Vint-i-un dies

 

És la regla del 21. Ho diu una noia que porta tatuada la cama i el braç esquerres amb uns motius que em son difícils de desxifrar a simple vista però que son bonics de veure pel simple fet de la pròpia fermesa de la carn on s’exposen : la noia es veu sana i forta, jove, de pell tibant com la d’un tambor . Amb ella, dues noies més i un gos que els segueix amb cara sorruda, pelatge marró, un gos ben fibrat, ben alimentat i ben educat, que ni es molesta a olorar-me quan passa el grup pel meu costat, camí d’Angostrina. Com que el lloc i el matí son solitaris, sento les seves veus abans de topar-m’hi. Una de les noies, la que sembla menys en forma, es queixa de lo que li costa sortir a fer exercici, i és llavors que l’altra li explica lo de la regla del 21, que consisteix en fer la mateixa cosa durant vint-i-un dies perquè aquesta esdevingui una rutina i , per tant, la fem sense pensar com qualsevol acte al qual ens hem acostumat. Però per aconseguir-ho cal fer-ho durant 21 dies exactes – rebla ella després de saludar-me amb un bon dia exageradament efusiu – i després tot és molt més fàcil. Un cop em sobrepassen les seves veus es perden pel camí que he estat pujant els darrers vint minuts . Van de baixada, i de baixada tot es veu millor.

Ara estic al darrer dia de vacances, estic sol a casa, son les sis de la tarda. Escric al pati del davant, que dona al carrer. Passa gent caminant, els hi sento les passes i les veus com sentia les d’aquelles noies, retalls de converses passatgeres ; acabo de llegir un conte de Borges, que no recordava : “ El jardin de los senderos que se bifurcan “  . Mentre ho feia podia notar la placidesa de la tarda enmig del relat de l’autor argentí, mesclant-se en harmonia paraules amb el pas mandrós del núvols pel cel, el cant de la cigala o la marinada de sud-est,  planant damunt les fulles dels plataners, remetent la seva lleugera frescor al pas pel cos, airejant el pensament i el pas tranquil, tranquil·líssim del temps. El conte l’he recuperat perquè en parlava un article llegit al diari aquest matí, una ressenya d’un altre llibre i un altre jardí, vertebrant històries. Aquest jardí del Borges...feia temps que no llegia Borges. Aixeco el cap i bado com manen els cànons. Defora passa la Sra. B. Amb la seva filla M. parlant de vacances, els hi conec les veus. Reflexioné que todas las coses le suceden a uno precisamente, precisamente ahora ... llegeixo. Ara. Em miro els peus, les espardenyes d’espart que porto posades ; me’n compro unes cada estiu. Les d’aquest any, ara que me n’adono, tornen a estar foradades a causa de les ungles del dit gros de cada peu ; per més que talli l’ungla no ho puc evitar, les tinc una mica deformades i gruixudes. És com un senyal de la fi de les vacances, d’aquest vint-i-un dies a partir dels quals ja hauria d’haver aconseguit que aquelles esdevinguin rutina, segons la teoria de la noia dels tatuatges.  Però em sembla que no. Algun roser ha tornat a florir al jardí, amb roses xiques, com si fossin de propina. Xiulen les merles, com si avisessin algú. S’està bé, aquí.

Aquell dia vaig arribar a Angostrina i d’allí a Ur, per un camí que seguia una sèquia dins un bosc ufanós ; abans l’havia fet d’hivern, els arbres eren buits i l’aigua gelada. Ara l’aigua corria mansa i transparent i la mateixa sèquia feia del camí un petit túnel de verdor i silenci, per on els raigs de sol feien petites lluminàries, per on algunes papallones aixecaven el vol al meu pas, per on semblava discórrer jo dins un estiuet allunyat potser fins i tot de mi mateix. Era l’ara aquest dels segles de Borges. Per la tarda tornava a casa, just ahavien passat onze dies de vacances.

A fora tot sembla passar una mica més ràpid, perquè els llocs visitats son molts i diferents ; el temps es mira d’aprofitar millor i tot i la rapidesa, el mon estranyament es mou més lent i l’oblit de les rutines s’allunya més dels dies laborables que no pas dels de cap de setmana. Pel matins segueixo llegint mentre esmorzo, per exemple. “Al far “, de la Virginia Wolf. L’he gaudit llegint-lo mentre tothom dormia encara. O mig estirat a la gandula, després d’un dia de caminada, després d’un bany a la piscina d’aigua ben freda. A fora encara m’hi puc estar uns dies, però no masses. A casa no passen aquestes coses, em puc fins i tot avorrir i per solucionar-ho, llegeixo un conte de Borges i em poso a escriure una estona al pati, avui que molts encara estan de vacances. No escric mai al pati sinó és ara, a l'Agost.

Me dije adiós al espejo, diu el protagonista del conte. Que bo.

Santander. Notes ( III )

 

(...) En aquest mirador hi ha uns quants cadenats rovellats, tancats al voltant de la barana, rovellats, plens de salnitre, penjats en direcció al mar ; rovells d’antigues promeses d’amor. Han tornat per aquí qui els va posar ? em pregunto mentre en toco un ; el contacte és fred i em deixa alguna marca als dits. No hi ha claus ja que els obrin...El far, de tons grisos, és bonic de veure i com ho son tots, d’estètica solitària : la protecció, el simbolisme del far. “Tu ets el meu far”, dius mentre penses en algú que somiaves estimant-te. Des d’allí, un cop arribats al cap, la vista cap a l’est mostra tota la cornisa santanderina, una visió de bastions de roca formant la línia d’aquella costa que de petit dibuixava fent tot de plecs petits amb el llapis a l’hora de rematar el contorn de la península, que imaginava agresta i plujosa- El Nord. Rere el far, cap a l’oest, la costa deixa de jugar a fet i amagar i sembla solidificar-se amb el mar, sense platges ni poblacions ni homes ni dones, com si fos darrera del teló d’un gran teatre estiuenc. Gavines sorgint d’algun país remot, inhòspit. Per aquí el far potser sí que il·lumina la fi del mon.

