Por

Al Sr. Mestres el dominava un cert pànic cada cop que havia d´arrencar el full del calendari. Preferia obertament veure la majoria dels dies tatxats amb l´aspa negre que marcava amb un singular sospir d´alleujament cada vespre abans de ficar-se al llit . La tranquilitat del mes s´esdevenia sobretot a partir de les dues darrers setmanes, quan per fi la rutina de veure sempre la mateixa fotografia de rigor ( la d´aquest mes era la d´ una platja solitària assetjada per un fort onatge d´escuma blanca ) i els números ja mig finiquitats, semblaven aprimar el seu neguit. Era com si ,veient-lo, el pitjor ja no hagués de passar fins que arribés al seu encontre el fatídic dia u, el dia en què havia de passar pàgina.

En el fons, es tractava d´ una imposició indefugible. Aquella imposició l´obligava a encarar un mes nou, buit i perillós, inmensament llarg. La impressió de que tot el que havia aconseguit es convertia en no-res li corcava el cervell, li feia un nus a la gola que s´allargava a l´estómac aspre, i reeixia als dits amb tremolors sobtades i incontrolables.

El Sr. Mestres mirà de no pensar-hi, mentre tatxava el trenta i completava la sèrie. El quadre era magnífic, tot acabat. Un somriure de felicitat li planà a la cara, com el del presoner que se sap lliure al marcar el darrer pal a la paret de la seva cel.la.

Apagà el llum, i va tenir el somni més dolç de tot el mes, just quan començava l´altre. El full, en la foscor de la paret, encara era ple.

Colin Hay, "Overkill" - del disc "Man at work" (2003)

El filòsof trist : aprenentatge

En aquestes hores de més tranquilitat, aprofito per traspassar i endreçar fotos de la càmera a l´ordinador. Em surten algunes fotos de fa poc, altres que em semblen fantàstiques...i que evidentment no he fet jo. De tant en tant, en guardo alguna de les que surten a l´Astronomy Picture of the day. I remenant als arxius, em surt una de l´aurora boreal. Em fa pensar en un ball de llum, com el dels estornells que aquesta setmana he recordat de manera col.lateral. I en el mateix ball en si, i de retruc, en la nit i en la lluna. Vaja, els protagonistes de la meva setmana blocaire.

Però avui tenia més aviat la intenció d´escriure sobre rius, quan he vist aquesta foto, que si que és meva.


Hi havia un filòsof grec, apodat “el trist”, de nom Heràclit d´Efes, que deia allò de que ”tot flueix, res s´està quiet”. Cercant a la xarxa, però, m´ha sortit aquesta frase seva, que trobo més poètica, més d´acord a la tristesa que se li atribueix : “ Creuem i no creuem els mateixos rius, som i no som “.

Quan mirem un grup d´estornells volant, o la lluna mig somrient, quan les connexions s´activen dins el cervell, i un va a parar a llocs desconeguts on hi ha aurores boreals, o coneguts com el fluir estàtic d´un riu...som i no som a la vegada, creuem i no creuem els mateixos rius (¿?). No sé si anava per aqui el filòsof, però em penso que puc entendre la seva tristesa davant una pregunta sense resposta.

Filosofar és com pitjar el “pause” una estona. Com mirar una instantànea.

I el cavall és només una excusa per la cançó, que té un contrapunt de filosofia desèrtica, sense aigua.

"Horse with no name"- America ,del disc "History : America´s Greatest Hits" ( 1975 )

Condicional

Seuria amb l´esquena tocant l´escorça, a redós de la única ombra visible. La vista es podria perdre en la llunyania de l´ asfalt estret, aquell que ens separaria i ens aproparia, que traçaria una linea suau de destí inacabat. També la podria alçar i miraria de sentir la protecció d´una quietud invisible, d´un suport silenciós inamovible, palpable i continu. Llavors me n´adonaria, i m´aixecaria.

