Fins ara

I bé, un que marxa uns dies a fer castells de sorra, que s´esvairan al moment de fer espetegar els dits com qui es desperta d´un breu somni, com el breu miratge d´una ona a la sorra, quan torna al mar.

Però serà bo tornar, com és bo anar-se´n, com és bo viure una mica diferent la vida.

Espero, gent, que descanseu.

Fins ara,

Un que se´n va.

Ahir ( i avui )

Un parell de coses més...d´ahir


I d´avui, escoltant-la

"I sit here content- my thoughts and my feelings
Remembering who I used to be
The life I have now is much more appealing
No hurries no worries for me"

" Sec aqui content - els meus pensaments i els meus sentiments
Recordant el que solia ser
La vida d´ara és molt més atractiva
No hi ha presses ni preocupacions per a mi"

Madeleine Peyroux, "Homeless happiness" ("Bare Bones", 2009)



La que em bressola de tant en tant.

Avui

Avui he vist un molinet de colors que l´aire del migdia feia bufar, un molinet lligat a la barana d´un balcó blanc ; i unes tires de cinta marró que voleiaven com serpentines al seu costat. El balcó dóna a un petit passatge estret on qüasi sempre hi bufa l´aire ; el balcó pertany a una vivenda arreglada sobre una vella edificació que mostra voltes de totxana al descobert sobre un pati del darrera entapiat, per on sobresurten les fulles d´un nesprer. Sempre que hi passo em fa pensar en una vella bòvila.

Avui he copsat la tranquilitat, el silenci i la solitud dels carrers de la ciutat. He vist un cotxe familiar amb la baca carregada i un petit remolc que traquetejava carrer avall. Avui he menjat meló per postres.

Avui m´he agajut en una tombona, llegint un llibret sobre un viatge a Sardenya; he estirat les cames i he notat l´aire fresc assecant la suor de sota els genolls. M´he donat una plantofada al coll allunyant mosques. Quan mirava de tancar els ulls, els plàtans del carrer em recordaven que eren verds i esplendorosos. I les lluques em mostraven els seus fruits pansits i enterenyinats, mentre una sargantana creuava la tarda.

Avui és suspensió i mandra volguda; avui he anat descalç. Al relentí, al dolce farniente : l´estiu ha trigat, però tot arriba sense presses, i tinc la sensació de ser l´últim a adonar-se´n.

Avui he encetat un llibre de poesia. Les primeres estrofes fan així :

“Cuando se hallaba el mundo a punto
de que el prodigio sucediese.
Cuando las horas esperaban
Que unas manos las exprimiesen.
Cuando las ramas opulentas
Daban su sombra a nuestras frentes.”

Avui, per mi, és el primer dia. I els geranis, han tornat a florir per dir-m´ho.

Intermezzo : Heartbreak Hotel

Irkutsk ( Sibèria )

Mira d´alçar els canells, però aquests empal.lideixen al vol de les corretges que els subjecten. Els dits es cargolen com si patissin artrosi i retornen als braços metàl.lics de la cadira on és assegut. Fa poc que s´ha despertat, i la primera visió de la camisa ensangonada li fa venir basques, mentre un intens dolor li tenalla el rostre. El primer pensament és pel lloc on es troba, i un primer cop d´ull a l´instrumental dipositat a la tauleta metàl.lica que té a tocar li provoca un calfred a tot el cos, mentre un segon pensament, aquest més turbi, sembla transpirar en la pell del front on neixen un cúmul de perles sudoroses a punt de regalimar sobre el rostre que guaita l´estança.

Hi ha un finestrall davant seu, de vidres glaçats, que s´aguanta precàriament sobre un empostissat de fusta on la pintura s´alça seca en els trossos on la humitat és més evident. A l´extrem, la porta. A l´esquerra una paret buida i marronosa on es filtra l´aigua del sostre fins al sòcol pintat de negre. Només un retrat d´en Gorvaxov hi malviu penjat dels temps de la Perestroika, on les conegudes taques del cap de l´ex - primer ministre semblen anar a joc amb les pròpies de la paret, mentre el seu somriure benèvol juga en la ment del pobre reu, que amb el cap girat, se´l mira implorant clemència.