Al vespre, tornant del centre en autobús – l’autobús, a falta de metro, és el transport més utilitzat dins la ciutat -, miro la noia asseguda davant meu. Molt jove, té un rostre on els llavis pintats i brillants fan un rictus de contrarietat, com si tornés a casa després d’un mal d’amor no correspost. Està sola. Llueix una trena caiguda pel costat del seu coll; capficada, n’allisa els cabells de la seva punta amb la punta de les ungles dels dits immaculadament esmaltades de vermell. És molt jove encara, que penso , el suficient per poder estar trista només unes hores ; o lleugerament enfadada, o ves a saber...és molt jove encara.

A l’hotel, llegeixo una estona la novel·la que m’he emportat per aquest petit viatge, “ Un mes al camp ”, on hi ha una dona, la senyora Keach, que ja seria això. La llum per algú altre, vull dir. Un far. (...)

Santander. Notes ( II )

 

(...) El tamariz és un arbre de tronc nuós , de fulla caduca la qual, ara a l’estiu  despunta prima i molt verda, un arbre semblant a la mimosa. És per tot arreu de la ciutat, als jardins i parcs públics. Al camí de ronda que mena al far del Cabo Mayor, aquests adopten formes allargassades, adaptades al mur de pedra que les protegeix : els admiro en un punt on s’entra en un jardí perfectament endreçat, molt anglès, ple de parterres de flors- hortènsies, tot és ple d’hortènsies també - estenent-se a banda i banda d’una escalinata que baixa enmig d’una porxada de columnes cobertes de verd ; vora el mur, entre dos d’aquests arbres d’aire ancestral, la vista del mar i part de les platges que hem deixat enrere, la ciutat, és d’una placidesa absoluta. El dia és diàfan, quasi bé mediterrani. Una merla m’observa des de la branca d’un pi, un home esmorza en una taula de pic-nic, una dona remena el mòbil estirada damunt una tovallola sota l’ombra del mur, sospira rere les ulleres de sol, la vida aquí és igual que arreu però amb la sensació d’anar més al ralentí, com si hi hagués un decalatge de minuts respecte al que hauria de ser un temps normal i homogeni, constant   ... la idea suposo que sorgeix per la pròpia inèrcia de la vacança, del paisatge i potser no tant de la gent. El cas és que hi és. Segueixo el camí del camí, dins aquest mena de jardí botànic que menarà ben aviat altre cop a l'inicial, assolellat, seguint la ruta damnut la pedra. Després d’un parell de giragonses, d’una pujada a un petit turó, unes quantes passes baixant per enfilar tot seguit un petit mirador, que sorgeix de repent. Des d’allí, la vista emmudeix qualsevol comentari : el Cabo Mayor, el mar i a sobre, el far. Des d’aquell dia a Montrose, fa vint anys, que no veia un far. (...)  

Santander. Notes ( I )

 

(...)  Surto de l’hotel i m’apropo fins a una àmplia terrassa damunt la platja, enfront la qual la llum del matí cristal·litza les aigües envoltant l’illa de Moura, petita i abrupte, amb un far al capdamunt. Primeres fotografies del dia, de la sorra, de l’aigua, el seu perfil i el far, sempre hipnòtic ; de la gent, dels primers banyistes passejant per la sorra : perfils encara ombrívols en la distància, amb el fons de tessel·les llambregant que els fan semblar figures com d’una altre dimensió, una mena de terra de pas cap a una eternitat amable, a temporal, on les petjades s’esborren ràpidament i el destí no importa massa, només l’aire fresc del matí i el so de les ones, que mai s’acaba. Alguna cosa així, suposo, molt diferent de tota la multitud apilada sota el sol de les tres de la tarda, al llarg i ample de les platges de Santander, des de El Sardinero fins al Palau de La Magdalena. Molta gent que a primera hora del matí eren perfectament definibles dins la tranquil·litat d’una ciutat tranquil·la de persones tranquil·les, amb el pas de les hores es converteixen en una massa compacte de caps i cossos sota l’acoloriment de centenars de para-sols, difuminant-se fins allí on arriba la vista. Aquí, un dia de sol en ple estiu es fa difícil de trobar, i la gent l’aprofita a balquena.  (...)

 

Narcisos

 

