Faves a la catalana

Cal tenir una cassola, lo primer. Es posa al foc i comencem posant-hi oli, que deixem escalfar una miqueta. Després, cansalada viada, tallada a trossets no massa grans, no tant grans com quan es fa per acompanyar la mongeta cuita. Després, quan la tenim rossejada, hi afegim una picada de ceba – una cebeta, no cal passar-se – i all- un dent d´all és suficient-, acompanyat de tomaquet triturat – de llauna ja va bé, i no massa tampoc, tot en funció de les faves que posarem-,pebre negre, pebre vermell – un posim de cada – i un raig de vi blanc. Al cap d´una estoneta – sempre a foc lent – hi afegirem les faves, i les cobrirem d´aigua. Llavors cal deixar que es vagin fent, el procés pot ser llarg, de dues a tres hores, depenent de la tendresa de les faves.

Per passar l´estona i avorrir-vos una miqueta més, us diré que perquè el plat sigui bo de debó, aquestes faves convé haver-les collit el dia abans, i han de ser faves d´hort català - sinó no serien a la catalana -, és a dir, crescudes en terra més aviat eixuta i regades en solc durant els quatre-cinc mesos que s´han trigat a fer. La fava bona i tendra pot ser grossa si s´ha conreat en el temps que cal fer-la, si no s´ha congelat, si ha tingut el seu espai per créixer. La fava dorm en un llit d´escuma blanca que la protegeix dins la vaina, i deixa a les mans, després de pelar-la, una olor dolça amarada de verd. Amb això vull dir que si el verd tingués una olor, seria el de la fava, molt semblant també al del pèsol, que és una altre meravella hotícola conreada als temps freds. Ambdues tenen el verd de la més pura primavera.I un cop explicat el tema hortícola continuem, que les faves van fent.

Podem afegir, a mig procés, un o dos didalets d´anís també, però el tema principal perquè el plat esdevingui un bocata di cardinale és quan s´ha de corregir d´aigua. Doncs bé, el que farem serà agafar un plat de terrisa i cobrir l´olla. Abocarem aigua sobre el plat i la terrissa evaporarà l´aigua i l´anirà afegint – per la part de sota, a mode de fil conductor - a les faves a la seva temperatura justa, sense que aquestes pateixin variacions al seu xup-xup, cosa realment important, aquesta del xup-xup. Bé doncs, un cop la fava hagi agafat el punt adequat, acabarem per posar-hi la botifarra negre una mica abans. Cal dir que no es ben bé botifarra negre, és una mena de bull negre més gran que ja es fa per cuinar faves. La botifarra i la cansalada s´aconsella compra-les el mateix dia de fer el plat.

He de dir que mai he cuinat faves, i si anoto tot això és perquè en quedi constància, perquè no fent-ho em passarà com sempre, que menjo un plat de primera i després, quan sigui el dia, ni sabré com començar. Cal primer de tot, una bona teoria. Després a la pràctica...són faves comptades, com tot en aquesta vida.

( esquerra : pèsols - dreta : faves )

...I la menta, és clar. Sempre hi ha alguna cosa que es queda fora la cassola. Per sort, els millors xefs del món són dones, diguin el que diguin els entesos.

Ella era...

( continua )

Ella era enfront meu, observant-me. La Cristina, vull dir. Li sabia encara el nom perquè hi ha noms que no s´obliden, noms infantats en comisures de llavis riallers,noms que no es desfan. Era ella, sens dubte, els cabells trenats eren ben seus, com les mans, ben formades, que feien aquella lletra forta, elèctrica, doblegada cap un costat...era així la seva lletra; el cos adobat de pessigolles rialleres, sorgint del jonc dels seus ossos directe als  llavis. I què dir dels seus llavis ? No existia un record clar per uns llavis com aquells, passava com amb el nom, s´havien quedat impresos en un racó de la meva ment com si d´alguna manera, haguessin besat una part de la matèria gris del cervell, allí on mai havia tornat a recuperar res del que ja havia perdut. Somniava, sens dubte, però ara amb els ulls oberts : en aquell migdia etern d´estiu el sol no es movia pas de lloc, i seguia picant a la planura gris, verda, i ara, imantada sobre la imatge de la Cristina, ella i la seva rialla argentina davant meu i el finestrall obert de bat a bat.

