A l’estanc, un senyor ja gran, a qui li tenen preparada “La Razón” damunt el taulell. Demana uns “solanos” , i per assegurar-se’n de que li donen bé, acompanya el noi que atén avui a la botiga fins a les vitrines on hi ha els puros. L’home és alt i prim i li tremola una mica tot, no fa la fila d’un bon fumador de puros. Mentre paga, penso en la longevitat de les persones. Trenta o quaranta enrere fora mort, aquest home, segurament amb un bon cos per lluir dins el fèretre.
31/5/25
28/1/23
Escena
El
llop espera, aquesta és la premissa principal.
Hi
ha una casa, una cabina, que diuen els anglesos : és de fusta, i té una part
central encostellada amb vidre, fet que ens permet de veure l’únic personatge
humà de l’escena tranquil·lament assegut, d’esquenes al públic, gaudint del
capvespre.
Un
fet relativament important és que estigui assegut més o menys al mig de la
caseta, com si aquesta fos una metàfora de la vida i ell/ella ( en principi el
gènere del personatge no és pas important, però si la seva condició plenament
humana ) està ( aprox.) a la meitat
d’aquella.
La
solitud – el paratge és feréstec, vora un llac, on el llop hi té una lògica
cabuda - és un element vital. La solitud
del personatge i la solitud proverbial del llop també. Son ànimes bessones, però
d’aquelles gestades en bosses diferents, dins un mateix líquid amniòtic. Mouawad
ho sabria exposar millor, tot això.
El
vidre no és nomes un tema visual. El vidre representa també una gàbia. El
personatge és un presoner, un presoner de la seva condició. El llop, un ésser
lliure. Cap dels dos ho sap això, els mons respectius on habiten els ho
impedeix. L’home i la bèstia. O la bèstia i el llop ?
A
partir d’aquí, els arguments. La resta dels elements ja son a escena. Es tracta
de fer, d’una sola vida, la de tots els homes i dones que se la miren.