Diumenge, per la tarda. Camino cap La Castanyera, a trobar els narcisos. Hi son, escampats al llarg de la serra abrupta i solellada, direcció mestral. Canutillos, em sembla que algú me’n va dir un dia. De tija llarga i verda, de flor groga, perfumada amb dolça intensitat, la llum les esbandeix des de ponent, tot de poms encesos per una llum, avui, poc transparent, lletosa. M’assec en un tros de roca i deixo que l’aire fresc arrissi el moment de pacífica letargia. Vaig en màniga curta i no cal pas gaire més. Bec un llarg glop d’aigua i trec la càmera. Montserrat de cara, més enllà de la turonada ; al darrera, el Montcau, com un submarí emergint de la terra. Recupero el pols a la fotografia, faig proves, vario velocitats i enfocs amb diferents programes. De les vint o trenta fotos que faig n’aprofitaré dues o tres. No disposo de massa temps, ja son vora les set i tinc que tornar. Ho faig xino-xano. Vora la Coma d’en Vila una àmplia estesa d’ estrepa, a punt per florir. Centenars de capolls tancats : després dels narcisos primerencs ja els hi toca a ells. Entremig, els malves de les farigoles i els blaus dels romanins. Verdaguer en estat pur transitant per aquest vell camí ple de balconades, amb vistes a mar i als Pirineus, si l’aire fos més clar. Lo mig del mon, que diria la Vernet.  Avui només s’entreveu la llunyania, com un futur incert. A la bassa de La Mata hi trobo una parella passejant el gos. Perquè hi deu ser, aquesta aigua ? pregunta ella. Potser pels incendis, contesta ell. Més avall hi regaven els horts, on avui només hi resten fruiters silvestres i camps llaurats pels senglars, davallant esgraonadament fins al pàrquing en perfecte harmonia. La masia ha estat , finalment, acabada de restaurar. És gran però no especialment bonica; no pas com, més amunt, l’ermita, on abans hi he pujat ; he mirat per la reixeta amb forma de creu de la porta cap a l’interior : la petita capella és buida d’imatges, només hi resta el forat a la paret on hi havia una petita custòdia amb una volta pintada on encara hi resten unes paraules llatines glossant  la glòria de Déu.

 La porta és bonica, força antiga. Pico amb la nansa de ferro forjat, menuda, el gruix de la fusta. Em contesta un so de fa segles, auster, impertorbable, fins i tot dur, però agradable a la oïda com ho és el tacte de l’escorça de l’alzina, o el perfum dels narcisos, o el fred suau aquest al cos quan s’acomiada d’un al mes d’Abril.

Enigma

 

És la veu poètica

que mai s'arriba a entendre

dins una imatge.

Una qüestió de sort

 

I.

- I diu que va ser una furgoneta de la DHL ? –

- Sí – va respondre lacònic- , vaig travessar sense mirar cap amunt del carrer, d’on venia aquella –

- Però també hi havia un tràiler, segons m’ha dit...perdoni però no ho acabo d’entendre –

- El tràiler- respongué pacientment -era aparcat al límit de la tanca metàl·lica de la nau d’on jo sortia, just tenia la cabina al llindar – ja sap lo grosses que son les cabines de tràiler-, fet que m’impedia veure els cotxes que baixaven –

- Però sí podia veure els que pujaven, que precisament eren els del carril primer per on havia de travessar vostè –

-  I no en pujava cap, de cotxe, ja li he dit abans –.

L’home se’l mirà dubitatiu.

- ¿ I doncs ? Si la furgoneta baixava bé ho devia fer pel seu carril, i devia tenir temps de veure-la ...-

- Sí, és clar, si no fos per l’altra furgoneta, aturada just en doble fila al costat del tràiler respongué d’esma en Nèstor -, ja li he dit abans – afegí - per això el de la DHL va haver de virar a l’altre carril i passar entre el camió i aquella just al moment de jo travessar, confiat de que no pujava ningú. I anava ràpid, el carrer és llarg i ample, amb molt bona visibilitat.- digué ell tot finalitzant la seva exposició dels fets, la mirada perduda en aquell prat immens enfront del qual es trobava, resignant-se de la seva mala sort, expressió per la qual, d’altra banda, mai n’havia sigut particularment devot.

Segurament no es tractava de mala sort aquella combinació de fets : era la mateixa que un podia tenir, per posar un exemple, de trobar l’amor de la dona perfecte en el lloc i el moment més inesperats de la seva vida. Si allò li hagués passat de veritat, hauria pensat en la bona sort tinguda i probablement després, l’hauria negat de forma immediata per la idèntica raó que ho feia ara. Les coses, simplement, passaven. Tot i això en Nèstor no tenia clar exactament perquè passaven, les coses. I ara, encara menys.

-   Ostres ! – s’exclamà l’home amb qui parlava – ja és mala sort tot plegat. Un tràiler, dues furgonetes i vostè, en un carrer on mai no passa res. I ara vostè és mort – reblà l’home mirant-se’l sense pena.

Anava a replicar-li sobre tot allò de la mala i la bona sort quan parà esment en la darrera frase que va pronunciar. Es va fixar més en aquell home barbut, llavors : era alt , amb una calba frontal on destacaven dins un rostre colrat pel sol les arrugues gruixudes del front i els cabells que envoltaven aquella cara d’home rústec, rebels i mal pentinats, de color gris. Calçava unes sandàlies tronades i portava un manyoc de claus en una mà grossa i rabassuda, de dits grossos i botits, que feia voltar sobre el seu dit índex amb perícia, tot agafant-les amb el palmell quan parlava. Després de dir la paraula mort, va callar i acte seguit, les va tornar a fer girar mentre mirava al cel, com esperant una resposta.

En Nèstor, llavors, es va fixar en aquella porta, darrera d’ell, una pota de ferro forjat, negre i antiga, dalt de la qual hi havia dues paraules igualment forjades de ferro : change – cambio. No semblava tenir sentit de ser, aquella tanca; si algú volgués entrar  ho podia fer per on vulgués, doncs no hi havia res ni als costats ni al seu darrera, només aquell camp immens i el sol, que ara que s’hi fixava, feia molta estona que estava ponent-se sense acabar de fer-ho, un disc llunyà petit i vermellós, que l’il·luminava sense fer-li perdre la vista. Va tenir la fugaç impressió, llavors, de no tenir consciència del seu propi cos però s’equivocava, car avançà un parell de passes i preguntà per aquell change-cambio de la porta a l’home de les claus. Ell , llavors, baixà el cap i el mirà detingudament.

