De viure

Una papallona petita i blanca, com aquell títol de la cançó. Dins el dipòsit d´aigua, les ales perfectament esteses, el cap, les antenes, la cua, un dibuix transparent flotant sense arribar a l´ofec. Litografiada amb la perfecció amb què la natura fa les coses. ¿ Morta ? L´agafo amb molta cura, submergint el tou del dit just a sota d´ella.

Fa unes hores ens havia deixat un antic company de feina. Vint anys de convivència laboral. Més que un company, menys que un amic. El darrer any, ell ja no hi era. Recordo la darrera encaixada, abans de l´assalt final. Poques coses a dir-nos, només la mirada dels seus ulls petits i clars.

Deixo anar la papallona. I mou les ales per desaparèixer entre la blavor d´unes quantes borratges. Viu, o millor dit, sobreviu. D´això es tracta, de viure.

Automàtica.5

(...)

Ni la ciclogènesi queda. Res, no en queda res i res no tenim i tot fuig de la mà si el desig acomplert no em satisfà. Continua ,William : més val ser el qui matem, que sentir al cor un goig dubtós d´haver-li donat mort. Qui diu això acaba fent una escabetxada d´enemics creats per ell mateix, dins seu, dins les seves ambicions, personificades en reis bons, amics lloables i esposes perverses. De forma comuna, les culpes de sang tenen la clarividència del desig satisfet, d´aquella sang encara fresca a les mans, regalimant, diríem, com les gotes de Danton dins la banyera amb l´escrit a la mà, el darrer, el final, el d´abans de morir però a temps perquè el pintor el centrifugui en una retrat per a la posteritat, on l´hel·lenisme no hi pinta res però si – es clar que si - la impossibilitat de desdir-se del relat famós de l´obra mestra desconeguda. Desconeguts, per sempre. No cal demostrar-se, per tant, cap mena d´afectes si no és el darrer, el que més es plany. Tanmateix no és el moment de dictar cap testament literari per més que un estigui molt de temps esperant la darrera pinzellada ; si més no ara, quan un desplega la vela del seu esquif sense rems a l´oratge de la primavera i a les mans fredes de pluja tot just raïmada mirant de collir roses prenyades de dagues amb forma d´aleta de tauró navegant per sobre el jou de les branques fosques, aquelles que faran escletxa dins el tou del dit d´on en sorgeix la diminuta bombolla semblant a la diminuta grosella, l´elixir liquat amb saliva dins la cavitat bucal, xuclada  directe a la vena on xipollegi l´esquif cap al repòs del turó roig. Per seguir les indicacions que porten els glòbuls, més que vermells del món perdut dels darrers escrits i també dels primers, cap a un dissabte enverinat de roses i llibres on cal buscar sota les prestatgeries el consol just d´unes bones paraules per llegir, per retirar, per emmagatzemar l´ànima d´ un bon dia ple de desitjos acomplerts, satisfets i esclar, immortals. És així que es mata el drac amb l´estocada final del cavaller desconegut, el de la trista figura potser, l´etern aspirant polsós d´escut i sabre dubtosos lluitant a mort com un autèntic

Sant Jordi

Cançoneta d´Abril

qui cerca...

... troba

Redempció

“ En la professió de suïcida també hi pot haver accidents mortals “  

(Slawomir Mrozek )

Ho havia provat vàries vegades, amb força mala sort. Aquesta dissort l´havia perseguit fins arribar a una edat perillosament madura, aquella edat en què la majoria de la gent se n´adona de la inevitabilitat de la mort i acaba acceptant-la amb més o menys resignació. En el seu cas però, i com era d´esperar, el procés s´havia revertit : el fracàs vital s´anava modelant a mesura que es feia gran, lligat a les altes expectatives posades en una mort sublim. Mentre els seus herois no envellien mai – Mishima, Van Gogh, Foster Wallace, Cobain...- ell anava sumant arrugues i calvícies, una decrepitud abassegadora impossible de tirar enrere, l´antítesis de tot bon jove suïcida. La vida , amb tots els seus tombs de venes tallades, salts al buit i forns encesos, havia esdevingut la seva taula de salvació, el darrer ferro roent al qual agafar-se, el premi de consolació dels perdedors com ell. De la percepció d´aquesta constatació fins arribar a l´angoixant sensació del pànic a morir només hi havia un pas . I el pànic s´apoderà de tot el seu ésser, el pànic a morir de qualsevol manera, de forma vulgar, com tothom.

