Astral weeks

 

Per aquelles coses de la vida, cada dia veig tot travessant el pont de la nacional, part de les parets plenes de nínxols del cementiri, precisament - i el cementiri és gran - aquelles on reposa el meu pare de no fa massa. Sempre l'havia vist, al lluny, sense fer-ne gaire cas. Ara m'hi topo de repent i sense voler-ho el pensament me'l retroba, en la seva absència. A vegades, com divendres, amb certa pesantor momentània al cor : sona Astral Weeks als altaveus, una cançó d'un vell vinil escoltat poc abans de morir ell, després de molt temps de no fer-ho.

Al final del dia, de la setmana, fosc, sol dins el cotxe, retornant a casa...estic a punt de canviar a la següent cançó però no ho faig, mentre el cotxe em porta a l'avinguda enmig d'un encongiment pel que som i cap on anem, aquest carreró sense sortida aparentment buit i negre. Al semàfor, la lletra segueix. Astral weeks és una cançó d'amor, d'un amor perdut i al final, el Van Morrison, que precisament no és profeta de cap religió que no sigui el rhythm and blues va fent morint aquesta lentament repetint una salmòdia arran d'orella, plena de significat : tornar a néixer, tornar a néixer...en un altre mon, en un altre mon, en un altre temps, no som més que estranys en aquest mon, en un altre mon, ben lluny, ben lluny...i la cançó aquesta, que sembla eternitzar-se com tantes d'altres d'aquest meravellós disc, gravada en la llista de cançons aquesta que guardo de cada any, fa poc, abans de recordar-me d'ell quan apareixen els murs blancs del cementiri...aquesta cançó d'aquest disc, avui veig que la va fer l'any que jo naixia, el 1968 (1),  Jo, que sempre he pensat el que deia Nick Cave en aquella cançó també d'amor, que no creia en un Déu intervencionista, me n'alegro que de vegades tingui algun detall amagat dins d'algun tema fet fa cinquanta-dos anys per ser escoltada ara en un moment més o menys precís, quan feia falta. Només per això, ja ha valgut la pena d'escoltar tota la música que he escoltat al llarg de la vida.

Tot agafat amb pinces, ho sé, però em va fer sentir millor, estimat, acollit en certa manera. A pesar de tot allò que em manca, a dia que passa més.

( 1 ) Suposo que alguna cosa s'havia fumat, al fer-la, ara que la re-escolto.

Boxa

 

Al vespre, tot passant com cada dia tornant de la feina vora el darrer parc de la ciutat, s’hi veu un parell de dies a la setmana un grup de joves practicant boxa. Amb tot això del confinament han instal·lat allí una mena de gimnàs adaptat per les circumstàncies : amb les gomes del ring n’han improvisat un lligant-les a tres troncs d’arbre i  un altre l’han abillat amb coixins d’aquells que serveixen per protegir les bases de les cistelles de bàsquet i el fan servir de sac. Així, un es dedica a colpejar-lo mentre dos aspirants, amb casc reglamentari i protecció bucal, es busquen amb els guants sota les llums esmorteïdes dels fanals. Finalment, el que sembla l’entrenador, va alliçonant el darrer dels pupils, el qual balla sol amb les seves Everlast d’sparring   tot movent les mans embenades al ritme del cos.

La gent alenteix el pas i es fixa en aquests esportistes tant poc donats a exhibir-se fora d’un gimnàs, poc publicitats, força inexistents en els àmbits de premsa o televisió...encara hi ha clubs de boxa ? Aquesta pregunta me la faig tot seguit de veure’ls com qui veu una pel·lícula antiga o recorda de quan encara feien toros, d’aquest enfrontament amb sang pel mig, primigeni, de dos homes pegant-se en base a unes regles, exhibint les seves habilitats en la rapidesa de moviments per esquivar i colpejar...quan veig alguna cosa relacionada amb la boxa sempre em ve al cap aquell boxejador de Gràcia que era parent de la segona dona del meu besavi Siscu, de cognom Gironès, nom que sorgia indefectiblement en alguna de les converses de les d’abans.

Al Josep Gironès li deien el canari perquè es veu que xiulava força bé. Durant uns anys ho va guanyar tot i va ser un ídol de l’esport català, segons explica el documental que més tard veig a casa, al vespre, titulat 138 segons, que es veu que és el que dura un assalt en boxa. Un documental on es dibuixa la vida d’un home trist i solitari en l’exili. Un home truncat per una guerra, exiliat i volgudament allunyat d’aquell mon que potser va estimar tant. Sense tenir la seva sang a sobre – la meva àvia era filla del primer matrimoni del besavi Siscu – miro amb tristesa la similitud de tantes vides arrencades i deixades de banda, oblidades, mai recobrades, misterioses i tanmateix, tant humanes. Més, possiblement , que les d’ara; que la meva, per posar un exemple.

 

138 segons. L'enigma Gironès: Aquesta és la història de Josep Gironès (1903-1982), campió d'Europa de boxa que va desaparèixer del ring misteriosament i es va convertir, temps després, en escorta del president de la Generalitat de Catalunya a la Segona República, Lluís Companys. Va fugir a Mèxic deixant dona i filla acusat de torturador. Mentre era a l'exili es va demostrar la seva innocència, però no va tornar mai. Què el va dur a retirar-se de sobte? Per què va fugir a Mèxic? El documental s'acosta a aquestes incògnites, una història de noms propis i, alhora, universal.

Polar.2

 

( amb les famoses mascaretes posades )

-          JomdiAlba  –

-          JomdiÀlvar  –

-         ¿ comdisquetdis Alba ?-

-         ¿ Itu Àlvar també ?-

L’Alba se l’abaixa :

-         Alba !

L’Àlvar se l’abaixa :

-         Àlvarrr !

( se les tornen a pujar )

 

-Aaahhaancantat !

-Aahhaancantada !

 

 

Retorn

 

"I jo, en la meva ingenuïtat juvenil, em vaig posar a descriure els llocs. Quan després hi vaig tornar, als llocs, quan vaig intentar agafar aire i embriagar-me amb la seva presència intensa, quan de nou vaig intentar parar l'orella cap als seus murmuris - vaig patir un xoc -. La veritat és terrible : descriure és destruir.

Per això cal anar amb molt de compte. El millor és no fer servir noms ; fer fintes, amagar coses, donar adreces amb molta cura per no temptar ningú a anar-hi en pelegrinatge. Què hi trobaria, allà ? Un lloc mort, pols, unes restes, com un cor de poma, assecades. "

Olga Tokarczuk, " Cos"  ( 2019 ) Ed.Rata - Traducció de Xavier Farré -

Diumenge

 

 

Sota la figuera el sol esquitxa les fulles de darrera llum. Els peus ja trepitgen fulla seca, fent-ne sentir el seu cruixit d’alarma : aviat les branques seran nues. Mentrestant les fulles van esgrogueint-se, tot morint-se. Al redós de la figuera, vora el tronc poderós i curt, ramificat, la meva figura encara és cega per qui passeja a prop, com si hagués desaparegut del paisatge a l’entrar en aquesta tosca cabana feta per sobreviure els estius. Des d’aquí veig com se’n va el dia; com el sol, ja desgastat, abandona tant l’escalf com l’enlluernada del seu vol cada cop més baix. Fora d’òrbita trobo a faltar la frescor sota la volta d’un bosc humit, les passes vora un riu o els dies i dies de pluges calmoses de tardor, com si fos aquella rialla perduda d’algú que hem estimat. La llum, però, segueix inalterable al pas dels anys. El passeig, estranyament buit, fa avui de cementiri.