M´aixecaria i de bell antuvi, no l´abraçaria . Potser la meva mà dreta li subjectaria la cintura amb finura i amb l´esquerra li premeria una de les seves mans, i ballariem cloent la mirada. Ella riuria, perquè movent-se, el vent li acariciaria els cabells i jo la sentiria. Obriria els ulls; veuria la seva nova bellesa : descobriria el fons del fons de la seva ànima, sempre amagada; i llavors és quan les sangs es desvetllarien. Libariem ofrenes d´aigua sota la pluja, i amb el sol rejovenit, l´ombra romandria dins l´ombra. Encabat una gota s´equilibraria a la darrera de les darreres fulles, i jo la veuria. I dins la gota ens aixecariem, ballariem, riuriem, mirariem, descobririem i romandriem. I no ploraria, si finalment davallés i la terra eixuta la fes seva.

Si m´hagués assegut sota l´ombra d´aquella vella alzina.

The Shadows-de la banda sonora de la pel.lícula "The Deer Hunter" (1978)

Microrelat : desFIci

No volia sentir aquell rumor d´aigua caient a fora. Per això, engegà la ràdio i augmentà el volum del so dels dos altaveus. L´òpera havia arribat a la seva fi, i una pluja d´aplaudiments tronà dins la petita estança que habitava. Irremisiblement vençut, abaixà el volum, cercà Haydn i s´assegué vora el vidre, que ja regalimava.

Lligams de cues de tempesta

Ara que ja plou, el cel cada dia és diferent. Particularment són aquells cels esqueixats de cua de tempesta, de núvols que viatjen a remolc mig despistats, els que em deixen amb la mirada enlaire més estona. És quan la pluja encara regalima per tot arreu, i el sol designa ,amb el caprici còmplice dels restes de la nuvolada , trossos de terra on deixar caure la seva brillantor.

Si és quan la tarda s´esllangueix en vesprada, prop de Caldegas, m´adono com el peu s´aixeca de l´accelarador involuntàriament i ralenteixo la marxa del cotxe per portar-lo al marge de la carretera tot aturant-lo. Llavors surto i giro tres-cents seixanta graus sobre mi mateix, palplantat al mig de la carretera. L´aire humit està al punt idoni, com tot el que m´envolta, impregnant l´ànim del que més em sadolla : formar part d´un estat de posterioritat, d´anar al darrera dels trons, de la pluja, de tot, com els núvols que desfilen després de la tempesta, seguint les petjades de la memòria.

I mentre plou, torno a llegir a les tardes. I la pluja uneix dos llibres que he començat fa poc. Un és un recull de contes, i el primer se´n diu “Los Inmortales”. Parla de la pluja :

“(...) la frescura del aire y el rumor atareado de la lluvia me despertaron. Corrí desnudo a recibirla. Declinaba la noche ; bajo las nubes amarillas la tribu, no menos dichosa que yo, se ofrecía a los vívidos aguaceros en una especie de éxtasis. Parecían coribantes a quienes posee la divinidad.Argos, puestos los ojos en la esfera, gemía; raudales le rodaban por la cara ; no sólo de agua, sino ( después lo supe ) de lágrimas. Argos, le grité, Argos.

Entonces, con mansa admiración, como si descubriera una cosa perdida y olvidada hace mucho tiempo, Argos balbució estas palabras : Argos, perro de Ulises. Y después, también sin mirarme : Este perro tirado en el estiércol.

Fácilmente aceptamos la realidad, acaso porque intuimos que nada es real. Le pregunté qué sabía de la Odisea. La práctica del griego le era penosa; tuve que repetir la pregunta.

Muy poco, dijo. Menos que el rapsoda más pobre. Ya habrán pasado mil cien años desde que la inventé.

Borges, en aquesta història del personatge que cerca la ciutat dels inmortals, fa servir la pluja com a element de tornada, de record per aquest Homer mil.lenari. I llegint-lo, la sensació és semblantment lligada a la viscuda al mig de la carretera, fa una setmana. I penso en lo de Argos, ese perro tirado en el estiércol. I en com el poeta, dins el conte, es troba convertit en el més humil dels seus personatges creats. A més d´extraure que, certament, viure mil cent anys probablement no serveixi per a res, potser per la intuició de que res no és real com diu al parlar d´acceptar la realitat.

