Omplint minuts

 Segueixen passant els minuts, en les acaballes del cap de setmana. Avui he fet una paella, aprofitant el fumet fet fa una setmana. Ha quedat prou bona. Al matí he anat a córrer, sense presses. Com sempre, al passar pel bosc que uneix dos trams del recorregut habitual, descanso i camino. La pluja del dimecres s’ha notat, i a més, hi ha rosada. Es respira bé, fa bona temperatura i mentre camino m’adono que ja estem a dia vint. Les setmanes tornen a agafar la seva velocitat de vol habitual, com d’habitude, inevitablement.

Llegeixo al diari sobre la setmana del llibre en català. En un programa de ràdio entrevisten al premi Trajectòria d’enguany, que no he llegit mai, en Ramon Solsona. Ahir em vaig comprar un llibre de contes del Joan Todó. Solsona és dels que escriu sabent-ho tot abans de començar, diu que per això triga més a escriure llibres. Sense voler – com la fugacitat del setembre – desconfio d’aquesta mena d’escriptors. Faulkner feia el mateix ?  M’agradaria saber-ho. Mentrestant segueixo fent l’aperitiu amb Walser, qui escrivia, de ben segur, a raig fet. Fets com a trossos, als seus contes “d’amor” , plens de sarcasmes amables, una mica absurds si es vol – plens de desmesura absurda potser - estan plegats de paràgrafs d’una lucidesa extraordinària, amb algunes descripcions brillants, fetes amb un domini lingüístic exuberant. Ahir descrivia un home tot enllaçant un adjectiu inicial amb un altre que el tornava a definir, i així successivament.

“En los negocios me pareció un cándido niño ; en la candidez, un artista ; en el arte, un diletante de una extraordinària envergadura ; en el dilentantismo, un tipo simpático, cruel y inofensivo ; un cuáquero en la inocencia, la crueldad y la simpatia, y un conspicuo realista en el cuaquerismo “.

Bé, per aquestes coses m’agrada aquest llibre i per extensió, qualsevol escriptor capaç. Les vessants son infinites, en aquest sentit. Tot això mentre faig un cafè a la cuina, dissabte fresc al matí de Setembre, encara amb la son als ulls però descansats ells també, com ara. Després, més tard, vaig escatar una porta amb paciència per acabar massillant la fusta, força malmesa a la part de sota. Ara només cal pintar-la.

M’aturo per sopar. Uns tomàquets de l’hort banyats amb oli verge extra vingut de Jaén, regal d’un client agraït. Dos llesques de pa, per sucar. Els minuts segueixen passant, ara mig endormiscats. Fa un parell de dies, em van posar un foto al grup explore de Flickr, que és com una distinció especial. Els “likes” es multipliquen. Els comentaris felicitant-me, també. La comunitat , les xarxes socials, em sento una mica orwellià.Hi surt un corb a la foto sota un fons de cel i muntanyes blaves. La vaig fer el darrer dia de vacances, a dalt de La Mola. Sempre n’hi ha que em semblen més boniques i miro, objectivament, de cercar les raons de l’escollida. No ho sé veure, però se suposa que qui escull ho fa amb criteris ben concrets – deu ser algun programa engendrat  per la famosa IA ?-, potser no de perfecció però si d’una certa espontaneïtat on tot hi juga, potser aquest cel baix  o el corb mateix i tot allò que veu en el seu vol. I el fons blau.

A l’hort planto més mongeta, vist l’èxit de les de finals d’agost. La mongeta omple el canyissar amb lleugeresa, ufana. Les tomaqueres van finant, tot i fer més flor. Aquest estiu la calor n’ha fet caure moltes, no ha estat un bon any, almenys per a mi. Tot i això, els tomàquets segueixen essent son molt dolços. Les carxofes ja surten. Llauro una estona, amb el sol ja amagant-se. Rosats d’aurora al cel, s’acaba el dia amb parsimònia. Ara recordo que m’havia emportat el portàtil per treballar un pressupost llarg a casa. Ja demà al matí al despatxet on m’estic masses hores al dia, suant la cansalada a la meva manera.

Demà, vint-i-u de Setembre.  

Alta muntanya

 

La imatge és magnífica. El lloc, una mica irreal. Alta muntanya, dins les possibilitats d’aquest Pirineu menys abrupte però més diàfan, de més profunditat que l’aragonès de la meva infància. Precisament aquest fons on s’albira perfectament la tempesta que se’ns apropa amb tres mànegues de pluja ben definides, enfosquint cel i muntanyes, que semblen no acabar-se mai. Els llamps, però, no son bons companys aquí dalt, així que accelerem la baixada. Malgrat tot, m’aturo, trec la càmera i gaudeixo uns minuts de tota aquesta natura, aliena als puntets que som nosaltres movent-se ràpidament per cercar el refugi de la vall.

Per sort la tempesta passa fregant-nos tot i el temor de caure dins d’ella. Un parell de llamps em fan desistir de fotografiar el llac que s’arrecera com si fos just a la vora d’una muralla, sota el cim. Carrego la motxilla i continuo el meu retorn, els ulls ben oberts a la resta dels sentits. És com ser dins aquella cambra, o dins aquella casa, o com obrir aquell llibre de fa temps. Com qui puja dalt d’unes golfes sense sostre. És sentir-se estranyament privilegiat, dins un entorn on tot el que és humà desapareix, com desapareixen els arbres i els rius. L’innecessari es desprèn durant un parell d’hores de caminada, des del moment de passar un coll on darrera tot canvia. De vegades cal fer l’esforç de ser aquí dalt un altre cop. No me n’adono fins que  ho faig i sé que és totalment efímer : la rapidesa amb la que baixo així ho demostra, tot i el cansament acumulat a les cames. És un dels pocs sentiments autèntics que he tingut al llarg de la meva vida : de petit no n’era conscient i ara de gran és un gaudi breu  del qual mai en sento cap mancança. Només sé que és aquí dalt, esperant-me.

 Veig com passa la tempesta i em giro per veure el cim que no he fet. Hi hauré de tornar algun dia, m’ha quedat feina per fer. A la vall, baixa un riuet tot fent fressa, acompanyant-me.Llavors li recordo al meu germà gran el que deia el pare, que a dalt d’un cim sempre s’hi ha d’arribar per resar l’Àngelus. 

Hem començat massa tard, de vegades passa. 

  

Incendis

 

Arcachon i el Cap Ferret. Duna de Pilat. Els boscos de les Landes. S’estan cremant. Ho expliquen a les notícies. El foc s’està apropant a Bourdeaux. Si segueix així, pot ser l’incendi més gran a França des de la segona guerra mundial.