S´apropava al balancí on jo m´estava quiet, les mans aferrades a la fusta negre, els ulls fixos al seu rostre. Vaig notar les seves mans sobre les meves, tèbies de sol. Es va ajupir i la seva mirada tendra de llavors em murmurà unes paraules sense jo sentir-les de viva veu :

-No és el record de mi qui et fa veure´m ara, Jean-Luc. No és la meva rialla, ni la meva veu. No és res d´això. No t´ho havia dit mai, que m´agradaves ? Encara penso en tú, de vegades...-

Les trenes se li van desfer, amb la lleugera brisa que el vent , inalterable, portava de l´horitzó albirat encara en la llunyania. Els cabells caigueren sobre la seva espatlla, sobre la brusa blanca. El seu rostre era bru d´estiu, les pestanyes s´inclinaren sobre meu. Breument, els seus llavis fregaren els meus, i després s´endinsaren en aquella eternitat convertida en carícia. Jo li mirava els seus ulls tancats aprop meu, notava l´escalfor d´aquell rostre sobre el meu. Si al final s´havia d´acabar, jo ja no ho sabia. La tirania dels rellotges no tenia raó de ser, no calia respirar, ni parlar, no calia res més d´espera, perquè aquesta s´havia esfondrat al mateix punt del meu oblit..

Al final, obrí els ulls. I vaig sentir la seva veu, l´unica cosa que per estranya que fos, no li recordava.

-Saps què és ? - Potser era l´alè de la Cristina qui m´ho preguntà. Ara els iris es van enfrontar, a pocs mil.límetres uns dels altres. La constància d´aquest fet perdurava en aquell racó de la ment closa fins llavors .És curiós de pensar que després canviarien per no tornar més, sinó fos per la memòria, pròdiga a mantenir inalterable el pas del temps. L´etern és sempre dins nostre, i aquesta qualitat ens fa estranys al món on vivim.Però la meva realitat era una altre, allí el gnòmon de les hores havia caigut com un vell tòtem prehistòric.

Ella em mirava.No em va costar massa donar-li contesta :

-El petó que mai em vas donar -vaig dir-li.

Tornà a somriure amb els ulls, com havia fet sempre, i després d´això només recordo el so del mar trencant esculls, darrera meu. I ella, que ja no hi era.

( Agraïments : )

Faula

"La primera parella humana, creada en un jardí al sisè dia, va tenir al damunt la primera nit il.limitada.Sense que ho sabessin va sorgir en els cossos la gana, la set, l´entusiasme i la son. La primera nit, desconeguda, a ells els va semblar la resta del primer dia, engrunat en puntets de llum. No sabien si tornaria la llum, i es van abraçar. Les boques es van trobar de costat i van inventar el petó, el primer fruit del coneixement."

Erri de Luca, de " Els peixos no tanquen els ulls " ( 2011 )

Hereu de tant coneixement i encara tant ignorant no sé què és millor, si saber, o no saber. Beneïda ignorància, de vegades... demà encara hi haurà llum ? M´abraço al coixí de la solitud i espero el nou dia. 

Mixtures

Al Palau de Margalef, vora Juneda, lluu un arc de Sant Martí. El dia ha portat nuvolades fosques que a la terra ferma, aquesta terra que mai s´acaba, les veus venir de lluny desplegant cortines d´aigua, mentre sobre teu el sol marca límits difosos enmig de sobtades curses d´aire, i al darrera, la indiferència blava es trenca amb el pas blanc de les restes del dia fins allí on es perd la vista. Matí, migdia i vespre. Dissabte d´Abril.