-Potser sí que no és mala sort, al cap i a la fi ...- mormolà mentre anava fins a la porta, es mirava el manyoc, triava una clau grossa i fosca i l’introduïa pel forat del pany, obrint-la.

-Pots passar, si vols, Nèstor- li digué sense travessar-la ell mateix, la mà agafada als barrots del batent de porta obert.

Sinó fos per les lletres de dalt, el Nèstor, tot seguint les indicacions d’aquell home estrany i corrent a la vegada, al passar pel llindar haguera jurat que aquella porta era com la de casa seva, una casa antiga on la seva família havia viscut els darrers setanta anys. No va tenir temps de finalitzar aquell pensament perquè tot just entrar en aquell camp el sol caigué a plom i tot es feu fosc de repent, com si hagués tancat, de cop i volta, els ulls.

 

II.

 

En un acte reflex, el Nèstor va obrir els ulls i va fer un pas enrere tot girant el cap vers la veu que el cridava. En aquell precís instant passà a tota velocitat una furgoneta de la DHL que pràcticament no va tenir temps de veure però si de sentir a frec del seu cos. Es quedà esglaiat. Va mirar al carrer i va veure la furgoneta parada en doble fila amb els dos ocupants encenent dues cigarretes, aliens a tot el que passava a fora ; va mirar cap a la cabina del tràiler on el conductor seguia absort davant la pantalla del seu mòbil. Llavors girà el cos i es fixà en la persona que l’havia cridat : era un home ja gran, vestia un abric llarg ; era alt i barbut i anava amb bastó, segurament un d’aquests jubilats destinats a caminar per la ciutat cada matí per prescripció mèdica – pensà més tard en Nèstor -. Es van mirar, ell espantat, el vell encara una mica sorprès pel que acabava de passar. S’apropà i assenyalà al terra amb el bastó.

-La clau, se li havia caigut la clau...-

En Nèstor fixà la mirada al terra. La clau, negre i grossa de la porta del carrer de casa seva era allà. No ho entenia. S’apropà i l’agafà, per assegurar-se’n. Efectivament, era la mateixa clau. Sorprès, se la mirà i tot seguit l’home, que somreia. Pensà en un perquè, sempre obria la porta, maquinalment, cada matí i tornava a entrar a casa per deixar-la al clauer de l’entrada, al passadís, abans de tornar a sortir per treure el cotxe. Aquell matí, per alguna raó no ho havia fet, tot i que sempre ho feia. I quan pensava que sempre ho feia era perquè mai s’havia posat la clau a la butxaca i encara ara ho sabia, que l’havia deixat a dins, com sabia que havia conduit el mateix trajecte fins a la feina a pesar de no recordar sovint ni com ho havia fet, absort per les rutines diàries. Potser era això, pensà, com quan al vespre, al buidar-se les butxaques dels pantalons apareixia un clip perdut o un paper rebregat on havia anotat coses seves. Però la clau de fora, i tant grossa...

-Ha tingut vostè molta sort, jove – afegí l’home mentre seguia el seu camí carrer amunt – Molta sort...- afegí mentre en Nèstor, clau en mà, veia com s’allunyava lentament.

-Gràcies ! – cridà llavors mentre maldava per buscar un record que li donés la raó.

L’home aixecà el bastó sense girar-se, fent-li adeu amb l’altra mà. Les coses, també passava que no passaven. A vegades canviaven – algú ho havia dit abans això – per no haver de canviar res.

 La furgoneta aparcada en doble fila ja no hi era i el tràiler, ja maniobrava per entrar a la nau, a punt per descarregar. El carrer quedà desert i en Nèstor, a pesar de tot, mirà dues vegades amunt i avall abans de travessar.

Per la carretera

 

Estic perdut cercant un camí, un camí que m’eviti haver de transitar la carretera. A Bourg-madame m’he entretingut en un carrer tot escoltant dues senyores ja grans parlant un català exquisit, amb una pronúncia deliciosa, un petit tresor de conversa entre veïnes de poble on ambdues es posaven al dia de les seves coses, aturades dins un passatge que he pujat i baixat quatre o cinc vegades fent-me el despistat i observant-les de cua d’ull : una de cabells blancs, com acabada de sortir de la perruqueria, tota polida i ben posada ; l’altre, en canvi, mig geperuda, de pell fosca, amb boina calada i l’aspecte d’haver passat una pila d’hiverns molt més rigorosos del que un es podria pensar. Tot i ser molt franceses, parlen la llengua dels seus pares. Aquí, a menys d’un quilòmetre de la frontera, el francès impera. I si no, l’espanyol, o això em pensava jo.

El cas és que se m’ha fet tard i el dia, cap a les quatre de la tarda, ja comença a decaure. Amb cotxe, fora a deu minuts de la casa on m’estic aquests dies; caminant pels chémins de riverians potser trigaré una hora llarga si agafo bé la traça, tot fent volta per Onzès i després agafant el camí de Llívia a Santa Llocaia. Però m’equivoco i el camí que agafo va cap a Ur, per on he passat aquest matí. Me n’adono al cap de mitja hora, arribant a una estació del tren groc i passant sota un pont on al fons, una mica lluny encara, es veu el poble. Tossut, dono mitja volta i torno, per cercar el camí correcte. I acabo anant per la carretera, altre cop cap a Ur, tot esperant trobar un camí marcat que travessa els camps fins a Onzès. Arribo a un trencall que mena a un mas des d’on hauria de trobar el camí en qüestió. A l'apropar-me un gos em mira, s’aixeca i gruny. Jo me’l miro i decideixo donar mitja volta. Em torno a trobar a la carretera quan el sol, definitivament, davalla. I llavors camino mentre es va fent fosc, per la carretera altre cop. És la meva darrera alternativa.