Però no és un bon moment per la clemència. Ell és culpable, i per més que vulgui donar-li la culpa a aquella dona, res sustraurà aquesta culpa al judici implacable de la natura. Atenuants no en té, perquè un canvi de circumstàncies previstes no s´ha de considerar un atenuant, i menys una excusa. Que anés a sopar amb aquella dona espaterrant en comptes del delegat provincial ( aquest es trobava en coma etíl.lic i es va decidir a darrera hora enviar a la subdelegada,una rossa escandalosa de nom Natâlia Pitronevyana, ) no tenia res a veure amb els fets esgarrifosos que es van esdevenir a l´hora de menjar els postres. Que ell no menjés mai postres, tampoc l´excusava que aquella nit ho hagués fet per pròpia voluntat, encara que fossin la sinuositat de les corbes d´ella mentre li somreia falagerament el que el va convènçer finalment de demanar el suntuós “Grande Glaçé : l´Octubre Roig”, una reproducció del famós submarí fet de gelat de nata i llimona, regat amb un xarop de grosella que davallava amb golafreria de proa a popa sense cap mena de pudor.

Tot un detall, donar gelat a Sibèria per postres, que pensa cínicament mentre s´obre la porta. Una dona apareix, i no és precisament la Natiuxka. Va amb bata blanca, i els seus braços fan pensar en una ex-campiona de llançament de javalina. Rera seu apareixen dos homes més, xerrant animadament : un, també amb bata blanca, desgastada, acolorida sinistrament amb un to marronós tirant a vermell allí on les mans semblen arrambar-se més, prop de les butxaques i els botons; l´altre amb uniforme reglamentari de la policia local,sobresortint del seu cap una gorra amb forma de plat on hi podria descansar sense patiments el famós submarí. La dona se li apropa i l´amplitud de les seves espatlles li tapa la visió d´aquells, que semblen ara discutir alguna cosa. No es fixa en la xeringa fins que la té clavada just a sota la barbeta, i de seguida nota el líquid dins el corrent sanguini, i una intensa amargor li empastifa la boca. Mica en mica es va marejant i els records inmediats semblen instal.lar-se al cervell com un mecanisme de defensa davant del panorama que l´envolta. Recorda la Natiuxka llepant la grosella del seu “Octubre Roig”, els seus llavis xuclant la cirereta mentre riu i l´anima a seguir-la en la vella tradició local de menjar-se el gelat sense cullera. La Natiuxka, a més, parla un català amb aquell accent de Mata-Hari que li recorda aquella peli de la Garbo, la Ninotxka. Aquest fet tant innusual li provoca una reacció curiosa , quelcom que no hauria fet mai, potser atenuat pel beneplàcit del vodka acumulat ( i és que l´aigua no se la beuen, aquí, i menys al pic de l´hivern ) . El cas, però, és que tira el cap enrera i obrint la boca desmesuradament, tot mirant de reüll l´escot de la mossa, la deixa caure tota ella sobre el casc de l´insígne Nautilus rus.

Ara ja no sap on és. Les imatges són borroses i nota un fil de saliva que li cau per la comisura dels llavis. Se sent una cançó que sona d´un radiocasset que manipula el policia. L´home de la bata blanca té la cara vermella, i sembla fumar un caliquenyo mentre destrossa la lletra amb la seva veu rovellada i es posa uns guants de làtex. L´infermera li somriu al costat i li neteja la saliva sense control. On dimonis l´han portat ? A un soterrani de la Lubianka, potser? L´espectacle és pur esperpent. L´home de la bata dubtosa finalment s´acosta i engega un llum de peu que gira, apropa i enfoca directament a sobre la seva faç.

Tanca els ulls a punt de desmaiar-se, però abans encara té temps de sentir una fortor de tabac i alcohol dins un rostre que l´observa amb cara d´angúnia, i una veu, que li murmura,rogallosa : "Открытый индиане устье " (*)

(*) "Obri la boca" ( de l´original rus)

Aclariments ( per a qui encara li interessi)

El que no sabia és que el Nautilus rus, degut a les seves dimensions, s´aguantava sobre una base de metall, camuflada sota el gelat. El crit de la subdelegada va ser esgarrifós, el so de les dents partint-se al casc, demolidor. El millor que li podia passar en aquelles circumstàncies va ser que al front també li tocà el rebre, i tal com va picar, es va quedar el cap enfonsat dins la històrica inexpungabilitat del gran submarí, mentre la sang es barrejava amb la grosella i el maitre avisaba al conserje, esverat, i els comensals s´aixecaven tot posant-se els tovallons tapant les seves boques.

