L'atac

 

Al despatxet on treballa hi han aparegut dues aranyes, una a cada costat de la paret del darrera, just sota el finestral que la travessa. Ell no se n’ha adonat però el sol, cada matí, il·lumina llambregades de fils d’una xarxa que van teixint pacientment, de manera constant i inexorable. Com que treballa moltes i moltes hores davant l’ordinador no percep el moment en què els fils comencen a embolcallar-lo amb la suavitat freda de l’acer, atents a no destorbar la impassibilitat del seu rostre, igualment atent a les dues pantalles plenes de finestres plenes de xifres de correus pendents de llegir de converses de WhatsApp inacabades de programes connectats a servidors connectats a màquines a xarxes internes plenes d’altres ordinadors  usuaris  cables  jacks  carpetes i més carpetes i també d’ algun núvol passatger. Els fils treballen fins a fixar-lo a la seva cadira de rodes que mai giren, cobrint-lo com si d’una crisàlide es tractés, dins el seu capoll. Se’n recorda llavors, abans de perdre definitivament els sentits, dels cucs de seda menjant fulles de morera en aquelles sabates velles de cartró foradat, de com esperava amb delit la seva metamorfosi. Al cap d’un temps, la crisàlide es trenca i en surt una papallona, la qual lentament desplega unes ales molt grans, del mateix to i dibuix que les parets del despatxet, folrades de fusta simulant les aigües d’un roure vell i gris, ple de nusos i esquerdes fondes i negres.

Ara, quan algú entra allí, només hi veu pols i les restes d’aquella teranyina sense notar la presència  d'uns ulls, mimetitzats dins unes ales desplegades per tota la superfície de les parets, el petit cap darrera la llum blanca del sostre, l'espera del  moment precís per escapar-se o bé, si això no fos possible, mirar de seguir sobrevivint gràcies a l’acció ràpida de la seva llarga, llarguíssima, probòscide.

A tu lao

Nota l'escalfor del seu cos vora el seu. No se n'adona d'aquestes coses, vull dir del fet aquest de l'escalfor que desprenen els cossos. No sol tenir dones com aquesta al seu costat. Dura una estona, mentre li aclareix uns dubtes sobre uns albarans que té : de qui és aquesta signatura, a quina màquina correspon, si els preus son correctes...és una mica més tard quan  se'n recorda de la cançó, de la lletra...en definitiva de totes les cançons. Les que sempre li han agradat.

Petiteses

 

Aquest matí he baixat a l’hort una estona. Una estona son ben bé dues hores, o potser caldria dir que es converteix l’estona en dues hores de lentitud volguda, una lentitud d’avi multiplicada per dos, de quan, volgudament, no hi ha cap objectiu a la vista pel qual s’ha d’anar de pressa. Arrenco una tomaquera, arreglo la terra, la mullo una mica, la netejo d’herbes, hi planto mongeta tendra, observo les que ja han sortit, m’entretinc, dret, a mirar els brots del nesprer, retallo marges, em redreço, em giro i arreglo el parterre dels enciams, oloro encara alguna flor d’espígol...tot sense haver de pensar en res, perquè els diumenges, ara, son així, de fa temps. Semblen curts i petits però troben el seu significat en la seva petitesa. Com a la tarda, passejant pels camps de Can Bofí, a pas encara més lent, càmera en mà, cercant alguna cosa per fotografiar, observant atentament la boira baixa instal·lada al bosc, als turons, sentint les primeres gotes de plugim i de lleugeríssim fred al cos, el piular d’algun ocell, l’escorça dels arbres, els aglans caiguts, les herbes seques. Enmig d’aquest camps, flors encara, fugisseres. A cop de càmera, l’ull s’hi endinsa i descobreix, de repent, colors enmig dels rostolls : una papallona, una marieta. La lentitud del qui no espera res, sovint i per alguna raó desconeguda- la pròpia lentitud potser, el desencís calmós del diumenge acabant-se-, té una recompensa inesperada. La papallona no deu fer més de un centímetre d’ales, el cos de la marieta encara menys, però quin embolcall minúscul, quines petites llars momentànies, quines arquitectures gràcils que només la natura em pot ensenyar. El consol m’equipara, m’alleugera, em descobreix una mica més a mi mateix. Em qüestiona també, les bones i les males raons per viure. La bellesa segurament és això.  

