" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


31/3/20

Górgones







El vidre és ple de gotes. Son gotes de rosada. Al defora, l’habitual queda difós. El sol ix i a ambdós costats, l’arbrada de les cases veïnes es perfila com si es tractés d’alguna altra cosa . Hi veig una nuvolada primer ; després hi veig dos farallons dins el mar ; un bosc dens, perfumat, de pi roig ; potser el pit de una dona. En tots ells l’únic real és el sol, ixent, entremig del cel, la roca, la pell. Hi ha una mena d’abisme ple de llum en segon terme, perquè el nítid, el clar, son les gotes entelant l’habitual. Surt el sol.

Les gotes s’assecaran, com paraules llegides una vegada, que si no les escrius ràpid, s’obliden. Com Górgones, per exemple ; o harúspex, o marrit o bé aprehensió. Observo les gotes en aquest moment d’alba trencant-se. I me n’adono, fixant-m’hi bé, en el fet- potser màgic, si un no té massa senderi – del sol reflectit en cada una d’elles. Dins de cada gota. Dins. Un sol. En algunes – les més grosses -, aquest sol és acompanyat pel reflex d’unes altres gotes de rosada, més petites. Cada una d’aquestes és com un quadre, un camafeu on amb fons negre s’hi veu una mar encalmada banyada per la llum de la lluna.

El sol fent-se lluna al vidre. Céla est la méthamorphose. Tinc tel als ulls, ara que m’acabo de llevar. Els peus damunt els rajols freds del terra. Un badall mundà. El sol puja, imperceptiblement ; al capvespre no,es poden comptar els segons que triga a desaparèixer. A l’hora de les gotes d’aigua damunt del vidre, això no passa. Entreson encara. Però tot canvia : cau un primer regueró, i poc després un altre...és qüestió, ara, de minuts, com a les nits de Sant Llorenç.Com quan els estels fugaços. Com meteorits. Cada regueró enfosqueix un tros de vidre, matisant les ombres de fora, aclarint-les. Marxen les nuvolades, els farallons, el bosc, el pit. Tot i això resten sols, que de mica en mica van eixugant-se, fins esdevenir petits punts semblants a grans de sorra d’un desert. 

O d’una platja, si fossin llunes.



24/3/20

Llumins


( traducció pròpia i una mica lliure de l'original anglès )

(...)

Ah, l'espelma verge de blanca i suau
metxa, Llumins Extra-fins Sumbeam tots junts en una
petita capsa...

I el reflex d'ambdós al
mirall i el reflex de la mà, escrivint
escrivint -
               Parla'm d'ella !

               - i ningú més i res més
en tota la ciutat, ni tant sols un rètol lluminós canviant
de colors, margarites i frondes d'acant anant del
vermell al taronja, del verd al blau- dotze metres les separen-

                                                         Espera'ns,  
espera'ns amb la teva bellesa momentània que no gaudirem
ningú de nosaltres. Tampoc tu, certament,
                                                                  ni jo mateix.

(fragment )

The Waitress ( La cambrera ), William Carlos Williams  

L'obra d'aquest poeta americà esdevé homenatge  a  la pel·lícula Paterson ( 2016 ), del director Jim Jarmusch. Al llegir aquest fragment de poema he recordat l'escena de la pel·lícula on el protagonista ( l'actor Adam Driver ) el·labora el poema de la capsa de mistos.


20/3/20

Notes des del confinament



-          Confinament : (3) En física nuclear, mètode de delimitació espacial d’un plasma.  Un plasma, en física nuclear, és un gas molt ionitzat per escalfament i gairebé neutre. Que perquè s’utilitza ? Doncs per a tallar o per a la deposició de capes de metall o de ceràmica. De tot se n’aprèn.

-          Als hipocondríacs els hi faria llegir “ La mort d’Ivan Ilitx “, de Tolstoi. Ara és molt convenient de fer-ho.

-          Em rento molt les mans. Me’n recordo, quan ho faig, del Jack Nicholson a Mejor Imposible : el que feia aquest home amb les pastilles de sabó ho fan alguns ara amb els rotllos de paper de wàter.

-          No es veuen avions al cel. Fa anys, tampoc.

-          Tinc pati, ho sento pels qui no. A més té bona vista a ponent. Hi surto a córrer, quan acabo la jornada laboral. Llargs de vint metres, anar i tornar.

-          El millor de treballar des de casa, les sabatilles. Un somni fet realitat.

-          Tinc hort, de fa uns quants anys. Reconec que és un privilegi, millor que tenir pati. Millor inclús que tenir gos. Al migdia hi baixo com si anés al supermercat. Avui he collit bledes i he estat una estona practicant hanai : el cirerer està florint.

-          Parlant de gossos, abans la gent els tenia per vigilar les cases i les fàbriques, quan no hi havia alarmes que es disparessin a totes hores. Tenien males puces, els gossos, amb tothom menys amb els de casa. Ara, de seguida que et veuen s’apropen i t’oloren ;  alguns fins i tot et llepen. “ Cuidado con el perro” deia algun rètol. Els gossos han perdut crèdit per guanyar en pedigrí.

-          Hi ha força gent que descriu la situació als carrers amb l’expressió “calma tensa”. Com a les pel·lícules.