El pitjor que li podia passar en aquelles circumstàncies, emperò, és que a aquelles hores de la nit, a Irkutsk ( Sibèria ), no hi hagués ni un sol dentista amb cara i ulls per atendre el pacient. Així que avisaren al Dr. B.I., que de fet, era veterinari especialista en cavalls, el qual es negà en rodó a traslladar-se a un antre de capitalistes com era l´hotel on s´estatjava el pobre desafortunat. Per lo que van haver d´avisar a la policia perquè escortés l´ambulància cap al domicili on de tant en tant atenia en qualitat de dentista. Al veïnat ( i això no li direm al comdemnat), tothom el coneix amb el sobrenom de “El salvatge carnisser”.

I si voleu saber quina cançó completava aquest quadre escabrós, aqui us la deixo. I és que l´Elvis agrada, fins i tot, als bolxevics més recalcitrants.

Darrers apunts

Apareix la marmota, xiulant perill...de tormenta ? Penso en una pel.lícula, i en lo maca que estava l´Andie McDowell. Aquest dia emperò, té que ser únic. Repetir-lo mil.lers de cops no portaria enlloc.

L´isard, de lluny...sempre de lluny. Guaita l´home, temorós. Un temor que porta a la sang, al seu ADN lligat en l´instint. Avui és estranyament sol...normalment va en parella, o amb tres o quatre més. On són els demés? Imagino els seus ulls bovins, on s´hi emmiralla el meu rostre. S´allunya , camuflat entre les roques, més amunt.

I la fageda, que s´encen i s´apaga. Allargant la fotografia, d´esquerra a dreta, el misteri s´amplia. Passejar dins seu, un món apart, magnífic, energètic.

Un vincle amb la terra, d´un silenci de sepulcre amb reminiscències paradisíaques.

Diuen que el verd és el color de l´esperança. I que l´esperança pertany al futur. Aqui, l ´he vist. Aqui, també l´he viscut.

Fent l´indi

Al fogonet l´aigua ja bull. La sopa, de dins el sobre ( liofilitzada), passa al pot i de seguida, amb tres o quatre remenades, emet una olor de brou calent que el nas agraeix inesperadament. Del pot a la tassa, i tapadeta una estona.Sense massa demora, la paella més petita, més vella i més rentable de la casa, va fent saltironejar trossos de salsitxa que confonen la saliva del qui les veu, mentre es van preparant unes llesques de pà amb tomàquet, un pà que ha sortit de la darrera fornada del dia, consistent, de molla espessa i dúctil.

Sense plats, de la tassa a la gola, i les salsitges, tal com surten, directes a sobre el pa. Una cervesa per acompanyar i una peça de fruita per acabar, una taronja pelada i tallada amb navalla suïssa, aquella vermella de la creu que de petits molts hem desplegat alguna vegada pel sol fet de meravellar-nos del munt de coses amagades quan és closa.

Abans, una dutxa d´aigua freda - els sis euros la nit no dónen per més - i tornant a la tenda la gent fent un parxís, xerrant, estenent la roba , preparant un tendal. Al Diumenge tant sols li queden els jubilats amb els néts que ja fan vacances, francesos - aquests sempre hi són- i algun afortunat que es prepara per gaudir del Dilluns de Festa Major d´allí on treballa.

La nit va ocupant el seu lloc, però la son no apareix, malgrat el cansament acumulat. Assegut al tamboret plegable, la llum del frontal arrodonida il.lumina els fulls del llibre, un fanal en l´obscuritat amortallada per la claror d´una lluna que treu el cap entre dos pics negres retallats a l´infinit, temorosa de trencar la fosca que es va estenent més al nord, cap on s´aixeca la vista. La fageda envolta el prat on jeu la tenda mig solitària i les branques del capdemunt dibuixen amb la seva frondositat, d´esquitllentes, el límit amb la volta de l´inebastable. L´òliba hi posa la banda sonora, amb crides de solitud allargassades.