 

 

Orígens

 

Però la tradició que té més versemblança i més testimonis a favor seu, és una de la qual Díocles de Peparetos fou el primer a publicar (...) Hi ha, d'aquest mateix relat, d'altres versions ; però en essència, la història és com segueix :

La successió dels reis d'Alba descendents d'Eneas havia anat a parar en dos germans : Númitor i Amuli. Amuli dividí l'herència en dues parts, posant en front del reialme els diners comptants i l'or portat de Troia : i Númitor trià el reialme. Amuli, doncs, tenint els diners, i essent, per ells, més poderós que Númitor, li prengué fàcilment el reialme ; i , tement que de la seva filla poguessin néixer mai fills, la féu sacerdotessa de Vesta, perquè visqués sempre fadrina i verge. Els uns l'anomenen Ília, d'altres Rea, d'altres Sílvia. Però, no gaire temps després, es descobreix que estava prenys, contràriament a la llei imposada a les vestals. La salvà d'un suplici sense remei, que la filla del rei, Anto, intercedí per ella, suplicant al seu pare ; amb tot, fou tancada en una presó on no podia comunicar-se amb ningú, de por que no deslliurés sense saber-ho Amuli. A la fi deslliurà dos infants, extraordinaris per la seva grandària i bellesa. Per la qual cosa Amuli, encara més alarmat, donà ordre a un servidor de gitar-los. (...) Aquest, havent posat els nadons en una pastera, davallà cap al riu per gitar-los ; però veient que baixava amb un corrent molt fort i enasprit, li féu por d'acostar-s'hi, i havent-los posat vora la riba, es retirà. El riu a l'últim es desbordà, i el sobreeximent, agafant la pastera per sota i aixecant-la amb suavitat, la transportà en un indret bellament llis, que avui es diu Cèrmalus, i antigament Germanus, a causa, sembla, que els llatins donen nom de germani als germans de pare i mare.

Hi havia allà prop una figuera borda, la qual apel·làven Ruminal (...) perquè aquests infants hi foren alletats. Els antics llatins, en efecte, de la mamella en deien "ruma"(...). Allà, doncs, segons els historiadors, aquests dos infants ajaguts a terra, foren alletats per la lloba, i un picot venia també per a ajudar-los a nodrir-los ia guardar-los.(...) D'altres diuen també que el nom de la dida, per un equívoc, ha donat al rumor comú ocasió per girar-se cap a aquesta faula ; perquè els llatins anomenaven llobes tant les femelles dels llops com les dones que es prostitueixen : i tal era la dona d'aquest Fèstul que havia criat els infants, Acca Larèntia per nom.

Fèstul, porquer d'Amuli, prengué els dos infants a casa seva, d'amagat de tothom ; alguns, però, diuen, amb més verosimilitud, que Númitor ho sabia i contribuí secretament a les despeses de la criança (...) Els noms de Ròmul i Remus els vingueren, diuen, del mot que significa mamella, perquè foren vistos mamant de la lloba.

Plutarc, Vides paral·leles  ( Volum I, part Iª ) Fundació Bernat Metge ( 1926 )

( Traducció de Carles Riba )

Consideracions :

-Noms : Alba / Eneas / Númitor / Amuli / Troia / Vesta / Ília / Rea / Sílvia / Germanus / Ruminal / Fèstul / Acca Larèntia / Ròmul i Remus. Tants noms en quatre paràgrafs fascinen.

- Roma fou fundada per dos homes amb noms de mamelles - no se sap del cert si pertanyents a una lloba o una prostituta - els quals hi van arribar acabats de néixer amb una pastera fugint de la mort. Tot s'acaba glorificant, però som el que som i venim d'on venim.

-Plutarc escriu des del segle I D.C. sobre uns fets ocorreguts al 754 A.C. Com ara quan parlem de l'Edat Mitjana. La importància de guardar l'escrit. 