No estic perdut, però la sensació és la del rodamons. No em queda sinó seguir la carretera, donant tota una volta llarga fins a la carretera de Llívia i allí, més endavant, agafar la que porta a Caldegas . El cansament ja hi és, avui acabaré fent més de trenta quilòmetres, comença a fer fred i no tinc més paisatge que el dels cotxes passant amunt i avall. M’assec, el peu em fa una mica de mal ; em refredo sense aquell fred del matí al sortir, que m’escalfa ; em canso, m’aturo i continuo, mirant de seguir el petit caminet vora l’asfalt. Cotxes, un darrera l’altre. Em sento estrany i solitari com el qui acaba el dia sense saber on parar. En un moment donat salto dins un camp tot allunyant-me del trànsit : és un camp llaurat, amb grans terrossos de terra que per sort son glaçats, els quals sortejo tot fent d’equilibrista enmig de la profunditat dels solcs, guaret de futures collites. Si algú em mira, qui sap què deu pensar d’aquesta figura saltironejant destins incerts. Encara, després, aprofito els darrers raigs de sol per fotografiar-los, llavors em giro i seguint la tanca que em priva de seguir camp a través, torno a la carretera, on finalment arribo al desviament. Allí, hi trobo un camí més ample per tractors ; el bestiar em mira mentre ja la nit s’avança, em miren sense fixar-se en els cotxes rabents circulant a tota velocitat per el llarg tram  que vorejo, sense saber que hi ha gent com jo dins d’aquells, absents del mon dins el confort dels seus vehicles, com jo que hi he passat tantes vegades. Per les vaques sembla que no hi ha res més que jo, passant vora seu, aixecant el cap i amb parsimònia, seguir amb els seus ulls impertèrrits el meu pas ràpid caminant cap a casa, les mans gelades, el cor calent...l’arbre dorment...jo fent camí, errant fites, seguint vies de tren mig mortes en direcció a estacions tancades . El sender em porta al riu, sense gual per travessar. Em quedo observant les aigües, baixant tranquil·les com si alguna cosa s’acabés aquí ; encara un rètol, on hi diu pesca sense mort. M’imagino l’escena, el pescador tornant el peix al riu, mentre finalment trobo la sortida al camí d’Onzés, on la nit, definitivament, m’atrapa.

Sota la llum de la lluna, ara ja sé per on haig d’anar. Envoltat de foscor, enllaço les mans dins les mànigues del forro polar. Camino ja sol, en silenci, dins ombres. Entre arbres i camps, però, m'hi trobo bé, malgrat la foscor, completa, malgrat no trobar-me ningú, cap soroll de cap animal...res sinó les meves passes. Després veuré les llums de la Cerdanya, llunyanes. I les estrelles. Tranquil, torno d’allí on he vingut. Encenc un bon foc  i em poso a escriure.

 

Al llac de Puigcerdà

 

Feia molt de temps que no veia el llac de Puigcerdà. Hi arribo tot seguint, des d’Ur, el camí a Rigolisa després de creuar breument la carretera i enfilar una avinguda de plataners al mig de la qual hi passa aquella provinent de la capital de comarca .Al final d'aquesta llarga avinguda, l'antic camí es separa de la nova carretera seguint ara la traça de l’antiga sequia de la vil·la, un canal perfectament operatiu després de segles de portar l’aigua cap a aquesta cisterna d’aigua que és el llac, en la mateixa direcció on es dirigeixen les meves passes. Seguint-la, no em puc perdre. Camino, doncs, per aquest camí que abans de l’abans, en èpoques prehistòriques, formava part d’un llac que cobria tota la comarca. En vaig escriure unes ratlles, fa uns quants anys. Totes aquestes coses les aprenc llegint els panells informatius que es troben escampats al llarg i ample de la comarca, situant-me una mica més dintre de la història d’aquesta terra per on transito , d’aquestes restes del mon d’ahir, com l’església de Rigolisa, al costat del mas d’igual nom i que de lluny, del camí estant i amb tot el massís del Puigmal de fons, em recorda amb el seu campanar alt i sobri la figura sòbria i puritana dels primers colons d’Amèrica, amb les seves levites negres, els seus colls blancs i les barbes de capitans de vaixell. Ahab, per exemple. Digueu-me Ismael... aquesta església no respon a aquest món d’ahir d’aquí, però la fa alhora singular, particular per a mi ara que he llençat l’àncora en aquest racó de camí tot pensant en la gran balena blanca. Els rètols informatius em diran, en canvi, que aquest tros de camí en diuen el camí dels Enamorats, perquè es veu que per aquí venien a festejar els d’antes, quan la gent es mirava als ulls i es podien dir t´estimo abans d’anar a pastar vaques o encendre xemeneies dins cases envoltades de neu per totes bandes.

Segueixo encara l’estela de la sequia una mica més  al llarg del darrer carrer de la vil·la, vorejant camps per on algun cavall roig de pèl blanc em mira. Vora el llac és on s’hi van construir la majoria de cases d’estiueig a començament de segle XX : es tracta de cases grans on hi destaquen les teulades, rematades  de motllures de fusta amb figures geomètriques, com brodats rematant cortines ; sostres tallants de teules de pissarra negre, amb mansardes i petites torres que recorden, d’alguna manera, els casals campestres de les novel·les russes. D’això me n’adono quan finalment arribo al llac i l’observo, amb totes aquelles sobresortint més enllà, un petit skyline on el llac glaçat exerceix d’amfitrió altre cop a la imaginació, transformant-lo en una estepa plena de neu, amb aquell casal de pel·lícula ple de caramelles congelades, prenent forma al fons mentre el trineu, lliscant de sobte en un primer pla, trenca un silenci que només existeix dins la meva càmera, el meu ull observant l’escena abans de pitjar el botó com si fos una claqueta tancant-se dins el meu cervell. L’acció on Pasternak cita als enamorats uns quants dies dins un casal fred, on ell escriurà els seus millors versos.