I així la vista descansa ben finalment sobre el tros de cel que hom té a sobre. Cal fer-ho , si és possible, amb un coixí sota el cap- per dormir a la tenda no té preu - i deixar que les ninetes es contraguin sense presses. Els estels van sorgint, un rera l´altre, saludant-se com qui es lleva al matí, com si algú tibés d´un fil invisible encenent la imaginària nocturna. I ja no cal esperar gaires coses més, si no és veure-les, tant sols veure-les. Potser mentre ho fa, un recordarà lo bona que estava la sopa de sobre, i es preguntarà, potser també, perquè la dutxa de minut i mig l´ha deixat tant relaxat. O lo estranyament plaent que és llegir al mig d´un prat a les acaballes del dia amb la llum d´un frontal enganxat al cap.

Els estels romanen dalt, i semblen observar-te, nus de prejudicis. Així és com funciona el món, en aquest moment : tu els mires a ells, i ells et miren a tu. I en aquestes mirades, aquest món es va fonent, sense presses, com qui va tancant una navalla suïssa acabada d´estrenar.

I al cap d´una bona estona, recordes que el frontal segueix encès, la llum vanament dirigida al cel. I així, arreplegues el coixí , badalles amb gust, fas una darrera llambregada, entres a la tenda ... i dorms.

"Planets", Teenage Fanclub (del recopilatori "Four Thousand Seven Hundred and Sixty-Six Seconds", 2002 )

Sobre pedres i camins

"Uns van, altres venen,
jo sóc una pedra del camí"

Ejo Takata

Amulets

Diuen els vells muntanyencs que a Pirineu, si la posta és llarga, el temps l´endemà serà bo, perquè el mal temps sempre ve de l´Atlàntic. El sol, aquest Dissabte, allarga el seu pas fins ben tard i unes poques hores després, quan obro els ulls, me´ls tinc que fregar dues vegades mentre dubto si no tinc algun tipus d´al.lucinació: a dins la tenda, llampegejen llums intermitents de color blanc. A l´obrir la cremallera de la tenda però, dins la nit hi trobo la resposta, lluny, a llevant, més enllà de la vall. Es tracta d´una senyora tormenta elèctrica que trenca el cel sense soroll, probablement sobre les valls d´Estós o de Benasque, i em fa l´efecte d´estar observant la traca final d´un castells de focs. Per contra, aquí, a Pineta, el cel està força clar, sobretot en direcció nordoest, que és cap on ens encaminem : la primera part del trajecte, l´ascensió al Balcón de Pineta, mil-doscents metres més amunt.

La matinada albira les primeres llums mentre ascendim per un bosc de joves fajos; s´encenen les puntes dels guardians del gran massís, que hi és, però que no es deixa veure, com si portés un vel de pedra al davant ; l´aigua cau en llargues cascades i el camí es va pelant deixant tant sols el verd dels prats que s´enfila ja entre roques, entre les primeres llenques de neu, on l´isard solitari guaita la petita processor.

Anem pujant i les giragonses del camí es fan cada cop més curtes mentre enfilem, com les passes que segueixen els padrons que marquen poc a poc la fi del primer tram. Els ulls es van alçant i guaiten el cel , que es va omplint de núvols just a sobre nostre, mentre una boira baixa apareix del no-res. Aturat, contemplo una pedra en el camí, petita, vetejada de blanc sota un fons grisenc. La seva forma m´encourioseix, l´agafo i la remeno entre els dits; segueixo caminant mentre la deso inconscientment a la butxaca dels pantalons.

Al balcó s´hi arriba al darrer tram en una llarga diagonal dibuixada a la roca i la vista es desplega just quan l´alçada pròpia dels ulls franquejen la paret a mesura que s´hi puja, com si es tractés d´una escala que dóna accés al capdemunt d´una muralla. El secret és ben guardat, i és un privilegi descobrir la terrassa des d´on s´alça la cara nord del Mont Perdut, la seva impressionant gelera i el pic del Cilindro al costat. A baix, la vall de Pineta des d´on hem vingut. Sembla impossible que en unes poques hores haguem fet tant desnivell.