-Espòiler : Remus morirà de seguida. Els voltors son les aus més nobles, segons s'explica.  I també hi haurà el rapte de les sabines. I legions, patricis, Senat ... Plutarc anava per feina, tot i que hi aboca un munt de referències a persones, déus, orígen de paraules, costums, etc., impossibles de poder recordar-les totes. El que indica una cultura vastíssima, una gran part de la qual no ha arribat als nostres dies.

- Llegir-ho en català és tot un privilegi. Gràcies al meu avi A.E.M. disposo d'un exemplar a les meves mans de la primera edició de 1926 corresponent a una tirada de 1.650 exemplars en paper de fabricació especial Torres-Domènench. El meu avi va pagar 7,50 pessetes pel seu. Aquesta edició incloïa també 150 exemplars en paper de fil Guarro i filigranes de "la Fundació Bernat Metge " numerats amb xifres aràbigues i, atenció, dotze exemplars, gran format, en paper Japó Imperial - tinc que veure quin tipus de paper és aquest -, fora de venda, numerats amb xifres romanes.

El representant

 

No recordava ni recordo el seu nom. Devia passar dels setanta, però no gaire més. Pel seu aspecte, no hauríeu dit mai que es tractava d’un diable, però el que jo no sabia aleshores era la raó per la qual no el recordava, fet relacionat amb la meva bona memòria pels noms de tota la gent a qui havia conegut al llarg de la meva vida; força gent, degut sobretot a la feina que encara mantinc a dia d’avui. La meva clientela, amb el pas dels anys, ha esdevingut nombrosa i sobretot, diferent d’un dia a l’altre. Si els recordo, és, per una part, per respecte ; per l’altre és pur perfeccionisme professional, un fet pel qual els rostres, amb totes les seves peculiaritats pròpies de cada persona, se’m queden gravats a la memòria. I  amb ells, els seus noms. Estava orgullós de la meva capacitat, tot i que ara ja no ho estigui tant, tal i com veureu tot seguit.

Potser caldria aclarir, abans de continuar aquest relat, que em dedico a l’art d’embalsamar morts; i potser també sonarà estrany de confessar, però és una feina que m’agrada de fer. Al finat, fins que no arriba a les meves mans, habitualment no se li té massa consideració; més aviat, des del darrer sospir, pren la consistència d’un paquet i com a tal se’l tragina amb una manca de delicadesa, una insensibilitat natural pròpia de l’ofici, de tos aquells que, d’una manera o una altre, treballen en aquest negoci. Passa el mateix amb tots els oficis i les seves habituds, a les quals un s’hi acaba acostumant. Si dic això és perquè tothom em pregunta com em pot agradar el que faig. Li agrada al cirurgià d’obrir un cos en canal ? Li agrada a un paracaigudista llençar-se al buit ? O a un bomber cremar-se de vegades ? I a un polític mentir o a un davanter centre fallar gols ? Aquests només son uns quants exemples però el cert és que, a més, en tots els oficis, sense cap excepció, el tedi i l’avorriment sempre acaben apareixent, inclús en un ofici com el meu, i això, per a mi, és el pitjor de tot. Per sort, no m’ha succeït mai encara. Com he dit, al finat se li té que tenir respecte, i això requereix dedicació i passió per la feina ben feta.

El que m’agrada pensar del meu ofici té més a veure amb el concepte de dignitat; en com, a través meu, el mort, en certa manera, recupera la seva humanitat, tant pròpia dels vius, sigui quina sigui la seva condició. Perquè si alguna cosa ens uneix a tots els éssers vius és que  alenem, i en aquest fet tant simple-  del qual no en fem massa cabal – rau tot el que som i hem sigut en vida. Poder arribar a simular una darrera alenada de vida esdevé per a mi un repte diari. Tanmateix, fer reviure un mort no és sempre fàcil, però amb els anys he après pacientment a aconseguir-ho. El que mai hauria pensat és que arribés a l’extrem de poder parlar amb un una bona estona. Mort em va arribar i mort se’l van endur, però entre una cosa i l’altre...

