" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


27/6/15

Calfreds


Anys després, va entendre el perquè d´aquella cançó que tornava a sonar aquell matí anodí de dissabte a l´oficina, sense ningú més que ell per escoltar-la. Sí, sonava " where the streets have no name ", dels U2. Un calfred li retornà al cos, pas previ a un eriçament de pèl quasi bé desconegut per oblidat. L´èpica tornava al cervell de joventut adormida. I era clar, tan clar com la potent base de baix del Clayton,  la contundència de la percussió d´el Larry, el llambreig lluminós de la guitarra d´en The Edge i la veu sortida de l´estómac d´en Bono. No havia escoltat mai una cançó com aquella, on cada instrument no superés a l´altre,  i tots ells junts estiguessin perfectament alineats uns dels altres i en canvi, formessin un tot on tot era possible. És això, la joventut, pensà el Sr. Mestres. De quan els carrers per on es transita encara no tenen noms.

Ara la joventut havia marxat. No calia tornar-la a escoltar, perquè si ho feia, estava segur de que aquell calfred seria altre cop un record i no la vivència de feia uns minuts. Al vespre, però , engegà el vell tocadiscs, tragué el vinil de la cel.lofana que el protegia, i el "desire" s´escampà a tot volum dintre la llar com un reguer de pólvora.

Només escoltar-ne l´inici, a la Sra. mestres li pujà tot un calfred de baix a dalt de l´espinada...i se li eriçà la pell com feia temps que no li passava.




19/6/15

Paral.leles


Miro el títol de la cançó que escoltava al migdia : “The book I haven´t read”. Calor ben posada, alleugerida per un ventet que remou les fulles d´un pollancre, d´un plataner, d´un ametller joiós. Passa un pensament, sobre la vida d´aquest darrer, anant de vellesa florida i blanca a joventut verda d´ametllons amagats dins verds encara més intensos. Al revés de la gent i alhora com ella mateixa, nuant cercles al seu tronc. Després plana la música només, de violins i històries no llegides, gens viscudes, esperant el seu propi gir dins l´equilibri de les paral.leles. 



16/6/15

Play it again


( llegit ahir, abans d´anar a dormir )

"Al final de Casablanca, Bogart está de pie sobre el macadán marroquí. El bimotor de hélices se ha puesto en marcha y desaparece al fondo entre la niebla. Ese hombre ha ayudado a la Resistencia y ha dejado ir a su gran amor, al que nunca volverá a ver. Su vida corre peligro. Se oye " La Marsellesa".Él levanta el cuello de su impermeable. Se marcha a Brazzaville, que era entonces la capital de la Francia libre. El guión de esta continuación estaba escrito, pero Brazzaville nunca se filmó. "

Patrick Deville, " Ecuatoria " ( 2009 )


12/6/15

Memòries d´un pianista

( extracte del dietari perdut d´en Washington Pickett )

Louisville, June 12th, 1990

-“ ¿ Tú també, fill meu ? “ - li va dir en Juli Cesar al que portava el nom de Brutus. Llegeixo aquesta frase en un llibre d´història antiga de la biblioteca. Aquí a l´asil, ningú en fa cas, dels llibres cedits per la beneficència. A mi m´agraden, al llarg de la meva vida no he tingut l´oportunitat de viatjar massa i  em suposa tot un descobriment poder-ho fer just ara, quan les cames no em poden portar enlloc més, assegut com estic en un còmode sofà d´abans de la Gran Guerra. 

A l´asil el temps passa al compàs del lent moviment dels caminadors ; cada frase llegida s´assimila com una capcinada ; cada paraula, tremolosa escrita, un tros de fusta retrobada del naufragi. Puc tancar el llibre i somriure ; puc tancar els ulls i recordar alguna cosa a partir d´una darrera frase pronunciada per un emperador romà. Hi ha frases conegudes d´una senzillesa profunda, perfectament intranscendents si no és que hi ha una ganivetada d´entremig. Segurament dites sense pensar-les, no com d´altres, ordides amb anterioritat dins el més alt secret, com per exemple- i sempre ho he cregut així - la de l´Armstrong trepitjant la lluna . A favor seu, cal dir que mig planeta sencer se l´escoltava a través de la tele al moment de fer el conegut pas d´ingravidesa cap a la petja més coneguda de la història ; i la història, aleshores, tenia encara el seu propi atrezzo proper al mite que avui en dia sembla haver-se perdut.

