Reflexions de fa uns minuts

Els tres dies abans d´acabar les vacances d´Agost no són pas iguals als tres que venen ara.

I el temps és el mateix. I jo no.

Olors de nadiues tomaqueres i carxoferes plenes, de figueres a ponent.

I la ginesta. I jo, no sóc pas jo.

Tres dies. Resurrecció.

Els Supergrass, recuperats a bona temperatura.

Més bons que abans. Com les maduixes i les cireres.




"Todavía este hombre no se sentía sino a sí mismo, con acústica de recinto cerrado"

 Gabriel Miró, " Años y leguas " ( 1928 )

Sobreviure

El policia, alt i gras com ell sol, li diu que s´aturi. A la seva esquerra hi ha una porta. Es mig gira i s´aparta lleugerament contra la paret davant el seu gest amb el braç indicant-li pas. Remena un manyoc de claus lligades a l´ampli cinturó i en selecciona una, amb la que obrirà la porta. En Jonàs mira de recordar, mentre manté la vista fixada en l´amplitud de plecs que té al coll el policia. Ha canviat d´aptitud i s´hi concentra; però res, res de res en tot el trajecte que l´ha portat fins a la comissaria i un cop allí al departament de somnis on després d´una bona estona esperant, ha estat degudament identificat i portat fins aquell llarg passadís enmig de la sornegueria de l´home que ara té al davant.

Normalment al departament de somnis no es troben ningú que es presenti voluntàriament a un primer requeriment per violació de la normalitat inconscient del somni. Aquestes eren les paraules exactes que va llegir aquell matí en un breu missatge al mòbil poc després de despertar-se, paraules que li provocaren un neguit difícil d´apavaigar. En tota la seva vida, en Jonàs mai havia desobeït una ordre; mai havia faltat a  cap codi de conducta ni molt menys alterat qualsevol llei que es pogués imaginar. Pel que feia als somnis, ¿ què hi tenia a dir ? ¿ Quines lleis els regulaven, i si existien, què podia fer pensar en trencar-les de mutuo propio ? Era difícil de contestar aquestes preguntes, però al departament de somnis cada cop semblava que estaven més a prop d´aconseguir-ho. I a un primer requeriment hi podia anar o no, si no volia. No hi estava obligat, tot i que era “oficialment” recomanable, per evitar mals majors. Habitualment un somni no tornava a repetir-se, i menys una violació de la normalitat inconscient. En un primer requeriment, a més, no es comprovava res del que es deia. Es gravava i es desava, si la interpretació era positiva. Els casos de segon requeriment ja eren més seriosos, i no diguem els de tercer o quart requeriment. Aquest darrers solien correspondre a criminals declarats, encara que molts d´ells no hagueren tingut temps de cometre cap delicte.

Somni de justícia, resava el lema sota el nom del departament. Tothom les coneixia, aquelles paraules. El somni de controlar els somnis, finalment, havia esdevingut realitat; i amb ell, a través de pocs anys d´acumulació de dades s´havia arribat al més important de tot, és a dir, a la seva interpretació perfectament objectiva. O per dir-ho en altres paraules, la posada en solfa de l´inconscient humà. L´aplicació immediata d´aquell coneixement havia provocat un daltabaix evident en el nivell de delinqüència global, degut al determinant factor preventiu que suposava tenir accés als més profunds desitjos humans.

En Jonàs però, és complidor de mena. El neguit és prou evident en algú com ell, incapaç i sotmès, més que adaptat, a les circumstàncies presents. Té por, se li nota, el policia ho ha copsat de seguida; aquesta por es pot interpretar de moltes maneres, així que mira de restar impassible tot i que espera solucionar l´assumpte el més aviat possible. Segurament hi deu haver hagut un error. ¿Un error, al departament de somnis? Millor no pensar-hi, mai se sap dins una comissaria qui et pot controlar el pensament. La policia segueix essent una institució inamovible, per més anys que passin. El pitjor, però, és no recordar el somni, i per això mira de concentrar-se i tractar de recordar alguna cosa. Si hagués sigut un somni on hagués matat algú o hagués robat o estafat, o ves a saber...hauria d´haver retingut alguna imatge, normalment era així, un malson, crits, suor freda, despertar brusc...però no, aquell matí s´havia albirat especialment tranquil, com feia mesos que no ocorria. Desolat, mira els tres plecs de carn sorruts del coll del policia girant-se cap un costat , cedint-li el pas a l´habitació, petita i quadrada, on hi ha una taula i una cadira. A sobre la taula, un auricular inhalàmbric amb micròfon articulat, com els que fan servir els tele-operadors. Res més, ni mirall, ni càmeres ni res que faci pensar en algú vigilant algú.

