Llegeixes més que escrius, i tampoc ho fas tant, només quan tens estones tranquil·les després d'haver fet feina. Portes el cansament bé, tot i estar cansat sempre. Penses amb por si et trencaràs però medites en el després de tot i et dius : " havent superat fa temps l'equador ara ja saps com vindran dades", i, tot i no entendre-hi massa en lògiques cartogràfiques saps aturar-te i canviar de feina i fer el necessari amb les hores ben apamades, descobrint com de sobte se'n van tensions invisibles gràcies a un vers, a una mirada cap amunt, a un cop de xapo per acanalar pebroteres o en les mans fent la pinça damunt dues tiges de cireres, tot observant el color com de sang intravenosa , preguntant-te per la seva dolçor quan les mossegues mentre vas omplint el cubell i al teu voltant brunzeixen insectes dins les flors dels acants i et sents tu mateix com qualsevol animal cercant aliment dins aquesta petita veritat calidoscòpica que has llegit avui en una revista, una veritat - diu sobre un principi espriuà - com la humana veritat vivint esmicolada en fragments petitíssims, on cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum. Llegir per escriure, deia també una autora en un programa de llibres, no fa gaire. Així que escrius també una estona, ni que sigui per alimentar-te a la teva manera, mirant d'omplir un buit que saps mig ple de tot allò profitós de capturar en aquesta màquina de fabricar engrunes a la qual t'aferres com aquell nàufrag al tauló surant al mig de les ones. El nàufrag ...
Se t'acut un títol de novel·la : " La mecànica del plor ". Per ... de moment quedarà aquí.
Segueixen sonant cançons, algunes de les quals, no saps perquè, retornen després de mil anys de no fer-ho, tants, que no saps si potser era alguna altre cançó que potser no vas escoltar mai. Les cançons envelleixen fins que moren. Llavors ressusciten, en un altre mon. Només cal escoltar-les.
Escolto cançons de quan era un jove molt jove. Èxits
que gravava en un radiocasset de doble entrada que em permetia primer de gravar
les cançons de la ràdio i després confeccionar “àlbums” on enllaçava els temes
que més m’agradaven tot en aquelles clàssiques cintes verges de seixanta o noranta
minuts. Després les escoltava amb els auriculars connectats a un mini-casset
que podia enganxar al cinturó dels pantalons. Com el Kevin Bacon a "Footloose". El radiocasset era vermell , un
dels tresors que més recordo d’aquells anys.
Eren altres temps. Avui en dia et pots fer una llista al
mòbil en un tres i no res i posar-hi tota la música que vulguis. La que
escoltava avui l’he anat omplint a base de memòria, que per aquestes coses no
es rovella mai. La preparo per un aniversari de cinquanta anys, per a una festa
on hi haurà força gent. Seria la música de fons, tot i que potser no n’hi
haurà, de música. M’imagino que ho podria ser. De jovenet m’hauria agradat fer de
discjòquei, escoltava molt la ràdio, tot eren programes musicals. De sempre,
també, he tingut aquella il·lusió de fer un programa de ràdio, i amb els anys,
un programa on mesclar literatura i música. Llegir contes, versos, parlar de
vides d’escriptors, explicar coses que trobi interessants, que facin pensar,
tot entre temes musicals, tot molt pausat i tranquil. Fragments llegits , cançons
, música ... me n’adono que tot això ho he fet una mica dins el blog , al llarg
dels anys. És com un premi de consolació.
Encara guardo algunes d’aquelles cintes, tot i no
poder escoltar-les. En una d’elles hi vaig posar : tallats oblidats. En aquella
època era més romàntic que ara, però la música que escoltava, en general, era
més alegre. Era la música del moment, la moderna. Ara l’escolto i n’aprecio
coses diferents, apart d’aquelles tornades fàcils de ballar o de cantar : un
baix de fons potent, un toc musculós de bateria, lletres que abans no entenia i ara sí o inclús tota aquella electrònica empallegosa
que vaig arribar a avorrir com algun dia s’acabarà avorrint totes aquestes veus
distorsionades que s’escolten per tot arreu. Escoltar-les em fa somriure,
perquè a pesar dels pesars de tots aquests anys, m’agraden.
I per avui ja s'ha acabat el temps. Fins a la propera.
