Deu sobre nou

Apunto els dies de la setmana vinent, al nou full en blanc del setmanal que ocupa la part central de la taula, després d´arrencar el d´aquesta. El bloc és genèric, set dies per full, de dilluns a diumenge. Em serveix per organitzar-me la feina, incapaç com sóc de fer servir l´outlook. A més sempre resta a disposició d´anar anotant de manera ràpida tot allò que va sorgint, des d´una visita, una entrega, pressupostos pendents, trucades, consultes i també alguna sanefa, dibuix o de vegades, inclús algun vers perdut enmig de les previsions a la falta de memòria de masses coses pendent de fer. I la mà s´articula  - cosa que no deixa de ser prou important - amb el cervell d´una manera antagònica a com ho fa un teclat.

Anoto doncs els dies. Dilluns, 03/09. De seguida me n´adono del meu error i reescric el mes a sobre el 09. 10 . Després continuo pel 04/10, el 05/10 i així fins al final, sense errors, seguint el pas de la mà al capdamunt de cada un dels intervals dels dies venidors. Els dies fluiran més o menys com aquests números escrits pels dits sense pressa, amb l´excepció d´aquest 10 numèric que com el 09 semblen oblidar-se de certes meravelles que segueixen guardant dins els seus noms mig buits de tardor. Els números tenen regust de genèric, de marca blanca dins prestatgeries inacabables. Escrits a mà, potser no tant. Reescrits sobre els desapareguts, clarividents en la presa de consciència d´un temps, immediatament passat.

A les capçades verdes
l´aire corre
amb notes antigues.
Les cordes,
ben noves.

Ocupació

Hi ha façanes que perden la memòria. Pateixen d´Alzheimer estructural, malaltia si de cas pitjor que una al.luminosi galopant, la qual sempre, i si cal, pot ser reparada. Aquella però, ve provocada per la mort dels seus habitants i les seves històries, les quals manquen d´un narrador específic, un testamentari podríem dir, un notari de les seves vides probablement avorrides o potser no tant. Mozart va ser sepultat en una fossa comuna. Tothom hauria de saber una cosa així. La veritat, dita així en veu més baixa, és que els hi han segellat la boca i els ulls, portes enfora. A vegades hi ha gent que pren decisions molt bèsties. Fins i tot gent que han tingut un pare i una mare. 

Portes endins, al seu interior fosc, els mobles continuen allí : la taula de centre, les cadires al seu voltant, l´aranya de cristall penjant del sostre i l´aparador, on dins resta la vaixella immaculada ; tots ells amb llençols blancs protegint-los de la pols. La Mercè era previsora de mena. Les cortines encara hi són també, tapant discretament la doble fulla amb porticons de la balconada de fusta, per on els dies d´estiu s´escolava l´aire de punta a punta de la casa, del menjador al terrat del darrera passant per l´estret passadís de rajoles blanques amb les puntes triangulars pintades de blau, fregades fins la sacietat.

La pica de marbre, d´una sola peça, hi deu ser també, i aquelles aixetes de broc llarg daurades connectades als tubs vists d´igual color que s´endinsaven més enllà fins al rebost, una petita estança plena d´olors inesborrables. Hi deuen ser perquè a la cuina no hi he entrat mai, d´ençà de la foscor, com a la nostra habitació. Prefereixo servar-la en la memòria. La cuina, lluminosa a l´hivern i fresca durant la calor, d´on el cafè escampava en un tres i no res el que té ser una casa un matí de diumenge d´un mes qualsevol, posem que de setembre, un dia de sol després d´un ruixat intens al vespre, de quan als vespres de setembre el més calent era sota la primera manta de cotó de la temporada. Allí on dormíem, Mercè, les nits com aquesta, que ja no és la nostra.

D´aquesta manera aixeco la meva petita acta notarial. No cal entrar en masses detalls, perquè de cases i vides n´hi ha hagut moltes. Només puc afegir que vinc per aquí de tant en tant encara. Travesso la paret aquesta que han fet no sé perquè i vaig fins al rellotge de paret, a donar-li corda. Després només cal aixecar el pèndol una mica i deixar-lo anar, perquè els engranatges tornin a funcionar. El so monòton del temps passant retorna en la foscor. I les hores, sonant una mica a deshora perquè les agulles s´han rovellat i no giren del tot bé. Les meves pròpies ja no sé on les vaig deixar, no sé si m´enteneu. Llavors refredo una mica més la casa i si tinc ganes, udolo una mica, com fan els llops solitaris o els fantasmes de tota la vida. A veure si així espanto algun veí i fa venir algú per ventilar una mica tot això. Que la vida es salva amb més vida, que deia ella quan venien maldades. 

Bon profit

-¿ I quin tatuatge voldrà ?-

-No sé-

-Pensi que té que ser alguna cosa que li agradi tota la vida-

(...pensa...)

-Doncs em tatua unes croquetes, si us plau -

Fer tard

La nena s´ajup mentre puja les escales. Cull una flor de dent de lleó, que ha crescut entre graó i graó. Es gira amb la flor a la mà  i diu :

- Mira mama, una flor. Té, per a tu -

La mare, que puja al seu darrera carregada de bosses fins al llom, li contesta :

- Au, puja va, que fem tard -.

