Re-Ward

Diu M. Ward en una de les seves cançons que tot el que ha après ho ha oblidat, i el que ha oblidat sembla nou.  L´oblit de la llum té aquesta recompensa, mai és la mateixa quan sorgeix als revols dels camins. A la tardor la llum s´esbiaixa, es percep de vegades tàctil, subtilment ajaguda com si fos a expirar per abús d´antics excessos,  fràgil però alhora amb la consistència d´un plat deconstruit o l´essència del perfum abans de ser liquat. No deixa de sorprendre que això passi al decaure el solstici, com si de tot plegat se´n tragués una lliçó fruit de la ignorància del que ja se sabia, perquè aquesta llum és patrimoni d´uns pocs matins, o aixi m´ho sembla a mi. Potser els ocres, primer tímids i després, devastadors, ajuden a fer més espessa aquesta escudella de tardors viscudes. M´agrada acabar pensant que veig l´ocre voleiant i  desfent-se les gotes de rosada sobre la darrera fulla - sempre il.luminada - com un balandre sense una mar a sota, sota un flaix cegador, una mena d´oblit retornant com la llum, altre volta quan l´après...ja s´hagi oblidat. 

                                                

Cicatrius ( II )

( capítol anterior )

El temps transcorre, lleuger i pesat alhora segons els díes, però ràpid, com sempre que passa quan es mira enrera a l´observar alguna cosa : una fotografia, un diari, una primera nevada... o com ara mentre observa els quatre trossos de pedra, inamovibles sobre el petit graonet de la llar de foc des de finals d´estiu. Aquesta percepció la té des de que va arribar al poble, com si fos patrimoni del qui viu lluny de casa seva. Fora com si algú escrivís sobre ell mateix, i ho fes emprant sempre el pretèrit com a verb principal. En Pau, el seu veí, -  -que és un escriptor tòxic i pagès ecològic com li agrada definir-se en to mofeta-, sempre escriu utilitzant el pretèrit de tal manera que el present sembla no formar part de cap vida en concret. Això en Goan no ho enten, i algunes vegades, al llarg dels anys d´amistat cimentada de converses dins el petit taller, han tingut llargues discusions sobre aquell fet, una mica absurd si es vol, tot i que les grans discusions – com deia l´escriptor utilitzant ineluctablement el pretèrit - en moltes ocasions han tingut l´absurd com a principal component, i aquesta era una opinió d´en Pau que  n´originaria una de ben grossa on en Goan, com quasi bé sempre, hi deia ben poc. Simplement escoltava, mentre l´escriptor esgrimia els seus dots imprecisos com a orador. Amb en Goan si sent bé parlant, perquè l´escolta en tot despistat però sempre dient el suficient – i és per norma general ben poca cosa – per rebatre bona part dels seus  arguments amb frases que semblen provenir de la natura mateixa de les pedres que afina. Les pedres, en definitiva, tenen un sentit molt particular del pas del temps, inclús aquelles que resten allí, iguals, exactament iguals al dia en què les va trobar, ja feia tres mesos llargs. Al fons d´aquella impertorbabilitat pètria sembla existir només la capacitat de fer-les canviar, modelant tota aquella intemporalitat per aconseguir un bri d´eternitat amb sentiment propi,  i per aquesta raó, resten allí, esperant el temps per fer-ho, un temps igualment impertèrrit, semblant a la capacitat  d´en Pau tractant d´escriure sobre històries que mai han arribat a passar.

Els primers freds han entrat pel final del poble com cada any, pel nord, pel carrer de Sant Genís, d´on aquell neix del bosc baixant cap a la petita plaça de la qual arrenquen uns quants carrers més, no gaires, perdent-se com puntes d´un estel en el silenci de les cingleres vora el mar, atapeïnt-se les cases blanques al cor de la vall adormida sota els primers fums mandrosos sortint de les seves xemeneies . En Goan sent el fred abans que ningú, no en va ell viu a la primera casa del poble venint del nord; o a la darrera, segons com es miri. El poble s´acaba on viu ell i aquest pensament li asserena el seu esperit forani, perquè més enllà la natura trenca fronteres on l´espadat d´un cingle es manté lliure de llengues vernacles.

El petit xinès medita mentre un tronc crepita atiat pel petit adreçador de ferro tot ensorrant-lo al caliu del foc, reflectit aquest als seus ulls oberts fixes en els seus moviments hipnòtics. De reüll veu les pedres, l´aresta esberlada del cos principal recolzada a la paret; la resta als seus peus. Runes.La mà lliure agafa la carta , acabada de llegir. Amb els traços suaus de l´escripura de la seva germana, de la seva ploma gràcil de moviments desossats, la mort ha fet acte de presència, suau i tremolenca com el matí de Novembre en què l´ha rebuda, com un matí a les Muntanyes Grogues; un matí de tardor on la pluja llisca com un vernís calant fons desllustrats, esquerdats, hostes d´estiu desnonats.