Després de potser - i és que el temps passa ràpid, segons amb quines coses feies d'habitud abans, potser dels abans també...d'aquells abans...i continuo - més de quinze anys de no trepitjar una sala de cine, fa un parell de dijous vaig quedar amb un bon amic per anar a veure " A complete unknown ", pel·lícula que volia veure en pantalla gran, com manen els cànons : el vell Bob, quan era jove, molt jove. Vam comprar les entrades a una màquina que hi havia a l'entrada - ja no hi havia aquella taquillera ja gran al costat d'aquella més jove i guapa, la noia que podria haver estat la veïna del costat de casa de la que un es podria haver enamorat de seguida de fer els quinze anys , sense anar massa lluny, posem Nova York, per exemple...i continuo- i vam entrar a la sala on es podien comptar amb els dits de les mans la gent que hi havia, vam seure en un còmode seient, vam veure una infinitat d'anuncis per, finalment, iniciar-se el film.
Al principi em va costar seguir l'amplitud de la pantalla - porto ulleres progressives i tanta pantalla és difícil d'abastar, com si els ulls no poguessin seguir tota la seqüencia de les primeres escenes, com em passa a vegades de veure moviments inapreciables fora de l'abast dels vidres que no sé ben bé a què atribuir...fujo d'estudi...continuo - però de mica en mica la història em va absorbir, com el talent aquest que es fa dir Timothée Chamelet, un nano jove que fa de Dylan com si fos el Dylan que imaginava, sense conèixer - mai, és clar, i en això resideix el magnetisme d'un bon actor que fora del plató es veu com algú totalment diferent i evidentment, fora de la meva època, que podria ser - de fet ho és - l'actual, un actor amb bigotet, alt i prim, somrient i amable, gens petulant, que no coneixia però que contesta a les preguntes amb intel·ligència i naturalitat, un actor amb un toc kitch, elegant, seductor sense haver d'arrufar ulls ni amagar res d'importància aparent i desconeguda fruit d'algun passat tempestuós, no, és un actor jove, feliç, ambiciós també, una persona amb un caràcter proper d'alguna manera al Bob Dylan d'aquells primers anys ... i continuo - qui era en realitat, en Bob Dylan, personatge al qui només li ha preocupat la música que feia i la manera d'interpretar-la dalt d'un escenari.
El meu amic, que no és fan absolt del de Duluth com jo, em va dir que la pel·lícula havia estat bé , que al final, però, renega del folk per electrificar-se, de fet es cansa de cantar "Blowin in teh wind" com el Llach es va cansar de cantar "L'estaca" o el Van Morrison de la "Brown eyed girl". A veure, em diu, si aquella cançó els va fer famosos doncs que després no vagin renegant d'ella com si fos un fill il·legítim... - el meu amic és un fan de l'Springsteen, que ho canta tot i més i a sobre és un paio collonut - jo li faig entendre que des de bon començament, la pel·lícula ja parla de l'interès del Dylan per explorar les diverses músiques que va escoltant, del country al blues, passant pel rock i el folk, és clar..i el Woddy Guthrie, raó per la qual viatja cap a N.Y. D'altra banda,impacta quan al festival de Newport presenta una "cançó nova" i es posa a cantar "The times they`re changing " - i totes les lletres subtitulades, tota aquesta poesia de paraules i d'estrofes amb les quals expressa el que el seu cap veia i sentia, amb una capacitat única i inconscient de crear una meravella rere una altra...i continuo - i de seguida la gent coreja aquest himne i se't posa una mica la pell de gallina quan els seus coetanis se'l miren com allò que no volia ser, un profeta - anys més tard escriurà una cançó, "False prophet" on dirà jo no soc un profeta fals, jo només faig el que faig...i continuo - i només volen d'ell que continuiï igual, que segueixi igual, que tot evolucioni cap a aquest tot igual que ells sembla que ja han canviat - i aquí rau la visió realista de l'assumpte del Dylan, que ja va veure que tot allò s'acabaria com es van acabant tantes coses com ara s'acaba tot i tot torna a començar sense iniciar-se, en el fons res ... i continuo -, quan en realitat, la cosa va cap a aquell "Like a rolling stone" on ja pregunta com et sents, com et sents essent a complete unknown, like a rolling stone...i bé doncs...
