Lluita

Sota la boira persistentment llunyana, gebradora d´aquest matí allunyat definitivament de la tardor, encara els colors l´assenyalen amb els seus ocres atuïts de blanc. És aquí dalt, carenejant, on el roure s´alimenta només de roca, fent-se més fort. És aqui, també, on la persistència d´aquest món en constant lluita pren consciència altre cop deslligant-se - amb una estranyesa encara sense entendre - del que, aparentment, hauria de ser el més important. I no, de fet no és tant important, veient la bellesa d´aquesta lluita tenaç perdurant en el temps. Les vel.leïtats pròpies es defineixen amb la culpabilitat pròpia del qui tornarà a caure a les mateixes trampes de sempre, amb la serenor de comprovar el pitjor d´un mateix enfront del silenci magnànim dels elements. 

Llavors torno a caminar fins arribar al llindar fàcil i tranquil d´un petit precipici: observo l´horitzó, el bosc uns metres sota meu, el fred al cos ; m´embutxaco les mans i dóno mitja volta, segur de seguir el camí de les fulles que pugnen inútilment per no caure de les seves branques, amb tota la seva perfecció plena de vida. Quedo renovat d´aquesta força que m´empeny a no esperar res més per ara i m´entretinc encara a fer alguna fotografia més, amb més colors...amb menys lluita. És com tornar a equilibrar la balança, un petit començament. Altre cop.

La vinguda dels tàrtars

Una linea de núvols blancs com un tren en l´horitzó; una linea ben seva, només seva, resta allí, en la llunyania, tot el dia. Prima i visible, inalterable, la resta fins als ulls del qui vigila enfronta només blau, com una aquarel.la marina abans d´arribar-se a la platja aquella que mai es trepitja. Ha bufat el vent durant tota la nit, emportant-se la meitat de les moreres i els pruners i bona part de l´ocre dels plataners. Les voreres dels carrers han deixat de ser grises i fan soroll de vells pergamins obrint-se als matins nèts de mals auguris, a les noves ombres perfectament delimitades de les tardes sobre el ciment clar, amb les seves claraboies, els seus teulats, les seves baranes velles i negres  altre cop tèbies de sol...Res ja no fa pampallugues, l´aire és solcat per multituds d´invisibles, aquells que no va entreveure mai el personatge literari que esperava la vinguda dels tàrtars. 

I és que aquests ja han arribat, deixant una polseguera en l´horitzó semblant a una linea de núvols blancs. L´estol imaginari els delata als ulls del qui els vol veure. Només passa que després s´han fos en l´aire fred, qüasi bé hivernal de l´invisible. S´escolten com un pas de fantasma dins el gregal portador de tempestes i també s´acaben aturant en un joc de silencis forjadors d´instants preciosos i quiets, ara al matí, ara al migdia, ara al vespre, quan el record del primer vol vist d´un primer núvol d´estornells viatja juntament amb el del pardal solitari solcant a batzegades  un espai fora mida.  Els tàrtars cerquen refugi dins una nova fortalesa mentre hi ha qui encara els busca arran de l´horitzó. El guaita s´acaba sempre adormint, somiant truites.

Vitamines

Quan sona la música, es posen a ballar. Tant fa que la cinta sigui de fa molt temps enrera, ni que no soni massa bé , s´encalli de vegades o la cançó no doni massa per ballar. La granota bota  i el seu germà gran dóna voltes com una baldufa. La cançó retorna d´on va venir, mentre ballo amb ells. Ells riuen, i jo també. 

Feta la diversió, trec la cinta, però no vol sortir. S´ha encallat dins l´aparell, que ja fa massa temps que no s´engegava. Miro de tibar-la, i es trenca. No em preocupa massa, això ja passava abans. Es talla, i s´enganxa, tot i que no sé si ho acabaré fent. Amb cura, la retorno dins la capsa, i d´allí al calaix on dormen totes les altres. I el tanco. A fora torna a ploure, i a mi ja m´està bé.

Onze anys

Ella sap exactament el temps que fa que no es veuen. Ho diu amb la seguretat de qui coneix la capacitat humana per oblidar amb rapidesa el pas de tots els díes i mesos que contenen aquests onze anys que reafirma tossudament per segon cop en pocs minuts, com si la seva pròpia capacitat de recordar-ho ja fos raó suficient per merèixer almenys una segona oportunitat de remembrança per part d´ell. Ell, però, és incapaç ni de recordar vagament aquest rostre solcat d´arrugues fresques sorgides al seu voltant cada cop que somriu entre les pauses del seu parlar ràpid, un parlar d´anar per feina on resumeix els onze anys passats en dos fets concrets : el tancament de les dues botigues i el seu divorci. No és que ho hagi de saber, però potser aquests dos fets afinaran la seva memòria. Les botigues les va muntar amb el seu “ex”, i va ser amb ells dos amb qui va fer els tractes, temps era temps, perquè d´allò ja en feia onze anys i ella, en fi...sospira com feliç, com si aquests dos fets no hagin suposat cap desgràcia per a ella. Nova vida, vitalitat, els anys passats van ser feliços però s´havia d´acabar algun dia, ja s´ho veien venir, els seus ulls brillen sens dubte rera l´opacitat d´unes ninetes fosques inquietes amb un punt de nervi mirant d´allunyar impaciències neguitoses.