Però hi ha, en definitiva, paraules que al ser articulades canvien el destí d´una persona, de qualsevol persona o , ves a saber, de vàries vides a la vegada. En el pitjor dels casos, inclús de cap, si la frase s´ho val. En cada vida hi ha una frase d´aquestes. I jo en tinc una, prou coneguda encara. Com va arribar a fer-se cèlebre és un misteri, suposo que algú que hi era s´ho va anotar, un escriptor, un periodista, ves a saber. El cas va passar una nit de fa, és clar, molts anys i va anar així de ràpid : ella va entrar, va   apropar-se al piano tot remenant elegantment el seu cos i amb veu baixa, d´esquenes, ben a prop de la meva oïda, va dir-me : " Torna-la a tocar, Sam ". Jo no veia res, tot just havia acabat de tocar  "Full moon and empty arms" i feia un cigarret mentre la petita orquestra s´anava preparant per l´actuació de la nit. El piano, aquella nit, l´havien col.locat ben a prop de la barra per lo que en Joe, el barman d´aleshores del " Dixie Place" , un dels millors locals per escoltar jazz de la ciutat, m´ho va explicar tot fil per randa a la que va tenir un moment per fer-ho. Es pensava que la coneixia i jo no vaig dir ni fer res per desfer-li aquell bonic pensament.

Aquella frase, malgrat tot, em va allunyar definitivament d´una edat on semblava que res del que jo volia s´havia d´acabar. Al girar-me ho va veure clar, que jo no era en Sam. Se´m va quedar mirant uns segons, temps suficient per enlluernar un jove pianista del sud arribat del fang dels pantans de Florida. Aquell cos dins els lluentons inclinat ben a la vora meu va gravar-se a foc dins el meu cap, com no podia ser d´una altre manera. Es devia equivocar de bar, suposo. De negres tocant el piano, n´hi havia molts en aquella època però de dones com aquella, poques. Recordo en Rick acomiadant-la elegantment, per evitar mals majors, degut al color de la seva pell. En Rick tenia un talent innat per a la discreció.

La bullícia dins el bar s´havia apaivagat. Al tancar la porta uns quants rostres es van girar cap a mi. Jo no entenia massa cosa, estava com hipnotitzat. En Rick ho va saber arreglar, com sempre : se´m va apropar i em va dir que toqués " As time goes by", un tema que se´m donava bé, i que agradava a les dones que freqüentaven el local. I si agradava a les dones, com tot en aquesta vida, la pau estava assegurada. 

Quan vaig sortir de la feina aquella matinada, ningú me´n va saber dir res, d´ella. Només en Duke, el vell cec de la cantonada, n´havia sentit el soroll dels seus talons,- allunyant-se- tal i com em va dir - amb la pausa d´una dona de classe alta.

( traducció d´en Manel de Fullola )

2/6/15

Un passeig per recordar



Com un tany la campana de l´esglesia del cementiri s´esten per aquesta tarda plàcida de diumenge. A mig camí de tornada, descanso en un banc en un revol d´un altre camí desconegut fins avui, situat al que era l´antiga pedrera de Can Candi. Es tracta d´un camí d´artifici, creat després d´anys de reconquesta del genuí turó de les Roques Blanques, des de sempre en el record com una mossegada blanca al paisatge de la meva infància. El turó s´ha recuperat, omplint de terra tot l´espai drenat per la roca treta durant potser més d´un segle, una tasca aquella igualment duta a terme potser durant deu o quinze anys, una autèntica obra d´enginyeria mediambiental. El resultat és un espai de terrasses per on discorre giravoltant, ampli, aquesta carretereta que mena dalt en un mirador sobre la plana de la vella Egara i les serres de Collserola i el Garraf, amb una mica de mar també a la vista. La vegetació no ha trigat a fer-ne la seva llar; els pins plantats encara no fan ni dos metres, però l´aire s´hi passeja fresc i sec, molt sec,un aire saludable pels pulmons, del que venien a buscar els malalts de tuberculosi ja fa temps, com ho testimonia l´antic Hospital del Tòrax, conegut a la contrada com el sanatori, abandonat en la seva immensitat en un altre record d´infància, i avui reconvertit en un conegut parc audiovisual.

El dia és diàfan, les ciutats es divisen clares, el mar farcit fins l´horitzó d´aquella finitud llunyana com de vida llargament inacabada, contràriament als turons i les carenes, sempre acabades de posar com muntanyes de pessebre. El caminar identifica de primer aquesta terra de color grisenc de fang pantanós, sense pols però sec com una mala cosa. El bosc de solell aguanta encara verds de romanins, la quietud dels pins i algun batec d´ales petites. Les olors es van despertant. Cap a l´obaga trascollo després i tot canvia. L´abrupte baixada a Can Roure és ple d´alzines d´ombrívola presència. Desapareix l´estoïcisme humil per un de saviesa antiga : arribo a la font pel camí de pas que tanca l´antic mas, avui propietat d´adinerats veïns de nova fortuna. Del mas en queda la disposició i la portalada ; dels voltants, el record dels trossos partits pels marges, i el camí a la font. Una petita aquarel.la el guarda encara, dins un quadre de marc de fusta senzill, atrinxerat en una paret blanca.