Cal continuar. S'obren els llums i la pel·lícula s'acaba. M'ho he passat bé.
Caminant, de tarda, amb fred d'hivern. El marfull tot florit i perfumat obre el paisatge d'ataronjat capvespre. Ametllers joves, florits. Els més grans, amb sàvia d'anys, tot just despunten. A les orelles sona Brasil i el fred travessant el forro polar de sobte es transforma en brisa d'estiu. Penso en el mar i en la vida, bonica fins a la fi. La fascitis plantar sembla que no apareix, noto els peus calents a mitges amb l'esperit, que em fa somriure. Creuo el pas amb el F. i els seus dos gossos, una llauna de cervesa a la mà i la mirada perduda cap al cel, dins el seu rostre ambigu, que tant pot ser de geni com de curt de gambals. De fet - penso - és el d'algú que no és.
M'arribo al cementiri i el trobo obert. Em passejo foragitant el temps, fugint com de la famosa màxima llatina escrita a la font de l'entrada. És un cementiri bonic, no cal dir que també tranquil. Torno cap a casa meditant la frase llegida pel matí que Bergounioux deixa anar com qui no vol la cosa en els seus diaris : "la mort menysprea a qui la ignora ". Millor fer això. Entremig alguns núvols d'en Mesquida. La poesia hi és per allò d'abans també, com la música. De nit, la lluna té forma de gandula.
“You
are always on my mind “
del Willie Nelson en bucle , l’he escoltada aquesta tarda unes quantes vegades
per mirar d’aïllar-me de tot el trànsit de converses intranscendents que les
dones de l’oficina mantenen de forma regular i esporàdica alhora – una
capacitat ambivalent del fluir d’aquelles sempre sorprenent d’entendre per un
pobre home com jo -, omplint els pocs moments de silenci inútilment profitosos
per a la concentració pròpia de la feina a pesar d’estar dins un despatxet
aparentment separat de la resta dels quefers de les sis dones amb les quals
comparteixo oficina. M’he quedat sol. L’oïda les sent, aquestes converses, i
les va enganxant al vol com qui decideix de seguir el camí d’una gota de pluja
caient del ràfec d’una teulada, i després una altre, i un altre caient totes dins un bassal i així mentre
el cap no segueix la línia de treball que hauria de seguir, i d’aquí la música
en bucle i la cançó. “ You are always on my mind”.
L’E.
parla de llibres, d’una saga que està seguint d’una dona-detectiu. El primer
llibre li va agradar molt – no sé què d’una gitana - però el segon està sent
molt truculent i macabre, segons diu, i l’ha abandonat a les quaranta pàgines i
això – rebla- li fa molta ràbia, perquè el primer llibre era boníssim. No puc
evitar, llavors, d’imaginar com és un llibre com aquest, la seva grandària, número de planes, enquadernació, tipus de lletra, en el que hi
posa a la guarda...l’intranscendent d’aquest tipus de lectures, la utilitat que
tenen com a eina d’evasió, sempre millor que qualsevol inutilitat viral vista
en la pantalla d’un mòbil. Entremig, faig feina, els errors de la qual sorgiran
d’aquí uns dies i em faran preguntar on tenia el cap quan vaig escriure aquella
xifra o vaig errar al acotar una distància dins un planell. Penso, seguint la
remor de les veus femenines, en la meva prepotència per pensar en tot això dels
best-sellers, en si em preguntessin ara si jo llegeixo i què llegeixo i els hi
digués que uns contes de Faulkner, magníficament escrits i llegits al pas
adequat de la tortuga que soc quan una lectura és bona, em com preguntarien que
qui és en Faulkner i de què van els seus contes i jo possiblement tornaria
enrere i no diria en Faulkner, potser diria Baxauli, o Cabré o l’Alba Dedeu i
la seva conformista, i els hi podria explicar la història d’una dona atrapada
per l’olor a pollastre o la d’un pare mirant pel seu fill...o inclús podria
dir-les i heu llegit a Joël Dicker ? i potser quedaria bé i tot. O millor
encara, no llegeixo massa i prou...” You are always on my mind “ sento repetir
altre cop.
Podria
ser valent, em dic després. Sabeu de Kafka, Dostoievxki o Bulgàkov ? Txèkhov ?
