" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


25/3/11

Mig temps


En mànigues de camisa, una tèbia onada de vent sota un mig sol tebi al migdia.Els arbres són nus a l´avinguda, un rera l´altre, plantats sobre les aceres. Al planter de la circumvalació, la gespa verda acull ja un reguitzell de floretes blanques.Entremig els tres roures, de troncs negres com el carbó i unes quantes fulles seques sense caure, estampes d´escorça endurida. Sempre penso : ja són morts, aquest any no brotaran. Les alzines, impertorbables companyes fosques. El pi, esgrogueïnt parabrises.

Al revol suau després del pont, un pollancre. Desafiant la grisor dels blocs de pisos, una constel.lació de penjolls guarnits de verd primavera. I al damunt , els versos del cel :

Cielo, palabra
del tamaño del mar
que vamos olvidando tras nosotros.

(J.R.J.)




18/3/11

Res més

.

Per contrast, fins les ombres es desdibuixen. Arreu es forja l´invisible, xop de petits monstres ; apareixen i se´n van, transiten els esperits de la natura. Desemboquen sons de rius al reialme de la calma, la terra del roc més dur plora pels ulls dels cingles. Entumeix la boira, entumeix com la pluja la fusta de la porta, sense poder-la tancar. La natura - la humana - defalleix com l´ombra de si mateixa : davallen les pulsacions en una síncope anunciada; el món, literalment, es perd de vista, i l´enteniment troba el seu propi món a recer de l´invisible. No hi ha fita, no hi nord ni sud, no hi ha res més que rius poderosos morint-se ofegats en la terra eixuta.

Per contrast, restaran fòssils d´aigua, quan tornis pel bon temps. L´arbre, l´ocell, la pedra... com la flor d´anís assecada, la seva olor despertarà la pluja de Març, la boira del matí, els castells encantats. Observant la memòria, desentumida la fusta, la porta de l´oblit es podrà tancar sobre el batent d´un cel blau.

Hivernant dins l´estiu
l´aroma en flor de l´anís.
Cau dolça boira

12/3/11

Onomatopeies

-“Dinggg”-.

El so del temps esgotat hauria d´apagar la llum interior, mentre el plat de vidre continua girant i girant fins que el dit premi el botó on/ off posant fi al procés ja acabat amb el so agut del timbre interior. La llum és fosa, i llevat d´un desajust en el botó d´abertura, el microones funciona a les mil maravelles. El model és antic, dels primers que van sortir; se li nota en el disseny, un disseny amb trets d´època, tal i com es nota en un sis-cents , en una làmpara modernista o en una punta de fletxa del paleolític. La tapa negre, opaca, li dóna l´aspecte de porta secreta, d´element transmisor, de jogina perillosa de sons misteriosos i timbres diabòlics.

-“Ti-ti”-.

Són les dues, i el timbre del rellotge de polsera li marca l´hora en punt. El so és ben diferent del que ha escoltat uns minuts abans. Aquest és un so d´avís breu, atemporal, de principi o fi, però al capdevall de poca importància, un so assimilat d´advertiment. Ben mirat, és el pur reflex d´una hora passada, ni més ni menys, i seria proporcional al so de les campanades d´un cap d´any , o al dels petards sobrants llançats a les brases d´una foguera la nit de Sant Joan. El so encara el sobta de vegades, el so en sí, no la seva trascendència banal.

-”Tap-tap-tap...”-.

La gotera de l´aixeta caient sobre el cossi buit de plàstic l´avisa, mentre bull l´spaguetti dins l´olla. És un so intermitent però inesgotable, definit, individualitzat. Pot ser un so de tortura lenta, una tortura xina , una tortura de diseny, maquiavèlica. O pot ser un acompanyament, un inici de ritme, de melodia. L´avís, però, és recurrent : hi ha una altre aixeta que goteja, la del lavabo petit. Sons d´imperfeccions que cal vigilar, com un pern poc engrassat o el punt de la pasta al dente.

-”xxwwfffffahhhhkatakrac”-.

A l´engegar el televisor, la catàstrofe envaeix la solitud i la fa morir. El món es fa petit i totes les desgràcies ignorades fan de la caixa tonta aquell aparell que bota sense parar en una tira de Calvin i Hobbes, amargant el cafè d´havent dinat. En paper tot és més llunyà, les cròniques més mundanes, les opinions més el.laborades. El so de les veus és apagat pel de les imatges del mar engolint-se la terra, i la desgràcia al.liena és propera a la desgràcia del cotxe de morts que topa amb tú un dia a la carretera, seguit pel reducte afligit de cinc o sis cotxes més : sols un senyal de la creu respectuós i un pensament de cinc segons. Pel televisor ni això, perquè les desgràcies van totes una rera l´altre, per un rigorós ordre d´audiència. La pausa només existeix en el comandament a distància, i això és el més trist de tot.

-”(...)”-.

Indexifrable, el so de la nit al treure el cap afora. Només el so de les roderes dels pneumàtics sobre els tolls d´aigua, i poc més, si no és el so del campanar fixant les onze sobre l´ombra del dia. El so dels dits passant pàgina, el so dels ulls tancant-se...aquest so no l´escolta, però se l´imagina com el d´una persiana de cordill tancant-se, un aclucar els ulls deixant escletxes al pas dels somnis, al so de la darrera de les lletres, repetida sense massa sentit, onírica i surrealista, adormida.

-"(zzz)"-.

6/3/11

Pedra de toc

.

La idea amagada, la concentrada idea simbòlica, una idea induïda...pau ; l´abast d´un abisme de cançó d´amor, d´un creuament de camins, del que hi és però no hi és... fons d´aigua clara i transparent; el final d´un passadís fosc, la mentalitat d´una mirada, potser tú o ningú...cal.lidesa intocable; l´invisible rera dos plans , un sòl vèrtex il.luminat, sageta impossible...pedra de toc.

3/3/11

Antics herois


A l´obrir la finestra, flocs de neu davallant sobre el terra xop de la pluja nocturna. Des del llit s´escoltava en l´obscuritat, des del llit escalfat a la temperatura justa, agradosa, del son vespertí. Sorpresa, la neu cau uns minuts, sempre s´espera a que algú la pogui veure. Després, ja dins del cotxe, cerco el meu pol nord particular, i entre boirines de color gris i blau s´endevina la pols blanca enfarinant-lo de cap a peus.

El viatge és diferent, tancat i amb el silenci que el fred sempre otorga als seus silencis. Veure neu caure vora de casa … recordo – sempre venen els bons records, perquè són escassos, únics i irrepetibles – una de les primeres excursions, ni tant sols adolescent. A la vora la vella pedrera abandonada, la imatge del mantell blanc de mig metre d´alçada estirant-se fins al bosc, el so de pura aventura dels “descansos” blaus enfonsant-se en la brillantor del dia després. La gossa de casa, plena de vitalitat, obrint camí, el pelatge negre envoltat de blanc, la cara somrient, la llengua fora, els ulls vius...bafarades d´esforços al nou món, com els herois d´en Jack London fets realitat en un matí clar d´hivern ple de solitud i neu verge per trepitjar, acabada de caure...Cinc graus abans de dinar, tota una novetat. El pol nord segueix viu, i jo me´l miro feliç. Que nevi vora de casa és de les poques coses que em segueixen fent feliç, infantilment feliç.

Si, sóc com un nen amb una nevada nova. O com un gos quan la veu per primera vegada.Com el vell Buck, sortint de les pàgines esgrogueídes de les primeres novel.les llegides, gambant lliure per escenaris on cau el teló al cap de dos díes.