L´altre llibre, lligat al del Borges és, naturalment, l´Odissea , en la traducció d´en Carles Riba. D´aquest en porto pocs versos, els suficients per mirar d´imaginar com devia ser la mirada de Pal.las Atenea, la dels ulls clars.

Als cels d´aquests dies de Setembre, entre llums i aiguats i núvols mig trencats, els antics déus homèrics sembla que em donin esboços de respostes. El món sotraga altre cop, i s´aixeca amb el so dels trons de rerafons.

Flux

Avui , aquest conte que segueix, és el que fa cent nou del bloc 365 contes, una iniciativa de la Bajoqueta, que mira d´aplegar 365 contes en 365 dies. Encara li queda camí per recòrrer, per lo que animo a qui li vingui de gust el plaer de participar-hi. Per mi ho ha estat, com anar llegint aquests relats sempre que puc.

Agafa el bitllet de cinquanta amb rapidesa, deixant la petita capsa d´almoïnes escapçada i oberta. Amb mans tremoloses el traspassa a les mans del camell, que ulla el descampat ple de runes del capvespre.El bitllet és marcat, però sembla bo, així que l´afegeix al feix que guarda a la cisterna del wàter de casa. La veïna de sota, al vespre, es deixa el gas obert i a la matinada, la deflagració ensordeix el barri. De tot això, un tècnic d´assegurances en treu una prima extra, i se´n va de vacances a les illes gregues. Bescanvia el bitllet en un restaurant d´Heraklio. Serveix per pagar a un vell pescador de la zona , el qual el dóna a la dona. Complidora de mena, el fa servir per pagar la factura que tenia pendent amb el llauner, un senegalès que el fa arribar a la muller i els seus dos fills que viuen a Dakar, a l´espera de papers des de fa sis anys. Amb aquest diners compren tres sacs d´arròs d´importació, i el bitllet vola a la Xina, i és ingressat a una sucursal del Northern Rock, que el reutilitza en els seus negocis d´hipoteques als Estats Units.Un empleat del banc, viu ell, decideix invertir trinco trinco en euros, davant la davallada del dòlar, i el bitllet dorm a la petita caixa forta d´una bonica mansió de Passadena. Amb la consabuda Crisi, el directiu és acomiadat, i passat un temps, no té més remei que reemborsar la seva inversió, amb la qual cosa el bitllet acaba a Brusel.les, al Banc Central Europeu. Trichet decideix abaixar els tipus, amb lo qual hi ha un tímid intercanvi de fons bancaris, i el bitllet és traspassat a Madrid ( on sinó ?) fins que, dins un intrincat flux intermonetari que no explicaré ara, acaba a la sucursal d´un banc de províncies.

La velleta entra a l´església. Encen un ciri i diposita el bitllet marcat amb una creu a la petita capsa d´almoïnes, on hi llueix un nou candau. No té ningú, tret d´un fill que estima molt. Aquest entra poc després que hagi sortit i força el petit candau. Torna a agafar el mateix bitllet amb mans tremoloses.

El reconeix.

Solitud a Lanós

Lanós té la seva pròpia solitud, com cada lloc que es trepitja en solitud. La d´avui és acompanyada per un sol radiant, potser el darrer de l´estiu, un sol de màniga curta que fa eriçar lleugerament els pèls dels braços quan bufa un ventet suau que davalla des la Portella de Lanoset cap a migjorn. Un ventet que eriça amb petites flassades les aigües blaves de l´estany que semblen engolir les arrels dels cims a nord, qüasi bé uns turonets de suaus contorns, i que a llevant, miren plàcidament l´esquena del Carlit, poderós des d´aquesta vessant.

La solitud s´acompanya també del so dels brins punxeguts de l´herba redreçant-se a cau d´orella quan les mans s´uneixen sota el clatell i miren al cel. Quan el sol escalfa el rostre, els ulls clucs, deixant a la negror una estona perquè la ment gaudeixi del blanc...i respirar.