Tolstoi, Kundera, Hrabal ? heu llegit mai Pla? Aldecoa ? Delibes, Matute ?
McCullers, Mondiano ? Heu gaudit amb Tabuchi, Balzac o Calvino ? Uns versos ni
tant sols de Salvat-Papasseit o Carner ? Jane Austen ? un conte de Calders ?
Pedrolo ? Twain, Steinbeck, Hemingway ? Conrad, potser ? Stevenson, Borges , Gracq ? Sóc un petulant ? Així i tot, segueixo enfilant, després de la saga
poden venir tots aquests i molts més encara, només és qüestió de temps. Jo vaig
començar amb la tira d’en Camus del
Cavall Fort, on no deia res de res. M’agrada llegir, diu l’E. “ You are
always on my mind ”.
Em
pregunto llavors – mentre segueixo treballant tot seguint els compassos dels
violins de la cançó – per totes les novetats i les recomanacions que al migdia
he llegit en un article d’un diari digital fetes pels propis editors en
referència a títols publicats per altres editorials. Un munt de llibres, molts
d’ells desconeguts per a mi, la majoria d’escriptors vius dels quals en canten
meravelles de com escriuen, com jo faig en els meus quaderns, a mà, per després
polir-los a l’ordinador. Penso en si ningú sabrà mai d’aquest interès
segurament real per la frase ben construïda, per la història explicada, pel
factor humà ; en si de debò és important – necessari ? – aprofundir massa o
tant, potser, en originalitats encobertes.
“
You are always on my mind”,
torna la cançó i l’escolto i llavors, definitivament, deixo d’escoltar totes
aquestes converses intranscendents, les quals fan passar el temps més ràpid a
les dones de l’oficina. Acabaran parlant d’elles mateixes i les seves cabòries,
compartint existències entre rialles i amabilitats disfressades de falses
voluntats pròpies. Versions més bones o dolentes de personatges literaris
descrits mil-i-una vegades al llarg dels segles. Quatre acords, una melodia i
unes altres veus que canten un mateix tema. Com l’energia, que es transforma constantment, tot és ara i res, que deia en Vinyoli.
“You
are always on my mind “,
del Ryan Adams i la Norah Jones, segueix sonant per un darrer cop.
Camino
en la foscor. Torno de l’hort pel camí més llarg, després de la pluja del matí
la tarda ha estat fresca, regalimada d’una primera tardor. Diumenge passat, de
tarda també, vaig omplir un cul de cistell amb rossinyols, fredolics i un parell de
llaneges. Cal mencionar-ho, doncs feia quatre llargs anys que no trobava res, i
el gust de la truita que em vaig fer al vespre potser ha estat el millor de la
setmana, afegint-hi aquesta tarda de dissabte de curt termini, amb el cel ple
de nuvolades de baixos relleus del color blau d’antigues ampolles d’ultramarins.
La foscor m’embolcalla sense ser nit encara, alguna cosa es veu pel camí, de
fet alguna cosa es mou mentre avanço : es tracta de l’aigua dels bassals, de
reflexos argentats, bellugant-se lleugera com si alguna cosa nedés dins seu, inescrutable però viva, promesa dins la foscor, pàtina
canviant a cada pas donat, inspiració breu del destí, son com miralls devots de l'esdevenidor, certituds de ser com un
és. Caminar breument sense rumb. I respirar una estona.
Passen
dos darrers ciclistes, el so de les cadenes trencant el cant d’una darrera
cigala, encara, les llumenetes vermelles papallonejant la negror d’ adéus al pas
de les roderes signant el fang. Baudelaire segueix essent llegit, amb extremada
calma : ¿ D’on et ve, dius, aquesta tristesa inesperada, com l’ona
empenyalant-se pel roc negrós i nu ? . Semper eadem, i en canvi, no. També
ressona un conte d’en Faulkner ( cabells ) i el rostre d’en Barry,
lluitant contra el seu mal mentre recita Shakespeare. Tot això amb la mirada quasi
bé d’un cec, dels quals he llegit que no somnien imatges doncs no en tenen cap
per recordar, cosa que els obre a infinites possibilitats de somni i no només a una, com els que ho veiem tot. Potser soc cec, en el fons, potser m'agrada ser-ho.