El policia, sorneguer, li somriu tot convidant-lo a passar, a tall de cambrer de gran hotel. En Jonàs se´l mira sense acabar d´entendre aquella actitud, però no té més remei que obeir.

-Posis´s els auriculars i segui, si vol.- Afegeix ara, més seriós.- I no vulgui convèncer ningú, veurà que no podrà fer-ho. -

-No tinc que convèncer ningú, de fet...- la frase se li queda a mig fer perquè no sap com acabar-la i a més, el policia, diligent, ja ha tancat la porta. Sent el soroll de la clau passant el pany porta enllà, cap al batent. El tancament li provoca un breu calfred que li traspassa l´esquena de dalt a baix. Està a les fosques. Llavors, amb el tou dels dits sobre la taula, alça el cap al sostre on veu una bombeta de baix consum, encenent-se dins una reixa metàl.lica. El policia segurament l´ha encès des de fora, tot i que no se n´ha adonat fins ara. Pensa en aquella bombeta, empresonada com ell mateix. Mica en mica però, la llum fa acte de presència, accentuant la blancor de la cambra i també la d´un llum vermell, intermitent, que veu ara damunt l´auricular, avisant-lo. Indecís, els agafa, i seu a la cadira. La llum s´ha aturat, en un punt on la blancor de la cel.la es fa el suficientment suportable. Es col.loca els auriculars, tot sentint-ne l´esponjositat a les orelles. La pinça del micròfon queda just davant dels seus llavis. La llum vermella deixa de parpellejar ; en Jonàs sent com els auriculars se li amollen al cap en un moviment automàtic dels mateixos, programats sens dubte a tal efecte. Les mans se li van al cap tot mirant d´afluixar la lleugera pressió excessiva que nota, inquiet, damunt els cabells; però el gest esdevé inútil, l´acer en què està feta la peça metàl.lica sembla inamovible, com si l´haguessin fixat amb una tanca invisible dins el seu crani. Llavors és quan sent la veu.

-Cas 25784 . Interrogatori preliminar.- La veu resulta ser de dona, agradable a la oïda, lleugerament greu i amb un finíssim to metàl.lic que delata la seva manca d´humanitat, detall quasi bé inapreciable si no s´hi està molt familiaritzat. En Jonàs és incapaç de detectar-lo, atret en part per la vellositat sonora que el fa oblidar-se del mal tràngol passat al posar-se els auriculars. Paral.lelament un formigueig, igualment subtil i molest com tot el que l´envolta des que ha entrat a l´habitació, li comença a rondar el cervell, alertat per tota aquella situació en què es troba. Amb el cos tens, segueix la veu sinuosa de la dona que sense voler imagina voluptuosa. Instintivament evita el pensament , tot centrant-se en el què diu :

-...A les 3.30 el requerit viatjava en direcció contrària per la carretera BV... de dos carrils que en aquells moments era de sentit únic. La visibilitat era bona, les condicions atmosfèriques excel.lents. En pocs minuts, el trànsit esdevingué dens, la qual cosa provocà un alentiment de la circulació, fet que permetia al detingut esquivar amb destresa els cotxes tot canviant successivament de carril. A les 3.35 el requerit es trobava aturat en un dels marges. Al fons, una columna de fum s´aixecava per sobre la llarga filera de sostres d´automòbils aturats a la carretera.-

La narració s´interromp. En Jonàs recorda vagament els fets, ara que els hi han explicat. Mai abans havia hagut de recordar un somni. S´espanta, perquè la versemblança del somni quan t´hi trobes reapareix com una cortina de fum obrint-se i adquirint forma, sense que pogui lluitar contra ella. Alguns fets, com el d´anar conduint en direcció contrària i no arribar a entendre perquè dimonis en aquella carretera ningú anava per la seva dreta, mentre esquiva cotxes a tort i a dret, els recorda amb la fugacitat d´haver-se despertat uns segons amb la conseqüent memorització dels fets. Si, recorda haver obert els ulls, no l´endemà- és a dir avui – sinó ara, precisament ara, quan més li convé no haver-ho de fer. Però el seguit de records resulta imparable. Recorda ara, com qui segueix les fites d´un camí, que mentre esquiva cotxes s´adona que la carretera, per inexplicables però evidents raons, aquell dia és de sentit únic; després la fumera, el cotxe aturat, els camps de blat al seu darrera, i la soca del roure on s´ha ajagut tot mirant d´endevinar si la fumera és d´un accident i si aquest ha estat provocat per la seva imprudència evidentment temerària.

El formigueig al cap sembla que minva.