No fou fins ben entrada la vuitantena que  fou redimit. Va ser quan el famós test que mai cau – i aquell era, tot s´ha de dir, un esplèndid test ple de crisantems florits – ho va fer sobre el seu crani de jubilat, fulminant-lo de manera immediata. Els diaris en van parlar durant molt de temps, d´aquella mort tant acadèmica.

Deville, els mapes, la guerra i les mandarines

Deville, escriptor, filòsof, viatger, historiador, fabulista també. Al seu llibre " Peste & Cólera ", hi diu :

"En la época de Mouhot, el descubridor de los templos de Angkor, en el año sesenta del siglo anterior (...) todavía había que dar la vuelta al cabo de Buena Esperanza para llegar a Asia. Tres meses de mar y vela. Treinta años más tarde, el viaje de Yersin a bordo del Oxus se había hecho a vapor por el canal de Suez, y no había durado más de treinta días. En esta primavera de 1940, en avión son sólo ocho días. En lo que dura la vida de un hombre, la calabaza se había convertido en melón y después en mandarina.

Hace seis años que Yersin es un habitual de la línea de Air France y ya conoce el poema aéreo que desgrana : después de Atenas vienen Beirut, Damasco, Bagdad, Buchir, Djask, Karachi, Jodhpur, Allahabad, Calcuta, Rangún, Bangkok, Angkor y al fin Saigon. "

Aquest poema aeri m´obliga a obrir l´atlas. Deville sempre ho aconsegueix. La ruta es va seguint amb l´índex del dit cap al seu destí, i no costa pas gaire de fer-ho. Ells ulls, després fan marxa enrere tot aturant-se sobre Síria i la situen dins el mapa de la península aràbiga. L´emplacen al seu nord, per Turquia, a l´est hi ha l´Iraq , a l´oest, el Líban i pel sud, voreja Jordània. Síria, el país de Damasc i Palmira, on el Tomás Alcoberro centra la seva crònica d´avui diumenge. Cita un amic sirià, que li diu allò de que una pedra val més que una vida humana. La destrucció dels llegendaris temples ha causat impacte a occident, potser més que totes les vides humanes exterminades a la guerra ; segurament més que el llarg exili de la seva població. Per aquest camí hi transita el segon reportatge llegit avui . Una altre cop l´atlas, per cercar la distància que hi ha de Síria fins a Assos-Behramkale, punt de la costa de Turquia per on 500.000 persones han travessat deu kilòmetres de mar per arribar després a la illa de Lesbos. El trajecte és llarg, i me l´imagino molt llarg. Hi ha fotografies, hi ha la claredat dels fets, que fins ara sembla que ningú aclaria del tot : la de les mafies i el seu domini de setze quilòmetres de costa abrupta - me la imagino brava, potser ? - per on no sembla passar cap policia turc; la de com fan arribar els motors de les llanxes , de com les munten i de com amunteguen la gent a dins ; de com colpegen als que no hi caben ; de com mor la gent, ofegada. La imatge del nen. Les imatges de la guerra. I les xifres.

De quatre mil.lions de refugiats siris , cinc-cents mils han arribat a Europa. Turquia n´ha rebut quasi bé dos mil.lions, el Líban n´acull un mil.lió dues-centes mil persones. Jordània i Egipte quasi bé la resta.

  

I la pregunta : ¿ cinc-entes mil persones són moltes ?

Torno a l´atlas, a prosseguir el viatge. Però ho deixo estar. Ho deixo per quan retorni al llibre, on s´hi disputen altres guerres ja acabades, seguint l´estel.la d´un poema aeri. Retorno pel mapa i em busco a mi mateix, en un punt perfectament actualitzat : el meu hort, perfectament visible al maps. Pitjant el més, les distàncies es tornen a fer petites, fins arribar a la forma d´una mandarina. I d´aquí a la pel.lícula de les mandarines, les Tangerines estonianes, on els refugiats, enemics acèrrims, només són dos. On la guerra és la mateixa que hi ha hagut sempre, amb tota l´absurditat que se li suposa. I que ben poca gent - l´escòria d´entre els homes - sembla no entendre.

Nota : Aquest post ha estat escrit en favor d´Acnur, organització d´ajuda humanitària als refugiats de tot el món per causa de la guerra.