Torno
a la llum del carrer i passo pel costat dels pessebristes. Un home de cabellera
blanca, el davantal posat, treballa donant forma a una cova. La nit és
agradable perquè és quieta, com el meu pensament mentre avança, reposat i
tranquil. La música, és clar, acompanya.
T'ho podria preguntar de moltes maneres diferents, segurament de cap, incapaç com soc de dir mai res adequat al moment idoni. Et miro envoltada de misteri, allí dalt enmig de la boira, il·luminant un tros de cel nocturn, mentre les restes d'un plugim d'aiguabatre passat em fan de falses llàgrimes damunt la cara refrescada de falsa rosada dins falses matinades. On has estat des de la darrera nit, aquesta setmana, aquest mes, aquesta anys ? Totes les cançons - d'aquelles sense nom on un genèric femení eternitza la fam d'amor enmig de metàfores sordes però boniques - parlen de tu, totes em porten a tu. Visc en un altre planeta.
Dissabte, cap al tard, pujava pel Tomaset tornant de l'hort, els auriculars posats- fet, d'altra banda, poc habitual - quan , al capdamunt de les escales, il·luminada pel sol travessant el curt passatge d'oest a est, vaig veure una figura femenina que se m'apropava, jove, vinguda de no sé on. La mirada, inconscientment va anar a parar al terra - amb els anys hi ha costums que vaig aprenent d'evitar desistint a l'instint propi del fracàs - però, just uns segons abans de creuar-nos un dubte em va fer rectificar i alçar l'esguard mentre per les orelles la cançó parlava d'un love match with the moon al precís moment d'enxampar uns ulls blaus mirant-me directe als meus. La noia - o potser la dona - semblava sortir d'una època passada, vestida amb conjunt texà amb esportives blanques, cabell curt - arrissat ?- i ros, sense auriculars, ni mòbil ni gos per passejar ni res que no fos ella. Va ser un moment. Jo em vaig girar un moment, però el sol m'encegà i la figura desaparegué tot baixant els vint-i-quatre graons del Tomaset.
Tornant cap a casa, carrer avall, vaig adonar-me que no hi va haver cap sentiment especial, només el breu plaer reconfortant d'un matx perdut en el temps, sense love ni moon ni res més per recordar, aquella impossibilitat remota fent-se realitat, el dolç convenciment del destí - cal dir-ho, una mica amarg també - finalment acomplert.
He
passat mala setmana. Diumenge mal a tot el cos, una mala nit amb calfreds i
després dies de malestar i cansament, vorejant un límit proper a l’extenuació. Exagero,
probablement. Avui divendres, finalment, sembla que ha sortit una mica de
refredat : tos seca i nas mig tapat. Els darrers anys, si em constipo, sempre
és quan ja és estiu i fa calor, quan el cos porta ja un cert recorregut de
mesos de rutines intenses i semblés que és a punt d’esgotar la bateria. Potser és
que m’he acostumat a fer masses coses, i totes seguides ; potser és que ja no m’aturo
com abans a mirar-me el mon per fugir de certes pors. Ja no tinc tantes pors
com abans, amb l’edat hi ha menys respecte humà per elles, i en canvi, pel
contrari, el respecte d’altra gent per la meva persona sembla augmentar, possiblement
perquè amb els anys la pròpia història, la vida, el passat, es difumina. Ja no
em coneix tanta gent de fa vint o trenta anys ; pels joves soc algú altre, pels
grans sembla que també : una mica soc el que eren com era jo quan veig els qui
son ara més joves.
I
per a mi ? Doncs bé, ara em constipo a l’estiu, que és quan fa més bo. I segueixo
escrivint, malgrat no saber-ho ningú. I ahir vaig escoltar la meva cançó d'aquest estiu, que no és la del bugi-bugi aquesta que em té una mica fregit.