Repostem breument. Aquí dalt fa fred i treiem roba d´abric.El vent bufa lleuger i els cims es van tapant i destapant, el que indica que les nuvolades es mouen ràpid i intermitentment, sense acabar de ser un front massa compacte. A més,direcció nord, el blau del cel cau sobre el Collado dels Astazus, molt a prop del cim. Això ens anima, i continuem. Entrem dins un regne de pura roca, mineral, un paisatge qüasi bé llunar, si no fos per la neu que s´esten aquí i allà configurant un mantell bicolor : blanc,gris, i les parets estratificades de fils vetejats que conformen un relleu agrest, dur...com la pedra que faig remenar dins els pantalons quan comença a ploure.

Aquesta s´atura quan ja he decidit de posar-me la caputxa i a l´arribar al llac de Marboré sembla que no té que tornar. L´aigua és d´un blau glacial allí on el glaç s´ha desfermat, un blau hipnòtic impossible de trobar a cap altre lloc, com no sigui a latituds polars.Seguim la marxa , superant trams de neu cada cop més llargs, però de suau inclinació: ara el desnivell es fa de mica en mica, amb més passes, cada cop més cansades. El vent es fa notar prop del Collado, al qual hi arribem bufant. Deixem la vista francesa per quan arribem a dalt, que no triga ni un quart d´hora a deixar-se trepitjar.

Al baixar la nuvolada al balcó ja s´endevina més obscura i consistent : se sent tronar, i això ja no fa tanta gràcia. Per sort però, no hi ha llamps. Llamps i trons, aquí dalt, seria pura cagarel.la. No noto la pedra, ni hi penso, però es manté allí,ben guardada. Seguim mentre la vista resta invariable als cúmuls al cel del davant. A l´arribar altre cop al llac, sorpresa : el Cilindro es deixa veure, i el Perdut, qüasi bé. Disfrutem de la vista mentre ens endinsem finalment al balcó, on les ràfeges de vent ens porten pluja, ara de la bona.

Per sort durarà una mitja hora,i després, com qui no vol la cosa, surt un sol radiant i escampa tot el mal temps. La Núria, la més jove de la colla, em torna el forro de l´anorak que li he deixat al matí. Quan el deso a la motxilla, noto que pesa més del compte. A la butxaca hi té guardats tres rocs, déu n´hi do de grossos. Me´ls quedo mirant i me´n recordo de la meva pedreta, entaforada dins la roba. Les deixo al camí, mirant la nena que ja baixa com una daina entre les roques.

Mentre segueixo baixant, em pregunto si per aquelles coses cadascú de nosaltres no portaria pas un trosset de muntanya a la butxaca. Després d´aquest breu pensament, la pedra no torna a aparèixer fins que sóc a casa, regirant les butxaques dels pantalons abans de llançar-los al cossi de la roba bruta.

Cim : l´Astazu Occidental

El vent lleuger que bufa al cim de l´Astazu Occidental (3.017 mt.) accentua la sensació de vulnerabilitat que es té al fer els vuit o nou metres de cresta ampla que hi porten. La impressió ve del vessant francès, els mil sis-cents metres de caiguda lliure de la paret nord d´aquest pic que gaudeix de una de les millors panoràmiques de tot el Pirineu. Només cal treure una mica el cap per sentir l´esglai del buit. Sort n´hi ha que les roques s´alçen el suficient per protegir el pas. A banda espanyola, a més, no hi ha cap mena de perill. La vista d´aquesta vessant hauria de mostrar l´espectacle de Perdut i el Cilindre, amb el Marboré a la punta, però el dia és rúfol i els núvols tapen tota la part alta d´aquest magnífic massís.

Així que no hi ha més remei que deleitar-se com si d´una àliga es tractés, de la vall de Gavarnie. No crec que mai hagi tingut una visió des de tat amunt essent de peus a terra. Em quedo embadalit, i el cansament i els dubtes pel temps del llarg del matí ( i la tornada) desapareixen i ens deixen per fixar la vista fins on arriba aquesta, al mar de núvols que envolten els cims per tot arreu.

Però també resta el gran circ que tenim el privilegi de veure des d´aqui dalt : al fons, la bretxa de Roland; al seu costat, el Casco, la torre i ja al final el Marboré...que tanca el cercle: el Circ de Gavarnie, un dels llocs més bonics del Pirineu.