-Respongui si us plau amb un si o un no a les següents preguntes que se li formularan- La veu ara, era d´home, clara i impersonal, com les que anunciaven les ofertes del dia al supermercat. En Jonàs s´aixeca de la cadira,sense saber on mirar. Aquella blancor el molesta cada cop més, quasi bé tant com la pressió sobre les temples d´aquells maleïts auriculars, no pel fet de la seva intensitat sinó més aviat perquè no pot fer res per contrarestar-la. Tanca els ulls, i tornà a seure, resignat ; té que calmar-se i respondre.

-¿ Té vosté carnet de conduir ?-

-Si-

-¿ Ha estat vostè multat alguna vegada ?-

-No-

-¿ Ha comès vostè voluntàriament alguna infracció del codi de circulació ?-  No tenen manera de saber-ho, si va cometre una infracció. Si que la va cometre, però d´això en feia molt de temps, abans de la instauració de la vigilància perpètua dels vials circulatoris. Pot mentir si vol, n´està segur que no poden estar-ne al corrent. Dir que no és pràcticament com dir la veritat.

-Si- El formigueig torna, se n´adona perfectament.

-¿Circulació prohibida?-

-No-

-¿És vostè alcohòlic?-

-No, i ara ! - Es produeix un curt silenci, més llarg que els altres entre pregunta i resposta. Llavors la veu, sense perdre la seva cantarella mancada de tot el que té la veu d´en Jonàs, repeteix la mateixa pregunta.

-No- respon ara sense indignació.

-¿Recentment ha tingut vostè alguna malaltia que li hagi provocat la baixa laboral ?-

En Jonàs resta sorprès. Haurien de saber que fa un any i mig que és a l´atur. Llavors recorda la preliminarietat de l ´interrogatori, deu ser algun formulari general que fan servir per a tothom.

-No- Contesta tranquil, tot i que fa temps que pren antidepressius. Primer va ser la Maribel, després la feina. Feia poc, en Foc, el fox-terrier de la Maribel.

-¿És vostè casat ?- La pregunta enfonsa el seu cos a la cadira.

-No-

-¿Solter?-

-No-

-¿Divorciat, separat ?-

-No- Les respostes van encadenant-se en una sèrie urgent de nos interminable. Ara ja pots fer la darrera que pensa. La que és un si però voldria seguir essent un no.

Pels auriculars sent el soroll d´algun dígit marcat. Després torna la veu de la dona, acariciant-li els timpans .

-Contesti breument : ¿ De que va morir la seva dona ? - Es redreça damunt la cadira. Es queda sorprès per aquesta capacitat i tacte de la màquina, tot i que potser no ho és. El brunzit dins al cap sembla aturar-se, com si se li atorgués un temps mort.

I veu la dona, davant seu, perfectament. Està assegut a la soca de l´arbre, un roure majestuós que ombreja tota la carretera. L´horitzó, per l´altre costat, és nèt de núvols, llunyà. Enmig dels camps, a mig camí d´ell i el blau llunyà del cel, una girafa se´l mira. N´admira els seus moviments fins que sent la veu d´ella i el més important, la seva mà a la seva galta, en una demostració d´afecte palpable. Somriu, com només ho saben fer certes dones, els ulls fixos, d´àmplies pupil.les dilatades, amatents cap al seu rostre banyat pel sol de la tarda; els llavis lleugerament oberts, el blanc lleuger dels incisius brillants, quasi bé líquids ; i els dos rínxols rebels sobre el front, marca de la casa. És ella, per un moment, ho és. Va vestida amb un ampli abric de pells, de coll alt, arreglada per sortir a sopar. Ell jeu amb el cos desmantellat del qui s´estira perquè ja no pot moure ni un sol muscle, del qui decideix abandonar qualsevol acte de lluita, com si hagués esgotat totes les forces en un darrer intent.

-D´accident de trànsit. La van envestir quan sortia de la farmàcia- En Jonàs contesta mentre la seva ment vol tornar al somni. Però sap que no ho podrà fer, la volatilitat de les imatges en la seva ment no és pas natural.

-¿Quina infracció va cometre vostè abans de la instauració ?-

Contesta d´esma, abalit per la darrera resposta.

-Vaig passar de llarg, estava espantat. Segurament devia ser mort...hi havia tant de fum !-

-¿ Li agraden les girafes, Jonàs ?-

-De petit en tenia una de peluix -

Després d´aquesta pregunta, la pressió al cap desapareix i la llum s´atenua sobre les parets blanques. Llavors sent la veu de l´home altre cop, informant-lo que l´interrogatori ha acabat. El cas queda arxivat. El departament de somnis li agraeix la seva ràpida col.laboració.

-Torna vostè a ser lliure.-

Torna.