El
termòstat fa un clic i de seguida s’encén la caldera, just al meu darrera. Avui
escric a la cuina, ben d’hora al matí. Aixeco la vista i llegeixo : Anna Mora,
Salmorejo, come bien – vive bien,
espetec, Març 2024, Taxi !, dolor al pit ?, proteïna + vitamina D, Balay ...
tot això sense moure el cap, només aixecant la vista. El timbre del microones
atura la meva breu lectura. M’aixeco i en trec la llet , hi afegeixo el cafè
acabat de fer. L' olor m'és molt agradable, com si algú em fes companyia. Pels vidres de la galeria el pati
desperta. Una puput picoteja damunt el que queda de la gespa, sota els pins. És
la primera que veig aquest any. Espantadissa aixeca el vol i m’ofereix la breu
i fugissera estesa de les seves ales mentre aboco mel a la tassa fumejant. Amb
el bolígraf a la mà escric sobre una alarma llunyana, reiterant els darrers
matins. Atabala una mica ; inconscientment l’identifico com un avís, com faig
de vegades amb fets banals del dia a dia, però tal com hi penso, deixa de
sonar. Deu ser que no, doncs. Em vaig desvetllant tot agafant la tassa, pensant
en la cançó del Joe. La vaig traduint d’oïda, ahir vaig adonar-me que, al final, parla d’una
tal Marilyn Monroe... farà referència la cançó a un tal Joe DiMaggio ?. Miro el rellotge, ple de
senyals diversos. Pitjo un botó i surt l’hora. Amb la cullera ressegueixo la mel
que ha quedat al fons de la tassa. L’assaboreixo un moment, m’aixeco i deixo
aquella a la pica, dringant la cullereta. Tot resta quiet. De fons, se sent el pèndol del rellotge de paret, fa unes setmanes que li dono corda altre cop i sembla que torna a anar més o menys bé. El famós tic-tac, sensible en moments de silenci. A vegades no me'n recordo i el rellotge es para. Ho noto de seguida, el seu silenci és un dels més eloqüents de la casa. Rere la finestra, un ocell picoteja el
fruit vermell d’un pitòspor en vol estàtic . Unes altres ales bategant. Això darrer ho afegeixo al vespre, com aquell he de
marxar que mai no es diu i que escrit així, sona una mica premonitori.
Em puc escolar dins el temps i fingir que tinc la meva pròpia vida. Puc mirar d'escriure frases maganànimes, fruit d'una pretesa saviesa ; sobreviure amb d'altres massa fetes per a un nosaltres difícil de conjugar amb un sol verb. La necessitat m'aclapara i així i tot, el cant d'un ocell de matinada em sedueix de tal manera que el pes aquest del que sigui que és nostre, s'allibera fent altre cop els cossos joves, plens d'esperança, plens de desig. Així era jo, penso, i així eres tu. Erem altres. I els hi ho preguntem i és clar, no responen perquè segurament no calien respostes ni tampoc masses preguntes. Llavors, vull dir.
Respiro sota un ametller florit. El fum s'esvaeix.
Tothom
viu de les seves pròpies mentides. Si s’hagués de viure només amb les veritats,
no seriem capaços de fer-ho.
Resposta
: la veritat té moltes cares, i a vegades només se’n vol veure una ; és el que
es diu una mitja veritat, o una mitja mentida, segons com es miri.
Rèplica
: la veritat és absoluta.
Contrarèplica
: La mentida també, tot i que mai es defineix com a absoluta.
Al tombant del camí, un campanar i una esglesia. Al darrera, el cementiri ; al davant, l'hort del rector, sota la font i la bassa.
L'hort sense rector, la bassa buida i la font, d'aigües contaminades. El cementiri, creixent.
Abans del tombant, el mas i els camps.
Endreçats d'infantesa, la masovera torna cap a l'era, el farcell ple de primavera, de pluja, de fred i tions cremant vora terra.
Sol a l'estiu, marinada i rajols sota els peus nus. Les gallines sota el terrat i al balcó, uns ulls que s'estimen. Els avis prenent la fresca , les portes obertes i les olors de la figuera.
Ara veus estranyes. El meu país era tant petit...sembla que s'ha fet gran de cop.
Però això és el temps, em diuen.
Esperem la nit, doncs, la nit de l'esperança, tot posant el nadó dins el seu bressol.
El darrer acte de fe, al fer el pessebre, any rere any.
Tardes
declinants. Els sols de les tardes declinants. Admiro - com deia Sèneca - les
coses que enganyen de lluny així com – i com bé afirmava Persi – ser capaç de
donar pes al fum. Mea culpa. La poesia podria ser això, si fos mentida. O
veritat. Creia que respirava el perfum de ta sang diu un altre vers
llunyà, mentre Lou Reed parafraseja la seva paranoia i tampoc diu cap veritat
... i doncs ! diria agafant el seu ritme...i doncs ! faig ballar el cap tot
veient núvols circulant pel cel, l’espai quasi bé infinit del migdia, net,
nítid, fent forja amb les cabelleres esbullades tapant rostres mai vistos. I la
nit bevent-se el teu bleix, la teva dolça metzina. Dringadissa de vidres.
