Una dona de rostre saludable, d’ulls
petits i clars, inquiets. Llueix una cabellera arrissada color coure , lligada
per dalt en una cua que li dona aspecte de nimfa clàssica de tragèdia grega, caient-li
per l’esquena sobre una peça de cotó negre de màniga llarga tot dibuixant dos
serrells triangulars damunt una llarga
faldilla del mateix color que li arriba als peus, coberts amb botes punxegudes
de mig taló, de to beix fosc. Ben mirat, l’angulositat dels trets, més aviat
allargassats i prims, i la manca de qualsevol joia a cap, coll i mans, fa
pensar en una fetillera que cerca descobrir l’ineluctable fat d´algú dins les
restes d’una tassa de te o als palmells de les seves mans.
( Heus aquí el canal per on sembla haver
de discórrer el fat de la colla que espera : la porta automàtica obrint-se i
tancant-se, immutable i freda; individus que surten, buscant ulls coneguts;
impacients, cansats la majoria. Salutacions, petons, abraçades...gent que
marxa, gent que espera).
S’està dreta, creua els braços. Després d’una
estona, es mou girant el cap i s’estira cap un costat. Es torna a quedar
quieta, excepte la punta del peu dret, que repica al terra mentre segueix
mirant la porta. No porta bossa, ni mòbil, quan els mòbils ja són omnipresents
: les músiques es barregen amb la lectura de missatges, amb les converses,
fetes a mitja veu en un àmbit on l’espera crea una tensa calma, atenta sempre a
la porta, que s’obre i es tanca. Sovint hi ha algú que la trenca. La Mari
Carmen, per exemple, que és d’aquelles persones que instintivament criden quan
parlen per telèfon, sabedores de que la persona amb la que parlen és força
lluny i potser no els sentiria.
-Manooolo – diu ella- soy la Mari Carmen. Sustamos aqui en el
aeropuerto desde las cinco y media y no apareces. ¿ donde paras, niño de mi
arma? Llámame - Plega el mòbil color granat, mentre avança el seu cos
menut i rabassut cap a la filera de caps que esperen rere la barana metàl·lica,
seguida pel marit, un home d’actitud beatífica que no diu ni ase ni bèstia.
Passen pel costat d’un home ja gran, amb impermeable verd i port aristocràtic :
amb gorra clàssica de pana semblaria un ajuda de caça de la reina d’Anglaterra.
Mira cellut, en un gest que sembla instaurat al mig del front, les mans a les
butxaques. Camina a mig camí dels més impacients de la barana i els que s’ho
miren del darrera, una terra de ningú on no hi ha una posició definida. Es
creua amb la fetillera, que segueix neguitosa. Una altre dona, prop d´ells,
sembla indicar algú el camí per trobar-se : -¿Ves un cuadro blanco con
un ninot verd corrents?-.
( El qui es fixi en aquest retall de
conversa podrà alçar el cap i adonar-se’n que el sostre és força ple de ninots
verds corrents. Són les indicacions de la direcció de les diverses sortides d’emergència,
perfectament visibles. Apareixen al llarg i ample de la immensa nau de la
terminal, blanca de parets i sostre, asèptica, lluminosa i neta. No hi ha
vistes de l´exterior, l´entrada és lligada al pàrquing de nou plantes
perfectament endreçat al voltant d´un celobert central on els cotxes donen
voltes i més voltes pujant i baixant per rampes que fan pensar en aquells
garatges de joguina on es dipositava el cotxet dalt de tot i aquest baixava tot
d’una fins sortir disparat cap enfora. Tret que aquí, s’ha de pagar abans de
fer-ho. Aquesta manca de lligam amb l’exterior acaba d´afinar la impressió de
domini de l’edifici sobre la persona, de subordinació funcionarial, de
governabilitat manifestament amagada dins una sumptuositat que no fa més que
refermar-la).
La fetillera ha passat a un segon pla, arrecerant
l’esquena en una de les columnes. Un home de mitja edat mou el cos fixe al
terra, com un saltamartí, cantant un vell bolero. Li sona el telèfon: - Ay,
mamita, ponte en oración, que D. ya sangra - es lamenta, mentre
“ l´ay mamita “es repeteix davant la impassibilitat de la
mosso d’esquadra que s’apropa xino-xano i es palplanta al mig de la terra de
ningú. Es cala la gorra i observa, carregada amb tots els estris de la feina
penjats de l’ampli cinturó negre: pistola reglamentària, guants, xiulet, manilles,
una porra llarga que li sobrepassa el genoll, i el fatídic llibre de
“receptes”, disposat a reduir el dèficit administratiu. Mentrestant, l’aristòcrata
sembla canviar de posició amb la fetillera, que decidida, s’incorpora al grup
del més impacients, els braços definitivament fixats a la barana metàl·lica.
L’aristòcrata, dret, impertorbable com semblaria haver de ser per la seva
condició, es deixa anar subtil i contingudament. Observa a banda i banda i s’adona
que ningú para esment. En un tres i no res però, es veu en l’obligació
d´iniciar una estudiada fugida , davant els efluvis que el metà diposita al seu
voltant i que el delaten indefectiblement. La policia no hi fa res; és més,
desapareix de la terra de ningú dirigint-se cap a la zona dels bars. Una noia
bruna, alta i ben feta, apareix aixecant un portafolis. Vesteix un vestit
jaqueta on els pantalons s’ajusten als malucs ben emmarcats; sense necessitat
de talons, el seu cos és d’una gràcia d´espiga daurada a ple estiu. Somriu amb
llavis molsuts a una colla d’executius sèniors que surten encorbatats i amb
ganes d’anar a l’hotel. I així desapareix del petit escenari de clatells que
miren les portes com s’obren i es tanquen.
( Els destins que uneix la porta que
s´obre i es tanca , vides com línies paral·leles que es creuen tant sols una
vegada, unides per l’atzar de les arribades de vols que no s’han fet mai, de
possibles retards que allarguen l’absurd lligam d’una espera, que neixen i
moren al pas de les portes que s´obren i es tanquen davant mons enfrontats, desconeguts i potser
mítics sinó fos pels avions, delimitant distàncies ).
Els personatges van trobant el seu
passaport a la llibertat : la fetillera, la que sembla una amiga o una germana;
l´aristòcrata, la filla i el net ( al trobar-los, no para de somriure, el gest
cellut desaparegut davant la visió del nen que riu ); la Mari Carmen, “al
niño de su arma”, que es deixa petonejar sonorament; i la “mamita”,
que fon el rostre plorós al pit del seu saltamartí.
La mosso d´esquadra s’ho mira tot sense massa esma, i mirant l’hora, badalla,
esperant la fi del seu torn. I si hi hagués un fil musical en aquests sostres
tant alts, podria ser que s’escoltés la veu d’en Sabina, vora la porta d’arribades,
oficialitzant el retrobament de totes aquestes vides lligades per aquesta
solitud de poeta , perdut dins un aeroport.