El paper retorna, plegat amb els plecs del qui tanca una història sense acabar. Passa la mà sobre l´escriptura del seu nom occidentalitzat, de la seva adreça sense pàtria, ara potser més que mai. La carta arriba amb retard, és de fa uns mesos, de finals de Juliol. A les Muntanyes Grogues tot té el seu temps, fins i tot el temps per escriure una llarga carta, escomesa difícil per pal.liar el nom de la mort i fer- la amable; potser és el pas del temps, aquell dol tradicional necessari per refer vides, el que cal per pensar en el que s´ha d´escriure, en com fer-ho. La seva terra encara gaudeix del do de la solitud dels llargs capvespres per seure i meditar en com fer una carta, de no sentir cap urgència davant la notícia inminent, de no traspassar més fronteres que les que regeixen al posar un segell en un sobre i deixar-lo a la vella casa de postes ; la de no esperar cap resposta si aquesta havia de transgredir l´ordre natural de les coses i avançar-se al temps que a la majoria els hi semblava com un sospir, quan de tant en tant miraven enrera. El temps té multitud de formes, i els segons multitud de minuts. La seva germana ho ha fet bé, la seva lletra porta la seva ànima a dins, o almenys així li ha semblat a en Goan. L´ànima, en aquests temps ensordidors de tecnología, encara viatja dins un sobre de paper segellat pel pas d´uns segons de lectura, o d´uns mesos de vida si es vol, en tot cas els suficients per saber que la seva mare és morta.

Perspectives

“Para unos ojos saltones, unas gafas con vallas”, acudit tronat per un Divendres al matí. Per fer riure només...per assaborir una frase d´abans d´anar a dormir, Graq : “...y entonces toda la perspectiva de la tarde osciló frente a él sobre una ladera sin sol, una landa perdida “. Quina és millor ? Davant la perspectiva, o les perspectives del dia, totes dues valen. Plenament humans, els paisatges a vegades resumeixen un espai de temps per un estat d´ànim. Els acudits, una ajuda per fer-los més amables, per estira-los com un somriure, cap amunt.Sovint però, no és té la sort de mirar una landa perduda i veure-hi un acompanyant de tarda. Indiferent, l´estat d´ànim predomina sobre els paisatges. Hi ha díes, però, que essent així, et venen a buscar, s´entesten a ajudar-te, ja des de bon matí, amb un simple acudit, per exemple. Després ve un jubilat que fa díes que no veies i xerra amb tú d´altres coses, molt allunyades de la feina. Apareix una boira acollidorament blanca, quasi sòl.lida, quan surts a prendre el sol, l´aire, o el que hi hagi a fora. Veus una papallona d´ales punxegudes i negres ribetejades amb cercles taronges. Seus i surt el sol, mentre becaineges l´abans de dinar. El remoreig del pati de l´escola, dels nens jugant, la rosada sobre l´herba, les tiges altes de les cebes, les coliflors – que prosaica , una coliflor, que poètica amb gotes de rosada aguantant-se encara ! -, l´instant/s, els punts suspensius...retornes a Graq i a les perspectives i passa la tarda amb telèfons, mails, alguna visita, un pressupost dels macos – quants i quants pressupostos, que prosaics i que poètics quan hi dibuixes a sobre, a llapis, una filera d´arbres en perspectiva, allunyant-se a l´horitzó del paper mentre algú t´explica lo urgent que és tot en aquesta vida i tú dius que si, quanta raó, mentre el llapis segueix pintant un quadre diminut allunyant-se de la vista, i somrius a la persona davant teu que et torna el somriure...més punts suspensius – i acabes satisfactòriament esgotat. Tanques la llum, les llums, obres la nit, sense paisatges retornan-te la mirada però sent- hi, com un bon estat d´ànim.Acabes amb una serenade de Schubert, agraïda com inesperada, abans de sopar. I amb l´aviador extraviat, dient- me a cau d´orella – en el seu idioma, que miro d´aprendre per llegir-lo millor -, abans d´anar a dormir : “ Nous avous fondu comme une cire “.

I l´espelma es bufa i s´apaga, plena de noves perspectives. Avui ha sortit així.

Vora la llora...