Jo hi vaig estar, a principis de mes. Vaig escriure unes línies sobre el lloc :

Anada amb vaixell al Cap Ferret, des d’on es divisa la Duna de Pilat. El joc de la marea pujant al llarg de les dues hores que som allí : barques varades a la sorra, pilones de fusta entre els quals verdegen algues ; camins insospitats que apareixen i desapareixen cada dia;  gent cercant l’aigua mar enllà. Paisatges diferents repetint-se dia rere dia. Placidesa. Nens cercant petxines, jugant allí on l’aigua torna de mica en mica. Gavines ampliant dominis. Boniques vistes de la mar arrissada amb la duna al fons, blanca, com si fos un miratge, no sé si de desert o d’aigua. Pampallugues de tarda de diumenge, la platja és com l’escenari d’un concert quan ja fa estona que s’ha acabat la música. Torno descalç per la sorra tot observant l’aigua en el seu retorn cobrint-me els peus, mig freda, mig calenta, com quan la dutxa no funciona massa bé. La sensació aquesta als peus, flonja i dinàmica, tàctil, guaridora. La fina sorra entre els dits, esmunyint-se, assecant-se quan pujo per unes escales i m’assec, davant del mar. Me l’espolso. Hi ha un home ja gran que em mira mig ajagut a la sorra, despertant-se de una migdiada traïdora. La seva mirada és del qui no sap ben bé on és encara. Té un gosset al costat que em mira una mica com ell. Els gossos i els seus amos, que penso.

Hi ha casetes petites , de platja i estiu, moltes amb el seu nom i tot, escrit en cartells fins escrits damunt els cancells de les portes. Son de fusta, com de joguina, totes amb el seu estil propi, em recorden les de Noruega però de tons clars i formes més variades. Arcachon també n’és plena. Moltes son tancades. Al moll, faig una darrera mirada, el mar ja ha cobert pals i fa tornar a la vida barques i barquetes , tot sembla més harmoniós, la badia pren forma ben definida amb el far color blanc i color burdeos fent-ne fita. Tornem al vaixell, la travessa és agradable. Velers lliscant, algunes motos d’aigua, banyistes encara refrescant-se de tanta calor. Sopem en un dels tant restaurants que son a peu de platja ; després tornem xino-xano fins al casino, un edifici petit d’època, a joc amb la resta d’edificacions del poble. Hi ha uns cavallets en una punta de la platja principal, amb un moll llarg que acaba en unes casetes en el que sembla una estampa com d’inicis de segle ( XX ). Potser com de somni, també, suposo que perquè no estic massa acostumat a aquesta mena de paisatge, al mar, a aquest mar dins els mars que no conec massa. Potser és el Chardonnay que m’he pres. Faig fotos.

I després fem cap a la Duna, a veure el sol com es pon. S’hi puja per unes escales muntades a tal efecte, partint de tot un petit complex amb un pàrquing força gran i força ple a aquestes hores. Abans d’arribar a aquelles, un caminet curt enmig de roures i pins. Em sorprèn trepitjar sorra enmig seu, a casa seria impensable. És curiós. Costa caminar-hi. Un cop a les escales, és diferent, quedo captivat per la vista de les Landes fins a la Duna, pel darrera. El mon altre cop partit en dos, el verd de tota la boscúria, que s’allargassa fins allí on hi caben els ulls, i el blanc de la massa ondulada de la gran muntanya de sorra. Des da dalt estant, el mar, el Cap Ferret on érem fa unes hores, més al nord i cap al sud, tota l’extensió blanca morint al mar. La posta és bonica, hi ha molta gent, alguns hi pugen cadires i tot. Mòbils enfocant el moment, filmant vídeos, actualitzant vides. Jo ho faig a la meva manera, també. El roig reflectint-se a l’aigua, gentilment. El sol fonent-se dins la forja que el portarà a les antípodes l’endemà, quan ja no hi sigui. Ombres a les landes, perfils humans caminant damunt la sorra. No cerco emocions, de fet no les trobo, hauria d’estar més sol, tenir temps. Hi ha molta gent, tranquil·lament vivint el moment. Em quedo una estona més, endevinant aquella fosa extingint-se per tot l’horitzó. És preciosa, com les notes aquelles dels violins de Mahler, quan tot sembla acabar-se. L’infinit.

 

Ara crema. Evacuen gent de Cap Ferret i Arcachon. Entrevisten un senyor que amb to quiet, resignat, parla de catàstrofe. Imatges de cases cremades. No puc evitar de pensar en mals averanys pel sol fet d’haver estat allà. Foragito la idea amb tristesa. Pocs cops que surto de casa i que passin aquestes coses. Espero que s’acabi aviat, que aquest senyor pugui tornar a casa seva, que la marea no hagi d’arrossegar cap naufragi. Que els  hi plogui, ni que sigui una mica, com va passar aquí ahir al vespre. Que no s'hagi cremat tot.

Bourdeaux

 

Bourdeaux : ciutat francesa d’aires grans. El Garonne en separa la seva part antiga de la nova, baixant ben majestuós sota el pont de Pierre, que travessem vàries vegades durant el dia. Dissabte calorós de juliol. Em fixo en la gent, des dels barbut desnonat dormint en una vorera de la Rue Fusterie, ja de bon matí, fins a la parella sopant just davant meu en una atapeïda terrassa vora el riu. La dona és bonica, francesa, pantalons curts blancs i cames morenes, fina, ben corbada de pit, llavis lleugerament molsuts, ulleres retro de cantells arrodonits, cabell llis de color castany que li cau a mitja esquena ; no ho puc evitar, la tinc ben bé a un metre, la veig en secció, la taula nostra està orientada a l’avinguda i la d’ella a la façana vella del restaurant, pintada de blanc i blau cel. Fruits de mer. L’ostra té gust de mar, d’oceà. És discreta, no mira al seu voltant ; en canvi, el company ulla, gasiu i fugaçment els veïns de taula mentre va parlant, no sé de què. Entre ells, una plata elevada de peix fresc que coronen dues llagostes. Té les mans fines, ella, com el cigarret llarg i prim que fuma abans de ser servits. Té classe, és distant, lleugerament freda, podríem estar a la dècada dels seixanta i no desentonaria. Tot torna, la bellesa i tot, només canvien les persones i ella potser és una excepció a tot el batibull de races que registra la ciutat, farcida de cares brunes i ametllades puntejades de blancs. I els turistes, com jo.

Miro la gent mentre caminem, durant tot el dia, pel centre de la ciutat. miro la gent mentre caminem pels carrerons plens de restaurants, les places i placetes esquitxant patis de llum sota tots aquests sostres vells que hem vist pel matí des del capdamunt de la Fleche de Saint-Michelle, far de la ciutat antiga, plena de gent nova. Miro la gent mentre em menjo un gelat de xocolata negre, un pèl amarg pel meu gust ; tota aquesta gent mirant-se als ulls, tots amb les seves vides aturades aquest dissabte al vespre, creuant-se per un instant amb la meva. Mai més la tornaré a veure, aquesta gent, ni a elles ni a la dona del restaurant, que he deixat un pèl avorrida mirant la llagosta sense avidesa.