Passa que a vegades tinc clients que he conegut en vida, i quan van treure el llençol damunt del seu cos, me’l vaig quedar mirant i, tot i recordar-lo perfectament, com he dit a l’inici, no em venia el seu nom al cap. Estava igual que el darrer cop que ens vam veure : el cabell lleugerament ondulat, hirsut i tallat curt, els ulls petits, llavis prims d’expressió sorneguera i amable, l’home semblava que en qualsevol moment hagués d’obrir els ulls i preguntar-me per la família, el negoci i després, estranyat, afegir la raó per la qual anava amb aquella bata fosca i aquella mena d’aparell a les fosses nassals, i els guants i tota la pesca. Li vaig tocar la pell de la cara, el rigor mortis feia que aquella sornegueria que li sabíem de viu els que el coneixíem es convertís en beatitud  un cop mort, com si aquell cos petit i ben conservat – l’home sempre havia tingut una pulcritud habitual en els homes de la seva generació, una urbanitat, una higiene, un saber fer senzill i net, sense ostentacions, un d’aquells homes que es conservaven bé al llarg dels anys, sense vicis ni necessitats més enllà de les estrictament necessàries – ja estigués gaudint d’un paradís en el qual hi creia com havia cregut en totes aquelles certeses per les quals mai s’havia preocupat massa, content de tenir sempre el suficient. Endebades, la majoria de la gent passa a millor vida amb totes les seves virtuts al seu favor, incloses algunes d’afegides de les quals no en sabíem ningú res.

Un cop dins la caixa, ben emmotllat el cos vestit amb camisa blanca i una americana  a quadres, una mica cridanera, em vaig disposar a donar-li una mica de color a la cara, tot i que quasi bé no feia falta. Va ser posar-li el pinzell al nas, que aquest es va arromangar cap amunt lleugerament per després, veure com s’obrien el ulls. Sense perdre la calma em vaig quedar mirant aquells ulls pensant-me per un moment si tot plegat no es tractaria d’un acte reflex del cos: a vegades m’hi havia trobat que les parpelles, al tocar-les, s’obrien. Però immediatament em vaig apartar esglaiat quan vaig veure les ninetes movent-se i acte seguit, la boca obrint-se, dient :

-Però què carai...- on dimonis soc ?- afegí amb la seva veu pausada i viva. Jo, llavors, espantat però incrèdul, em vaig apropar lleugerament a la caixa fins arribar al seu angle de visió. Em va mirar i em va reconèixer :

-Cardús, punyeta, ets tu ?- va mirar al seu voltant, cap a al sostre i les parets blanques, fredes i asèptiques on ens trobàvem per retornar-la després al meu rostre i mirar d’entendre.-  Em van dir que et dedicaves a maquillar morts, com és doncs...-Llavors va rumiar una estona, tot tancant els ulls i prement-los amb força, per obrir-los altre cop i observar, com qui desperta d’un llarg somni, on estava ficat. Ho va copsar de seguida.

- Ai la mare...- remugà- o sigui que...-va aixecar el braç amb el dit índex amunt – l’últim que recordo és que me’n vaig anar a dormir i...-

- Ja no es va despertar...-vaig afegir jo veient que aquell home no semblava cap mal esperit retornant de ves a saber on. Era ben bé l’home que havia conegut, el representant de l’Olivetti que ens subministrava els recanvis i les màquines de la botiga del pare. Feia com vint anys que no el veia.

Quan em va sentir, va deixar caure el braç a lloc i sospirà, quedant-se en silenci, com meditant.

-Sí, deu haver estat això, segurament – digué per a sí mateix.

Jo encara no acabava d’assumir el que passava. Estava trasbalsat i em mirava aquell home, aparentment viu, amb els nervis propis de la situació, tant anormal. Vaig suposar, fent servir l’aparent lògica dels fets que, d’alguna manera, no havia mort realment, tot i que feia unes hores ho semblés, a més de tenir un certificat de defunció acabat de fer, ben detallat i signat : mort natural, li havien dit. El que calia fer, però, era anar cap al telèfon  de la sala, per mirar d’avisar algú d’aquell malentès. Per cercar un testimoni, realment, de que tot allò no fos una al·lucinació meva.

-No ,no, Cardús, no hi ha res a fer...soc ben mort, creu-me.- va dir des de dins la caixa. Acostumat al silenci monòton del meu dia a dia, ara tindria que dir allò del calfred travessant-me l’esquena, però no va ser així. Més aviat vaig sentir-me compungit pel to de la seva veu, abatut.

