba acabada de segar, xopa encara de la darrera regada. El pi deu tenir, si fa o no fa, la seva edat. El va plantar el seu avi, quan encara bellugava el seu cos dins els misteris vermellosos de la placenta de sa mare. D´allí dalt, dos tords belluguen les ales, inquiets. El sol es pon, i apareix un ratpenat, drapejant les seves ales.

El tronc, de crostes grises, irregulars, nu, fa inesbastable la seva copa. L´empetiteix, li mostra la linea que el separa de la seva linea, la de dues vides paralel.les. I va deixant anar la seva pinassa sobre l´herba, punxant- li les plantes dels peus, punxant-li el cervell, i potser, només potser, puntxant- li l´ànima, també.

Embasto...

S´albira la tempesta, propera, com una cortina estesa, grisa. El vent l´anticipa sobre els arbres i les presses, properes. Plof ! Una gota inmensa. La negror retruny com un tren directe de rodalies fent via per andanes buides. Una passa, l´aixopluc sota la uralita. Tot s´atura, els rostres girats enfront l´avantguarda innocent i seca de la cantarella feta per quatre pedretes blanques.

Em menjo una nou, a fora cauen obusos, tempestes i malviatges sonors. Les dents esmicolen el fruit, la vista els minuts, les pedres les flors. Desfaig runes, embasto maons. Pel mur d´aquesta idea passa la tempesta, com un tren allunyant-se, definitivament molt lluny. Embasto maons, desfaig runes.

( tema : Delancey waltz, Marc Ribot )