Vet aquí com, de vegades, la càmera aconsegueix d’allunyar-me del munió de gent que m’envolta, del tràfec de totes aquestes vides alienes passejant com jo, prenent el sol mentre fan l’aperitiu, fotografiant-se amb les tranquil·les aigües mig glaçades de fons, on uns quants ànecs i un parell de cignes adornen el conjunt, fent-lo ben bonic ; deu ser, potser, aquesta negror envoltant la imatge, aïllant-la, protegint-la del temps present, transformant-la a l’instant en record . Deu ser alguna cosa més, potser, un viatge momentani cap a un món que no afirmaré desconegut ni on tot és possible; no, aquest món ja me’l començo a conèixer i haig de reconèixer el fet de que m’hi agrada fer estada perquè pren la seva pròpia realitat, sempre impossible de dur a terme, com somnis de mirada oberta. El gel, el sol i les cases ; el cel blau, el fred i llavors, de sobte, el trineu, lliscant com un miratge damunt el llac. El pas de la vida és com el mirall d’aquest gel, desdibuixant-la i refent-la de manera que una cabellera rossa aconsegueix d’allunyar-se enmig d’un silenci d’estepes blanques.

No cal patir massa tampoc, perquè tot passa tan ràpid com la velocitat aquella de la llum que apreníem de petits : exactament tres-cents-mil quilòmetres per segon. Fet això, vaig encerclant aquest tros de vida per eixir finalment cap al centre de la població, on m’aturaré a menjar una mica.

 

 

Ur

 

A l’arribar a Ur, venint de Llívia, s’hi entra passant per un bonic pont de pedra , petit i corbat, que travessa el també petit i curt riu d’Angostrina, nom d’una població no gaire lluny d’aquí. M’aturo al centre del pont,  em trec la motxilla, d’allí una mandarina i me la menjo descansant de l’hora llarga que porto caminant. El dia – com tots els que passaré aquí dalt a la Cerdanya – és radiant, potser massa i tot : el sol brilla, el cel és ben blau i el fred s’aguanta perfectament a poc que un es mogui una mica. Ara el noto a la cara, als ulls tancats tot mesclant el gust de la nectarina a la boca mentre escolto el riu, circulant vall enllà. No hi ha neu, només gebre i algun caramell de gel a redós de les obagues, fet que no impedeix a l’aigua baixar alegre o això em sembla, una alegria potser més d’acord a l’estat d’ànim del moment. El riu flueix com aquest flow que diuen ara els més joves quan tot va com ha d’anar i un se sent bé. L’aigua davallarà fins un altre riu, després fins a un o dos  pantans, més tard seguirà el seu curs fins al mar, i d’allí potser una part d’aquesta aigua que passa sota els meus peus davallarà altre cop en forma de pluja, picant cercles dins gorgs al centre dels quals ballarà una gota, un instant, ignorant tots aquest passats marins d’on diuen que arrelà un dia la vida.

Vaig bé, em dic mig burleta tot pensant en els meus vagareigs mentre acabo el darrer grill saborós, com els fruits aquells. Entro llavors dins el poble, de carrers estrets fins una font que avui trobo seca, antic abeurador de bestiar. Entre pedra i ombra, arribo a la carretera que parteix en dos el bourg francès. L’església roman al seu lloc, aliena al tràfec de cotxes anant amunt i avall. Massa soroll, així que giro cua però tot baixant per un altre carrer, avall tot cercant un tros de llum. El trobo en un petit pati on els rosers han perdut tota la fulla. Al davant, una petita entrada fosca a una, suposo, petita casa de poble, encabida enmig d’un mur. Seguint-lo, sorgeix l’esquena d’un casal, força gran. Una balconada central hi destaca, quasi bé de punta a punta de paret, al pis central ; dalt i baix dos balcons més petits l’hi fan joc, dins una façana que si no fos perquè només té una petita entrada en un costat de la planta baixa, podria semblar ben bé la principal, la qual no he sabut veure. Hi ha un pati sense cap mena de vegetació fins la tanca final que dona altre cop a la carretera, en l’inici del poble si un ve amb cotxe, des de Bourg-Madame. Em fixo en les fines baranes de ferro forjat, bellament tornejades, ben conservades a pesar de l’aire deixat de la resta del casal, vingut a menys, deteriorats com tants d’altres, masos sense feina per fer, antics senyors morts. Vagarejo altre cop dins la meva tête, que diria un d’aquí : Ur també era el nom d’una antiga ciutat a Mesopotàmia, una ciutat d’esplendorosa vitalitat fa uns cinc mil anys, avui engolida pel desert. Per allí uns diuen que hi va haver un gran diluvi, d’altres que hi va néixer el pare Abraham, aquell a qui Déu va demanar de sacrificar el seu fill...

Tot i això la casa em mira, com el riu i l’església, i es fa bonica, acaronada pel sol i els seus tons clars. Mirant-la me n’adono que no he vist ningú pels carrers, com si Ur fos un poble sense veïns.  Dos ciclistes es paren al meu costat, parlant en català. Aquests tampoc son del poble.