-És cosa del de baix, sens dubte...-rematà sense jo entendre res.

Vaig tornar i me’l vaig quedar mirant.

-¿ Què voleu dir ?-

Es tractava del conegut pacte amb el diable. Em va explicar una veritat prou desconeguda : cada ésser humà en té un, de pacte amb el diable. Bé, si l’accepta, és clar.  En el meu cas era senzill, es tractava d’un pacte adequat a la meva posició dins la galeria humana, un pacte pel qual jo recordaria tots els noms de la gent a qui veiés, en vida o no. Amb l’excepció del diable expenedor del mateix, per dir-ho d’alguna manera, un cop mort. Qüestions de la confidencialitat, em va dir. Però el cas era que ningú m’havia explicat res, de tot plegat.

-Per això m’he “despertat”, suposo – digué ell – per fer-t’ho saber. De fet ve del teu pare, el pacte, sovint es passa de pares a fills i molta gent ho oblida.

-Què vol dir, que ho oblida ? una cosa així no es pot pas oblidar !- vaig replicar-li neguitós.

-El què ? Que tens bona memòria pels noms ? Que mai et trencaràs un os ? Que aquella dona que tant t’agrada acabarà sent la teva esposa ? ... El que no s’oblida potser son altres coses més grosses, però d’aquestes no t’amoïnis que qui les rep ja sap el pa que si dona...-

-Com quines ? Com qui ?-

-Home, doncs Prometeu per citar un clàssic. O Cèsar, Homer,  Shakespeare, Leonardo, Einstein, Bach, Calders, Maradona  ... en fi, tots els immortals. Aquests son els de primera, com si diguéssim.

- Immortals ? Va , home , va... I en Hitler, l’Stalin i tots els assassins de la història ?- Vaig replicar jo mentre, absorbit per la conversa, m’asseia al gairell de la taula i me’l quedava mirant mig somrient com si fóssim al bar del Mingo, on anàvem a esmorzar quan passava per la botiga. Ell romania amb les mans curosament plegades damunt el ventre, girà el cap en la meva direcció i em mirà amb aquell gest commiseratiu cap a qui no entén res-

-Aquests eren tots bojos i amb ells no hi ha tractes que valguin- respongué tot afegint que la immortalitat només té que a veure amb la història i el seu llegat, i que molta gent mataria per ser recordat per sempre.

- Però bé – continuà – per la resta els reptes tenen més a veure amb el dia a dia, amb certs aspectes pels quals  - i en això tots som diferents Cardús, si ho penses bé – ens veiem més en la necessitat d’aconseguir-los, de mantenir-los al llarg dels anys, aspectes no del tot necessaris, més petulants potser ; te’n recordes de com el teu pare sempre es ventava de saber el dia de la setmana de qualsevol dia, mes i any que li diguessis ?-

- I tant que sí – vaig dir jo somrient pel record -, i sempre sabia totes les remeses , articles, referències, dates... tenia molt bona memòria, el pare. I lo da saber el dia de la setmana feia el seu efecte, sobretot com ho deia, com qui no volgués la cosa, amb aquella falsa modèstia que...- em vaig posar a riure – el punyetero  calendari perpetu, el tenia ben apamat. Ja ningú sap res d’aquestes coses avui en dia.

-Sí, i no era cosa fàcil d’aprendre’l, a aquestes coses feia referència, tothom necessita saber-se bo en alguna cosa, per això , quan em va dir lo de la demència – em va mirar de reüll al dir-ho, com preguntant-se si en sabia alguna cosa- doncs, bé, li vaig oferir la possibilitat del pacte- llavors calà la vista com qui confessa una vergonya -, en fi, Cardús, ja sé que em vaig aprofitar i...-

-El pare va morir d’un atac de cor fulminant, no tenia pas demència. Això ja ho sabies, tu...- vaig tallar-lo jo amb sequedat.

Ell sospirà, i continuà parlant.