La nena sap pel to de la resposta què és el que ha de fer. La flor cau de la mà i continua pujant escales. La mare esbufega i al pas pel graó la trepitja, sense adonar-se´n. Fan tard.

Llum

" Si vols conèixer a una persona, no li preguntis el què pensa sinó el què estima "

 ( Sant Agustí )

Breus consideracions sobre la pols

Fa dos dies que no agafava el llibre del damunt la lleixa i al passar-hi els dits hi noto una primera i molt fina capa de pols. De manera immediata m´adono de dos coses ; bé, si de cas ara que hi penso, de tres coses : de que feia dos dies que no havia llegit res ; del ràpid establiment d´un cert protocol per a l´envelliment i posterior revaloració de tot el que és vell pel sol fet de ser-ho ; i finalment, de l´alta sensibilitat del tou dels dits.

***

El vent aixeca un remolí de pols vermella, la pols de la terra roja d´aquesta part del Vallès que força gent no sap que és roja. Al gran solar buit,on fa uns mesos van enderrocar les naus d´uns antics magatzems de begudes, mica en mica – de fet, a molt bon pas – van sorgint pels costats les primeres parets formigonades del que serà un nou centre comercial a la ciutat. Abans, les màquines havien anivellat el terreny, deixant-lo perfectament pla. La pols vermella, la de la terra que durant molts d´anys va mantenir-se sota una capa d´asfalt, sembla gaudir del seu dret a manifestar-ne la seva existència, tot aprofitant un agradós cop de vent permetent el seu vol momentani davant els meus ulls, enmig del solar immens i desert, encara buit. La pols esdevé l´habitant perfecte dels llocs verges, inhabitats ; dels més desolats i també dels més abandonats. Sovint, al final, sols queda la pols del lloc que mai emigra. La terra flueix per uns breus instants damunt ella mateixa. El remolí s´apaga, com un petit volcà sense erupció possible adormit no fa pas tant.

La broma

“ La broma “ , de Milan Kundera. L´he acabat de llegir avui. Bé, he llegit el que el llibre m´ha deixat, perquè de les darreres trenta planes, dotze eren en blanc, és a dir, que a partir de la plana 258 només estaven impreses dos de cada quatre planes. La darrera també era en blanc. La novel.la parteix d´una suposada broma que escriu en Ludvik, el seu protagonista, en una postal adreçada a una nòvia de joventut. I a partir d´aquí, és condemnat i llavors, van apareixent diferents personatges al voltant del destí d´aquest home, sota la incipient dictadura comunista txeca. Tots els fils es van teixint de mica en mica el.laborant una teranyina on el temps hi va fent la seva feina. El cas és que quan he arribat a les dos primeres planes en blanc, he pensat que no passava res per dos planes. Però després, he arribat a les dues següents, i quan he vist les terceres pàgines en blanc he pensat que enviaria una nota a l´editorial, a veure si em podien fer  el favor d´enviar-me un altre exemplar.

Però després, mentre seguia llegint, he reflexionat que s´esqueia bé al llibre. Al cap i a la fi, el personatge , quan encara no està atrapat entre planes en blanc, fa la lúcida reflexió si en el seu cas, la vida no li ha acabat fent una broma, en la seva relació amb les dones i el món que l´envolta. Així doncs, la broma continuava dins el mateix llibre.

Em sap greu per la darrera plana, pel final. Un final sempre és un final. En aquest bonic i espero que únic exemplar,  la novel.la s´acaba amb el següent paràgraf :

“ Si les muntanyes fossin de paper i l´aigua tinta, les estrelles escribes, si tot el món immens i ample volgués escriure´l, mai no arribaria al final del testament del meu amor” cantava Jaroslav sense treure´s el violí de sota el mentó i jo era feliç dins d´aquestes cançons ( a dins la cabina de vidre d´aquestes cançons ), en les quals la tristesa no és juganera, el riure no és tort, l´amor no és ridícul i l´odi no és esquerp i la gent estima amb el seu cos i la seva ànima ( sí, Lucie, alhora amb el cos i l´ànima ! ) en la seva alegria l´amor és encara amor i el dolor és dolor, i els valors encara no estan devastats ; i em va semblar que dins d´aquestes cançons m´hi trobava com a casa, que jo havia sortit d´elles, que el seu món era el meu senyal original, la meva casa que havia traït però que per això era encara més la meva casa ( perquè la veu més lamentable és la de...

¿ Quina és la veu més lamentable ? ( ¿ La de la traïció , potser ?)

 Em quedo en el dubte. No són gaire bo endevinat finals . Pel que a la meva "broma" particular,  sempre he estat afortunat, per aquesta mena de coses, així com no ho he estat per d´altres..

Cluedo

Al calaix de l´un hi van trobar totes les cartes d´amor. Al calaix de l´altra, les esqueles respectives. Al mig, el llit de matrimoni. Es tractava d´esbrinar qui dels dos havia estimat més i no va haver-hi manera de descobrir-ho. ¿On era l´arma del crim ? Dels dos cors robats ningú en sabia res.

I és que a les tauletes de nit, mai s´hi troba el que hom busca.