Reflexions d´autodidacta

Els Wilco han tret un nou àlbum. Ha estat per sorpresa. Fa uns dies van anunciar que ja estava fet, i a més, el posaven a disposició de qui volgués baixar-lo a través de la seva web, totalment  gratuït. Dit i fet, me´l vaig baixar, i avui me l´he escoltat i gravat en un cd. Es tracta d´un disc auto-editat. Si no fos així, dubto que cap companyia discogràfica permetés la descàrrega gratuita. Em pregunto quin benefici en treuen, de fer una cosa així. De primer, el tant per cent que s´emporta l´editora, això està clar. Un altre avantatge és la quantitat  - possiblement mil.lionària - de visites que tindrà la pàgina web. No sóc molt entès en temes informàtics, la veritat. Quan entres a la pàgina de Wilco, no hi ha res de publicitat tret de les quatre icones sagrades a la part superior esquerra : facebook, google +, twitter, instagram. Treuen diners per cada click donat a alguna d´aquestes icones ? Misteris informàtics... Els U2 em penso que ja van fer una cosa semblant al seu darrer disc, que per cert, no he arribat a escoltar encara. En èpoques pretèrites fins i tot a la sopa, me´ls hauria trobat. Hi havia menys música, més producció i més explotació dels artistes consagrats per part de les companyies. Avui te la regalen. Ara bé, si vols, pots accedir també a sol.licitar el cd o vinil en quan l´editin - ben assenyalat amb l´etiqueta de color vermell llampant al costat mateix del de la descàrrega -, cosa que si genera guanys de ben segur, a més de donar una orientació de la quantitat a distribuir, quan es faci.

Hi ha però, una major igualtat d´oportunitats ara que abans ? Grups com els Wilco o els U2 es poden permetre aquests luxes. En Roger Mas, per posar un exemple autòcton, segurament que no. Qualsevol pot auto-editar-se, o segurament tindrà molta més facilitat d´editar-se per la prol.liferació de segells i estudis petits de producció, que igualment tenen xarxes de distribució petites, per més internet que es tingui. Qui els clicarà un mil.lió de vegades el m´agrada facebooknià ? La solució passa pels festivals, per l´actuació en directe , la promoció i el  merchandising. I per una bona producció del disc, que no vol dir que soni bé. La voluntat és la d´aconseguir un públic fidel i el més nombrós possible. Els discos d´or han passat a la història com l´Eurovisión o els bitllets de mil. La sensació però, és que hi ha massa de tot, i això perjudica la recerca, l´accés i l´aprofundiment en qualsevol descoberta interessant. 

Els Wilco han tret disc nou  i sona molt bé . Avui també m´he comprat un llibre, per 18,25 € :  "Gegants de gel" de Joan Benesiu, premi llibreter 2015. També m´he comprat unes bermudes d´estiu, de rebaixes, i un banyador. Un llibre val tant o més que un banyador o unes bermudes. Penso i calculo en quan de  temps es tarda en fer unes bermudes i en quan un llibre. Dedueixo comparant preus que en l´anomenat valor afegit proporcionat per qualsevol bé consumible i un llibre, aquest darrer guanya per golejada. Del que dedueixo que per això el govern va decidir apujar l´iva de qualsevol activitat cultural. Un bé preciós s´ha de protegir amb un bon impost, com fan per exemple, els caçadors d´elefants.

Demà aniré a la piscina, si fa bo.  

Ascensió

L´Echelle resulta exigent, i la pujada s´alenteix, a mesura que es guanya alçada. El sol obliga a la hidratació, i aquesta a una bona respiració ; la motxilla pesa més, i els excursionistes van fent, cadascú al seu pas. Bon jour, bon jour. Passez, si vous plait, merci, merci... Finalment, al punt aquell on la pregunta infantil del ¿ falta molt ? assoleix el cim a la vista de la pujada permanent a l´alçar els ulls per centèssima vegada, les fites del camí planegen fent giragonses  entre turonets de roca i herba fins assolir un punt on s´albira el final : el refugi de Serradets i la bretxa de Roland.

Fi o principi ? A l´apropar-me, la doble muralla va imposant el seu domini sobre aquest petit tros de terra ; o tindria que dir de primer cel, seguint al Dant pel paradís :

“ mai les rutes que faig no es recorrien ;

Minerva em dicta, em du Apol.ló de la mà

i les nous Muses vers el nord em guien “

Les marmotes xiulen, arran de les petites glaceres. Les fites encalcen el pas fins al refugi, on ara si, una munió de gent vinguda del camí més transitat, descansen mentre observen el rosari ascendint a la finestra fronterera. Més tard m´hi arribaré, i donaré un cop d´ull a la rereguarda d´Añisclo, la impressionant vall d´Ordesa. Farà vent, com correspon. Meditaré sobre a quina banda de la finestra estic, de quina banda la llar batega, cap a on em retornarà el camí. Descobriré a les nou muses, jugant sobre la neu ; alguna em farà un somrís rera uns ulls blaus interrogants. Li diré que no, que no sóc jo, sinó un altre. El que ella vulgui que sigui. I després seguiré el meu camí, dins el meu lleny , que cantant passa la marca...

Temps, roca, aigua

"Todo esto ha tenido lugar en un soplo de tiempo" ( Patrick Deville )

És curiós que el so del salt d´aigua més alt d´Europa no ensordeixi l´ambient tant com el del riu a la vora del qual he passat la nit. L´aigua m´acompanya en la pujada per l´Echelle de Serradets com el so d´una dutxa matinera, potser més profunda i menys riallera, mentre vaig equilibrant alçada amb el colós calcari guardant-me les espatlles, molt lentament, al pas del primer sol acariciant el capçal d´aquesta font d´incerteses sempre joves i eternes.

-Encara són aquí – li escriuré després al pare – Ben iguals a les antigues fotografies en blanc i negre, quan per aquí un estranger no era més que una àguila perduda.

Aproximació a la Gavarnia

Als mapes, Gavarnie resta com un punt i final dins la bruixola francesa. Des de Luz St. Sauveur, la carretera s´estreny al marge de llevant de la vall, aixecada revol rera revol sota la pedra engolida per l´aigua del gave fins arribar a Gèdre, poblet de cases apilonades sobre la primera alenada de prats que segueixen enfilant-se fins arribar al poble. Dins el cor del Midi, als mapes s´hi desplega la carpa d´un gran circ de moltes pistes, la central del qual m´hi enfilo lentament, ben de matinada, a peu per l´antic camí que travessa la vall. El caminar és una bona mesura per allunyar-se de l´excessiva proximitat entre l´espai i el temps proporcionat per bones carreteres i cotxes cada cop més ràpids ; de GPS evitant aixecar la vista al cel per veure´n l´ubicació del sol ; dels mapes, en definitiva, que marquen un camí. Seguir un corriolet enmig d´un bosc espès, collir alguna maduixa per esmorzar, admirar un estol de narcisos silvestres, de lliris, d´algun llimac arrossegant-se vora la fressa del riu baixant o travessar un camí de pas amb ases pasturant, apartant-se sense presses del visitant, em porta sobre un pelat de roca on s´albira l´espectacle del món alpí.

Arribar-hi s´hi pot arribar de moltes maneres. Aquí ho volia fer com es feia antuvi, ni que fossin només els darrers tres quilòmetres. El matí s´alça mentre la lluna em diu adéu, estranyada de veure´m aquí. Abans , però, em pregunta poliment si tot va bé.

Bien. Tout est belle, dame.- li responc. I segueixo, a punt per entrar dins la carpa.