Preludi

Una rosa sola és totes les roses
i aquesta : l ´irreemplaçable,
el perfecte, el lleuger vocable
enquadrat pel text de les coses.

Com es pot dir sense ella
el que foren les nostres esperances,
i les tendres intermitències
en la partença perenne.

Rainer Maria Rilke

...i feliç Sant Jordi...

Un quart d´hora de més

Plego una mica abans, potser un quart d´hora abans. Sense presses, pujo avinguda amunt, travesso el pont sobre el riu sec i enfilo directe un quilòmetre a ponent. M´acompanya en Nick Drake, avui. En Nick estima el sol de les vesprades i els cels del nord. I com quan feien castells de focs al poble, el sol m´estampa un primer avís a l´alçada dels ulls. Al semàfor, canvio la direcció indicada pel company. No tinc massa temps, però arribo. Aparco : gent passejant o corrent, gossos, tots tornant. Jo camino encara una estona, vestit de diumenge, amb la càmera que ara guardo al cotxe durant el dia. Passo sota el roure i encara camino uns metres més ; no massa, però, les llenques de sol han anat tancant-se en ombres cada cop més allargassades, vivents. Finalment emmarco i disparo una, dues fotografies. No hi ha tercer avís; avui no és pas festa major, avui he arribat fins aquí. I després he tornat, fosquejant entre els camps de mostassa.

Estil jayhawks

Temps pels Jayhawks, no sé perquè però entren bé aquests dies. I was waiting for the sun ,canten, i penso en aquests cinc graus del matí que no són els mateixos que els del mes de gener mentre segueixen els acords amb un cold, cold, once again. Un fred atemperadament vigorós, a joc amb la brotada dels roures urbans mentre la tonada segueix amb el I hope to find you this morning, talking to the trees. Jo ho faria bé, d´arbre. Em podrien parlar i abraçar i no contestaria ningú, perquè ningú esperaria res d´això en mi.

Segueix, la cançó, amb ganes de més: It was not lost on me. No, no s´acaben de perdre aquestes ganes, com la de veure la noia d´esquenes dins la piscina, traient-se amb gest alleujat el casquet, mig cos regalimant damunt la línia de flotació esbiaixant formes dins l´aigua, més avall ; a la vista pell tibant, cabell negre i els dits en un fi moviment tot assegurant-se l´arracada a l´orella. Hi he estat pensant en aquest breu moment de quadre, inmortalitzat en un record errant que apareix i desapareix...nothing seems real now that you´re gone, el record ha sorgit altre cop al sentir la lletra, i he pensat en com va quedar de buida la piscina quan em vaig adonar que havia marxat i l´havia substituït un jubilat de braça modesta. Les dones van desapareixent lentament, s´esborren com les del poema del Machado que llegia un vespre ( cosas de hombres y mujeres, / los amoríos de ayer, / casi los tengo olvidados, / si fueron alguna vez ) mentre en un pressupost de l´asseguradora llegueixo el meu estat civil suposat per l´amable agent : casado, hi posa. Fa uns anys no hauria estat així.

The station master is gone, enceta la penúltima cançó. Ja és això, que penso. I no en culpo ningú, no hi ha culpables per aquestes coses. Bé, si, però tampoc cal ser massa dur, i menys amb un mateix. El darrer pensament em dicta que la importància d´un no ho és tant si no es compara amb la de ningú altre. Cadascú té el seu camí, i el meu és un camí de carro, estil jayhawks. I enmig de les roderes, l´herba primaveral.

Precursor

" De la mateixa manera que un animal superior, tot i adquirir noves facultats, conserva totes les finalitats dels seus precursors més simples ( mantenir-se en vida, evitar el dolor, reproduir-se ) la Xarxa, en travessar el llindar de la consciència, o potser només el de l´autonomia, no havia renunciat a les finalitats originàries per a les quals havia estat projectada : fer possible, facilitar i accelerar la comunicació entre els abonats. (...) Per " fer comunicar " es podien seguir o, com a mínim intentar, diverses vies i semblava que la Xarxa les havia provades totes. Naturalment, no poseïa  el patrimoni d´informació adequada per posar en contacte individus desconeguts, idonis per esdevenir amics, amants o socis, perquè només en coneixia les característiques individuals a través de les seves breus i ocasionals converses. Només en sabia el número de telèfon, i semblava delerosa de posar en contacte números correlacionats d´alguna manera entre ells. Aquest era l´únic tipus d´afinitat que coneixia. Havia perseguit el seu objectiu primer a través dels "errors", després mitjançant l´artifici de les trucades blanques ".

Primo Levi, " A fi de bé " ( 1971 )

L´evolució continua...