Dissabte al vespre, passejant ara vora el riu, a la fresca, fent fotos a la norià de color blau, al vaixell de vela atracat a la vora, a les aigües que ja no son marrons ni plenes de fang sinó platejades i miraculosament blaves, reflectint les darreres llums de la posta i tots els reflexos damunt el mirall d’aigua, quan aquesta ha deixat ja de brollar dels blocs de granit que l’han fet coneguda a tot el mon. Le Miroir d’Eau damunt el qual els nens encara xipollegen els seus peus nus i menuts. Fotografio les llums enceses, ben distribuïdes, boniques, acollidores.

És quasi bé de nit quan d’un grup de quatre joves que passen pel meu costat, un d’ells, el més alt, em demana de fer-los una foto. Em sol passar : et veuen amb una càmera de les de veritat i es pensen que saps fer fotos. Els hi demano un mòbil per fer-la, també és l’habitual, de seguida te’l donen. Però el noi em diu que no, que amb la meva càmera. No l’entenc bé i me’l miro : barba de dos dies, ulls cansats amb un punt de melangia massa accentuat per la seva edat, com d’altres temps, de quan els herois eren antiherois. Porta un gorra i llueix una samarreta sense mànigues, desmanegat tot ell. Potser va begut però no m’ho sembla. Dos dels nois que l’acompanyen – l’altre és una noia que somriu davant l’escena – m’ofereixen de seguida els seus mòbils, com per sortir del pas a l'estranya petició de l'altre. N’agafo un i els fotografio, una , dues, tres vegades : a la pantalla surten dins uns quadres petits totes les cares, com si n’hagués d’oblidar alguna, com si fos important la nitidesa del retrat, emmagatzemat enmig de mils de fotografies que no s’acaben de veure mai. Potser és per això que després de fer la foto, ell insisteix : amb la teva càmera, em diu. Li explico que no la veurà mai, aquesta fotografia. Ell em mira llavors i em diu allò que he estat pensant bona part de la vesprada i del dia :

-Precisament per això, tu i jo no ens veurem mai més –

Em sorprèn i em convenç. Els hi faig la fotografia. A la meva càmera no surten quadres petits per enfocar els rostres, i la noia, al darrer moment, gira el cap damunt el pit del cap de colla, que els abraça tots, com protegint-los. Riuen tots – potser de l’absurd de la situació, de la meva ingenuïtat o raresa també - , menys el xicot de la gorra, que segueix amb el seu rostre immutable, d’ulls cansats, mig somrient a l’objectiu. Com sabent que segurament ha triat bé.

Llavors em saluden, i se’n van. Em miro la foto i veig que m’ha sortit un pèl borrosa, no tenia la velocitat adequada per fer un bon retrat. És clar que no importa massa - vaig pensar- , perquè no ens tornarem a veure mai més. Per si de cas, però, la deixo aquí.

 

 

( 2 x 1 )

 

Per un moment ,

darrera (enfront ) d'aquesta llum

em ( et ) vaig fer somni

Aturar-se

 

Aquests dies m’he quedat aturat, a estones, contemplant el mon que m’envoltava. Feia dies – masses dies – en què tot semblava perdre’s en l’ocàs del sol, fonent-se rere Montserrat, o en l’albada observada breument des de la finestra de la meva cambra. Pel mig, el dia, desaprofitant-se per fer-ne profit , és a dir, per pagar les factures. Per cuidar i ser cuidat. Algun moment però, ara que travesso el carrer d’una nau a una altre per qüestions de canvis d’espais laborals , era alguna cosa semblant al fet bàsic de la passejada i la simple contemplació del mon. Breu, és clar, però viu, tant sols per ser a fora. Torno a llegir Walser, em penso que l’entenc millor. Una frase seva només, fa que tot torni a fluir amb sentit, de pausa però també de continuïtat. El fil, descabdellat, torna a l'agulla.

Diu Walser :

“ El que entenem i estimem també ens entén i estima “.

Així que m’he quedat aturat, a estones. Arran de la vesprada, contemplant el pi solitari al marge dels camps de la Farinera, sense conreu però verds, acompanyat d’un fred ja inofensiu però vivificador encara ; al costat d’un dolmen mil·lenari , dalt d’un turó al Montnegre, amb un sol més que amable també, i un cel blau, i boscos d’alzina surera, d’escorça de pessebre ; observant una masia abandonada, d’arcada noble, ben construïda, però buida de vida ; alçant el cap cap a dues orenetes de cuablanca, damunt un fil elèctric d’un carrer solitari de vacances, cercant nova llar; plantat a l’hort com un enciam, escoltant refilades d’ocells, l’aigua a les mans escolant-se com els grans d’un rellotge de sorra. I als roquetars estimats, de bon matí, observant una parella d’aufranys sobrevolant majestuosos un cel de boirines primaveral. El mon per encetar, badant tranquil i silenciós.

També em vaig aturar davant el mar d’Arenys, per sentir les onades un altre cop. Necessito escoltar el mar de vegades, mirar d’entendre’l i estimar-lo. Pel demés, com diu Walser, no cal ni pensar tant sols, tant sols aturar-se i contemplar-ho per saber que és així, tot esperant la reciprocitat. La vida del flàneur, que és una mica la del somiatruites.

Per cert,  em diuen que les truites ja les faig força bones.    

 

Conjugacions

El present era per construir coses noves .

El futur és derruir-les.

El passat hi serà per recordar-les.

Picant pedra

 

Toca escriure, m’he dit moltes vegades impensadament. Toca escriure. La veritat és que no ho faig no perquè no tingui temps, ni per mandra ni per totes aquestes raons peregrines fàcilment excusables per les volatilitats del dia a dia que porten sempre com a única raó plausible el sempitern cansament ; aquest, a més, confirmat per la meva doctora al preguntar-m’ho – et sents més cansat, oi ?  em va dir convençuda fa un mes  quan els resultats de l’analítica van tornar a mostrar una alteració significativa de les tiroides  – i confirmar-me després l’excés en la reducció de la medicació que em feia passar de l’hiper a l’hipo en pocs mesos de diferència, diferència que jo, d’altra banda, no noto mai en excés per ser la meva personalitat, diguem-ne, força neutral degut al meu tarannà de picapedrer del temps, entès el temps com una roca de granítica sabuda. Jo no esculpeixo pas el temps, no el cisello, no li dono forma ni bellesa, no tinc suficient temps per fer-ho. Amb l’escriure em passa el mateix.