- És clar, és clar, és el que vam pactar, tot i que ell no ho sabia pas, que moriria d’un atac de cor. Simplement, va acceptar de no haver de patir demència, i , bé...apart d’això...doncs clar, un pacte així requeria de uns quants interessos més, saps ? i aquí és on entres tu, Cardús.-

Em vaig aixecar, sorprès i vaig inclinar la cara cap aquell mort mentre l’agafava per les solapes de l’americana, l’aixecava i li etzibava enfadat :

-¿ què vols dir, que hi entro jo, aquí ? ¿ Què collons li vas fer al meu pare ?-

-Tranquil Cardús, tranquil, no perdis la paciència- va dir ell calmós- ara tampoc cal fer-ne sang, ni ell hi és ni jo hi seré, o sigui que millor ens preocupem de tu. Si t’estic explicant tota aquesta història és perquè vegis que penso en tu i que me’n preocupo i vetllo, sí – em digué mentre aixecava el dit de la mà dreta tot el que la seva posició podia -, sí... vetllo per la memòria del teu pare i ara per la teva, Cardús. Pensa-ho bé.-

El vaig deixar anar altre cop dins, sense masses contemplacions i sense estar convençut del tot. Ell s’allisà les arrugues de l’americana i s’ajustà el nus de la corbata, per tornar a col·locar les mans pacíficament a la seva posició inicial.

-O sigui que el pare va acceptar el pacte que li vas oferir en un moment de debilitat-

-Bé, no tothom té la sort de trobar un bon diable com jo – respongué amb orgull -, els meus pactes sempre inclouen una clàusula de possible salvació de l’ànima, i això no ho fa tothom, hi ha dimonis i dimonis, i d’honrats no en queden masses. De totes formes l’has d’entendre al teu pare...tota la vida que venia màquines d’escriure ! –

-I ...?-

-Doncs que imagina’t totes les històries d’aquelles màquines, tota aquella vida traslladada a cases i oficines, tots aquells oficis, aquelles mecanògrafes, els escriptors, periodistes que els feien servir ! El teu pare se les imaginava totes aquelles vides encetades dins la seva botiga, i les escrivia també, a la seva manera, dins la seva memòria. Ja saps com es vanagloriava de que la famosa Olivetti del l’E. havia sortit de la Casa Cardús un dissabte dotze de Juliol de 1964 !. Perdre tot allò per una demència... en fi ...-

Llavors vaig pensar en allò que no sabia el dimoniet aquell – a falta d’un altre nom-, i és que el pare les havia escrit, les històries de la gent que anava a la botiga ; les havia escrit amb una Olivetti, amb còpia feta de paper de carbó, i no n’havia dit res a ningú. Quan va morir les vaig descobrir curosament guardades al seu despatxet del pis on vivia amb la mare. Més de cinc-centes pàgines on la vida de cada dia de la ciutat d’aquella època hi quedava bellament reflectida.

- En fi, ja m’estàs enredant com enredaves al pare perquè et comprés més del que tocava. A més, totes aquestes històries ja ningú no sap ni que van existir-

-Sí, és ben cert, però al seu moment van tenir la seva importància, era una qüestió de supervivència. Els homes com el teu pare, com jo, com tu, com la majoria de gent, tant sols ens queda sobreviure... i al teu pare me l’estimava molt, és més, el trobo a faltar i ara em penso que ja no el podré veure més. Però pel que fa a tu, bé, seguiràs tenint la bona memòria del teu pare, que ho sàpigues.-

-I al final, què, per tenir un atac de cor als setanta ?.- Vaig seguir jo encara una mica ofès, pensant a dir-li allò dels seus escrits.

-Bé, això només ho sap el de dalt.-

-Serà el de baix, dic jo.-

-No, aquestes coses només les sap el de dalt, pel que sé jo. -

Ens vam quedar en silenci. El cas és que jo em vaig quedar en silenci, perquè el ... com se digui ... , quan vaig voler dir-li que gràcies al pacte havia gaudit dels temps passats escrits en aquelles pàgines mecanografiades, estava més rígid que abans de dir-me la primera paraula.

I d’aquesta manera la normalitat va tornar a la meva vida. Vaig mirar de fer una bona feina, i en acabat, cansat, vaig fer una llambregada al seu rostre sorneguer, tot pensant en fer una ullada als escrits del pare per veure si el seu nom, finalment, sortia a la llum.