Onze de Setembre a l´estany de Lanós. Per aquestes contrades hi ha llegendes de fades, que es lleven al capvespre i surten a passejar pels seus dominis en carrosses màgiques : són les goges o dones d´aigua. Verdaguer les va fer seves al seu Canigó. I fa parlar la goja de Lanós, millor dit, fa que canti. I així fa :

Sols per fervos un present
de llevant fins a ponent
he seguit la terra mia ;
vos ne porto una arpa d´or
que fa passar la tristor,
que fa venir l´alegría.
Cada colp que la toqueu
vos hi respondrà una veu,
la veu de l´ànima mia.

El seu cant és la clau de la solitud de Lanós en un dia com avui. Tant sols cal estar-hi, sense més, per copsar una catalanitat pròpia feta de la terra i dels versos del poeta, de la llengua. Un sentiment que s´arramba com un plaer desconegut. I el darrer record és el d´un falcó desplegant les ales i travessant l´amplada d´aquest sentiment, xisclant breument al silenci d´aquest tros del meu país.

del disc Cançons Tel.lúriques (2008)

Baunei

Baunei viu de cara al sud, solidificant el seu estatus enmig de la darrera serralada que aixeca els espadats del golf d´Orosei a les seves esquenes. Si mira a llevant, hi té el mar a distància, i els poblets de la costa, als seus peus ; si mira a ponent, els pics del Gennargentu desplegant-se en aquella direcció. L´albada trena la seva llum des la placidesa del Mediterrani fins a despertar el punxagut contorn de la muntanya ; el capvespre li retornarà aquella en mil camins retrobats dia a dia en les escletxes inmòbils dels seus cims. I l´habitant de Baunei s´ho mira com qui seu a un amfiteatre.

Per això potser hi ha vells que no es mouen dels bancs a la sortida del poble, més amunt, quan la carretera que el travessa s´enfila per davallar cap a la zona del Golgo. Potser la negror de la dona gran que repassa amb el dit les esqueles grosses, encolades a un tros de paret enmarcat a tal efecte, mirant de llegir-les sota el mocador que li cobreix el rostre, i que porta lligat sota la barbeta ; potser aquesta negror clàssica de vídua de poble, el seu rostre pàl.lid concentrat d´ulls petits, de nas prominent i fi, de llavis prims, de mans fortes i dits rabassuts, d´ungles que esbiaxen certa artrosi ; aquesta negror que nega la joventut, potser és el reflex de l´aïllament dels segles.

Quatre cotxes embussen el carrer principal, i la cua es forma de seguida. A l´església hi fan reformes, i un semàfor desorienta els vil.latans, que no saben on ficar-se en un poble sense voreres. Un vell en una mobilette resta aturat, amb cara d´esmaperdut, amb aquests ulls de ninetes rodones i minses dels sards vells, que floten sobre una barba sense rasurar, sota uns cabells esbullats ; un feix de llenya fermada al darrera sobresurt a banda i banda, i l´home es mira el pas dels cotxes com qui veu passar un elefant rosa.

I a la botigueta de queviures no venen aigua. Ja tenen la de la font, fresca, molt fresca.

(Trad. al castellà)

Baunei vive de cara al sur, solidificando su estatus en medio de la sierra que levantan los acantilados del golfo de Orosei a sus espaldas. Si mira a levante, el mar en la distancia, y los pueblecitos de la costa, a sus pies ; si mira a poniente, los picos del Gennargentu desplegándose en aquella dirección. El amanecer trenza su luz desde la placidez del Mediterráneo hasta despertar el afilado contorno de la montaña; el atardecer devolverá aquella en mil rutas reencontradas dia a dia en las grietas inmóviles de sus cimas. Y el habitante de Baunei lo observa como sentado en un anfiteatro.