 

Last night

 

T'ho podria preguntar de moltes maneres diferents, segurament de cap, incapaç com soc de dir mai res adequat al moment idoni. Et miro envoltada de misteri, allí dalt enmig de la boira, il·luminant un tros de cel nocturn, mentre les restes d'un plugim d'aiguabatre passat em fan de falses llàgrimes damunt la cara refrescada de falsa rosada dins falses matinades. On has estat des de la darrera nit, aquesta setmana, aquest mes, aquesta anys ? Totes les cançons - d'aquelles sense nom  on un genèric femení eternitza la fam d'amor enmig de metàfores sordes però boniques - parlen de tu, totes em porten a tu. Visc en un altre planeta.

Mr. Bones

 

" Se quedó allí esperando a que acabara, observándola con esa mirada estoica y sombría que los perros llevan dirigiendo a las personas desde hace cuarenta mil años ".

Paul Auster, " Tombuctú" ( 1999 ) ( Ed. Seix Barral trad. Benito Gómez )

Ad hoc

 

De sota el ràfec

pren vida el primer matí :

l'ocell ja vola.

75-300 mm

Dues àguiles al cel. Quarts de sis d’una tarda de diumenge al camí de Can Pèlacs. Me n’adono pels seus xiscles, allargassant-se dins l’aire del cel, silenciós i buit com si fos enmig d’un desert. No passa sovint d’albirar-les, les cerco dins el seu vol circular, tot enfocant el meu nou objectiu 75-300 mm , que estreno avui.

Al principi l’enfoc no aconsegueix fixar-les en el seu moviment fins que cerco una referència tot restant el dit fix al botó, esperant el moment de disparar. Faig vàries fotografies i augmento amb plaer desconegut fins ara el màxim de zoom. Avui estic de sort, l’àguila és ideal per gaudir d’un bon seguiment, no van tan ràpides com, per exemple, les orenetes; son  més grans, les ales esteses deixant-se emportar per qui sap quines corrents d’aire inexistents a tocar de terra. Les ales em mostren un dibuix del plomatge perfectament definit, de corba suau amb tons clarobscurs, fosc allí on s’apropa més el cos per canviar a blanc vora les puntes negres de les darreres plomes, perfectament definides. Un espectacle per seguir-lo atent al joc de la nova lent, descobrint detalls que l’ull mai podrà copsar. Xisclen i les miro a cop d’ ull ara, les admiro en la quietud del cel blau de la tarda, amb les cingleres de fons, mentre marxen. Les àguiles. Abans, dos pardals en un cable elèctric.

Seguint de dos en dos, descobreixo més tard una parella de puputs, mascle i femella, aterrant en una branca de pi on ell, estarrufat amb el seu pit jove de gallet, la seva cresta de tons vermells amagats i el seu pic llarg de pica-soques, mira amb els seus ulls petits el seu petit infinit, tal i com l’observo jo, a ell i a la jove dama, reposant a una alçada menor, amb la mirada més amable, menys desafiant, més protectora, segurament més intel·ligent i un punt riallera, acceptant les demostracions de força de la seva parella. Sense disparar espero, però no es mouen, només miren cap on el sol es pon, com suposo fan molts enamorats, tot i que mantenen una distància que em fa pensar si no hi haurà alguna carabina vigilant-los, a part del meu nou objectiu per on puc observar l’escena. Al final, decideixo deixar-los sols, dins la seva intimitat dalt de l’arbre.

Després encara dues papallones i un parell de burros pastant a Can Garrigosa. Els burros, eterns companys de viatge, avui poc valorats, un dels quals m’observa amb les orelles ben dretes, el musell blanc i un munt de mosques que demostren la seva impertorbabilitat, la seva serenor, el bon fer del seu caràcter, impropis d’aquelles burrades que sovint se’ls hi atribueixen als humans, com ara jo. És lluny, però a través de la lent, em sembla que em somriu, com qui somriu un germà. 

I és que soc una mica burro, de vegades, sempre en el bon sentit de la paraula. Tothom , avui, anava de dos en dos. Menys jo.

  

   

Just The Two Of Us

Un cabirol

 

Alço la vista i veig al cabirol. Em mira sense por, amb curiositat, els seus ulls bovins com boles de cristall escrutant el meu futur. Gràcil i jove, llueix dues petites banyes al cap ; el seu musell tancat s’encorba dins una línia plàcida que sembla un petit somriure. Mirant de seguir la mateixa naturalitat d'ell trec la càmera de la motxilla, apunto i disparo. De seguida gira cua i marxa, sense fer soroll. Tot plegat potser ha durat un minut, no gaire més. Càmera en mà entro dins el bosquet on era, entre el camí que jo iniciava i els camps d’un mas proper. El sol de la tarda ja avançada entra de biaix entre pins i matolls, encegant-me una mica ; per aquestes contrades han netejat els boscos , per on la llum s’escapa amb més llibertat per tots els racons, confonent ombres i permetent germinar flors en un bon any de pluges. Primavera. Amb passes de caçador miro si encara el puc veure un altre cop. Però no.

Habitants d’ombres enmig de lluminàries, com el cabirol, l’orquídia silvestre o jo mateix, recollint la motxilla , retornant al camí , sotjant el bosc, respirant els silencis molls de tardes cada cop més llargues.

Diumenge

 

Un bel dia, vedremo...un bell dia, veurem. De Madame Butterfly, cantada per Maria Callas, la vox du siècle; Les variacions Goldberg, de Bach,  el músic a qui Déu atorgà algunes de les seves partitures; el riu Nil al seu pas per les piràmides, avui enmig del desert. Tota la terra a les mans, el substrat i la terra, calenta i humida, amb bona disponibilitat per treballar-la. Plantar un hort nou, seguir el curs de la vida i llegir la cita de la novel·la que probablement mai acabaré d’escriure. És de Pessoa i diu així :

“Venia de prodigioses terres, de paisatges millor que la vida, però de les terres no n’he parlat mai, més que amb mi mateix, i dels paisatges, vists si somniava, mai no els n’he donat noves “.