El Sr. Mestres, mentrestant, treu les mostres que ella necessita, unes mostres ja antigues, i respon amb un si o un no segons s´escau al monòleg que ella va repetint sense adonar-se´n, tot plegat perquè la situació pogui semblar-se el més possible a una conversa. Ella sembla no tenir aturador, i en poc més de vint minuts li explica més de la seva vida del que ell mai arribarà a explicar a ningú de la seva. Hi ha gent capaç de fer-ho, i davant de qualsevol disposat a escoltar-lo. De fet n´hi ha que s´hi dediquen professionalment, però no és el cas de la Sra. Sofia. Ella sembla més aviat una consumidora que n´ha tret les seves pròpies conclusions, algú que ha sentit a dir allò de que has de treure- t´ho de dins i de que explicar-ho t´ajudarà a superar-ho. O bé no ho ha sentit però ho explica per pura necessitat, perquè han passat onze anys i ell no ho sap, de fet ni la recorda, però si està segur d´alguna cosa és de que s´ha envellit. En un moment de pausa, observa l´abric de pells que li cobreix mig cos, d´un pèl blanquinós gruixut, com de conill, un abric atemporal que avui en dia ja s´han de deixar de portar, com els jerseis de mohair van deixar de portar-se fa temps o els pantalons de tergal fets a les sastreries. El seu rostre sembla una extensió de la seva blancor, de les dents i inclús dels llavis prims, apagats de tant somriure. Les seves mans també, agafant ara una de les mostres . Una d´elles llueix una elàstica i marronosa bena permanent, massa grossa pels dits que sobresurten més prims encara del que són.

Ell recorda l´abric. A vegades passa que un recorda més un detall que una persona, com ara un penjoll, una pipa, un ble de cabells castanys, una manera d´escriure, un to de veu, un llaçet rosa en uns sostenidors. Amb el pas dels anys la memòria es torna cada cop més selectiva, i oblida sense cap mena de capteniment.

La Sra. Sofía aixeca la vista i somriu, no para de somriure. Torna a les botigues tancades i al divorci, i als anys que fa que no venia. I a l´artritis a les mans, o potser a alguna cosa pitjor, que no s´atreveix encara a explicar.

Abstracció figurativa

" Quan llisquem en un món ple de saturació i pèrdua, cal tornar a les coses permanents que trobem en el silenci ". - Xavier Valls, pintor 

"Tot passa a un ritme accelerat sense saber quin serà el passat que construirà el futur" J.E.Ruiz-Doménec, historiador

De fons, conversen Jim Hall, guitarrista, i Bill Evans, pianista

La pintura respira. Ni sospira, ni esbufega ni exhala. Els fruits...cal no oblidar que venen de la flor i cal preservar el seu llinatge original. Respirar, pintar el silenci. Això llegueixo. Escolto, hi ha música que també respira, monòtonament continguda, cercant el seu propi silenci, fent emergir la mirada callada que fa tornar eternes les coses, torno a llegir. Pulcritud, armonia, lentitud de passar pàgines sota una llum càl.lida i tancada on buscar el passat, sense necessitat de recuperar res de tanginble o perdut, només graus delectosos semblants als  d´una copa de vi davallant a glops curts però espaiosos per la gola. Alguna cosa així seria el passat. I d´aquest, fent-ne abstracció, el futur, sense necessitat de futuritzar-lo massa. Fer-lo inmediat, proper, semi-present, constructiu. Silenci trencat, torna a la pintura, a la música, al llibre, al vi i a la llum....

Primera estampa de tardor : tot recordant Lou Reed

Al davant del camp del San Cristóbal, a la vorera on hi ha el semàfor que dóna a l´avinguda, aquesta setmana s´hi fan castanyes. Sovint, i cada cop més sovint, és tasca difícil trobar parades on es facin les castanyes com cal, i aquí sembla que mantenen la seva bona fama . Dins un bidó vell adequadement rovellat, amb un bon forat a la part de sota per anar ficant la llenya al foc, s´hi couen sense presses. Per aquest forat, molt ben fet, arquejat per la seva part superior com ho són algunes finestres de les golfes d´algunes cases, aquest foc destaca cremant alegre, salvat per les primeres fredors dels darrers díes. Més amunt, les castanyes, agafant to de sutge fi, són remenades rítmicament per mans expertes amb un bon i ample girapeix. D´allí surten per omplir paperines fetes amb paper de diari curosament doblegades, oferides als conductors per nens i nenes d´ulls diversos, alguns de tímids, d´altres de més decidits, tots somrients. El reclam té el seu efecte i de les mans curoses d´una nena de cabells llargs i bufanda vermella en surt una destinada a les meves, mentre el semàfor manté el seu estat d´alerta. L´escalfor repentina de la paperina, l´olor lleugera que se´n despren d´aquest foc de tardor, rústic de caliu hivernal, revifa vells instints momentàniament, guanyant-se un somriure. Al següent semàfor, de llarga durada, els dits en pelen una i la blancor fumejant s´esclafa als narius, a la boca...

D´aquesta estampa no sé jo si per als carrers de N.Y. se´n veu alguna. Allí els nens es difressen i van a les cases dels veïns a demanar caramels, i les carbasses es foraden amb boques i ulls sinistres, tanoques i riallers,amb espelmes il.luminant-les. Allí d´aquesta nit en diuen el Halloween, i el Lou Reed en tenia una cançó on acabava dient : “see you next year, at the Halloween parade”. La mateixa cançó sona ara, una mica sorneguera, entre efluvis de castanya. El semàfor és verd, i abans d´arrencar, m´espolso les mans de restes negres. La nit resta oberta : una vella castanyera coneix un vell rocker. L´un prova una castanya i l´altre li segueix les notes. Així van fent camí de les estrelles mentre sota d´ells tot sembla haver de continuar, inevitablement, vers l´any vinent.