A la font m´hi assec una estona, dins la petita volta clàssica on jeu encara, on cau l´aigua després de treure´n el tap de suro que la guarda sobre la pica llimada pel seu pas llarg, aquest si, dels anys. La seva honestedat mig abandonada en una raconada on no fa nosa ningú l´ha mantingut inalterable i viva, com les senzilles rajoles del seus seients a banda i banda. Si plovia a l´estiu, s´hi estava bé allí dins. L´aigua alimentava els horts, cuidats pel Mingu, mort fa pocs dies. El darrer pagès del poble : amb les seves espardenyes d´espart i beta negre, camisa clara, la seva faixa i la boina, de fa temps caminava o s´estava dret, alt com era, amb l´ajuda de les seves dues crosses aguantant-li les cames. Ara ja no li faran falta, allí on hagi anat. La seva figura es fondrà lentament, com les vinyes dels seus avantpassats. Com la de la Maria, la masovera , el vaquer Vitrià o l´Antònia, virtuosa de les mongetes del ganxet. Noms recordats dels avis i dels pares, potser d´algun fill també. Els néts en tancaran un darrer cercle, doncs no hi haurà llibres d´història que en parlin de cap d´ells. La terra mai és de ningú.

Al costat la bassa, enreixada i buida. I un rètol guixat, avisant de la seva potabilitat dubtosa. El camí continua, fins arribar al cementiri i a l´església arreglada ; l´hort del rector, davant per davant d´aquella, avui reconvertit a jardí més o menys arreglat. Hi ha cerimònia, hi ha primeres comunions. La serenor dels resos s´escampa per un petit altaveu que dóna a l´exterior. Dues paparoles, potser les darreres, van deixant caure les seves propietats, a punt de desnonament. Els pistils negres llueixen capa vermella, com superherois a punt d´assegurar un futur incert. Tothom és dins ; jo segueixo una mica avall i traspasso el ferro negre de la porta tancada en creu. Baixo les escales com qui baixa un cadafal: són amples i estretes a la vegada, vertiginoses. La part més antiga és un pati tancat, on els nínxols reposen dins parets blanques no gaire més altes que jo mateix, ple de noms coneguts, alguns perpetuant-se, d´altres oblidant-se. El dels avis resta sobre un marbre gris, discret, a la darrera cantonada. Callo i resto dret, fa potser cinc anys que no hi venia. Penso en ells i giro cua. Podria travessar la paret oberta i seguir per la zona nova, però només hi trec el cap. Per aquí els morts són més joves, i d´aquests la memòria en perd la precisió dels quatre records inalterables dels altres : un mat del pastor, una fulla on dibuixar, una mirada burleta i afable, un petó a la galta sorollós, cadires i sons de tertúlies d´estiu.

Torno al camí, per tornar a albirar el mas dels dos primers estius. La Mata petita és un casal gros, però el primer record ve d´un camí de carro en ombra platanera pujant en dolça corba a la porxada d´entrada, oberta de bat a bat. Primeríssima memòria, prima com un fil invisible aguantant estrelles dins un cel de joguina ; percepcions més que records, verges dins un front blanc. Notícia de no saber-ne res, d´aquest tot que a vegades ens aclapara. D´aqui ve la meva consciència d´alguna cosa meravellosa a punt d´estrenar. Avui una tanca d´artifici sembla voler imposar la llei aquesta natural del canvi de les coses, però no és així. La manca del camí n´afina els seus contorns i em fa somriure, descobrint- hi aquella veritat oculta, amagada d´un petit tresor d´on brollen arrels del que sóc ara. Del que més m´agrada d´escriure o de llegir, de viure.

I així estic, estirat ara a mig camí d´aquell món d´on repica una sobtada campana que per variar, no toca a morts. Per allí s´amaguen, al lluny, tots els altres contorns trepitjats en solitud. Miro al davant, a la vista del que és ampli, al camí que baixa on no hi ha pedrera, al mar escolant-se per l´est, a la ciutat creixent, als camps de mostassa plens de beines que no sé si algú recollirà. Quan la campana deixa de tocar, torno a caminar.