El molí de vent del mas gira les seves aspes metàl.liques, daurades pel sol de ponent. Al seu costat s´enfonsen els colors durant uns minuts. Semblen beneir la cerimònia motiu del viatge, quan la gent comença a desfilar després d´encetar-se el ball. A fora, frescor de matí. Els fruiters arran de carretera reben la vermellor d´un focus caient a càmera lenta. En aquests moments, s´atura tot menys aquesta caiguda. Ni vent ni soroll. Algun bassal blavós reflecteix aquest nou terrabastrall del dia. I la llum, magnífica i silent.La música de la festa resta lluny; al coll, noto altre cop el nus de la corbata i el mig desfaig, alliberant el botó aquest de dalt de tot que mai sé perquè serveix fins el dia que un nus el tanca. Respiro. Concloc: aquests de Lleida saben viure bé.

Diumenge a la tarda n´encalço un altre, sortint del bosc. El cel, aquí, és més ferreny, té menys espai per dibuixar els colors després de la pluja. Només una cua, mentre s´alça un teló blanc sense aquella lluminositat del dia anterior. Aquí, tant sols és com un pati, on reposen ànimes joganeres vingudes de terres...menys llunyanes.

Només que...

No és que escrigui per algú en concret, ni per a mi mateix. A vegades, com avui, només vull teclejar, i veure els meus dits marcant lletres. És un moviment on les mans es mouen acompassadament, on els dits sonoritzen les veus de cada tecla, tan diferents unes d´altres. So que mira de ser continu, que a vegades agafa embranzida i de repent es para, rectifica, esborra, retorna, rectifica, torna a començar. Un teclejar sense motiu aparent, sense raons, sense motivacions. Una necessitat ? No, tampoc. Només és com una cançó de bressol per agafar la son, uns moments on el més important és deixar anar els dits una estona, sense haver de furgar la ment a la reçerca de res en concret. És l´acció física del tecleig. A vegades hi ha estones d´aquestes, que no porten enlloc, fruit dels neguits diaris. 

Després d´explicar tot això i seguir mirant el teclat mentre escric, el més encertat, suposo, seria esborrar-ho tot de seguida, però no puc. Mai esborro res del tot, és una cosa molt difícil de fer. I això ha estat una mica la història de la meva vida, en certa manera. M´agradaria pensar que no sóc ni he estat un idiota al fer-ho. Però es clar, a aquestes hores ja és massa tard per pensar, i no ho faig. Només teclejo. Per fi : respiro, teclejo per no dir res. Teclejo. Només que...

Bassals

La pluja fa néixer un bassal. Metàfora del mirall, va més enllà de l´opacitat d´aquest, de la còpia narcicista del que l´enfronta, sovint humana. El bassal neix a punt per morir-se, com un d´aquests insectes que sense saber-ho, un documental t´informa de que viu tan sols unes hores. El bassal neix humil, aprofita les depressions del terreny per mostrar un tros de cel, el vol d´un ocell o el pas d´una fulla solitària en una travessa mancada de temporalitat, com un d´aquells quadres tènues de llums i colors clars, on hi surt una barca lliscant per un llac amb una dama vestida de blanc sota un parasols igualment blanc, i on tot sembla, com així és, que mai més es tingui que moure. I tanmateix, és tant diferent a cada moment, que tant sols una fotografia pot inmortalitzar el seu pas ràpid per aquest món provisional d´aigua, terra humida i brots sorgint arreu. El bassal té vida, madura amb els núvols ràpids lliscant per sobre d´ell, encerclant el sol dins les seves aigües un segon, segons com el miris.És la calma d´un viatge viscut en un fotograma, el decorat que es repeteix on el protagonista resta quiet davant seu, i perd tot protagonisme. Un bassal ho és tot menys buit.

Hi ha una fotografia d´en Català Roca d´un bassal a Nova York. A simple vista no té res a veure amb els bassals que m´acostumo a mirar, intrigat pel què amaguen, però en el seu petit fons on sembla que ningú s´hi pogui ofegar, hi ha molt més naufragis que al més gran dels oceans. I el que resta d´ells es mostra en la seva impertorbable superfície.