I una altra encara :

“ Les meves passes eren com les seves per les tarimes i els empedrats, però el meu cor era lluny, encara que bategués a prop, senyor fals d’un cos desterrat i estrany “.

Les dues van seguides dins l’apunt 433 del “Llibre del desassossec”, paraula plena d’esses que sempre haig de tornar a llegir per escriure-la bé. Per escriure bé cal haver llegit molt. Encara em falta. La simfonia nº 3 de Brahms amb un cor d’ocells de fons, a ple pulmó, excitats de primavera i pluja. El Peret, conductor d'autobús jubilat, m’ho diu després : “ aquesta pluja és aigua beneïda “.

A la tarda, passejada per un tros d’anella verda, camps florits, sol esquitllant-se enmig de núvols, figueres i olivars, blat espigant-se. Passes tranquil·les. Una rosella amb vestit de nit i una espiga borda, allargant el seu cos per potser, només, alçar la vista i somniar-la.  

Un bel dia ...

Sobreviure

Més o menys fort

és el fil de l'equilibri :

tothom s'hi agafa.

Darrera llum

 

Llegeixo el conte “El jardí encantat” de l’Italo Calvino. Ho faig assegut al pati del darrera, que dona a ponent. El sol, baix, va fent el seu darrer recorregut abans d’amagar-se. La llum no molesta la lectura, més aviat convida a endinsar-se dins ella. El conte és breu, ple de detalls enlluernadors com el fons de les pàgines del llibre que solquen els meus ulls . Quan els aixeco una estona, hi veig el meu jardí, breument sota l’encanteri d’aquesta darrera llum, on els verds tendres de les fulles de les moreres i les hortènsies es confonen amb els vermells dels geranis, els blancs de les margarides ; on la llum juga amb branques, fulles i flors , amb els troncs dels arbres , amb els matolls  de lavandes i romanins, filtrant l’aire mateix d’aquest primer dia càlid de l’any fins arribar al meu rostre, a les meves mans on la pell s’arruga al girar un full per acabar amb aquesta petita història de dos nens que l’escriptor deixa a la platja, jugant en una tarda sense fi.

Tanco el llibre i tanco els ulls : apareixen lluernes, blanques i roges, movent-se enfront un fons negres, com d’infinit nocturn. Quan els torno a obrir, el disc solar desapareix. Intento consolar-lo : tu no tens la culpa de res, li dic.

“ El nen pàl·lid voltava per la seva sala en penombra amb passos furtius, acariciava els angles dels quadres plens de papallones amb els dits blancs, i parava l’orella. El batec del cor d’en Giovannino i la Serenella, que primer havia afluixat, es tornava a disparar. Era la por de l’encanteri que segurament pesava sobre aquells casa i aquell jardí, sobre totes aquelles coses tan boniques i tan còmodes, com una antiga injustícia mal reparada. “

“El jardí encantat”, Italo Calvino

Del recull “ L’últim és el corb “ ( trad. de Pau Vidal ) Ed. Comanegra ( 2023 )

 

 

Retrobar (-se )

 

Passejant, a la tarda, sota un cel africà, la primera oreneta ha volat davant els meus ulls. M’he adonat de que ja és primavera. Li he preguntat ja ets aquí ? ; li he respost jo encara sí per després, feliç de veure-la fent giragonses damunt el camp, pensar en com, en aquesta època de l’any, vaig saludant els qui no son a l’hivern : les flors del cirerer, els primers brots de la parra, la flor blava de la borratja, la puput i el ratpenat, les primeres formigues i totes aquestes noies corrent mirant de posar els seus cossos a punt. I el mar, amb qui em vaig retrobar després de unes quantes primaveres i estius sense fer-ho. 

Vaig anar a Tossa, un divendres sant. El mar estava de festa, amb bon onatge trencant les roques. A la platja, vaig caminar fins a la vora i el vaig contemplar ; de tant temps que feia, em va espantar  una mica el brogit però més encara la seva immensitat, que no assimilava. Vaig tenir un moment de por, que es va esvair de seguida : l’escuma blanca de les ones, l’aigua avançant sobre la sorra com si algú desplegués una catifa de benvinguda, per recular i tornar a aparèixer, uns cops més a prop, d’altres més lluny...com quan dues persones es coneixen, s’agraden i es busquen sense presses, la mar se’m mostrava gentil o això em semblava a mi. M’havia trobat a faltar ? Jo la veia a ella, des de la llunyania dels meus roquetars, tranquil·la i serena ; la veia com qui veu la felicitat, llunyana i perfecte. Aquí era viva i present. Vaig pujar per un bosc ple de lavandes i alzines sureres, seguint gent, tot desviant-me fins al capdamunt d’un penya-segat. D’allí estant, pins i roques a nord, bosc morint als tallants en un tros de costa verge : més blanc i verd i blau en un degradat que la vista encerclava fins a morir en un horitzó difós per la boira, argentat allí on el sol mirava de sorgir sense sortint-se’n.

A Tossa, vora la platja, hi tenen una estàtua de Minerva, deessa de la natura, la saviesa i el coneixement. Dreta damunt l’escullera mira a la part antiga de la ciutat, on hi ha la muralla, les torres i la seva història.De cua d'ull, jo la mirava a ella i al mar, mentre marxava terra endins.