Deia la Maria, la masovera, que vora la llora el rovelló plora. En una raconada, a sotavent, llueix damunt el seu barret un vermell de conte d´Andersen, poc a to amb els terres plens de fullaraca tenyint colors ocres, de pinassa xopa , de troncs nuats d´escorça empedreïda, negres de pluja ; d´olors flagrants alliberades, perfumades d´oblits ancestrals eixint del terra embafat d´humitat, espès i talment lleuger com l´aire que es respira, distribuint oxígen pel sotabosc on la llum del sol penetra com assenyalant terres promeses, allí on jauen les vistes a sobrevent, on les velles feixes de pedra encara ensenyen què és això del pas del temps, de les faixes i les espardenyes, del davantal i les mitges fosques de la Maria, la masovera.

Llueix la llora, envernissada i lluent. A la vora, més avall, concedint-lis la frontera des d´on els vigila, sota l´arbust, es confonen tres esclata-sangs amb els colors de la terra. La bóta és a un pas d´esclafar-los. Camuflats de verd i roig, sorgeixen de repent com una visió preuada, de tresor amagat, arran, molt arran de terra, trencant- la amb una estirada de forces conjuntes, un retrobament als mateixos cels de tardor, aquests que les orenetes desconeixen com ells mateixos desconeixen el que és l´estiu , l´hivern o la primavera, o aquesta cosa que encara recorden les feixes. Segreguen el nèctar d´aquest bosc pentinat de mediterrani. Netejats sense aigua, amb una mica d´oli i sal, l´all i el julivert, sense temps per oblidar res de la seva jove ancestralitat, s´endinsen al paladar essent un tros de pi, d´alzina, de bruc, d´arboç, de pluja, de vent...d´alguna llàgrima també, regalimant pel seu cos quan plora. Per la tardor tot el bosc plora i se surt d´allí amb el cor moll i benigne, amable de solitud compartida.

N´hi ha més, al voltant. Deu o dotze, ben distribuits. Els més xics es deixen per qui hi volti d´aqui uns díes. L´esclata-sang tenyeix els dits del qui el posa al cistell, com si estigués cometent un crim sense càstig, un crim on els culpables són els sospitosos habituals, tan avessats a fer-ne publicitat amb falsa modèstia i eufòria continguda. El cistell sempre que és ple,  fa goig de veure, d´olorar, de tocar. Sempre arriba un dia, aquest dia dels quinze graus del migdia, de la pluja de fa els vint díes, en què tot arriba. La llora es vesteix de festa, i ben a la vora, el rovelló plora.

I sempre penso que alguna cosa dolenta m´ha de passar llavors, perquè no pot ser tenir tanta bona sort en un sol dia.

Potser...

... cal saber el que tinc, el que sóc o potser el que no sabré mai. Cal, però, saber tocar de peus a terra i gaudir i plorar al mateix temps, però potser al capdevall no cal sinó seguir vivint. A lo millor és que encara tinc allò que se´n diu "àngel"...  pensar no costa res.

Plançons

No he fet cas de la nit ni de les pors. M´he llevat i he vist la lluna acompanyant-me mentre pujava tot sol per la carretera dins les primeres llums de l´albada; a l´emisora Beethoven sense semblar-ho, en mans d´una mandolina, un piano i un andante d´alegre volada : el món, llevant-se sense esbufegar pors ni angunies. El camp, el bosc i la lluna, ara despedint-se dins la tonalitat més clara. El riuet, cabalós dins les orelles. L´esmorzar, més tard, sota un roure vora els plançons neixent. El vent passant a saludar, els ocells joganers travessant el mar del camp entre els boscos, una fulla caient - només una -, els lladrucs d´un gos ensumant al visitant, les branques baixes esteses com persianes mig abaixades; la mandíbula, com l´ànima, mastegant l´aliment.

I els plançons al davant, acabats de néixer. Es poden distinguir, es poden separar un a un. Es van vestint d´aquest verd de segones núpcies i jo no sé de què volia escriure, de què pensava mentre tranquil, pujava per la carretera i passava davant el trencall del cementiri del poble, de la vella església del poble, amb el seu campanar rera la masia on estiuejava quan era tant sols un plançó com els que veia ara. Miro el campanar des de la carretera i faig com feien abans quan es passava davant del cementiri. I me´n recordo d´ells i més tard esmorzo, matiner, en el dia aquest tan radiant i tranquil, fins que encabat arriba un tot terreny i aparca a l´altre riba. Deso els trastos, m´aixeco, i vorejo el camp per anar a trobar la resta del dia, abundós , bo com els dies que quasi bé són invencibles.

Però encara no sé de què volia escriure. Potser dels potsers. Podria ser que fos d´això.