No ho faig, efectivament, per no caure en la trampa aquesta de fer el més fàcil : escriure només per continuïtat, per pura il·lusió creativa, per l’esperança obaga de rebre llum com si d’un vici es tractés. Busco la paraula vici al diccionari, hi llegeixo un munt d’accepcions, però n’hi ha una que m’agrada especialment : defecte, imperfecció, inherent i que sovint altera quelcom en la seva essència. Llegir significats de paraules al diccionari ja és en si mateix un vici d’aquests, com si esperés respostes per les meves consideracions al respecte. Perdre allò que mai s’ha tingut i tanmateix, estar convençut de la possibilitat de ser un bon escultor algun dia, i no un simple picapedrer. L’essencial és invisible als ulls, va deixar dit l’aviador francès. Si s’altera, deixa de ser-ho. Escric per vici, quan ja no puc aguantar més sense fer-ho. La temptació de l’irredempt, cercant joies per a la seva inexistent corona.

Ahir vaig preparar la terra per plantar patates. Aquesta terra flonja i dúctil, amarada d’aigua, treballant-se sense massa esforç. Feia un fred contagiós i plàcid, després d’una nevada breu i abundant, que va deixar traces damunt la muntanya. També vaig plantar pèsols. La lluna creix i així ho mana. Al sortir de l’hort, el sol em va acompanyar. Vaig fer fotos i vaig caminar dins aquests silencis hivernals poc freqüents, que conviden a la contemplació callada del paisatge, quan aquest s’amara de breu bellesa, refulgent de somnis, d'escalfor inesperada. Vaig pensar a escriure-ho. Finalment ho he fet avui, amb el lògic cansament de sempre. 

  

 

 

 

 

Any nou

 

Començo un any nou. M'agradaria ser una mica com el burro aquest que vaig fotografiar fa un parell de dies. Poder reposar el cap damunt un any de llom suau i guaitar el present de cada dia amb mirada plàcida i un punt mandrosa. Sense esperar res més a canvi. Descansar de la vida sense ànim de lucre, sentint l'ànima en coses com aquestes.  

Avui he baixat a l'hort. Des d'allí he vist mitja muntanya enfarinada. He calçat una estona les cols, sota una fina pluja freda. La terra és ben molla. A la tarda he passat fotografies de la càmera a l'ordinador. He vist la dels burros, abans d'aquesta una d'un cavall blanc, vell, que pasturava dins un tancat. Em va seguir el pas al llarg d'aquella, acompanyant-me en silenci, només trencat pel so de les seves peülles damunt el fang. Tenia la mirada trista i resignada. Quan ja no podia continuar més, em vaig aturar i llavors  vaig mirar els seus ulls negres, sempre insondables. Ens separava la porta que delimitava la propietat,  el cadenat , els ferros punxeguts. Jo era a fora i ell a dins, però la sensació era de companyonia. Em vaig acomiadar i va girar cua, amb parsimònia . Un cavall ben blanc.

Després em vaig topar amb els burros, sense tanques al voltant, tots vora un feix de palla xopa. Ben lliures però sense moure's massa. Fent la seva feina de burros. Llavors vaig seguir caminant, sense cap mena de pressa.

Nº Història : 1673560 ( i IV )

Durant la nit, el meu veí del davant, l’Àlex, de vuitanta-cinc anys d’edat, s’ofega. Està connectat a una màquina. Es queixa de la mascareta. La Irene i l’Abril es va tornant per atendre’l. La seva tos és d’una profunditat que em sembla inabastable, fins al punt de que quasi bé em fa mal a mi i tot. Tot i això la seva veu és força juvenil i sap explicar ben bé tots els problemes que té, sense demostrar massa ansietat. Hi ha un moment però, que es mostra més nerviós, doncs li costa de respirar. Hiperventilació, li explica a una de les infermeres. Es queixa. La infermera consulta al metge, qui li comunica que li aniria bé una mica de morfina, per alleugerir-li el nerviosisme. Morfina...el darrer recurs. El metge, llavors, endevinant els nostres pensaments, trenca el silenci de seguida per dir-li que no pensi exactament això, que si fa les coses bé tot anirà millor. I, efectivament, millorarà. Pel matí, ja s’instal·la amb ell la que suposo la seva dona, per la veu afònica i gastada, gruixuda. Més tard en dubtaré, quan se l’emportin cap a planta. D’esquenes, una dona prima, de cabells curts i rossos, lligats en una breu cua. Sembla molt més jove del que la veu indica. A l’Àlex ja l’han desconnectat de la màquina.

A mi també em vindran a veure. Durant el matí i ja per la tarda, fins que em donin l’alta, cap a la una de la matinada. Entremig, més animat, m’imagino com aquells personatges vitals que decideixen canviar de vida arran d’un fet traumàtic. Radicalment. L’obligació obliga a fer-ho, de vegades. I què canviaria, jo ? De casa, de feina, de dona ? Somric de cara al llençol en blanc, inclús m’aguanto el riure, quan penso que l’únic que hauré de canviar probablement serà de cotxe. Tinc casa i tinc feina, i no me’n queixo pas. No tinc dona ni fills. Estic a punt de fer cinquanta-set anys.

Socorro, socorro, socorro ! És vora la una del matí, l’home del 34 crida puntual com un rellotge. Espero a la traumatòloga, que ha de passar a donar-me els papers de l’alta. M’han donat sopar, m’han tret tots els tubs als quals estava enganxat. Tinc el cos ple de pegats adhesius amb petites anelles al mig. Restes de carnaval, ara que llegeixo Lispector. Me les vaig traient amb paciència, abans de vestir-me. A l’avantbraç , encara hi ha l’agulla enfonsada a la vena, una via encara oberta a la intimitat del meu cos, de la meva sang, del meu pensament que vaig desgranant als fulls del quadern mig de bitàcola on hi aboco de tant en tant trossos de la meva vida. Amb gest decidit, arrenco aquest darrer lligam amb el BOX número 32 d’urgències. És més llarga del que em pensava, l'agulla, tota plena de restes de vermellor fosca. Em miro el braç, la petita ferida oberta, d’on només hi sura una petita gota de sang, ben espessa. Penso en la sort de que només hagi estat aquesta gota la vessada. La meva petita imprudència em costarà un morat allargassat al voltant de la punxada durant forces dies.

Aixeco el cap. La cortina està tota plegada cap a un costat. El Barça, finalment, ha marcat a Guadalajara. Em diuen que , a fora, ha estat plovent tot el dia. La traumatòloga finalment arriba i em dona els papers. Ja puc marxar.