El somriure no es mou de la cara. L´únic excursionista amb qui hem topat, un francès la mar d´agradable, resta dempeus sobre a roca. Penso que pot ser una bona imatge: de la muntanya, del muntanyenc i de l´esperit que s´hi respira . Quan ja l´he feta, vaig on és ell i seguim parlant. Estem just a la linea fronterera. Malgrat, però, tenir idiomes diferents, aqui dalt ens entenem a la perfecció.

Hodgson

A la plaça del Poble Espanyol sembla que tot està disposat. Les cadires ja plenes ocupen l´ampli pati ensotalat, en mesurats rengles per aprofitar al màxim l´espai. Davant, direcció ciutat, l´escenari : piano, orgue electrònic, dues guitarres acústiques i un saxo.

Travessem per darrera i ens situem a banda esquerra de l´escenari, al passeig alçat limitat per la llarga barana. Hi ha poca gent, el dia es va escolant i la calor és suportable. Abans però, frankfourt i canya mentre esperem que comenci. Circula gent de la meva edat, alguns de més joves, bona part de més grans. L´ambient és distès, adequat al lloc.¿ Què és una plaça sinó un lloc de reunió de vells coneguts ? : converses de vells amics, cares que tenen alguna cosa d´un mateix, rialles, certa felicitat…El Hodgson finalment surt, acompanyat d´un sòl músic, un tal McDonald, que es situa a un dels costats, rera un petit orgue i els saxos.

No havia tingut l´oportunitat de veure´l mai cantar en directe. La veu aguda dels Supertramp, aquesta banda que recordo des que tinc ús de raó, que he anat escoltant de tant en tant, que retorna en qualsevol moment. Com ara, quan, després d´una breu presentació, sonen els primers compassos de la “Take the Long way home”.

Té una veu invariable al pas del temps, ben bé al revés del seu rostre ja vell, on no amaga arrugues i on manté fidel el cabell llarg que li cau sobre les espatlles. Em sorprèn sentir-lo desprès de tants anys de fer-ho per l´altaveu. Al cel de sobre els casals de teula vermella que envolten el recinte, el sol dibuixa el capvespre mentre en Roger va enllaçant temes, de tal manera que quan toca “Easy does it” i xiulem tots el famós inici, el cel muda i un núvol desperdigat reflecteix un to rosat. Amb el “Sister Moonshine” apareix el to morat , i quan explica com va sorgir “Even in the quietest moments”, la nit ja és encetada.

El concert no és el concert del segle, ni segurament tindrà grans crítiques . Es tracta d´un home rememorant vells temes, barrejant-los amb alguns de nous.Amb nostàlgia i un pèl de sucre ( parla molt de la pau i l´amor, i el que surt del cor,etc.); amb molta dignitat i professionalitat,sap el què es fa i lliga bé l´actuació .Bon rotllo. Però el millor és que té un aire d´estar per casa que fa que li comenti al X. : ¿saps què trobo a faltar, ara ? Un parell de cadires, una taula amb unes olivetes, les xancletes i mira, com si estigués tocant al pati de casa. Aquesta potser és la millor sensació després d´un llarg dia a la feina, amb cansament i són acumulada: el Hodgson tocant al pati de casa.

El concert té mitja part i tot : tothom ja té una edat. Després continua desgranant cançons, fins arribar al final. Als bisos, toca “School”, i un lleu calfred em toca l´espinada al sentir l´harmònica de l´inici. Al moment en què el Hodgson imita la veu del Davis, cau una fulla davant meu. Alço el cap, però no és de l´arbre sota el que m´estic. No sé d´on pot venir. Bé, falta el Davies, què li farem. Això és un fet, i es nota.

I acaba amb “It´s raining again”, una cançó optimista. La que m´agrada però per acabar, és la segona que ha tocat avui, potser la més coneguda : “Give a little bit”. Em va bé, perquè a la fi, del que es tracta és de donar un trosset d´un mateix als altres. El Hodgson me´n va donar un parell d´hores llargues, i jo, a ell, uns quants aplaudiments i aquest post, que tant sols és això, un tros de la meva vida.

"Give a little bit", Roger Hodgson,( Supertramp, del disc "Even in the quietest moments...",1977).

Here we go again...