-          De la finestra de l’habitació on treballo, segueixo l’evolució de tres coloms sobre el fil elèctric. Dos mascles i una femella. “ El hombre y la tierra ”. La femella s’ho mira, com a l’episodi dels lleons.

-          Al vespre, tard, sempre puja un home amb bicicleta carrer amunt, a la mateixa hora. Fins ara no me n’havia adonat de que grinyola quan pedala. És l’únic so que escolto; marxa a càmera lenta,  com la seva imatge soferta.

-          Les caderneres ja canten, de matinada. Amb la nova situació, les puc escoltar des del llit, a les fosques.

-          Seguint amb els gossos, el petaner és una espècie en vies d’extinció.

-          Veig un esparver, ben d’hora al matí, sobrevolant casa meva. No solen baixar als nuclis urbans. He pensat si no seria l’aire o la tranquil·litat, o el fet de venir-me a saludar, a veure si estic bé...

-          A sobre la taula on treballo, un calendari de l’Hospital de Sant Joan de Déu. A la foto d’aquest mes hi surt una nena somrient molt. Després d’hores treballant, vaig tenir la fugaç impressió de que, de cua d’ull, la nena abaixava el cap per fer-me cu-cut ; vaig girar la vista però la nena ja tornava a ser on era. Vaig somriure ; feia dies que no ho feia.

-          Tinc uns pares grans. Estan confinats, tal i com s’entén en les dues primeres accepcions del diccionari de la llengua. Pateixo per a ells. El meu pare diu que ell no està pas confinat, que en realitat el que està és confitat. Per això aguanta bé, com la melmelada de taronja amarga que tant li agrada.

-          La càmera també està confinada, però de tant en tant la trec a passejar, quan la llum és bona.  





14/3/20

Automàtica.18


(...)

Cosi fan tutte mentre llegeixo alguna sentència de Samuel Johnson, com la que diu que l’esperança és un tipus de felicitat, potser la màxima felicitat que aquest món ens permet; cosi fan tutte le belle, diu en una pàgina on cerco argument, una frase dita vàries vegades a Les Noces de Fígaro, una altra òpera mozartiana, paraula clau per definir harmonia – amb h, no te n’oblidis – ritme, alegria, potser lleugeresa, entesa com una balada pop d’aquelles que ja no es fan ara, difícil de trobar, de fer i en canvi, tan fàcilment pedalejada com una bicicleta, com el so de la cadena baixant un camí enmig de camps primaverals, verds i florits, com farien totes les dones boniques, com la que es gira, morena, al seu pas per l’hort a l’escoltar el trasteig tranquil de les mans treballant un nou planter, i segueix camí amunt, corrents, defugint virus dins un quadre tranquil, estranyament buit, com de nàufrag trobant una petjada humana ; cosi fan tutte i la cadernera, irrompent dins l’altaveu en la vesprada incipient, com si volés per l’escenari mentre barítons i sopranos se’n riuen de la vida i de l’amor, amb duos, trios, quartets i sextets i alguna ària mentre m’adono que la cadernera no és dins l’opera dels homes i de les dones, sinó que canta amb l’esperit jove d’ opera prima, aliena a tot el rebombori silenciós dels carrers, al pati, dins el xiprer, d’on som fora – tu, jo i els altres -confinats, resclosits, deixant, per coses de la vida, més llibertat a tota aquesta natura que desperta, com deia Keats, d’aquest somni de la vida ;i finalitzant Johnson, d’aquesta esperança feliç que , com altres plaers gaudits sense moderació, en excés s’expia amb dolor que com tothom sap, és profund, pesat i contagiós com el ja tristament conegut, avorrit, latent, excessivament llegit...aquest per primer i darrer cop escrit,

coronavirus



8/3/20

Ukelele



L’ukelele està de moda, potser per això hi ha gent que s’entesta en aprendre a tocar-lo. El Raúl m’explica que n’està fins al monyo, de la seva veïna ; bé – aclareix -, d’ella no, del seu ukelele. El Raúl, de vegades, porta un petit monyo al cap, quan es deixa el cabell llarg. Li agrada el surf : és d’aquells que va a cercar onades amb furgoneta Volkswagen de segona mà on passa les nits presumiblement feliç i content. Cantàbric, les Canàries, Andalusia... Amb ella també va a buscar bolets, en sap molt. Sempre que  el veig va amb barba, no sé si d’un, de dos o de varis dies. Té un tatu al braç, un mena de signe arcà ple de corbes acabades amb punxes, força habitual de veure fa uns anys. És jove encara, i quan ens veiem, m’explica coses com lo del ukelele. Que sí, que  sona molt bé en un anunci de cervesa però no vegis la veïna com em té fregit...li dic que un ukelele faria molt per un tio com ell. De fet -li dic- trobaria estrany que no en tinguessis un dins la furgoneta. Segur que lligaries més, si el sabessis tocar bé. Es posa a riure i diu que amb la veïna ja n’hi ha prou. Ho veus ? Encara sort...li contesto.

El record ve d’una cançó, una altra versió amb ukelele i guitarra, que m’hi ha fer pensar. Escoltant-la però, trobo que no ha de ser tant difícil, de tocar-ne uns acords.