 

Química

Vora el camí

l'iris del sol enlluerna

sisens sentits

Fènix

 

Demà fa anys que va morir el pare. No me’n recordava fins que la M. m’ho ha dit. M’ha sorprès el fet tot i que suposo que és, d’alguna manera, normal.  De seguida he pensat en el fet de fer-se gran, imperceptiblement en el dia a dia però d’una manera evident al fer números, com avui. El dia del seu enterrament vaig veure volant un esparver damunt el cementiri, que és un fet poc comú. Vaig tenir la sensació, potser la voluntat, de que fos, d’alguna manera, el seu esperit mostrant-se abans de partir, qui sap on. En aquell moment que vaig aixecar els ulls només se sentia la feina dels paletes posant la làpida al nínxol. Cada dia, quan torno i vaig a la feina, passo pel costat del cementiri ; la majoria de vegades no hi penso, en ell, però alguna vegada sí. Llavors el saludo, i em somriu.

A la Cerdanya n’hi ha molts d’esparvers. Aquest estiu, a l’arribar,  un camp n'era ple, vora Caldegas. Al passar pel costat amb el cotxe, van anar alçant tots el vol, i va ser una cosa digne de veure. Em vaig passar dies mirant de caçar-ne un al vol, de manera nítida i clara, una d’aquelles fotografies com les que veig al Flickr tant sovint, un primer pla d’una àliga amb tota l’esplendor del desplegar d’ales, el rostre noble d’ulls grossos i inescrutables, sotjant l’horitzó.

No ho vaig aconseguir, el més aproximat va ser un reguitzell d’orenetes i un pardal, que anava saltironejant damunt un sostre i que vaig immortalitzar a l’aixecar ell el seu modest vol.

Vint-i-un dies

 

És la regla del 21. Ho diu una noia que porta tatuada la cama i el braç esquerres amb uns motius que em son difícils de desxifrar a simple vista però que son bonics de veure pel simple fet de la pròpia fermesa de la carn on s’exposen : la noia es veu sana i forta, jove, de pell tibant com la d’un tambor . Amb ella, dues noies més i un gos que els segueix amb cara sorruda, pelatge marró, un gos ben fibrat, ben alimentat i ben educat, que ni es molesta a olorar-me quan passa el grup pel meu costat, camí d’Angostrina. Com que el lloc i el matí son solitaris, sento les seves veus abans de topar-m’hi. Una de les noies, la que sembla menys en forma, es queixa de lo que li costa sortir a fer exercici, i és llavors que l’altra li explica lo de la regla del 21, que consisteix en fer la mateixa cosa durant vint-i-un dies perquè aquesta esdevingui una rutina i , per tant, la fem sense pensar com qualsevol acte al qual ens hem acostumat. Però per aconseguir-ho cal fer-ho durant 21 dies exactes – rebla ella després de saludar-me amb un bon dia exageradament efusiu – i després tot és molt més fàcil. Un cop em sobrepassen les seves veus es perden pel camí que he estat pujant els darrers vint minuts . Van de baixada, i de baixada tot es veu millor.

Ara estic al darrer dia de vacances, estic sol a casa, son les sis de la tarda. Escric al pati del davant, que dona al carrer. Passa gent caminant, els hi sento les passes i les veus com sentia les d’aquelles noies, retalls de converses passatgeres ; acabo de llegir un conte de Borges, que no recordava : “ El jardin de los senderos que se bifurcan “  . Mentre ho feia podia notar la placidesa de la tarda enmig del relat de l’autor argentí, mesclant-se en harmonia paraules amb el pas mandrós del núvols pel cel, el cant de la cigala o la marinada de sud-est,  planant damunt les fulles dels plataners, remetent la seva lleugera frescor al pas pel cos, airejant el pensament i el pas tranquil, tranquil·líssim del temps. El conte l’he recuperat perquè en parlava un article llegit al diari aquest matí, una ressenya d’un altre llibre i un altre jardí, vertebrant històries. Aquest jardí del Borges...feia temps que no llegia Borges. Aixeco el cap i bado com manen els cànons. Defora passa la Sra. B. Amb la seva filla M. parlant de vacances, els hi conec les veus. Reflexioné que todas las cosas le suceden a uno precisamente, precisamente ahora ... llegeixo. Ara. Em miro els peus, les espardenyes d’espart que porto posades ; me’n compro unes cada estiu. Les d’aquest any, ara que me n’adono, tornen a estar foradades a causa de les ungles del dit gros de cada peu ; per més que talli l’ungla no ho puc evitar, les tinc una mica deformades i gruixudes. És com un senyal de la fi de les vacances, d’aquest vint-i-un dies a partir dels quals ja hauria d’haver aconseguit que aquelles esdevinguin rutina, segons la teoria de la noia dels tatuatges.  Però em sembla que no. Algun roser ha tornat a florir al jardí, amb roses xiques, com si fossin de propina. Xiulen les merles, com si avisessin algú. S’està bé, aquí.

Aquell dia vaig arribar a Angostrina i d’allí a Ur, per un camí que seguia una sèquia dins un bosc ufanós ; abans l’havia fet d’hivern, els arbres eren buits i l’aigua gelada. Ara l’aigua corria mansa i transparent i la mateixa sèquia feia del camí un petit túnel de verdor i silenci, per on els raigs de sol feien petites lluminàries, per on algunes papallones aixecaven el vol al meu pas, per on semblava discórrer jo dins un estiuet allunyat potser fins i tot de mi mateix. Era l’ara aquest dels segles de Borges. Per la tarda tornava a casa, just havien passat onze dies de vacances.

A fora tot sembla passar una mica més ràpid, perquè els llocs visitats son molts i diferents ; el temps es mira d’aprofitar millor i tot i la rapidesa, el mon estranyament es mou més lent i l’oblit de les rutines s’allunya més dels dies laborables que no pas dels de cap de setmana. Pel matins segueixo llegint mentre esmorzo, per exemple. “Al far “, de la Virginia Wolf. L’he gaudit llegint-lo mentre tothom dormia encara. O mig estirat a la gandula, després d’un dia de caminada, després d’un bany a la piscina d’aigua ben freda. A fora encara m’hi puc estar uns dies, però no masses. A casa no passen aquestes coses, em puc fins i tot avorrir i per solucionar-ho, llegeixo un conte de Borges i em poso a escriure una estona al pati, avui que molts encara estan de vacances. No escric mai al pati sinó és ara, a l'Agost.

Me dije adiós al espejo, diu el protagonista del conte. Que bo.