El fum aixecant-se damunt xemeneies apagades ja fa temps. Mentida. Veritat. I a
qui li importa ?.
Nota l'escalfor del seu cos vora el seu. No se n'adona d'aquestes coses, vull dir del fet aquest de l'escalfor que desprenen els cossos. No sol tenir dones com aquesta al seu costat. Dura una estona, mentre li aclareix uns dubtes sobre uns albarans que té : de qui és aquesta signatura, a quina màquina correspon, si els preus son correctes...és una mica més tard quan se'n recorda de la cançó, de la lletra...en definitiva de totes les cançons. Les que sempre li han agradat.
Hi
ha moltes més coses més enllà de tot. No tot s’acaba en el mateix darrer plaer –
aquell conegut tot de tot s'acaba on comença - , la mateixa manera de
digerir els dies tot esperant les nits. No tot és això, no hauria de ser-ho. La
diferència de tot plegat – suposo – rau en el fet de que tot és possible ; però
aquest, en concret, és un tot que al final no vol dir res. I llavors, és clar,
només queden els somnis esvaint-se lentament i vaporosa, quallant-se amb totes
aquelles coses les quals, a falta de res millor, segueixen essent coses força
indefinides, vagues i desgraciadament properes ; lligams de vida, desllorigant-se
de mica en mica com mànegues on cada dia hi apareix una petita fuga d’aigua per
on s’escapa un d’aquests somnis tot mullant-me la cara.
Al
final, amb tantes fuges, quedo xop d’una felicitat feta de tots aquells
possibles impossibles, i per un moment, tapant amb el dit un d’aquests
minúsculs forats i tornant-lo a destapar, sembla i tot real.
Fa un parell de dies, al vespre, caminava sota una pluja que potser ni era pluja, més aviat eren gotes ben bé passatgeres. Com una rereguarda. Baixava pel carrer cap a casa, i de lluny, veia entrar els Q. a casa seva, al pas de la gent gran. El Q. s'ha aprimat força. Ja queden pocs vells vivint als Rajolers i jo baixava pel carrer amb totes aquestes gotes caçant-me al vol com si fos la rereguarda de tota aquesta pluja que ha anat caient les darreres setmanes, abans del pic de calor que sembla ha de venir . Gaudia d'elles com gaudia - recordava - de les converses dels que ja no hi son.
Amb el Chett Baker de fons, alleugerint el pes de les passes.
El xerric de la carraca lligant mercaderies al camió, a la furgoneta, dalt del cotxe ; fixant la càrrega perquè no es mogui. Hi ha pensaments, emocions, sentiments fins i tot, que haurien de lligar-se com ho fa la carraca perquè sinó se’n van, i no tornen més. I no son això els records potser ? Vivències lligades amb una bona carraca, traslladades a través del temps per aquesta màquina sempre imprevisible que és la memòria, la qual funciona amb gran varietat de combustibles, tots perfectament sostenibles.
Feia dies - mesos, anys ? - que no escoltava el free bird dels Lynyrd Skynyrd, en la seva versió extended. Al despatxet, a darrera hora, sol com un mussol, free bird : giro el cap i miro per enèsima vegada la fotografia del vol de les orenetes del calendari d'enguany, mes de maig, fotografiades fa un any als camps de l'Espardenyera. En Roonie va deixant allò del I can't change, lord I can't change, I can't ... change, change, change ... allargant aquest change fins explotar en l'orgia de guitarres finals, memorable.
Em miro les orenetes, recordant-les quan van venir a saludar-me el dia primer de maig, a migdia, just quan tornava de caminar. Volant lliures a l'alçada del pati del darrera, damunt l'hort. Moltes i lliures. Aquest any havia arribat a pensar si no vindrien, finalment . Però sí. No podem canviar, els que volem tenir l'ànima lliure. I així, volen elles i de tant en tant, encara jo mateix, si el temps m'ho permet. Ni que sigui a l'acabar el dia.
.m.jpg)