Quizás por eso hay viejos que no se mueven de sus bancos a la salida del pueblo, más arriba, cuando la carretera que lo atraviesa se alza para descender hacia la zona del Golgo. Quizás la negrura de la mujer mayor repasando con el dedo las grandes esquelas encoladas sobre un trozo de pared enmarcado a tal efecto, tratando de leerlas bajo un pañuelo que le cubre el rostro, atado bajo la barbilla; quizás esta negrura clásica de viudead pueblerina, esa faz pálida concentrada de ojuelos pequeños, nariz prominente y fina, de labios delgados, de manos fuertes y gruesos dedos, de uñas que desvian cierta artrosis ; esa negrura que niega la juventud, quizás es reflejo del aislamiento de siglos.

Cuatro coches saturan la calle principal, y al poco se forma la cola. En la iglesia hacen reformas, y un semáforo desorienta a los lugareños, que no saben adonde ir en un pueblo sin aceras. Un viejo, en una vieja Mobilette se mantiene quieto, la cara denota desconcierto, con esos ojos de pobres pupilas redondas de los viejos sardos flotando sobre una barba sin rasurar, bajo unos pelos enmarañados. Un haz de leña atada en su parte trasera sobresale a ambos lados, y el hombre mira el paso de los automóviles como quien ve pasar un elefante rosa.

Y en la tiendecita de comestibles no venden agua. Ya tienen la de la fuente, fresca, muy fresca.

Tecnologíes

El X. fa una foto a la filla de la J. i l´hi ensenya. Li agrada i li demana si li pot enviar per e-mail. Li pregunta l´adreça i l´apunta al mòvil. Acte seguit li envia directament la fotografia i ella, al seu torn, obre el correu i la veu al seu propi telèfon.

Aquest joc avui és possible fer-ho en cinc minuts i al mateix lloc. Fa uns anys, el X. hauria tirat la fotografia amb la càmera de fotografiar. Després, hauria anat a revelar el carret ( un cop l´hagués acabat, que podria ser perfectament al cap de dos o tres mesos ). Un cop revelada,n´hauria fet una còpia i li hauria entregat la foto ( si encara s´en recordava, la trobava i l´agafava ) probablement al cap d´un any quan repetissin el sopar anual en què es tornen a veure. La diferència d´una escena a l´altre és pura tecnologia, i veient- t´ho sembla que un tingui que dir : Veus que bé ? Però un, que és de mena reaci per naturalesa als canvis, aquesta inmediatesa no li acaba de fer el pes. Llavors un pensa que fa cent anys, la gent, amb prous feines es feia un parell de fotos a la vida, que guardava com un tresor. I un pensa que això, a l´època, era un clar exemple d´aplicació de la tecnologia a la vida quotidiana. Com el cotxe als anys seixanta, o el mòbil avui en dia. Són coses inevitables, que van d´acord als temps en què un viu, i que no et toca més remei que adaptar-t´hi, tant si com no. Però tanmateix, mmmmmmm...no.

Per altra part, tenim la màquina desbrossadora, que he descobert avui de manera pràctica. Aquest enginy és digne de mencionar, pel seu acurat disseny. La que he llogat diria que és el final del procés evolutiu en la tecnologia d´ aquesta mena de màquines. Una meravella d´ergonomia, de senzillesa de funcionament, d´eficàcia, de disseny. Fa la feina en un dia la que una dalla feia en una setmana. De fet, en la representació més clàssica que es fa de la mort, avui en dia li haurien de treure la dalla i posar-li aquest aparell, amb el que de ben segur rodarien els caps de manera més eficaç. Bé, el cas és que he donat gràcies per tenir el trasto aquest entre les mans,i m´ha fet pensar altre cop en la tecnologia, ara sense cap mena de dubte sobre la seva positivitat.

I escrivint, penso en quan es fonen els ploms. És curiós com el cos sembla desconectar-se de tot plegat, com deixes de sentir sense saber què deixes de sentir, com el cervell es fon. Un silenci de neolític. El més curiós però, és que les causes també són tecnològiques.

I per avui ho deixo, que ja he suat la cansalada i estic baldat.

Fermata

Aquest esquitx que et travessa,

defineix el meu record :

ferida sense marca

ferma ta blavor.

del disc d´igual nom (1995)