Santander. Notes ( III )

 

(...) En aquest mirador hi ha uns quants cadenats rovellats, tancats al voltant de la barana, rovellats, plens de salnitre, penjats en direcció al mar ; rovells d’antigues promeses d’amor. Han tornat per aquí qui els va posar ? em pregunto mentre en toco un ; el contacte és fred i em deixa alguna marca als dits. No hi ha claus ja que els obrin...El far, de tons grisos, és bonic de veure i com ho son tots, d’estètica solitària : la protecció, el simbolisme del far. “Tu ets el meu far”, dius mentre penses en algú que somiaves estimant-te. Des d’allí, un cop arribats al cap, la vista cap a l’est mostra tota la cornisa santanderina, una visió de bastions de roca formant la línia d’aquella costa que de petit dibuixava fent tot de plecs petits amb el llapis a l’hora de rematar el contorn de la península, que imaginava agresta i plujosa- El Nord. Rere el far, cap a l’oest, la costa deixa de jugar a fet i amagar i sembla solidificar-se amb el mar, sense platges ni poblacions ni homes ni dones, com si fos darrera del teló d’un gran teatre estiuenc. Gavines sorgint d’algun país remot, inhòspit. Per aquí el far potser sí que il·lumina la fi del mon.

Al vespre, tornant del centre en autobús – l’autobús, a falta de metro, és el transport més utilitzat dins la ciutat -, miro la noia asseguda davant meu. Molt jove, té un rostre on els llavis pintats i brillants fan un rictus de contrarietat, com si tornés a casa després d’un mal d’amor no correspost. Està sola. Llueix una trena caiguda pel costat del seu coll; capficada, n’allisa els cabells de la seva punta amb la punta de les ungles dels dits immaculadament esmaltades de vermell. És molt jove encara, que penso , el suficient per poder estar trista només unes hores ; o lleugerament enfadada, o ves a saber...és molt jove encara.

A l’hotel, llegeixo una estona la novel·la que m’he emportat per aquest petit viatge, “ Un mes al camp ”, on hi ha una dona, la senyora Keach, que ja seria això. La llum per algú altre, vull dir. Un far. (...)

Santander. Notes ( II )

 

(...) El tamariz és un arbre de tronc nuós , de fulla caduca la qual, ara a l’estiu  despunta prima i molt verda, un arbre semblant a la mimosa. És per tot arreu de la ciutat, als jardins i parcs públics. Al camí de ronda que mena al far del Cabo Mayor, aquests adopten formes allargassades, adaptades al mur de pedra que les protegeix : els admiro en un punt on s’entra en un jardí perfectament endreçat, molt anglès, ple de parterres de flors- hortènsies, tot és ple d’hortènsies també - estenent-se a banda i banda d’una escalinata que baixa enmig d’una porxada de columnes cobertes de verd ; vora el mur, entre dos d’aquests arbres d’aire ancestral, la vista del mar i part de les platges que hem deixat enrere, la ciutat, és d’una placidesa absoluta. El dia és diàfan, quasi bé mediterrani. Una merla m’observa des de la branca d’un pi, un home esmorza en una taula de pic-nic, una dona remena el mòbil estirada damunt una tovallola sota l’ombra del mur, sospira rere les ulleres de sol, la vida aquí és igual que arreu però amb la sensació d’anar més al ralentí, com si hi hagués un decalatge de minuts respecte al que hauria de ser un temps normal i homogeni, constant   ... la idea suposo que sorgeix per la pròpia inèrcia de la vacança, del paisatge i potser no tant de la gent. El cas és que hi és. Segueixo el camí del camí, dins aquest mena de jardí botànic que menarà ben aviat altre cop a l'inicial, assolellat, seguint la ruta damnut la pedra. Després d’un parell de giragonses, d’una pujada a un petit turó, unes quantes passes baixant per enfilar tot seguit un petit mirador, que sorgeix de repent. Des d’allí, la vista emmudeix qualsevol comentari : el Cabo Mayor, el mar i a sobre, el far. Des d’aquell dia a Montrose, fa vint anys, que no veia un far. (...)  

Santander. Notes ( I )

 

(...)  Surto de l’hotel i m’apropo fins a una àmplia terrassa damunt la platja, enfront la qual la llum del matí cristal·litza les aigües envoltant l’illa de Moura, petita i abrupte, amb un far al capdamunt. Primeres fotografies del dia, de la sorra, de l’aigua, el seu perfil i el far, sempre hipnòtic ; de la gent, dels primers banyistes passejant per la sorra : perfils encara ombrívols en la distància, amb el fons de tessel·les llambregant que els fan semblar figures com d’una altre dimensió, una mena de terra de pas cap a una eternitat amable, a temporal, on les petjades s’esborren ràpidament i el destí no importa massa, només l’aire fresc del matí i el so de les ones, que mai s’acaba. Alguna cosa així, suposo, molt diferent de tota la multitud apilada sota el sol de les tres de la tarda, al llarg i ample de les platges de Santander, des de El Sardinero fins al Palau de La Magdalena. Molta gent que a primera hora del matí eren perfectament definibles dins la tranquil·litat d’una ciutat tranquil·la de persones tranquil·les, amb el pas de les hores es converteixen en una massa compacte de caps i cossos sota l’acoloriment de centenars de para-sols, difuminant-se fins allí on arriba la vista. Aquí, un dia de sol en ple estiu es fa difícil de trobar, i la gent l’aprofita a balquena.  (...)

 

Narcisos

 

Diumenge, per la tarda. Camino cap La Castanyera, a trobar els narcisos. Hi son, escampats al llarg de la serra abrupta i solellada, direcció mestral. Canutillos, em sembla que algú me’n va dir un dia. De tija llarga i verda, de flor groga, perfumada amb dolça intensitat, la llum les esbandeix des de ponent, tot de poms encesos per una llum, avui, poc transparent, lletosa. M’assec en un tros de roca i deixo que l’aire fresc arrissi el moment de pacífica letargia. Vaig en màniga curta i no cal pas gaire més. Bec un llarg glop d’aigua i trec la càmera. Montserrat de cara, més enllà de la turonada ; al darrera, el Montcau, com un submarí emergint de la terra. Recupero el pols a la fotografia, faig proves, vario velocitats i enfocs amb diferents programes. De les vint o trenta fotos que faig n’aprofitaré dues o tres. No disposo de massa temps, ja son vora les set i tinc que tornar. Ho faig xino-xano. Vora la Coma d’en Vila una àmplia estesa d’ estrepa, a punt per florir. Centenars de capolls tancats : després dels narcisos primerencs ja els hi toca a ells. Entremig, els malves de les farigoles i els blaus dels romanins. Verdaguer en estat pur transitant per aquest vell camí ple de balconades, amb vistes a mar i als Pirineus, si l’aire fos més clar. Lo mig del mon, que diria la Vernet.  Avui només s’entreveu la llunyania, com un futur incert. A la bassa de La Mata hi trobo una parella passejant el gos. Perquè hi deu ser, aquesta aigua ? pregunta ella. Potser pels incendis, contesta ell. Més avall hi regaven els horts, on avui només hi resten fruiters silvestres i camps llaurats pels senglars, davallant esgraonadament fins al pàrquing en perfecte harmonia. La masia ha estat , finalment, acabada de restaurar. És gran però no especialment bonica; no pas com, més amunt, l’ermita, on abans hi he pujat ; he mirat per la reixeta amb forma de creu de la porta cap a l’interior : la petita capella és buida d’imatges, només hi resta el forat a la paret on hi havia una petita custòdia amb una volta pintada on encara hi resten unes paraules llatines glossant  la glòria de Déu.

