Nadal ( amb cert retard )

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m´acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L´aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d´una establia
Tota d´arrels, el fosc d´un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

J.V.Foix, 1ª estrofa de "Ho sap tothom i és profecia" (1953)
"Onze nadales i un cap d´any" (1984)

Pròleg

La sopa de galets, la carn d´olla, el capó, les pomes al forn...la cuina de la filla, la mare, ja l´àvia.

Nadal a punt de servir.

Kerkyra (V) : El mar

També cal parlar del mar.A Kerkyra, com a totes les illes gregues, les aïgues que banyen les seves costes són d´un blau intens i transparent en bona part de la seva geografia, i aquest fet per si sol provoca les ganes de fer-hi una capbussada sense cap motiu aparent, com no sigui el d´apaivagar la calor intensa de la canícula.

Prop de Barbati hi ha una petita cala de pedra blanca, sota un curt penyasegat damunt del qual els xiprers hi creixen molt arran, i que contemplo plàcidament estirat sobre l`amplia roca, després d´haver nedat una bona estona. Estem a la part nordest de la illa, i davant nostre no hi ha l´horitzó marí, sino les costes del que em penso que és Albània, una terra que en la distància es percep seca i mancada de vida, qüasi bé desèrtica. No hi ha ningú més a la cala, arrecerada per un reduït espigó natural de roca que convoca les aïgues en una mena de pleta que permet nedar amb tota comoditat, sense que l´onatge molesti .Tanmateix, en pot originar el pas d´ alguna llanxa , el motor de la qual puc sentir abans de tenir-la a la vista, l´orella sota l´aigua. I és que sota l´aigua, el mar dorm plàcidament , extenent-se abastament en totes direccions sota els ulls que el contemplen . M´és difícil definir el sentiment davant aquest panorama : potser una certa inquietud pel que pot amagar-s´hi, pel poc control d´un medi aliè a la meva pròpia naturalesa; però també la benestant sensació del fet de sentir-me per uns instants part d´aquest món, com si l´aigua que em rodeja i entra per tots els meus porus m´acollís en una càlida abraçada. I potser el més important de tot és que no penso en res, però en res de debó.

El Colin Hay, cantant australià, a la cançó “Beatiful World” parla de que li agrada anar a nedar mar endins, on diu , un home encara pot ser lliure. Pot resultar un tòpic, però és una definició prou adient. Cal capbussar-s´hi.

Trànsit

El camí dels Monjos, que porta a la Mola, està en trànsit. A baix als dipòsits, el sol tardiu il.lumina des de ponent els pins que marquen el camí, d´un verd inalterable al pas de les estacions, mentre al sotabosc els arbusts van marçint-se sense remei, i la pedra regalima d´aigua entre els mil.lers d´escletxes invisibles que la van moldejant. El cim és tapat d´una espessa boira baixa, i la resta del cel és uns simfonia de núvols trencats entre grisors i boirines desdibuixades per vents que semblen esgotats, cues de tramontanes polars que ens han perseguit les darreres setmanes.

El camí puja ràpidament i tot sembla com sempre, encara que el fred és evident mentre hom contempla les cares dels excursionistes que van baixant, rostres de galtes vermelles entre gorros i passamunyanyes aixecats, que dónen la bona tarda amb certa resignació, mentre s´entrecreuen els camins de tornada.

Aquesta tornada és la de l´hivern, que es decobreix més amunt, quan s´entra dins el cercle emboirat que es divisava des de baix . A l´arribar a l´alçada de l´hort del Monjos, el camí fa una breu giragonça, planera fins enfilar el darrer empedrat que porta a dalt. Aquí, en aquest espai reduït, la quietud és definitòria. La neu descansa en totes les branques de l´alzinar que rodeja el camí que es trepitja amb un respecte sobtat. Si un s´hi fixa, s´adona de la perfecta disposició del blanc element, sense cap estridència, sense cap sobrepes que destorbi la perfecta calma del lloc. Al terra no hi ha arribat ni un floc, i en canvi, a totes les petites fulles de les alzines hi descansa un petit tros de la nova estació.

Cal passar sense presses, gaudint del silenci, com si es travessés un quadre. Perquè pocs cops es pot advertir aquest trànsit cap el nou hivern que ja espera més amunt, a peu de monestir.

Cabres

Les cabres em barren el pas. Travessen l´asfalt del polígon sense massa pressa, encara que el gos d´atura- negre i d´alçada mitjana- les va espavilant movent-se ràpidament al seu vol.Tot i així, el ramat no és massa gran, per la qual cosa no hi ha massa feina a fer. El pastor es manté de cara a mi, tranquil, a l´altre banda del carrer, controlant pacientment la maniobra. Jo aturo el cotxe a uns metres de les bèsties, que no es mostren massa interessades en l´automòvil. Els cossos mostren un costellam marcat sota la pell dura i seca que s´eixampla en panxes que cauen com bótes de vi mig plenes; els morros llargs, motejats en combinació de blanc i marró, en alguns casos de negre; els ulls opacs i sortits; el caminar lent d´unes cames seques i ossudes, de peülles poc ensinistrades, fetes per la terra dels camps, i no pas pels paviments urbans. La cabra sempre m´ha semblat un ésser amb pinta d´afamat, que contràriament a l´ovella, més plena i proporcionada , no sembla tenir pas pressa per menjar tot el que troba, com aquella, el cap sempre ajupit. El posat és el d´un resistent a les exigüitats de la natura, sobri i lleugerament altiu, que examina el món com si no n´esperés masses alegríes. És per això que em recorda al camell, amb aquest aire d´indiferència i falsa passivitat que otorguen els espais desèrtics als seus habitants més coneguts.

El pastor, per la seva part, és inevitablement gran, com qüasi tots amb els que topo de tant en tant, cada cop menys. Diuen que l´ofici es perd, i segurament té que ser així, donats els nous temps , de novetat cada cop més curta. Què pot oferir un ramat de cabres al qui se´n cuida avui en dia? Jo no ho faria pas, encara que pogui tenir el seu encant, si t´agraden els matins freds com aquest, amb el so sord dels “cencerros” (que essent dins el cotxe, em sembla que provenen d´una altre galàxia dins les rutines diàries) permanentment a l´oïda, la companyia fidel del gos, els menjars frugals al mig del camp i la pau que pot donar la soledat, si un hi està avesat.

Miro el rellotge, mentre les darreres cabres creuen. El pastor travessa el darrer, el sarró a l´esquena i el lloctinent atent a noves ordres. Em somriu i em saluda amb la mà, com si fes molt de temps que no topa amb ningú, encara que potser ho fa perquè he esperat obedient el pas de tant llegendària tropa, com si l´home sabés de la preciositat del temps a ciutat,i el fet que unes quantes cabres l´estiguin fent malbaratar a algú com jo.

.

Així els veig allunyant-se xino-xano, sense pressa, i jo m´ho miro com si fos el darrer cop. I arrenco amb un cert sentiment de resignació, carrer avall, en direcció contrària a la seva.