 La porta és bonica, força antiga. Pico amb la nansa de ferro forjat, menuda, el gruix de la fusta. Em contesta un so de fa segles, auster, impertorbable, fins i tot dur, però agradable a la oïda com ho és el tacte de l’escorça de l’alzina, o el perfum dels narcisos, o el fred suau aquest al cos quan s’acomiada d’un al mes d’Abril.

Enigma

 

És la veu poètica

que mai s'arriba a entendre

dins una imatge.

Una qüestió de sort

 

I.

- I diu que va ser una furgoneta de la DHL ? –

- Sí – va respondre lacònic- , vaig travessar sense mirar cap amunt del carrer, d’on venia aquella –

- Però també hi havia un tràiler, segons m’ha dit...perdoni però no ho acabo d’entendre –

- El tràiler- respongué pacientment -era aparcat al límit de la tanca metàl·lica de la nau d’on jo sortia, just tenia la cabina al llindar – ja sap lo grosses que son les cabines de tràiler-, fet que m’impedia veure els cotxes que baixaven –

- Però sí podia veure els que pujaven, que precisament eren els del carril primer per on havia de travessar vostè –

-  I no en pujava cap, de cotxe, ja li he dit abans –.

L’home se’l mirà dubitatiu.

- ¿ I doncs ? Si la furgoneta baixava bé ho devia fer pel seu carril, i devia tenir temps de veure-la ...-

- Sí, és clar, si no fos per l’altra furgoneta, aturada just en doble fila al costat del tràiler respongué d’esma en Nèstor -, ja li he dit abans – afegí - per això el de la DHL va haver de virar a l’altre carril i passar entre el camió i aquella just al moment de jo travessar, confiat de que no pujava ningú. I anava ràpid, el carrer és llarg i ample, amb molt bona visibilitat.- digué ell tot finalitzant la seva exposició dels fets, la mirada perduda en aquell prat immens enfront del qual es trobava, resignant-se de la seva mala sort, expressió per la qual, d’altra banda, mai n’havia sigut particularment devot.

Segurament no es tractava de mala sort aquella combinació de fets : era la mateixa que un podia tenir, per posar un exemple, de trobar l’amor de la dona perfecte en el lloc i el moment més inesperats de la seva vida. Si allò li hagués passat de veritat, hauria pensat en la bona sort tinguda i probablement després, l’hauria negat de forma immediata per la idèntica raó que ho feia ara. Les coses, simplement, passaven. Tot i això en Nèstor no tenia clar exactament perquè passaven, les coses. I ara, encara menys.

-   Ostres ! – s’exclamà l’home amb qui parlava – ja és mala sort tot plegat. Un tràiler, dues furgonetes i vostè, en un carrer on mai no passa res. I ara vostè és mort – reblà l’home mirant-se’l sense pena.

Anava a replicar-li sobre tot allò de la mala i la bona sort quan parà esment en la darrera frase que va pronunciar. Es va fixar més en aquell home barbut, llavors : era alt , amb una calba frontal on destacaven dins un rostre colrat pel sol les arrugues gruixudes del front i els cabells que envoltaven aquella cara d’home rústec, rebels i mal pentinats, de color gris. Calçava unes sandàlies tronades i portava un manyoc de claus en una mà grossa i rabassuda, de dits grossos i botits, que feia voltar sobre el seu dit índex amb perícia, tot agafant-les amb el palmell quan parlava. Després de dir la paraula mort, va callar i acte seguit, les va tornar a fer girar mentre mirava al cel, com esperant una resposta.

En Nèstor, llavors, es va fixar en aquella porta, darrera d’ell, una pota de ferro forjat, negre i antiga, dalt de la qual hi havia dues paraules igualment forjades de ferro : change – cambio. No semblava tenir sentit de ser, aquella tanca; si algú volgués entrar  ho podia fer per on vulgués, doncs no hi havia res ni als costats ni al seu darrera, només aquell camp immens i el sol, que ara que s’hi fixava, feia molta estona que estava ponent-se sense acabar de fer-ho, un disc llunyà petit i vermellós, que l’il·luminava sense fer-li perdre la vista. Va tenir la fugaç impressió, llavors, de no tenir consciència del seu propi cos però s’equivocava, car avançà un parell de passes i preguntà per aquell change-cambio de la porta a l’home de les claus. Ell , llavors, baixà el cap i el mirà detingudament.

-Potser sí que no és mala sort, al cap i a la fi ...- mormolà mentre anava fins a la porta, es mirava el manyoc, triava una clau grossa i fosca i l’introduïa pel forat del pany, obrint-la.

-Pots passar, si vols, Nèstor- li digué sense travessar-la ell mateix, la mà agafada als barrots del batent de porta obert.

Sinó fos per les lletres de dalt, el Nèstor, tot seguint les indicacions d’aquell home estrany i corrent a la vegada, al passar pel llindar haguera jurat que aquella porta era com la de casa seva, una casa antiga on la seva família havia viscut els darrers setanta anys. No va tenir temps de finalitzar aquell pensament perquè tot just entrar en aquell camp el sol caigué a plom i tot es feu fosc de repent, com si hagués tancat, de cop i volta, els ulls.

 

II.

 

En un acte reflex, el Nèstor va obrir els ulls i va fer un pas enrere tot girant el cap vers la veu que el cridava. En aquell precís instant passà a tota velocitat una furgoneta de la DHL que pràcticament no va tenir temps de veure però si de sentir a frec del seu cos. Es quedà esglaiat. Va mirar al carrer i va veure la furgoneta parada en doble fila amb els dos ocupants encenent dues cigarretes, aliens a tot el que passava a fora ; va mirar cap a la cabina del tràiler on el conductor seguia absort davant la pantalla del seu mòbil. Llavors girà el cos i es fixà en la persona que l’havia cridat : era un home ja gran, vestia un abric llarg ; era alt i barbut i anava amb bastó, segurament un d’aquests jubilats destinats a caminar per la ciutat cada matí per prescripció mèdica – pensà més tard en Nèstor -. Es van mirar, ell espantat, el vell encara una mica sorprès pel que acabava de passar. S’apropà i assenyalà al terra amb el bastó.

-La clau, se li havia caigut la clau...-

En Nèstor fixà la mirada al terra. La clau, negre i grossa de la porta del carrer de casa seva era allà. No ho entenia. S’apropà i l’agafà, per assegurar-se’n. Efectivament, era la mateixa clau. Sorprès, se la mirà i tot seguit l’home, que somreia. Pensà en un perquè, sempre obria la porta, maquinalment, cada matí i tornava a entrar a casa per deixar-la al clauer de l’entrada, al passadís, abans de tornar a sortir per treure el cotxe. Aquell matí, per alguna raó no ho havia fet, tot i que sempre ho feia. I quan pensava que sempre ho feia era perquè mai s’havia posat la clau a la butxaca i encara ara ho sabia, que l’havia deixat a dins, com sabia que havia conduit el mateix trajecte fins a la feina a pesar de no recordar sovint ni com ho havia fet, absort per les rutines diàries. Potser era això, pensà, com quan al vespre, al buidar-se les butxaques dels pantalons apareixia un clip perdut o un paper rebregat on havia anotat coses seves. Però la clau de fora, i tant grossa...

-Ha tingut vostè molta sort, jove – afegí l’home mentre seguia el seu camí carrer amunt – Molta sort...- afegí mentre en Nèstor, clau en mà, veia com s’allunyava lentament.

-Gràcies ! – cridà llavors mentre maldava per buscar un record que li donés la raó.

L’home aixecà el bastó sense girar-se, fent-li adeu amb l’altra mà. Les coses, també passava que no passaven. A vegades canviaven – algú ho havia dit abans això – per no haver de canviar res.

 La furgoneta aparcada en doble fila ja no hi era i el tràiler, ja maniobrava per entrar a la nau, a punt per descarregar. El carrer quedà desert i en Nèstor, a pesar de tot, mirà dues vegades amunt i avall abans de travessar.

Per la carretera

 

Estic perdut cercant un camí, un camí que m’eviti haver de transitar la carretera. A Bourg-madame m’he entretingut en un carrer tot escoltant dues senyores ja grans parlant un català exquisit, amb una pronúncia deliciosa, un petit tresor de conversa entre veïnes de poble on ambdues es posaven al dia de les seves coses, aturades dins un passatge que he pujat i baixat quatre o cinc vegades fent-me el despistat i observant-les de cua d’ull : una de cabells blancs, com acabada de sortir de la perruqueria, tota polida i ben posada ; l’altre, en canvi, mig geperuda, de pell fosca, amb boina calada i l’aspecte d’haver passat una pila d’hiverns molt més rigorosos del que un es podria pensar. Tot i ser molt franceses, parlen la llengua dels seus pares. Aquí, a menys d’un quilòmetre de la frontera, el francès impera. I si no, l’espanyol, o això em pensava jo.

El cas és que se m’ha fet tard i el dia, cap a les quatre de la tarda, ja comença a decaure. Amb cotxe, fora a deu minuts de la casa on m’estic aquests dies; caminant pels chémins de riverians potser trigaré una hora llarga si agafo bé la traça, tot fent volta per Onzès i després agafant el camí de Llívia a Santa Llocaia. Però m’equivoco i el camí que agafo va cap a Ur, per on he passat aquest matí. Me n’adono al cap de mitja hora, arribant a una estació del tren groc i passant sota un pont on al fons, una mica lluny encara, es veu el poble. Tossut, dono mitja volta i torno, per cercar el camí correcte. I acabo anant per la carretera, altre cop cap a Ur, tot esperant trobar un camí marcat que travessa els camps fins a Onzès. Arribo a un trencall que mena a un mas des d’on hauria de trobar el camí en qüestió. A l'apropar-me un gos em mira, s’aixeca i gruny. Jo me’l miro i decideixo donar mitja volta. Em torno a trobar a la carretera quan el sol, definitivament, davalla. I llavors camino mentre es va fent fosc, per la carretera altre cop. És la meva darrera alternativa.

No estic perdut, però la sensació és la del rodamons. No em queda sinó seguir la carretera, donant tota una volta llarga fins a la carretera de Llívia i allí, més endavant, agafar la que porta a Caldegas . El cansament ja hi és, avui acabaré fent més de trenta quilòmetres, comença a fer fred i no tinc més paisatge que el dels cotxes passant amunt i avall. M’assec, el peu em fa una mica de mal ; em refredo sense aquell fred del matí al sortir, que m’escalfa ; em canso, m’aturo i continuo, mirant de seguir el petit caminet vora l’asfalt. Cotxes, un darrera l’altre. Em sento estrany i solitari com el qui acaba el dia sense saber on parar. En un moment donat salto dins un camp tot allunyant-me del trànsit : és un camp llaurat, amb grans terrossos de terra que per sort son glaçats, els quals sortejo tot fent d’equilibrista enmig de la profunditat dels solcs, guaret de futures collites. Si algú em mira, qui sap què deu pensar d’aquesta figura saltironejant destins incerts. Encara, després, aprofito els darrers raigs de sol per fotografiar-los, llavors em giro i seguint la tanca que em priva de seguir camp a través, torno a la carretera, on finalment arribo al desviament. Allí, hi trobo un camí més ample per tractors ; el bestiar em mira mentre ja la nit s’avança, em miren sense fixar-se en els cotxes rabents circulant a tota velocitat per el llarg tram  que vorejo, sense saber que hi ha gent com jo dins d’aquells, absents del mon dins el confort dels seus vehicles, com jo que hi he passat tantes vegades. Per les vaques sembla que no hi ha res més que jo, passant vora seu, aixecant el cap i amb parsimònia, seguir amb els seus ulls impertèrrits el meu pas ràpid caminant cap a casa, les mans gelades, el cor calent...l’arbre dorment...jo fent camí, errant fites, seguint vies de tren mig mortes en direcció a estacions tancades . El sender em porta al riu, sense gual per travessar. Em quedo observant les aigües, baixant tranquil·les com si alguna cosa s’acabés aquí ; encara un rètol, on hi diu pesca sense mort. M’imagino l’escena, el pescador tornant el peix al riu, mentre finalment trobo la sortida al camí d’Onzés, on la nit, definitivament, m’atrapa.

Sota la llum de la lluna, ara ja sé per on haig d’anar. Envoltat de foscor, enllaço les mans dins les mànigues del forro polar. Camino ja sol, en silenci, dins ombres. Entre arbres i camps, però, m'hi trobo bé, malgrat la foscor, completa, malgrat no trobar-me ningú, cap soroll de cap animal...res sinó les meves passes. Després veuré les llums de la Cerdanya, llunyanes. I les estrelles. Tranquil, torno d’allí on he vingut. Encenc un bon foc  i em poso a escriure.